La broma

Fa unes setmanes us vaig parlar del procés d'un autor txec i avui torno a Praga per parlar-vos d'una broma, d'un altre escriptor txec. Diuen que la diferència entre Kafka i Kundera és que el primer explica històries absurdes que s'ha imaginat i el segon explica les mateixes històries absurdes però que han passat realment.

La broma és una novel·la que explica les peripècies desafortunades d'un txec que veu com la Justícia del seu país el ve a buscar després que ell hagi escrit una broma en una postal enviada a una amiga amb qui volia lligar.

Fixeu-vos que és una situació absurda. Us imagineu que algú regirés la vostra correspondència (o llegís els emails que us escriviu) i en base a això acabéssiu davant d'un tribunal acusats de subversió? Absurd, oi? Doncs això passava a la Txecoslovàquia comunista.

La broma en qüestió diu "L'optimisme és l'opi del poble! L'esperit sa put a idiotesa. Visca en Troski!" i li costa al protagonista 6 anys de treballs forçats. Suposo que amb les postals, passa com amb els whatsapps o els tuits, que si no poses una emoticona de careta picant l'ullet, la gent no entén que es tracta d'una broma i es pensa que vols de veritat tombar el sistema, matar el rei o aplaudir que en Carrero Blanco saltés pels aires.

En aquests debats, que avui en dia tenim a les xarxes, sempre acaba sortint (de vegades abans i de vegades després del tuit citant als nazis) aquell qui planteja on són els límits de l'humor. Hem de poder riure de tot?

Aquí veiem un pallasso portant al límit els propis límits de l'humor. Aclariment: el pallasso és el que duu un nas vermell postís. Font.

És un debat difícil, on la coherència entre el que demanem per a nosaltres i el que exigim per als altres sovint queda en evidència. I, a la pràctica, les limitacions que s'acaben posant, molts cops deixen la sensació que uns poden fer broma sobre el que vulguin i els altres poden anar a la presó si tenen mala sort de molestar a qui no han de molestar. De fet, com menys democràtic és un país, més gran és l'escletxa entre el dret a riure dels uns i el dret a riure dels altres.

El bigoti del mico

L'altre dia, veient un vídeo del Youtube amb l'Albert vaig pensar: "coi, aquest mico em recorda algú". Bé, aquí teniu el mico:

Si està fet expressament, no sé si dibuixar un mico que s'assembla a Hitler és banalitzar el nazisme o burlar-se'n. Imatge extreta d'aquest vídeo.

Bé, la primera reflexió com a pare és òbvia: hauria d'evitar que l'Albert veiés aquest vídeo per això dels nazis? I el cas és que, si decidís que sí, em costaria horrors impedir-ho: és el seu vídeo preferit del Youtube. I, després de veure'l uns cinquanta cops, he d'admetre que a mi tampoc em desagrada. Les expressions dels micos estan fetes amb molta gràcia i està aprenent a dir alguna cosa en anglès gràcies al vídeo.

La segona reflexió és si una persona, per molt famosa que sigui, es pot arribar a apropiar d'un estil de bigoti o de barba. Som 7000 milions d'humans (no trec les dones del còmput, no fos cas que algú m'acusés d'heteropatriarcal i masclista. Tothom té dret a dur barba i bigoti), creieu que hi ha bigotis i barbes per a tothom?

Kundera fa una reflexió semblant a la Immortalitat, a propòsit dels gestos. Hi ha més persones que gestos, conclou. I per tant, els gestos que creiem propis i característics d'una persona segurament els repeteixen centenars o milers de persones més. Sense que els hagin copiat. Simplement no hi ha prou gestos diferents per a tothom.

Així doncs, tot apunta que hi ha més persones que tipus de bigotis. A mesura que gent de fama mundial vagi associant la seva imatge a un estil de bigoti, els homes (i dones) del món ens podríem quedar sense bigotis lliures. De moment encara no et fan pagar per copiar el bigoti a algú però la gent que et veu pot deduir que simpatitzes amb algun aspecte relacionat d'aquest personatge.

Com ho podríem fer perquè els humans disposéssim de nou de tot el ventall de bigotis? Com podríem arrencar-li aquest bigoti a Hitler i retornar-lo a la humanitat, lliure de vincles amb el nazisme? Bé, potser una via és dibuixar un d'aquests bigotis a un mico. Treure-li ferro al bigoti. Al capdavall, allò que no hem d'oblidar ni banalitzar de Hitler no és el seu bigoti o el seu pentinat sinó els crims que va cometre.

El punt de la felicitat a la literatura

Fa bastants anys un espot publicitari ens convidava a provar les seves patates fregides amb un desafiament: "no podràs provar-ne només una". La dificultat d'aquest repte s'amaga darrere del punt de la felicitat (Bliss Point), estudiada per Howard Moskowitz.

Moskowitz va rebre l'encàrrec de fer més apetitosos els MRE (Meal Ready to Eat) de l'exèrcit d'EEUU, que fins aleshores rebien malnoms com Mr. E (Mistery) o Meals Rejected by the Enemy. L'objectiu era que els soldats s'acabessin les racions per tal de millorar el seu rendiment.

Els estudis per optimitzar els sabors del menjar van portar a Moskowitz a determinar un Punt de la Felicitat modificant bàsicament 3 variables: les quantitats de sucre, sal i greix. Jugant amb aquests factors es toca el Bliss Point, que desencadena una recompensa en forma de neurotransmissors als receptors d'opiacis de l'amígdala (poca broma).

La indústria alimentària va aprofitar aquests estudis per perfeccionar els seus productes més llaminers. I molts clients confonen menjar bo amb menjar que no pots parar de devorar.

De la mateixa manera, la ficció en general i la literatura en particular també tenen un Bliss Point. Hi ha llibres que, sense ser literàriament excel·lents, t'enganxen des de la primera pàgina fins a l'última. Alguns recursos, com el cliffhanger al final de capítol, poden aconseguir aquest efecte.

Com passa amb el menjar, si un lector s'acaba molt ràpid un llibre interpreta que el llibre era bo i el recomana. I a més ho fa amb aquest argument, que el fa sentir cofoi: me l'he llegit en una setmana. I fixa't: més de 500 pàgines!

També en ambdós casos es presenta la dicotomia entre assaborir i devorar. Què és més satisfactori?

Kundera, com a bon hipster, es decanta per la primera opció. A "la Immortalitat", en un divertit joc metaliterari, apareix ell mateix com a personatge parlant amb un bon amic seu. I mentre es cruspeixen un ànec li parla de la novel·la que està escrivint (que és la pròpia "la Immortalitat"). Normalment no faig citacions tan llargues, però en aquest cas faré una excepció perquè crec que serà un bon final de post.

(...) La tensión dramática es la, verdadera maldición de la novela, porque lo convierte todo, incluidas las páginas más hermosas, incluidas las escenas y las observaciones más sorprendentes, en meros escalones que conducen al desenlace final, en el que está concentrado el sentido de todo lo que antecedía. La novela se consume en el fuego de su propia tensión como un fardo de paja. 

—Al oírte —dijo con cautela el profesor Avenarius—, me temo que tu novela sea aburrida. 

—¿Acaso todo lo que no sea una loca carrera en pos de un desenlace final es aburrido? Cuando masticas este magnífico muslo, ¿te aburres? ¿Tienes prisa por llegar al final? Al contrario, quieres que el pato penetre dentro de ti lo más lentamente posible y que su sabor no se acabe nunca. Una novela no debe parecerse a una carrera de bicicletas, sino a un banquete con muchos platos.

Foto. Text.