Pan (o la contemplació d'un quadre)

Pan ( o la contemplació d'un quadre)

O com convertir un comentari en un post.

---

Tinc la sensació aquest blog com molts altres, acaben sent un abocador (en el millor sentit de la paraula) on acabem recollint tot tipus de notes, pensaments, impressions, comentaris de tot tipus...en el meu intento que siguin de cultura, literatura, art, viatges...Reciclo videos, youtubes, imatges, mails...però avui faré una cosa que no havia fet mai: convertir un comentari d'un post en un post.

El que transcric a continuació és el comentari que li vaig deixar al sempre interesant blog d'en Lluís Bosch, titulat "Mil dimonis" i en concret al següent post:

http://mildimonis.blogspot.com/2010/09/tres-o-quatre-dimonis.html

********

Un moment anecdòtic que vaig viure en el darrer viatge.

Lloc: "galeria della Academia di Venezia"

On: davant d'un quadre.

Situació: contemplant un quadre bucòlico-pastoril del S.XVII-S.XVIII

Títol:(en català)"La festa de Pan"

Dos turistes catalanets contemplen el quadre i arriben a la conclusió que el significat del quadre és la figura del dimoni amb cara i peus de boc que intenta seduir les nobles i càndides nimfes i criatures del bosc. Fins i tot arriben a la conclusió que el rerafons del quadre era una llegenda popular on el diable (que simbolitza el mal) intenta portar pel mal camí als pastorets i dolces criatures (que simbolitzen els valors cristians i moral de l'època).Llegeixen el títol del quadre: "la festa de Pan". Durant una bona estona (per molta ajuda de l'audioguia que portessin) intenten cercar el pa (l'aliment) i el vi(la sang) en el quadre en qüestió.Em quedo perplex i intento no riure i els dic: "senyors però no veuen que aquí no hi ha cap pa ni cap diable, que el títol del quadre fa referència al Déu Pan de l'antiguitat!!"; però els guiris catalans ja no m'escolten ja que ja han passat a una altre sala convençuts d'haver vist el diable en un quadre.Intento entendre el perquè de tal raonament dels catalanets i arribo a la següent conclusió:El cristianisme va fer-se seu molts ritus, mites i festes que provenien dels grecs, dels romans i dels ritus pagans. L'imaginari cristià popular de la nostra cultura ha patit aquest fet i per tant en certa manera era normal que els catalanets la figura del quadre els recordés més el dimoni dels Pastorets que no a una divinitat grega...i evidentment ni idea de qui era el tal Pan. Si fins i tot el van buscar en el quadre i no el van trobar.El quadre era simplement una evocació a un ritu-festa hedonista sexual ancestral on els pastors/ les pastores i altres criatures lloaven al Déu Pan perquè els protegís dels perills del bosc.Pan s'ha representat molts cops com un faune jovial, juvenil, juganer i capritxós, hedonista però també era una divinitat que se la relacionava amb el bosc i la natura.

En fi...no sé quina conclusió treure'n de tot plegat. Potser l'imaginari cristià està tan arrelat en els nostres referents que som incapaços de veure una altre lectura en un innocent quadre pastoril.Com molt bé dius el Déu Pan no té res de malvat i com a molt podia ser una mica trapella.

*********

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions...

Capvespre venecià

Cau el capvespre a la ciutat dels canals. I una estranya calma t'envaeix mentre observes com una renglera de gondoles reposen del seu intens dia a dia estiuenc.
A poc a poc el brogit dels turistes de la Piazza Sant Marco ha anat disminuïnt i només algunes famílies juguen amb els coloms de la plaça.

A partir de mitjatarda la ciutat deixa de ser un Park Temàtic i els venecians reconquisten els seus "campos" on els nens van en bicicleta, les àvies surten de missa d'una de les moltes esglèsies perdudes entremig dels canals i un parell de joves, potser gondolieris, prenen un spritz al Campo Marguerita.

Veig l'últim vaporetto que arriba amb parelles i famílies que van a sopar. Potser venen del Lido on d'aquí quatre dies les estrelles celebraran la seva Mostra anual de Cinema.
I mentre sento com el vaporetto se'n va, em quedo quiet mirant l'església de St.Giorgio Maggiore. I com si tot plegat fos una instàntania, sento la frase d'algú que també es deixa captivar pel moment i diu:
"se potesse avere un attimo di più, un giorno in più nella città di canali. Sentirsi come crepuscolo scende lentamente, come un gusto grezzo Spritz, seduto tranquillamente, lasciando cadere i minuti, come se forse si stava anche godendo il paesaggio."

Lentament cau el capvespre d'estiu a Venècia i recordo una frase de l'escriptor Carlos Fuentes:
"Poco importa que seamos sólidos o espectrales. Igual da. Venecia toda es un fantasma. No expide visas de entrada a favor de otros fantasmas. Nadie los reconocería por tales aquí. Y así, dejarían de serlo. Ningún fantasma se expone a tanto. "
Aviat la foscor caurà i cal anar-se'n ja que sinó, la ciutat es torna un laberint. Només la fressa de les onades d'alguna embarcació que passeja pel Gran Canal trenca la quietud d'una ciutat que ha sobreviscut a la marea enmig de la llacuna i que espera de nou, de bon matí, ser el decorat perfecte d'una nova massa de visitants que es deixaran fascinar per una ciutat que sobreviu des de fa segles.

On tornaries?

On tornaries?

El cap de Sunión o Sunio, també escrit com Sounion, en llatí conegut como Sunium (en grec Σούνιον) és un lloc que t'atrapa des del primer moment.

A 65 km d'Atenes, a dalt de tot d'un promontori s'alçava un antic temple dedicat a Poseidó. Tot i que molt aprop n'hi ha un altre dedicat a Atenea.

El temple de Poseidó, construït en el S.V A.C., sobre les ruïnes d'un temple construït en el període arcaic, estan encarades sobre al mar a una alçada de 60 m.

Passejar-se entre les ruïnes al capvespre, quan el sol que durant el dia ha il·luminat el blau serè del mar, i contemplar la vista de l'Egeu, és quelcom màgic. Quan el sol cau.. queden els darrers turistes i la darrera llum del dia impregna totes les columnes del temple.

Sunio com d'altres petites meravelles del món mundial, per molt turístiques que siguin, traspua autenticitat i bellesa.

Diuen que Lord Byron va gravar el seu nom en una de les columnes i que la primera menció de tal indret fou en l'Odissea d'Homer.

*******

Aquests darrers dies que han parlat de Grècia i del seu "crash" econòmic, a mi m'han vingut al cap unes altres ruïnes, les de Sunio. Vaig ser-hi a principis d'any i Atenes era una ciutat buida de turistes i de carteristes. En cap moment vaig ser conscient de la difícil situació que atravessava el país.

5 mesos després no tinc clar si tornaria a Grècia, però si hagués de tornar només ho faria per tornar a contemplar la màgia d'un indret únic, allà on el vell mar Egeu sembla acaronar les restes d'un temple que perviu amb els segles i s'omple de màgia cada capvespre.

Potser, a vegades, idealitzem alguns dels nostres viatges. I perviuen en la nostra memòria com un record únic de la nostra experiència. No acostumo a repetir llocs, ciutats ni viatges però no sé perquè aquests darrers dies m'he preguntat on voldria tornar. I tu...on voldries tornar?

El Far de Berlín

L'ànima de Berlín no era el seu mur.

L'ànima de Berlín era un far

que es pot veure des de qualsevol

punt de la ciutat, i que de nit

mostra unes llums

que acompanyen els vells solitaris

cap a casa.

La Fernsehturm s'alça victoriosa

prop de l'Ajuntament Roig,

i on Neptú és el rei d'una font més

d'una metròpoli colpejada per la història

i que s'aixeca cada matí sota la seva empara.

L'ànima de Berlín no era un mur,

l'ànima de Berlín era una vella torre

de televisió,

un símbol més pels berlinesos de l'est,

unes llums curioses pels berlinesos de l'oest.

Tots anhelaven que algún dia pujarien junts

a dalt del far i contemplaríen lliures la ciutat.

I va arribar aquell dia i tots, de l'est i de l'oest

pogueren contemplar junts els 360 graus

de la seva metròpoli, del seu món sense murs

ni vergonyes, només una ciutat al seus peus.

Varen caure els murs i les vergonyes

però el vell far segueix contemplant

el pas de les grues que han obert nous camins.

El vell far de Berlín segueix il·luminant cada nit la ciutat.

*Un post escrit pensant en els 20 anys de la caiguda del mur, però sobretot pensant en el record d'una ciutat que vaig trepitjar fa més de 4 anys i m'agradaria algún dia tornar-la a trepitjar.

La torre de la televisió sembla omnipresent en molts punts de la ciutat.

En aquesta foto darrera el Dom (Catedral de Berlín) i darrera l'entrada d'un dels museus de l'Illa de Museus; tot plegat a l'antic Berlín Oriental.

El somriure d'Estambul

Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Moren cada nit i potser també
s'aixequen amb les seves misèries
i amb les seves mancances.
Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Avui he somiat que em passejava pel vell basar.
La llum del capvespre cau sobre el Màrmara.
Diuen que Estambul sempre somriu,
potser a Orient, potser a Occident
potser a nosaltres mateixos
sense pressa per arribar a enlloc,
immòbils com la Torre de Leandre
voldríem viure una altre vida en un altre lloc,
en un altre espai, a un altre ritme...
Un fort fred et glaça la cara i penses que...
Hi ha ciutats que viuen només
en els nostres somnis.
Hi ha somriures que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha instants que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha cendres que reneixen cada nit
en els nostres somnis.

Llengües d'Europa

Per una Europa respectuosa amb les llengües i les seves nacions!

Ja ha començat la cursa pre-electoral pel 7J. Jaime Mayor Oreja, candidat del PP per les eleccions europees, amb la seva retòrica decimonònica ens va recordar que estava orgullós que el seu besavi, a casa seva, els hi prohibís parlar basc.

Va comentar que calia potenciar l'espanyol en detriment d'altres llengües, i explicitament va dir el català. Va comentar que trobava una barbaritat que en una Europa de tants estats hi haguessin tantes llengües en un mateix parlament i que va suggerir que caldrira reduir el nombre. Fins i tot 20 llengües va arribar a dir que li semblaven un excés. Fins i tot va gosar proposar que caldria que només n'hi haguessin dues de llengües decisives en l'U.E., l'anglès i l'espanyol. Vaja, llàstima que no ho ha sentit en Sarko i la Bruni! I el francès què! El parlen a França, Bèlgica i Luxemburg. I l'Alemany què! Si ho sap la Merkel no li agradaran gaire aquestes declaracions.

Com es pot ser tan ranci? A qui beneficien aquestes declaracions? Qui pretèn buscar? El votant espanyol anti-nacionalista?

L'utilització partidista i la politització de les llengües ha sigut una pràctica habitual en aquest país i és quelcom que no hauria de ser patrimoni de cap partit i de cap entitat. El castellà és tant important i necessari que tingui el seu pes a la U.E. com ho ha de ser, per respecte a més de 8 milions de parlants, el català...I com també ho haurien de ser el basc i el gallec o altres llengües europees.

Des d'aquest bloc ja us hem comentat més d'un cop les iniciatives per potenciar el català en l`àmbit europeu com la web de http://europarl.cat

PER AIXÒ EN AQUEST POST HEM INCLÒS LA FOTO QUE HI HA A LA PORTA D'ENTRADA DEL PARLAMENT EUROPEU, ON EL SR.MAYOR OREJA S'HA GUANYAT LES CASTANYES ELS DARRERS ANYS. LI RECORDEM QUE A L'ENTRADA DEL MATEIX PARLAMENT HI HA UN RÈTOL ESCRIT EN DIVERSES LLENGÜES. SUGGERIM AL SR.MAYOR OREJA QUE SE'L TORNI A MIRAR. POTSER APRENDRÀ QUE EUROPA ÉS UN MARC FORMAT PER MÚLTIPLES NACIONS I ESTATS ON LA DIVERSITAT I EL CONEIXEMENT D'AQUESTA DIVERSITAT HAURIA DE SER BÀSIC I FONAMENTAL COMENÇANT PELS MATEIXOS PARLAMENTARIS.

SI ANEU A BRUSSEL·LES US SUGGEREIXO QUE FEU UN PASSEIG PEL BARRI ON HI HA LES INSTITUCIONS EUROPEES. POTSER APRENDREU ALGUNA COSA. ALGUNA COSA QUE ALGUNS POLÍTICS NO HAN APRÈS.

Bolonia, la ciutat, no el pla!

Bolonia, capital de la regió italiana de l'Emília -Romagna.

Bolonia o Bolonya perquè mai he sabut com s'escriu és molt més que un pla! És una ciutat poc turística, universitària, de fires, d'interior, de boira, de carrers porxats...recorda una mica algunes ciutats del pla de Lleida o fins i tot la capital del Segrià. El centre de la ciutat està carregat d'esglésies d'un cert interès, de dues grans torres medievals i d'una plaça amb el Palau Re Enzo i la font de Neptú. La gent desconeix que hi ha una gran pinacoteca ple de pintures dels grans mestres italians, que no té res d'envejar a la d'altres grans ciutats. És cert, és una ciutat un pèl grisa i trista, però Bolonia com tota l'Emilia-Romagna són molt més que un polèmic pla universitari. Què trist posar noms de polèmics plans universitaris a partir del nom de la ciutat, la ciutat ja us dic ja que no s'ho mereix.

R de Rin

Aquests dies que hem estat pendents de la climatologia i hem vist com en som de fràgils davant la força del temps i de la mateixa natura he volgut recuperar una fotografia d'un bell espectacle natural.
R de Rhein o Rin. Les Rheinfall són les famoses "Catarates del Rin". Es troben a Schauffhausen al nord de Suïssa, prop de Zuric. Sovint quan pensem en grans espectacles naturals pensem més aviat en altres continents i no pensem en Europa. Europa amaga també petits racons com el de la fotografia. És molt turístic sí, però és una visita recomenable.

Campanes

Gant - Flandes - Belgica

Hi ha campanes per a vius, per a morts, per a casaments, per festes solemnes i per festes trites, també evidentment campanes per Nadal...

Hi ha campanes que són símbols i es guarden com a tresors. A Gant una immensa campana prop de la Torre de l'Ajuntament de la ciutat.

Vet aquí un detall a tenir en compte si es visita aquesta ciutat. Apart dels seus canals, aquesta campana no passa desapercebuda. Vet aquí una nova postal d'un dels meus darrers viatges que he volgut recuperar en aquest post abans d'acabar l'any.

Canals

D'aquí pocs dies, coincidint amb el pont de la Puríssima, segur, que més d'un aprofitarà per escapar-se. Les capitals europees serà un dels destins escollits, juntament amb la neu. Vet aquí una foto de Brugges. Aquesta bonica ciutat té la fortuna de ser visitada tot l'any, visitada pels seus canals. Com deu ser l'hivern en aquestes ciutats? No m'ho vull ni imaginar...sentir el fred mentre travesses un canal amb l'aigua gelada.

Bruxelles - cartes (II)

A vegades no cal anar-se'n a l'extrem Orient per omplir-nos de l'exotisme d'uns palaus. Enguany fa 50 anys de l'Exposició Universal que es va celebrar a Brusel·les, concretament als afores de la capital belga, en una zona coneguda com Heysel. En aquesta zona hi ha el famós Atomium que enguany també fa 50 anys i de seguida es va convertir en un símbol. Però aquella exposició també va deixar petites joies com el pavelló xinès i la Torre japonesa. Vet aquí una postal exòtica enmig de la grisa capital europea.

Bruxelles-cartes (I)

50 anys dels Barrufets!

Brussel·les apart de l'Atomium i la Grand Place és un referent del comic.
A la ciutat s'hi poden trobar vinyetes incrustades a les parets d'alguns racons com una part més de la grisa capital europea.


Bruxelles-cartes (I) 23 - 27 d'agost 08

Centre Belge de la Bande Dessinée
http://www.stripmuseum.be/
Aquest cap de setmana passat a l'Hospitalet es va celebrar una nova edició del Saló Manga amb gran èxit. A casa nostre hi ha també tradició de la historieta i l'humor gràfic i per això des de fa dies es parla que potser al mateix Hospitalet podria acollir el nou museu del comic. Però si a Europa hi ha un lloc on és l'autèntica capital del comic europeu és Brussel·les bressol d' autors com Hergé, Peyo, Morris, Jijé, Jacobs i molts altres... Des de fa gairebé 20 anys existeix el CBBD que és un centre interactiu que aplega exposicions permanents entorn l'ofici de la vinyeta, un llegat important, llibreria, tallers, cursos...
Quan hi va anar un servidor, hi havia una exposició sobre els 50 anys de la primera vinyeta dels Smurfs, coneguts a casa nostre com els "Pitufos" o "Barrufets" d'en Peyo.
El centre destaca per tenir una retrospectiva permanent de l'heroi més conegut: en Tintín. Un autèntica icona del comic no només belga sinó europeu.
Un altre encant és el propi edifici: uns antics magatzems "Magasins Wauquez" construits seguint la tradició de l'Art Noveau del ferro forjat que suporta grans superfícies de vidre. Un disseny del gran Victor Horta. Brussel·les pot tenir molts encants però no sap aprofitar gens, a nivell turístic, la tradició de l'Art Noveau belga, i per posar-vos només un exemple és patètic que la casa de Victor Horta, un joia a nivell de mobiliari i disseny només es pugui veure de 14.00 a 17.00 hores i està mal explotada i senyalitzada. Ahh, per cert, tornant al CBBD, el cafè Horta, dins el mateix edifici és recomenable. +info de Bruxelles: http://www.bruxelles-tourisme.be/accueil/es/index.html

Londoncards (II)

Londoncards (II)

Del 18 al 23 d'Agost de 2008

Covent Garden

Potser aquesta imatge també la podríem trobar en altres ciutats, com a les Rambles de Barcelona, on hi ha gent que fa d'estàtua. Londres té molts encants, alguns de molt coneguts i explotats. Covent Garden és una antic mercat que es troba aprop del barri de la City. En ple estiu els turistes omplen les seves terrasses i les estàtues humanes com, aquest home-fulla, intenten atrapar l'atenció de la gent. Londres té com Barcelona una part que és molt d'aparador. Els autèntics londinencs es perden per altres barris i zones i com passa a la Rambla de Barcelona, s'acaba convertint en un boulevard per turistes, carteristes i artistes. Mai millor dit! Si més no val la pena visitar Covent Garden per veure gent com aquest home-fulla. Quants homes-fulla hi deuen haver pel món?

Vet aquí una curiosa postal de la gran metròpoli de Londres.

També us recomano que entreu al següent enllaç que té imatges espectaculars d'aquesta ciutat.

http://www.boston.com/bigpicture/2008/08/london_from_above_at_night.html

Londoncards (I)

Londoncards (I)
Londres del 18 al 23 d'agost 08
Kensington gardens - Hyde Park
El millor d'una ciutat són els seus racons. Londres té moltes icones però volia fugir de la típica imatge del Big Ben. És molt bonic, sí, però la metròpoli amaga altres racons de recomfortable interès com són els seus parcs. Una hamaca. Per què? Em vaig preguntar...per prendre el sol? Quin sol? Potser simplement per fugir uns instants del brogit de la metròpoli i somiar amb un conte. Potser Peter Pan...Qui ho sap!

Postals, records i viatges (XV): el Llac Maggiore

Viatges '03 - '08:

El llac Maggiore. Les illes del Golf Borromeo: les isoles Madre, Bella i superiori dei pescatori

Una de les grans sorpreses del meu darrer viatge fou descobrir la zona dels llacs al Nord d'Itàlia i en concret les illes del Golf Borromeo al llac Maggiore. La família Borromeo fou una important família aristocràtica que hi tingué varios palaus. Són bonics els jardins, els palaus i es respira una calma molt reconformant.

Postals, records i viatges (XIV): Milà i Bergamo

Viatges '03 - '08:

Milà i Bergamo
Saber capbussar-se en una ciutat és quelcom important per saber-la fruïr lluny dels esteròtips. Aquestes dues imatges corresponen al meu darrer viatge del mes d'abril. Una breu escapada a la Llombardia. Milà n'és la seva capital. I pateix el tòpic de ciutat grisa i poc estimulant. Més enllà del gran Duomo, del teatre de l'Scalla i de les galeries Vittorio Emmanuelle hi ha més de mitja dotzena d'esglésies, galeries d'art i pinacoteques molt interesants. La foto correspon a un dels patis del castell Sforzesco. Un bonic pati. L'altre foto correspon a Bergamo. El seu atractiu es troba en la seva città alta. Una casc antic emmurallat dalt d'un turó on es divisa una bona vista. Els seus carrerons ens apropen a com deuria ser la seva ciutat medieval. Un lleó o potser varios. Els trobem a les fonts i a les entrades de les esglésies. El lleó era el símbol de la regió del Véneto i Bergamo sempre va tenir una gran vinculació amb aquesta regió per això els lleons són els grans símbols de les ciutats.

Postals, records i viatges (XIII): Varsòvia - Cracòvia

Viatges '03 - '08:

Varsòvia - Cracòvia

A principis d'aquest any vaig tenir l'oportunitat de visitar aquestes dues grans ciutats poloneses. Grans no per les seves dimensions, sinó pel que signifiquen històricament.

El que més impressiona de Varsòvia és pensar que fou una ciutat totalment destruïda en un 80% durant la IIª Guerra Mundial. Hi havia postals amb la imatge de l'abans i el després i esborrona pensar com és que hi hagut ciutats que han patit tant. Avui, el casc antic està totalment reconstruït i és patrimoni de la UNESCO. A la plaça del mercat hi ha una sirena. És l'emblema de la ciutat. Una sirena? Però si no hi ha mar? El riu Vístula travessa no només la ciutat sinó tot el país i també travessa Cracòvia. Vet aquí una estàtua d'una sirena de riu.

L'altre foto correspon també a la plaça del mercat però de Cracòvia. La gran plaça té detalls com aquesta escultura del gran Igor Majoraj. Les seves escultures ja s'han exposat a més d'una ciutat i també són autèntic emblema.

Postals, records i viatges (XII): Castells de Baviera

Viatges '03 - '08: Els castells de Baviera

Aquesta foto és una de les meves predilectes. La vaig fer fa un any prop del castell de Neuschwainsten. Aquests castells foren creats pel Rei Ludwing II de Baviera, el conegut rei boig. Va estar apunt de casar-se, era un home culte i eremita que va fondre's la fortuna del país creant castells. Un dia, el van trobar mort prop d'un d'aquests meravellosos llacs. No tenia ni 40 anys. A partir de llavors va convertir-se en mite i el seus castells en el seu millor llegat.

Postals, records i viatges (XI): Munich i Florència

Viatges '03 - '08:

Florència i Munich

Us heu fixat en les fotos d'aquests dos porcs senglars? Gairebé semblen calcats. Quan l'any passat vaig estar a Munich vaig tenir la sensació que l'havia vist en algún lloc. I no em vaig equivocar. Tenia la sensació que el mateix porc senglar l'havia vist a Florència, ara farà dos anys, al Mercato Nuovo, sota el nom de Porcellino. El de l'esquerra correspon a Florència i dóna sort als visitants que toquen el seu morro. El de la dreta és el símbol del Museu Nacional de Baviera de la Caça i la Pesca.

Múnich és un ciutat carregada d'interesants ingredients...Si Florència és la meca del Renaixament, les esglésies de Munich són barroques, carregades fins i tot d'un manierisme que mareja. A Múnich hi ha una mica de tot: grans parcs, esglésies barroques, elements molt clàssics, residències reials, pinacoteques i un bonic casc antic. Vet aquí que ara ja sé que tenen en comú aquestes dues ciutats.

Postals, records i viatges (X): Ginebra i Zurich

Viatges '03 - '08: Ginebra i Zurich

Ara fa un any vaig tenir l'oportunitat de conèixer dues ciutats de Suïssa. Hi ha més d'un Suïssa. Hi ha una Suïssa francesa i una alemanaya i una rural i una italiana...

La foto de la cadira correspon al barri Internacional de Ginebra on hi ha l'ONU, la Creu Roja i altres organitzacions. Ginebra és una ciutat petita, ordenada, neta amb el seu peculiar llac Leman i el seu peculiar raig d'aigua conegut com a Jet eau...és respira una tranquil·litat especial. Què té de peculiar la cadira? Vaig pensar que estant prop de les Nacions Unides, significava la força dels pobles i les nacions. L'ONU és com una gran cadira que si es trenca una pota, totes les nacions que van a remolc cauen descol·locades, per això és tan important l'equilibri i la pau entre els pobles. I l'altre foto? És una foto de Ganímedes. Una estàtua prop del llac de Zurich. Zurich és el gran contrast de Ginebra: urbanita, industrial, financera, fashion...però també una bonica ciutat per passejar-se prop del llac. Em vaig preguntar el perquè de Ganímedes prop del llac....Totes les ciutats tenen els seus misteris i potser aquest era el de Zurich.