El meu jardinet

 El meu és un jardinet recollidet, però divers i la joia  del meu cor.

 Hi ha flors arrelades, romanen malgrat les adversitats i  llueixen un amor incondicional,   són flors preuades i el pas del temps no marceix la seva essència.

 Hi ha aquella flor propera, un temps còmplice i un vincle sempre present. Tu em presentes aquella flor que més t'estimes, divertida i  vital, com no acollir-la en el meu jardí! i em regales els somriures de les floretes més menudes i boniques del jardinet.

I no oblido aquelles flors que de fóra vingueren, arribades de mil contrades i aquí resten, quan oneja la calma i també quan es fa difícil navegar, tot un tresor!. 

I aquella flor que veia blava, lladre de cors que no vaig saber compendre ni predir.

Tú, aquella flor que la vida em prengué, ella és així de lletja a voltes...Ets present perquè el meu record et dóna llum, sempre.

A vegades de forma maldestre, no sempre amb les millors eines, 

m'agrada cuidar del meu jardinet. Feina a temps complert, plogui, nevi o faci sol. 

Estimar és tot un mestratge per polir.

Ocupació tan agraïda, rebre més del que dones..

Gràcies per ser-hi!

♪♫♪

Good Night

Oda al blau

Li agrada el blau. De petita es sentia  fascinada pel mar i es pregunta quina dèria fou primer el mar o el blau?, ves a saber!, ja fa temps van de la mà. I la seva mirada, quan troba l'ocasió, és perd en el seu horitzó plàcid. Recórre les tonalitats de cada onada, del blau marí fins al més celestial, de blau en blau com una partida de l'oca amb tocs marins. L'atzur com a límit que esguarda la mirada. Imatges de Punta Nati, de Ses Illetes, de Macarella... 
solquen els seus records.

I tot d'una, estesa a terra, observant el blanc sobre blau, dibuixant formes amb els núvols, s'enxampa recordant-te i li sap greu, s'ho mereix?. Creia que el trobava a faltar, aquelles converses que fan ballar el cap, els somriures còmplices, la tendresa compartida, l'esglai que recórre el cos, el frec a frec de la pell. Però les absències són pròpies: rient, gemegant, tocant, estimant una altra pell. I, mentre els records recórren el cel com núvols inesperats, jeu  sota un sostre esponjós, amb l'ànima a recer de tempestes inesperades. 

 

Sí estima el blau!, ho confessa. Segur que penses que no es pot pas estimar un color, per què no?. És el color per sobre tots els colors, discret però majúscul. Té aquella bellesa subtil i màgica, t'atrapa com el cel esponjós, com el mar immens, com aquella mirada menuda que estima, com els moments que sumen, com els somnis creadors. 
Estima la vida vestida de blau.

Blau també és gelor, la del buit inesperat, la incertesa i la fumuda decepció. Però tot passa, ja ho sap i el temps inexorable ho reafirma. A voltes restant s'adona com n'és de preuat sumar moments!, tots compten i conformen el tapiç de la nostra existència. I oblida, no vol pas ser presonera de la tristor, de la por, de la rancúnia, de la nostalgia. 

Oblit salvador i llibertador de cors. 

Et venen la película que la felicitat rau en viure el present, en el no aferrament, cert, a mitges, perquè l'empaitada felicitat sols és real si es compartida. Ja es sap sola, per assolir els reptes, quan ha de transigir, mossegar-se la llengua. Que som grans i independents, sí!, però agraeix incansable, compartir amb aquells que sempre hi són, amb amics que es tornen familia. Caminar de la mà de cors que il.lusionen i bressolen l'esperit. Un present per gaudir, aquest sí!.

Viu al ritme d'un engranatge blau. Cada dia obre la finestra al mar i somia... amb nits que es tornin matins i amb somnis que vegin la llum.Temps sobre temps i més temps. Prega a hom omnipotent, que construeixi un pont de mar blava., com diu el Mestre. Per solcar camins inabastables, sense pors, malgrat l'ànima clivellada, amb el gest valent, el goig al cor i la tendresa a la pell. Caminar pell amb pell, perquè si no sents no vius.
♪♫♪
Blue Velvet 

 

Full de ruta

No és cursi dir-te t'estimo, és una confessió heroica

No és cursi dir-te, em fas falta, 

es humilitat emocional.

No és cursi dir-te  t'estimo molt, 

és saber agraïr el miracle de la seva existència*

*Traducció lliure d'Alejandro Jodorowsky

No recordo qui deia que la felicitat no és una fita, sino un camí a recórrer.
Que en tota pèrdua hi ha un guany, donc fe!.
El meu full de ruta conté aquests ingredients en cursiva. Potser si fossin prescrits des del cor, tindrien més adeptes. Seríem menys porucs als seus efectes secundaris i col.laterals.

Perquè una té basarda a aquella mor lenta del qui no  arrisca,
s'allunya de qui no creu en la màgia,
en l'eternitat de la bellesa quan s'esguarda el blau del mar.
Per tot plegat, cerquem entre les dones que bateguen,
disperses, encuriosides, imperfectes...
Em trobaràs en tots els colors incerts de la matinada, amatent a tot allò que encara és  possible i està per fer!.

♫♪♫
I si la por...

Dona'm la mà...

Ho confesso, m'agraden les mans. 

M'adono que la mirada s'atura en elles, quan conec  a algú de nou en nou.

L'ample del palmell, el seu color, la forma de les ungles, el gruix dels dits i la seva llargària

i les recordo amb el pas del temps, amb força precisió.

He estimat mans més aviat petites i dits una mica rondanxons,  però fermes, segures, sinceres. Mans que ja han callat. 

He aferrat mans grans, dits estrets i palmells amples, treballadores precises.  Mans  que recórren el cos amb tendresa i passió desfermada, però distants del cor. Mans que descol.loquen. Mans emmudides. 

I les mans incondicionals?, amb el gravat del pas del temps, com a full de ruta, 

sempre les trobo!.

Admiro les mans que dibuixenn somriures i reciten paraules màgiques 

que bressolen cos i ànima. 

Em tenen el cor robat les manetes que m'estrenyen el dit índex amb suau fermesa.

Mans que desitjo veure fer-se grans.

Em captiven les mans que m'estrenyen quan hi ha núvols, mans per compartir dies de tots colors i nits de lluna plena.

♪♫♪

Persones ♥

Mil gràcies!!

GRÀCIES!. 

Paraula blava i menuda, així la imagino, però gran per dins.

Ja ho tenen les coses més boniques. 

Gràcies per l'abraçada, per l'alleujament compartit.

Gràcies als amics, als de casa...sou el tresor que bressola l'ànima 

i que enforteix el cor.

Aquest viure que té vida pròpia, ara et pren, ara t'ofega, ara et deceb,

ara et fa somriure i et regala la butlleta de la sort. No saps el perquè, tu que sempre els cerques. L'existència, aquell espai misteriós i flexible, com el cos dels Nenets de la casa. Avui et dono les gràcies!.

Les contrarietats posen a prova l'esforç, la voluntat, les il.lusions, els somnis.

I els regals providencials són l'exponent que hi ha tant a fer, obren el ventall de les possibilitats. Les dos cares d'una mateixa moneda, que no permet assajos, sols viure en majúscules, amb tots els sentits amatents.

En paraules del meu estimat Miquel Martí i Pol.

Si no podem mestrejar els anys per fer-ne

tot d’enfilalls de llum meravellada,

ni ens és donat deturar el temps i creure

que l’horitzó sempre ens serà propici,

pensem almenys la vida com un àmbit

de claredats possibles, i vivim-la.

I donem gràcies..., mil gràcies!. Que vibri el gest de cor, 

que s'estén més enllà de la mirada.

♪♫♪

Mil gràcies!!

Quatre dècades i escaig...

 Ja té quatre dècades i prop d'una setmana. 

Fita envoltada d'una certa aurèola, de pas de l'equador, d'assoliment i assentament (diuen), d'una càrrega social que pot ser un llast. No et veig, però sé que hi ets a cada somriure, en cada llàgrima,  en els anhels, en els tresors més preuats, en els objectius, en les patacades, en les abraçades i els petons, en les sorpreses..., en tot allò que em dóna vida i tinc la sort de compartir. 

A voltes aquest cor voldria tenir una vareta màgica que el lliurés del patiment, però la vida perdria part del seu encant. La màgia de tot allò bonic, que encara el pot sorpendre!.

Disposat a seguir sumant, sabent que a vegades toca restar, per tornar a sumar (quanta raó!), perquè estimar ho és tot. Estimar en majúscules, és fàcil.

Gràcies als cors, de totes les textures, que compartiu el meu bategar, per ser-hi i donar sentit a aquesta data ♥.

♫♪♫

More than words

Comèdia (a)romàntica

Poc partidària del gènere de la comèdia romàntica, exceptuant els clàssics de Billy Wilder i algunes més actuals com The Notebook, Algo para recordar. Aquesta és una pel.lícula romàntica, però atípica. Et desvetlla el final des del principi. Te'l desgrana sense embuts i les peces del trencaclosques encaixen en un cor esguinçat.Talment com la vida, ens entossudim en un gest,  més enllà de la nitidesaa reveladora de les paraules.

Nit contradictòria, a banda, una pel.lícula sobre realitats enllaçades amb el desamor.

Enfront de moments super especials  recollits amb cura i bona memòria. No hi ha tria possible, si més no, aquesta no fóra real, som aquí per apendre, per sentir. Certament, la vida no permet assajos, és una obra de teatre amb regles pròpies. Tenim al nostre abast sentiments que escriuen les escenes: felicitat, tristor, estimar, enyorar, por, passió, nostàlgia, culpa, perdó, agraïment...Tot un mar per submergir-nos en solitut o en companyia, si així ho triem. 

I sí esculls un moment, la declaració d'amor més bonica a la Vida secreta de las palabras: 

Apendré a nadar...

                                                       

P.D. Gràcies Judit per compartir...♥

El cor de les boques tancades..

Només ens isolem en les petites coses...com deia el mestre Miquel Martí i Pol. Ens aferrem a l'amor, al desig, a la passió, patim la gelosia...
sentiments tots ells que brollen del nostre cor, som vius!, sí!.

Madama Butterfly és una petita història personal, de terres llunyanes i alhora universal, commovedora. Una dramàtica espera a que el pit-roig faci el niu, perquè arribi la força renovadora d'un cor fràgil. Un duet d'amor: la innocència femenina versus l'egoisme del mariner, amb una dona a cada port. Una preciosa vetlla  descriu la solitud d'una dona i un cor trencat. Mentre cau la nit, sóna el cor de les boques tancades, com una cançó de bressol i unes tímides llàgrimes llisquen suament. 

Una història que allibera el cor malmès.

L'amor, que tot ho emplena de sentit!, no sempre triomfa...

♪♫

El cor de les boques tancades... 

P.S. Gràcies al Cinquè vagó 

per compartir i descobrir-me aquesta petita i meravellosa joia.

 

 

Desconnectar

Desconnectes. Et desprens de cabòries diàries. Desactives les neurones inmobiliàries. Et desenganxes de les cavil.lacions familiars. Desconnectar, imperdible indispensable per sostenir el temps i els seus afegitons maldestres. Sota la influència de la lluna i un vent desaforat..., tot se'm revela nou: el sol, els somriures, els colors bàsics, les músiques d'envelat, les abraçades, la remor del mar. Components vitamínics per l'ànima. En aquest estiu estrany, de tardes lluny del mar i massa fresquet. Una -des(connexió) temporal, sempre benvinguda i carregadora d'energia, perquè cada dia surt el sol!.

♪♫

Cada dia surt el sol!