El punt de la felicitat a la literatura

Fa bastants anys un espot publicitari ens convidava a provar les seves patates fregides amb un desafiament: "no podràs provar-ne només una". La dificultat d'aquest repte s'amaga darrere del punt de la felicitat (Bliss Point), estudiada per Howard Moskowitz.

Moskowitz va rebre l'encàrrec de fer més apetitosos els MRE (Meal Ready to Eat) de l'exèrcit d'EEUU, que fins aleshores rebien malnoms com Mr. E (Mistery) o Meals Rejected by the Enemy. L'objectiu era que els soldats s'acabessin les racions per tal de millorar el seu rendiment.

Els estudis per optimitzar els sabors del menjar van portar a Moskowitz a determinar un Punt de la Felicitat modificant bàsicament 3 variables: les quantitats de sucre, sal i greix. Jugant amb aquests factors es toca el Bliss Point, que desencadena una recompensa en forma de neurotransmissors als receptors d'opiacis de l'amígdala (poca broma).

La indústria alimentària va aprofitar aquests estudis per perfeccionar els seus productes més llaminers. I molts clients confonen menjar bo amb menjar que no pots parar de devorar.

De la mateixa manera, la ficció en general i la literatura en particular també tenen un Bliss Point. Hi ha llibres que, sense ser literàriament excel·lents, t'enganxen des de la primera pàgina fins a l'última. Alguns recursos, com el cliffhanger al final de capítol, poden aconseguir aquest efecte.

Com passa amb el menjar, si un lector s'acaba molt ràpid un llibre interpreta que el llibre era bo i el recomana. I a més ho fa amb aquest argument, que el fa sentir cofoi: me l'he llegit en una setmana. I fixa't: més de 500 pàgines!

També en ambdós casos es presenta la dicotomia entre assaborir i devorar. Què és més satisfactori?

Kundera, com a bon hipster, es decanta per la primera opció. A "la Immortalitat", en un divertit joc metaliterari, apareix ell mateix com a personatge parlant amb un bon amic seu. I mentre es cruspeixen un ànec li parla de la novel·la que està escrivint (que és la pròpia "la Immortalitat"). Normalment no faig citacions tan llargues, però en aquest cas faré una excepció perquè crec que serà un bon final de post.

(...) La tensión dramática es la, verdadera maldición de la novela, porque lo convierte todo, incluidas las páginas más hermosas, incluidas las escenas y las observaciones más sorprendentes, en meros escalones que conducen al desenlace final, en el que está concentrado el sentido de todo lo que antecedía. La novela se consume en el fuego de su propia tensión como un fardo de paja. 

—Al oírte —dijo con cautela el profesor Avenarius—, me temo que tu novela sea aburrida. 

—¿Acaso todo lo que no sea una loca carrera en pos de un desenlace final es aburrido? Cuando masticas este magnífico muslo, ¿te aburres? ¿Tienes prisa por llegar al final? Al contrario, quieres que el pato penetre dentro de ti lo más lentamente posible y que su sabor no se acabe nunca. Una novela no debe parecerse a una carrera de bicicletas, sino a un banquete con muchos platos.

Foto. Text.

Què és la literatura de qualitat? (2)

Com ja sabeu, porto uns dies preguntant-me (i preguntant-vos) sobre la qualitat de la literatura. Més o menys hem arribat a la conclusió que la qualitat no és el més imprescindible dels ingredients que ha de tenir una obra literària. La part lúdica o didàctica poden fer que un llibre ja valgui l'esforç i el temps que li dediquem i ens deixi satisfets com a lectors.

No obstant això, alguns de vosaltres vau dir que la qualitat existeix i, més enllà del component subjectiu, es poden fer valoracions per diferenciar les obres entretingudes de les que tenen alguna aspiració literària més. Bé, jo no sóc crític ni pretenc que la meva opinió orienti a les masses però avui compartiré amb vosaltres algunes idees que he anat traient sobre la qualitat. Començo amb una frase de Marcel Proust:

El veritable descobriment del viatge no consisteix en trobar territoris nous, sinó en adquirir una nova mirada.

Crec que aquesta frase sintetitza gran part del que és la literatura. Les històries narrades ens permeten conèixer altres indrets, oficis o persones. Però no només això; si estan ben narrades ens permeten viure aquestes històries, veure-les a través de la mirada dels seus personatges.

Això, d'una banda, evidencia la necessitat de crear personatges versemblants amb qui el lector pugui empatitzar fàcilment. Quan obrim un llibre, l'autor ens intenta disfressar amb la pell dels seus personatges i serà imprescindible que ens sentim còmodes i que, a poc a poc, aquesta pell fictícia se'ns ajusti com un guant, fins que ens sigui impossible diferenciar-la de la nostra. És així, acompanyant al personatge des del seu interior, com aconseguirem adquirir una nova mirada, una nova forma de sentir, d'actuar, de recórrer el món.

D'altra banda, l'autor també ha de possibilitar aquesta nova mirada. Si el personatge veu el mateix que nosaltres, el viatge no serà excessivament sorprenent ni enriquidor. Per fer l'experiència inoblidable, necessitem que l'autor ens mostri allò que a nosaltres ens passa desapercebut. És com si un dia aneu de passeig amb algú que faci visites guiades per la vostra ciutat: segur que us explicarà centenars d'històries que desconeixíeu i us farà valorar detalls de llocs pels quals havíeu passat milers de vegades sense fixar-vos-hi.

Si un escriptor dirigeix la nostra vista cap al que ja em vist molts cops, no aprenem res nou amb ell. Per això volem que ens mostri allò que no hem sabut veure tots sols. Però a més volem que, quan ens ho mostri, siguem capaços de veure-ho, que no haguem de fingir que veiem els lluents matisos del vestit de l'emperador. Font. (Per cert, un relat genial per il·lustrar el fet de donar una nova mirada al lector reversionant un clàssic com el Vestit nou de l'Esmperador).

Cal que els escriptors siguin experts d'algun tema per tal de mostrar coses noves als lectors? No necessàriament (tot i que no està de més). També és possible sorprendre el lector amb una manera molt personal de veure el món i de narrar-lo. Aquí parlaríem de l'estil, que és un tema tan conflictiu d'abordar com el de la qualitat literària. Per no avorrir-vos, us diré que a molts experts els agrada associar la paraula "estil" a Flaubert però jo us recomano l'Amélie Nothomb, que és del nostre segle i crec que mostra com ningú què és l'estil.

Tornant a la frase de Proust, deixeu-me donar-li un parell de voltes més. No us sembla que amb una nova mirada, ja estem descobrint territoris nous? I que quan viatgem per un territori nou és impossible que la nostra mirada no canviï gens? Sembla just, per tant, reservar un lloc honorífic a aquells que han innovat en literatura, que han obert nous camins i han inventat nous mitjans de transport per recórrer-los. Aquí hi ha una trampa per a certs lectors que, en algun moment de la seva vida, s'hauran vist empesos, per voluntat pròpia o aliena, a llegir clàssics de Cervantes, Rabelais o Joyce. Heu d'entendre, lectors traumatitzats, que aquestes obres (que no hauria de ser obligatori llegir) han permès que els autors posteriors tinguessin les eines per escriure obres que probablement us resultaran més amenes. Una mica com el que deia en Newton: Si he vist més lluny és perquè he estat dempeus damunt les espatlles de gegants.

Què és la literatura de qualitat?

Al vagó del metro viatja un home llegint un llibre de Bucay. Mou els llavis i fins i tot pronuncia en veu baixa les frases que més l'impacten. La dona que seu al davant deixa anar un indissimulat esbufec de suficiència moral mentre treu de la bossa un llibre de Coelho. Al costat de la dona hi ha un noi jove de cabells llargs i una mica bruts que, després de presenciar l'escena, decideix apujar el volum del seu mp3 prou fort com perquè se senti el cor dels esclaus hebreus de Nabucco.

A l'altre extrem del vagó es dóna una situació semblant. Un noi amb ulleres de pasta llegeix La insostenible lleugeresa de l'ésser, mentre una dona recita en veu baixa uns versos de Martí i Pol i un adolescent augmenta el volum d'una cançó de reggeaton.

Posades així, una al costat de l'altra, es tracta de dues escenes molt similars. Però sospito que, en la segona escena, a més d'un li deu haver fet més ràbia la interrupció musical. En el fons, el jove que ha apujat el volum del cor dels esclaus actuava en defensa pròpia: li estaven arribant paraules de llibres que ell no volia llegir; no es volia contaminar amb uns autors que no han fet cap aportació intel·lectual que compensi la desforestació que han provocat. Que no és el mateix acariciar un arbre i dir-li que ha de morir per ser convertit en cinquanta exemplars de l'Ulisses de Joyce que clavar-li una destral i fer-li saber que es convertirà en un insuls manual d'autoajuda.

El problema és que els arbres no parlen i no poden dir si estan d'acord amb ser literatura russa o chic lit. I, encara que parlessin, potser tampoc són els més adequats per dir quin tipus de literatura és  la millor. Probablement els agradessin els llibres que parlen de boscos o de... no sé, temes d'interès per a ells. Així doncs, qui ha de decidir què és literatura de qualitat i amb quin criteri?

‒D'aquest autor només em va agradar el primer llibre, que va tenir una tirada de 2.000 exemplars. A partir del segon es va tornar insofriblement mainstream ‒van dir les ulleres de pasta d'aquell noi.

La qualitat sempre té un component subjectiu. Això passa en gairebé tots els àmbits (hi ha molta gent que pensa que a una hamburgueseria es menja millor que al Bulli, que va ser declarat millor restaurant del món) i la literatura no n'és una excepció. En el fons, ja és bo que sigui així. Si estigués clar quins són els mil millors llibres, ningú llegiria els milers de llibres restants. Per què perdre el teu temps llegint el llibre 345.391 quan encara no has llegit el 22? Que hi hagi diferències de criteri i de gustos permet que la humanitat en el seu conjunt tingui una riquesa cultural major.

Malgrat aquest component subjectiu, tampoc podem passar alegrement a l'altre extrem i defensar que la qualitat no existeix i que la llista de fer la compra pot ser literatura tan bona com la de Tolstoi. Que el més democràtic és que la bona literatura sigui la més llegida (o la més venuda). Val a dir que el millor del criteri democràtic és que no és gens subjectiu, la quantitat es mesura en xifres absolutes i es poden fer gràfics i rànquings amb els més venuts. Però és clar, també diuen que el problema de la democràcia és que el vot d'un analfabet val el mateix que el d'un premi Nobel.

Una altra opció és fiar-nos del criteri dels professionals de la literatura. Hi ha una sèrie de crítics que analitzen les novel·les amb bisturí i destrien el gra de la palla. Però qui ens garanteix que algú que es fa dir crític sigui realment més bo que nosaltres valorant una obra literària? Potser no coneixem prou casos de llibres insofribles que han guanyat tal guardó o que han estat elogiats en tal article de crítica literària?

Bé, com que estic veient que aquest post es vol allargar massa i estic deixant la pregunta a mig contestar, he decidit fer-ne una segona part amb la vostra ajuda. Per això us demano que em respongueu a aquestes preguntes: què és la literatura de qualitat? Què m'agrada trobar en un bon llibre? De qui em fio a l'hora de triar un llibre? Hi ha algun criteri objectiu que ens permeti valorar la qualitat d'una obra?