La geni que concedia un 1/3 desitjos

El Martí, com tothom, havia sentit a parlar d'aquella mena de llànties. Feia temps que en volia una i la va aconseguir a través del Wallapop, a canvi d'un raspall de dents elèctric i una olla a pressió.

Un cop va arribar a casa, la va desembolicar i, amb cura, com havia llegit a les instruccions, la va fregar. En va sortir una figura femenina bella, tot i que allunyada dels estereotips de bellesa que ens venen les revistes de moda i els anuncis de colònia.

He observat que als meus relats hi falten més personatges femenins, així que intentaré ser una mica menys heteropatriarcal. Les dones també poden treballar dins d'una llàntia. Imatge.

-Ostres, que bo! Funciona! -va dir en Martí.

-Bé, més o menys -contestà ella, estirant els braços i badallant, com si s'hagués acabat de llevar.

-Em concediràs tres desitjos?

-No. Vaig molt justeta de Ki. Com a molt podria arribar a un terç de desig.

-Un terç? Com es pot concedir un terç de desig?

-Jo concedeixo experiències úniques però, en el teu cas, hauràs de triar una de les tres parts que conformen una experiència: viure-la, recordar-la o que tothom pensi que l'has viscuda. Si tries viure-la, l'oblidaràs un cop hagi passat. Si tries recordar-la, no la viuràs sinó que se t'instal·larà un record fals a la memòria com si l'haguessis viscut. Si tries la tercera opció, s'instal·larà un record fals a la memòria de tothom excepte a la teva: tu sabràs que no has viscut aquesta experiència.

-Em sembla que, amb aquestes condicions, tot el que triï serà decebedor -va dir en Martí després de rumiar-hi una estona-. Hauria preferit no haver comprat la llàntia ni haver-ne sentit a parlar mai.

La geni es va quedar pensant si, amb un terç de desig, podia satisfer el desig formulat pel Martí.

Carnet de pare

Pregunta 99. El seu fill ha estat acusat de robar diners a un company de classe. El seu fill ho nega però la mestra dóna credibilitat a l'acusació. Com abordaria aquest incident?

Alço la mirada. L'examinadora resta impassible tres metres davant meu, a la seva butaca. Queden un parell de qüestions de la prova escrita i passarem a la temuda entrevista. La Pregunta 99 no és més difícil que les 98 anteriors, són totes de manual, està clar per on van. Si contestes que dones crèdit al teu fill, estàs malmetent el seu respecte a la figura de l'autoritat de la professora. Però una resposta poc empàtica amb el teu fill podria donar una puntuació encara pitjor. I una resposta que busqui un equilibri entre totes dues pot ser considerada com una manca de criteri clar.

Al final el que compta és la ponderació amb les altres 99 preguntes. Per això diuen que cal ser sincer i contestar amb el cor. El test està ben fet: si ets bon pare, aproves. Si no ho ets, suspens. I si vols enganyar el sistema és que ets mal pare perquè el sistema vol el millor per al teu fill. Això és el que diuen. I això és el que ens vam creure quan ens van dir que canviarien el país.

Jo també havia votat al Partit Racionalista. Com a mestre havia vist passar centenars de nens de famílies desestructurades. Molts d'ells acabaven vagant pel carrer, prenent drogues, robant als turistes, prostituint-se... De fet no calia ser mestre per adonar-se'n: si tens uns mals pares, les probabilitats d'acabar sent una persona infeliç o mesquina són molt més altes.

I aquest era un dels punts claus del programa del Partit Racionalista: per construir una bona societat calia que els nens tinguessin una bona educació. Però no la podien tenir amb uns pares irresponsables. I per desgràcia les persones irresponsables eren, precisament, les que tenien més fills.

El Partit Racionalista complia les seves promeses. Escrupolosament. Com si fos un contracte vinculant.Van implantar el carnet de pare. Hi havia una prova rigorosa que donava dret a engendrar (amb ajuts biològics gratuïts si calia) i després renovacions periòdiques. Es podien perdre punts del carnet si es demostraven negligències. Si els pares perdien la custòdia, els nens podien ser adoptats per una altra família o per l'Estat.

Durant el primer any, milers de pares van perdre la custòdia dels seus fills. Alguns la van recuperar després d'un exigent reciclatge formatiu. D'altres havien denunciat el govern davant organismes internacionals. La majoria s'havia adaptat al sistema de visites. Sobretot si els adoptava l'Estat. Era com tenir els fills en un internat i sabies que estaven bé...

Com a professor puc constatar la millora en les escoles. A més de no tenir alumnes de famílies desestructurades es van implementar mètodes educatius més moderns i la nostra feina va canviar radicalment. Enrere quedaven les estèrils baralles per imposar l'ordre i la disciplina. Els alumnes ja venien educats de casa i a l'escola només venien a aprendre i a socialitzar-se.

Torno a mirar el full de respostes. Tinc massa coses al cap com per triar una resposta "amb el cor". Decideixo escriure'n una que s'assembla bastant la del manual, ja m'és igual si resulta que he estat poc sincer. Fa sis mesos que la meva dona i jo no estem bé, és clar que el nen ho ha de notar. Ella també haurà de passar una prova. Potser li donen a ella la custòdia o potser a mi. O ens donen la compartida o ens treuen la custòdia a tots dos. Poden imposar-nos que ens separem o que seguim vivint junts i fem una formació de reciclatge matrimonial. Tot, és clar, pel bé del nen.

Pregunta 100: Creu que donar-li a vostè la custòdia és el millor per al seu fill? Creu que és el millor per a vostè? Raoni les respostes.

Especial Nadal: l'esperit de les campanyes nadalenques passades.

En Cristian va sortir de casa amb un cop de porta. A fora feia un fred fastigós però era mil cops preferible a escarxofar-se al sofà i haver de triar entre qué bello es vivir, El Grinch i Solo en casa. El seu germà l'havia convidat a sopar però li feia una mandra terrible. Des que van morir els pares se li havia reactivat l'instint de germà gran i no parava de perseguir-lo per fer-li de mainadera.

Es va ajustar la gorra de llana per sota de les celles. No només per protegir-se de la gèlida brisa sinó també per reduir el camp de visió i esmorteir els colors del llums nadalencs tant com fos possible. Per molt que caminés cap als suburbis de la ciutat, aquell esperit nadalenc el perseguiria. Era el seu ofici de creatiu publicitari: ell havia alimentat el monstre, l'havia fet gros com un estúpid avet de Nadal, tot ple de llums, bastons de caramel i boles brillants.

Mitja ampolla de whisky més tard, mig tombat sobre un banc del parc, el fred li havia passat i l'angoixa nadalenca es fonia amb la nàusea de l'alcohol. Amb cada glop, la fusió era més difusa, tot surava més en un mar boirós d'insubstancialitat. Però l'alcohol té aquell punt que més val no passar i en Cristian en va ser conscient quan va veure apropar-se una nina, que feia passetes curtes, balancejant-se a dreta i esquerra.

-Però què coi...?

-Sóc l'esperit de les campanyes nadalenques del passat.

Hi va haver una època en què els anuncis de joguines feien més por que les pelis de terror. Aquest, concretament devia inspirar els autors de "Chucky, el muñeco diabólico".

En Cristian es va mirar l'ampolla, després la nina, després un altre cop l'ampolla i va repetir el bucle durant un minut, fins que va tancar els ulls i va reposar el cap sobre el banc. Però la nina va ignorar que l'ignoraven i va seguir parlant.

-Vinc a mostrar-te com seria el Nadal si tu no haguessis treballat de publicista.
-I durarà molt això? És que he begut bastant i, bé, tot el que entra ha de sortir més d'hora que tard...
-No, no, de seguida estem -va respondre la nina treient una tablet de la butxaca. I això va ser ben estrany perquè la butxaca semblava força més petita que la tablet.

La pantalla s'encengué i aparegué una mansió de generoses dimensions, envoltada d'un frondós jardí i una piscina amb una zona d'hidromassatge.

-Coi, quin palauet! -digué en Cristian.
-Fixa-t'hi bé.
-Ai, ara que ho dius, em sona d'haver-hi estat algun cop... en una festa... Calla, que és la mansió del senyor Toitonne, el magnat de la indústria de la joguina!
-I no hi veus res estrany?
-Doncs... No. De fet només hi he estat un cop, crec. Així que si no em dones més pistes...
-És un 2% més petita! Si tu no haguessis fet aquell espot tan exitós, les vendes del 2011 haurien estat lleugerament més baixes i hauria renunciat a un 2% de la parcel·la.
-Ah, sí, l'espot del 2011 dels cowboys mutants. Realment aquells horribles ninos no s'haurien venut sols, no.

La imatge de la pantalla va anar apropant-se a la casa, com en un vol d'ocell i va acabar entrant per una finestra. A dins, hi havia dos nens mirant la tele.

-Són els fills del senyor Toitonne - va aclarir la nina.
-Doncs no s'hi assemblen gaire - contestà en Cristian.
-Sí, bé, després tinc hora amb el senyor Toitonne sobre això però fixa't amb les seves joguines.
-No les conec. Són com uns dinosaures de colors llampants. S'assemblen una mica als dracs de colors llampants que vam anunciar l'any passat.
-Exacte! Sense la campanya que vas fer l'empresa hauria retirat el producte i n'haurien tret un que és pràcticament igual!
-De veritat, no sé on vols anar a parar...
-Fixa't en la minyona.

A tres metres del nen, traient la pols d'un prestatge hi havia una dona de pell bruna, amb uniforme francès de minyona. Anava cantant una melodia enganxifosa. De tant en tant deixava de cantar i posava cara de disgust, com si li fes ràbia la cançó. Llavors es posava a netejar de nou en silenci i al cap d'un parell de minuts tornava a cantar la mateixa cançó.

-Bon jingle - va reconèixer en Cristian -. És quasi tan enganxós com el que hem fet aquest any per anunciar els torrons Rebons.
-Ja vas afinant -contestà contenta la nina-. Millor, així acabarem de seguida. En efecte, aquesta seria la musiqueta que torturaria la ment de mig país ni no haguéssiu tret la vostra.
-Em sembla que ja ho entenc. Amb tot això vols dir-me que tota la feina que he fet, si no l'hagués fet jo, l'hauria fet algú altre i tot vindria a ser més o menys igual. Que el Nadal seria igual d'histriònic i insuportablement ensucrat si jo no hagués ajudat a fer-lo així.
-Sí, és això. Ets un tipus insignificant. No t'han de preocupar gaire les conseqüències dels teus actes.
-Ah, bé... Gràcies, suposo.
-Bon Nadal, Cristian. I, no em vull ficar on no em demanen, eh? però...
-No, és clar que no.
-...per què no vas a sopar amb el teu germà? Sou l'única família que teniu. Aquí sí que ets insubstituïble.

En Cristian feu una ullada a l'ampolla. En quedava encara una mica menys de la meitat. Després tornà a mirar allà on feia uns instants hi havia la nina. Però només hi havia una bola de paper d'embolicar regals.

Diu la llegenda que Santa Claus és un invent publicitari d'una coneguda marca de refrescos.

Que passeu tots un Bon Nadal!

Relats d'estiu: Paradís perdut.

Ella:

Ha arribat l’hora de passar pàgina.

Al principi tot era fabulós: descobrir-nos l’un a l’altre, experimentar les sensacions, els plaers. Amb tu vaig explorar tots els racons del paradís. Recordo quan fèiem llargues passejades pels jardins engalanats fins a arribar al congost del riu Hidekel. Allà nedàvem, jugàvem a perseguir-nos i finalment tu sempre m’arraconaves contra la vora, on fèiem l’amor. Després jèiem sobre la gespa, abraçats, deixant que la llum del capvespre acaronés les nostres pells i lentament ens foníem amb el paisatge de la terra dels somnis. Si encara tinguéssim dret a prometre, et diria que mai tornaré a ser tan feliç.

Potser van ser els dies, caient en cadència monòtona, com una pluja fina però incessant. Amb el temps ens avorrirem de sentir les nostres veus pronunciant els mateixos comentaris, de fruir sempre dels mateixos cossos, d’extasiar-nos amb la bellesa i la perfecció de l’Univers immutable ens envoltava.

Llavors només calgué una veu nova, diferent, que prometés noves experiències, nous plaers. Sé veure en la teva mirada resignada un matís d’inclemència, un retret que mai s’esvairà dels teus ulls i la teva ànima. Mai perdonaràs el meu error.

Per això desitjo començar una nova vida. Vull el divorci.

* * *

Ell:

Poesia.

El nostre relat evidencia el fracàs d’intentar recuperar allò que vam tenir un dia. Paraules. Absurds succedanis de les realitats que invoquen. Pels segles dels segles, els autors més erudits, més nobles i més sensibles parlaran del paradís, intuint, només vagament, part de l’essència d’allò que només nosaltres coneixem veritablement.

Poesia són els pensaments màgics que em vénen al cap quan vull evadir-me de la dura realitat que tinc davant dels ulls. Treballar la terra i imaginar que hi conreo somnis. Hem descobert noves sensacions, no t’ho puc negar. Si el coneixement que preteníem era el d’aquesta realitat de suor i llàgrimes, de dolor i desesperació, llavors l’hem assolit completament. Ningú ens va mentir.

Potser ja no som els mateixos i la nostra relació ja no té sentit. Abans compartíem els nostres cossos amb passió, ara amb reserves. De la felicitat que vam conèixer, només en resten espurnes aïllades i esmorteïdes. Abans era el teu amant, ara tan sols el pare dels teus fills.

Intentes protegir-los fins l’absurd, pensant que algun dia Ell els deixarà tornar al Paradís. Em fa gràcia quan els dius: no mengeu res que us ofereixin els estranys. No és una mica massa tard, Eva?

Relats d'estiu: Instruccions

Dins d’alguns edificis haureu observat l’existència d’uns objectes amb forma de paral·lelepípede que, curiosament, tenen tres costats fixes i tres de mòbils. Els tres costats mòbils permeten l’obertura de l’objecte en una quantitat finita de plans. Cadascun d’aquests plans conté una sèrie de signes gràfics que codifiquen segments d’informació. Quan l’objecte està obert, dos d’aquests plans queden a la vista, dividits per una línia vertical que actua com la bisectriu que determina l’angle d’obertura de l’objecte. En general es recomana obrir-lo fins a un angle proper però mai superior als cent vuitanta graus.

Per utilitzar un d’aquests artefactes, cal una destresa específica. Els individus amb aquesta destresa s’anomenen lectors.

El lector és un element necessari per transformar els signes gràfics impresos en els diferents plans a sons que van formant paraules que, al seu torn, formen construccions més complexes o abstractes, conceptes, idees o procediments. És a dir, els segments d’informació es van agrupant, a mesura que el lector els va desxifrant, per formar blocs d’informació cada cop més complets. En ocasions, els blocs d’informació seran d’una dimensió tal que requerirà l’ús de més d’un pla. Per utilitzar més d’un pla és necessària una operació coneguda com girar la pàgina. Aquesta operació la pot fer el mateix lector, generalment amb els dits polze i índex de la mà dreta, fent lliscar el pla de la dreta i desplaçant-lo fins que es converteix en el pla de l’esquerra. El lector apreciarà en molts casos, que al canviar de dreta a esquerra (o d’esquerra a dreta) la codificació impresa en el pla també sembla canviar. Aquest fet s’explica formulant la hipòtesi que cada pla està conformat per dues cares diferents.

Cal advertir que l’operació de girar la pàgina només es pot fer un nombre finit de cops, tants com plans (també dits pàgines) contingui l’objecte. Aquesta regla té una excepció i és que en algun moment es realitzi una operació de canvi de pàgina en sentit invers. En els darrers plans és freqüent trobar un punt de parada que indica al lector que l’objecte no conté més codificació útil. Aquest punt s’anomena Fi.

Relats d'estiu: Eva

I

Va tancar la porta i es va dirigir cap a ella amb un somriure, un “Has tingut un bon dia?” i una bossa de plàstic. “És per a tu, bonica” va dir-li. Ella va correspondre amb una mirada encuriosida i un gest convencional de gratitud.

Obre’l.

I va obrir la bossa. Hi havia un petit paquet a dins. Va obrir-ne l’embolcall i en va treure un objecte suau, flonjo, de colors vius. Una flor de peluix, que tenia uns pètals de color rosa. A cada pètal hi havia una lletra. A. M. O. R.

Amor de peluix, suau, inofensiu.

Ella el va mirar. Li volia dir “jo també t’estimo” però no li podia embolicar les paraules, ni envasar les seves emocions en cap recipient de plàstic. No perquè li semblés frívol sinó perquè, senzillament, no sabia fer-ho.

II

Què volia dir aquella mirada?

La seva amiga li va explicar. Al maig floreixen les roselles, esquitxant els camps de petites espurnes. Vermell intens, càlid, lluminós, viu.

–Les roselles són insubornables, dignes, orgulloses –deia amb la mirada plena de energia– si les arrenques es marceixen de seguida. Només són belles en el seu estat salvatge, natural.

Seguia buscant en els seus ulls què era allò que tant la fascinava. A través d’un paisatge insubornablement idíl·lic, afegien colors innovadorament arriscats a la seva amistat. Corrien agafades de la mà, com dues adolescents i reien, com dues ximpletes segrestades per la felicitat. Després van jeure a la vora d’un arbre. No era un pomer però, a la seva ombra, van menjar el fruit prohibit de la passió.

Envoltades de roselles. Que mai podrien ser envasades en plàstic.

III

Feia dos anys que havia deixat el seu marit i un i mig que vivia amb ella. Cada diumenge, per la tarda, li feia un pastís.

Tarta Tatin. Aquest cop l’havia fet al revés, amb la massa a dalt i les pomes a baix. D’aquesta manera, l’aigua que deixaven anar les pomes no s’acumulava en la base del pastís.

- Està deliciós.

- En què penses?

- Et semblarà una bajanada – va respondre, somrient – però pensava en Eva i Adam.

- De debò? – va deixar anar una rialla curta – Ah, per allò de la poma?

- Sí. Fixa’t que van caure en la temptació i van condemnar a la humanitat. Però gràcies a això tenim pastissos de poma.

- I va valer la pena?

Mentre mastegava la carn sucosa i dolça de la fruita va pensar en el seu divorci, en el fet d’haver-se enfrontat a la societat explicant la seva nova orientació, en les roselles i en el gust d’aquells pastissos. Ja no era un sabor tan intens com abans. Però sí molt dolç.

La va mirar. Una mirada indesxifrable. Volia dir-li que els sabors havien estat creats per ésser assaborits. Quin sentit tindrien sinó tantes hores a la cuina? En el paladar i en la memòria es difuminaven els aromes.

L'anticrist

I

(Aquí hi aniria una descripció de la seu central del Mossad però tota referència a ella és informació classificada. També ometem les descripcions dels personatges i qualsevol dada que pogués ajudar a identificar-los)

–Tenim el sospitós a la sala d’interrogatoris.

–És aquell? Més que d’assassí fa cara de setciències.

–De fet és un ex-treballador del CERN. No se’ns hagués acudit mai a nosaltres anar a buscar-hi sospitosos allà. Ha estat ell qui ha confessat el crim i ens ha donat tots els detalls. I molts d’ells només els podia saber l’assassí.

–Si ja sabeu que és l’assassí i ell mateix ha confessat, per què m’heu cridat per interrogar-lo?

–Perquè no tenim ni una maleïda pista sobre el mòbil del crim i ell ha deixat clar que només discutiria aquest tema amb vostè.

II

L’agitació s’ha estès per tot el territori d’un país ja de per si acostumat als conflictes religiosos. El brutal atemptat que acabà amb la vida de dotze persones, entre elles el carismàtic líder religiós Isaiah Wolfowitz, ha disparat la tensió fins a tal punt que l’exèrcit israelià s’ha mobilitzat per intentar evitar mals majors.

Wolfowitz, que tenia trenta-tres anys, era el líder d’una poderosa secta neocristiana i proclamava ser la reencarnació de Jesucrist. Els seus seguidors el coneixien com a Crist i afirmaven haver-lo vist fer diversos miracles. Els seus detractors el consideraven un dèspota i temien el fanatisme d’aquest corrent religiós.

El Mossad ja ha detingut un sospitós per aquest brutal atemptat però no ha filtrat ni la identitat de l’assassí ni cap altra dada que ajudi a entendre el crim. Els experts en explosius també estan estudiant els detalls de l’explosió. Si bé tampoc han filtrat cap informació sobre els seus progressos, se sospita que no es tractava dels explosius convencionals que fan servir habitualment els terroristes. Alguns rumors apunten cap a la implicació dels serveis secrets d’algun país o també, evidentment, alguna branca de l’omnipresent Al Qaeda.

III

A l'exterior d'una gran cúpula, una dotzena de científics observen les pantalles de la sala de control que monitoritza totes les dades. Els vestits blancs i les màscares recorden als que es fan servir en les centrals nuclears. Només els porten per protocol ja que si alguna cosa fallés, saben perfectament que ni tan sols el gruix de plom de la cúpula els protegiria.

–Ja està preparada la túnica. Ens disposem a l’ensamblatge.

–Perfecte. Procediu.

–Sandàlies acoblades. Túnica correctament disposada. Barret ajustat. Guants de pell sintètica adaptats. Període d’estabilització correctament superat. Desactivant el confinament magnètic del segon nivell. El subjecte es manté perfectament estable. Procedim a desactivar el primer nivell?

–Endavant.

–Primer nivell desactivat. No s’observen alteracions de cap tipus. Obrint comportes.

–Senyors... Admirin l’ésser més poderós de l’Univers!

IV

(Tornem a la sala d'interrogatoris del Mossad. Segueix sent tot secret.)

–Me n'he informat. Vostè és el detectiu amb més formació científica del Mossad. La qual cosa tampoc és dir gaire però és millor això que res.

–Si vostè és l’assassí, tal i com ha confessat, llavors ha fet esclatar un home en mil bocins. No veig quina ciència hi pot haver en els motius d’aquest atemptat, que és l’únic que ens interessa ara mateix.

–Bé, en primer lloc caldria considerar la naturalesa de l’explosiu. Planteja molts interrogants, no creu?

–Sí, certament. Si volia matar en Wolfowitz hagués estat més assenyat fer servir un fusell de mira telescòpica. Per què provocar una matança com aquesta? Potser volia fer veure que es tractava d’un atemptat indiscriminat i que en Wolfowitz només va ser una víctima accidental?

–És clar, un es podria preguntar tot això però no li sembla més sorprenent que els nois d’explosius del Mossad encara no hagin esbrinat la composició de l’artefacte?

–No sóc especialista en explosius però sí, he sentit a dir que són més potents que els que es fan servir habitualment. Per això torno a la meva pregunta: per què ha triat una arma tan complicada en comptes d’un fusell de mira telescòpica?

–Li contestaré amb una altra pregunta: han trobat alguna cosa d’interessant en l’autòpsia del cadàver d’en Wolfowitz?

–No en quedava gaire, del seu cadàver...

–Precisament. Aquest era el meu objectiu.

–Per eliminar proves...?

–No! Per eliminar el cadàver!

–I per quina raó volia eliminar el cadàver?

–Per salvar Israel de la seva destrucció absoluta.

–Això té a veure amb alguna religió? Suposo que sí, donada la identitat de la víctima...

–No em prengui per un boig fanàtic. Jo sóc un científic, he estat al CERN. Li parlo d’una amenaça real que he hagut de desactivar, un pla diabòlic per aniquilar aquest país.

–I ara m’explicarà aquest pla maquiavèlic?

–Sí. Només espero que tingui prou formació per entendre’l. Sap què és l’antimatèria?

–Bé, és matèria feta d’antipartícules. Es pot crear al laboratori mitjançant grans quantitats d’energia.

–Correcte. I la part que ens ocupa és que quan una partícula es troba amb la seva antipartícula corresponent, totes dues es destrueixen, alliberant una quantitat molt gran d’energia. Aquesta quantitat es pot calcular mitjançant la famosa equació d’Einstein E=mc². Bé, suposo que sabrà que al CERN són capaços de produir antimatèria.

–Sí.

–El que probablement no sàpiga és que n’han produït molta i l’han aconseguit estabilitzar en forma d’organisme viu.

–Doncs no ho sabia. Quin tipus d’organisme? Una bactèria?

–Un ésser humà.

–Un ésser humà fet d’antimatèria? Això és una bestiesa! Caldria moltissima energia i després... com es pot crear un ésser humà en un laboratori? Això és ciència-ficció! La comunitat científica està a anys llum d’aquestes possibilitats!

–En absolut. Ens els últims deu anys hem aconseguit la fusió nuclear en fred, que ens ha servit per tenir tota l’energia que hem necessitat. I hem dissenyat màquines clonadores capaces de replicar qualsevol organisme viu a partir de la seva seqüència d’ADN.

–Però com han pogut ocultar aquests grans progressos científics al món?

–De fet és molt senzill. Al CERN es publiquen tots els experiments realitzats però el redactat està tan carregat de tecnicismes que la lectura es fa terriblement avorrida. Això, unit a l’omnipresent analfabetisme científic de la població fa que ningú de fora sigui capaç de llegir i comprendre els seus articles.

–Així doncs al CERN tenen un ésser humà fet d’antimatèria. Quin aspecte té?

–Bé, no és només l’aspecte. Es tracta d’un clon d’una persona del món real. Això és el que el feia terriblement perillós. Si ha entès les implicacions de tot el que li he explicat, suposo que ja s’imaginarà de quina persona estem parlant.

–En Wolfowitz...

–Hi ha un antiWolfowitz o, si prenem la denominació dels seus fidels, un anticrist. Imagini’s per un moment que no hagués reduït a cendres el cadàver de Crist. Setanta quilograms de matèria trobant-se amb setanta més d’antimatèria. Això significa una explosió setanta cinc mil vegades més potent que la que va devastar Hiroshima.

–Perdoni que l’interrompi. M’està dient que ara mateix hi ha un Crist fet d’antimatèria... un anticrist voltant pel món?

–Sí, però amb la mort de Crist ja no pot destruir Israel.

–Per què volien destruir Israel?

–Són científics frustrats. Tenen les ments més privilegiades del planeta i treballen pel progrés de la humanitat però la massa és científicament analfabeta: creu en els horòscops, en la homeopatia i, per suposat, en la religió organitzada. El fanatisme religiós ha adquirit moltíssim poder gràcies a la ignorància de la població. Crear un anticrist i esborrar del mapa fins a l’última pedra que hi ha a la terra Sagrada de les tres principals religions monoteistes era la seva venjança i la seva manera de mostrar el poder de la ciència. La religió organitzada era l’enemic i això hauria estat una punyalada directa al seu cor.

–I vostè ha salvat Israel perquè és creient?

–No digui ximpleries! Jo sóc tan ateu com el que més. Jo he salvat Israel perquè hi havia milions de vides en joc.

–És curiós trobar un terrorista que ha assassinat a una dotzena de persones que es preocupi tant per la vida humana.

–Bé, aquesta és la història que li havia d’explicar. Espero que almenys l’hagi entès prou per decidir si la creu o no.

Font

V

Tres dies després de la mort de Crist, una avioneta privada aterra a l’aeroport de Tel Aviv. En surt un individu vestit amb sandàlies, una túnica i un barret. En menys de deu minuts milers de persones s’han agrupat entorn d’ell per aclamar-lo com el veritable messies, el fill de Déu, l’home que va ressuscitar per segon cop.

La pistola d'en Chekhov (Taula Periòdica de l'Escriptura)

-Acompanyi'ns, si us plau.

La corpulència d'aquells tres homes em va convèncer que no tenia altra opció que seguir-los fins a l'interior de la casa. Em van fer entrar en un despatx on hi havia en Chekhov i també en Konstantin, que era qui m'havia convençut que el millor regal per al seixantè aniversari d'en Chekhov era un revòlver antic. Segons deia, en feia col·lecció (era cert, sobre la paret del despatx, cridaven l'atenció diverses armes) i seria una bona manera de posar fi amistosament als nostres afers pendents.

Sobre la taula, davant d'en Chekhov, hi havia el meu regal. Amb un gest amable però autoritari em va convidar a apropar-me i seure a la cadira que quedava justament en la direcció que apuntava el canó. Després em va agrair la meva presència i el meu regal i va afegir:

-Si alguna cosa m'agrada tant o més que les armes són les històries. Per què no m'expliques la història aquesta arma?

Li vaig narrar tot. Com havia conegut el venedor, quins altres models m'havia mostrat, les característiques tècniques d'aquell revòlver... Ell em mirava fixament, en silenci, i assentia amb el cap.

Finalment, quan vaig acabar el meu relat, va allargar la mà fins a l'arma, la va observar mentre feia girar el tambor i em va dir:

-A la teva història li falta el més important. Si en un relat hi apareix una arma, cal que es dispari en algun moment.

En Chekhov, amb la seva idea de la pistola ens vol dir que en un relat només hem d'incloure els elements estrictament necessaris. Font.

----------------------------------------------------------
Recordatori.

Si voleu participar a la Taula Periòdica de l'Escriptura, trieu un àtom d'aquí, escriviu l'article i aviseu-me amb un comentari aquí i us podré incloure a la Taula (encara en construcció. Si algú em vol ajudar a fer-ho més bonic, s'agrairà).

També he col·locat els enllaços a la barra lateral del blog.

El mercader de Venècia.

La veïna del cinquè li havia recomanat un dietista. El seu cosí, en canvi, li havia dit que el millor era que s'apuntés al gimnàs i agafés un entrenador personal. A la feina, la recepcionista parlava meravelles dels suplements vitamínics d'una herboristeria. El marit, amb una mica de mala bava, li havia insinuat que l'únic remei que hi veia era una liposucció.

Quan ja quasi tenia pensada la seva aposta per l'operació biquini d'aquell any va passar una cosa estranya. Tot i no entendre les ofertes que aquell establiment anunciava a l'aparador, va passar a dins. Els empleats van entendre de seguida el seu problema i li van assegurar que trobarien una solució efectiva.

Va sortir de l'oficina amb la sensació d'haver-se tret un gran pes de sobre. Realment havia trobat uns autèntics professionals. Va dir que que volia perdre un parell de quilets que li sobraven. I quinze minuts més tard, l'interventor de l'oficina bancària ja l'havia deixat més xuclada del que hauria quedat amb qualsevol dels remeis que li havien recomanat.

Cosmètica miraculosa

La dona va escampar la crema miraculosa pel front, per sota els ulls, pels pòmuls, les galtes i per la barbeta. En acabar es mirà al mirall, cartografiant meticulosament cada porus obert, cada solc del cutis.

Veient que les línies d'expressió, les arrugues i les taques de la pell no marxaven va pensar que l'havien tornat a ensarronar. No obstant això, alguna cosa li deia que la crema era efectiva. I al creuar la porta del lavabo va tenir una sensació estranya. Un idea difusa que al llarg del dia aniria comprenent en tota la seva magnitud.

La crema prometia eliminar deu anys. I així va ser: tot el que havia viscut i après durant els darrers deu anys va desaparèixer de la seva memòria, de la vida. Com si mai hagués passat.

Crims socials

L'inspector Twitter feu un cop d'ull a les fotos dels sospitosos a la pantalla del mòbil. Després envià un whatsapp als becaris: "És el majordom, imbècils. Fiqueu-vos al seu facebook per recopil·lar proves i envieu-ho tot per Dropbox al jutge. I no us adormiu, a veure si el jutge pot incloure'l a la llista de condemnats al post d'aquesta tarda".

Una baula inesperada.

N340. 11 de setembre. 16:15

Els participants del tram ja fa estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.

Els cotxes s’aturen davant dels espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:

—¿El último, por favor?

Davant del silenci generalitzat, va afegir:

—Hahaha, es broma. Háganme sitio, que he venido a participar en esta sardana tan divertida.

El primer a trencar el silenci és un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:

—Mira, mama! Es el campetxano! El del Polònia!

Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20

—Entonces, ¿dónde dices que estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.

—Bueno, este es el aeropuerto de un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba que l’acompanya.

—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo que hacemos aquí?

—Salvar España, como lo hizo hace treinta y dos años.

—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?

—Pues mire, resulta que tenía el plan aquí escrito y detallado en este papel, pero no entiendo mi letra.

—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de la misa la mitad.

Els dos homes entren en un cotxe luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.

La Moncloa. 10 de setembre. 22.30.

L’home amb barba juga al Candy Crush amb l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.

—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?

Al cap d’uns minuts penja el telèfon i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al diari.

Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.

En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.

Seu del CNI a Madrid. 10 de setembre. 17.15.

En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.

Seu del CNI a Barcelona. 6 de setembre. 15.52.

—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?

—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí —respon el tècnic informàtic.

—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta semana en Madrid esperan que les digamos algo.

—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de reconocimiento de patrones.

—O sea que va pillando cachos de texto y los junta, como la novela queescribió Ana Rosa, ¿no?

El tècnic arronsa las espatlles.

—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de las siete, que este finde me largo a la playa.

Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost. 23.35.

Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es comuniquen a crits.

—Has visto estos de Ciutadans, hahaha. ¡Qué cachondos! Animan a inscribirseen la cadena indepe y luego no ir. Así habrá agujeros.

—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo que da.

—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas inscripciones falsas?

—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...

Figures literàries: Al·legoria de la cel·la.

Diuen que al soterrani del castell hi ha una cel•la, o potser n’hi ha vàries. És difícil saber-ho perquè el soterrani és fosc i laberíntic, com els racons de la memòria, i costa saber si ja s’ha passat abans per un lloc o no.

La cel•la no és gran ni tampoc petita. Alguns dies té quatre parets de pedra i d’altres en té més. De vegades hi ha una porta de fusta massissa i acer i d’altres podem trobar finestres amb barrots. Però molts cops només cal la certesa de saber-se inexorablement atrapats per mantenir tancats els presoners.

No se sap ben bé quants són els condemnats. Tant pot ser que en siguin vint com un miler. Les formes atzaroses de les parets i la feble il·luminació fan que la cel•la i tot el que hi ha dins aparegui desdibuixat, com un esbós d’una realitat a mig imaginar.

L'al·legoria consisteix en una metàfora continuada. En un text se substitueix un referent pel seu equivalent metafòric i tots els termes lligats al referent tenen una metàfora equivalent, de manera que es genera un text amb diversos nivells de lectura. Imatge extreta d'aquí.

Es veu que hi ha un mariner que mai es va arribar a embarcar. Li feia por l’aigua però no sabia fer cap altre ofici que no fos el de mariner. Es passava els dies a les tavernes del port escoltant històries de pirates, de països llunyans, de tresors amagats... De vegades començava a parlar ell també però de seguida es quedava travat, quan se n’adonava que no tenia cap història a explicar.

Hi ha també algú a qui tothom anomena l’Espectre. Uns dies sembla que la tènue llum de la cel•la el travessa per complet, com si fos un miratge. D’altres, se'n pot endevinar la tímida silueta però, en mirar-lo, sembla esvair-se. Un bruixot li va concedir el do de convertir-se en allò que ell es cregués capaç de ser. Podia haver estat un rei, un gran artista o fins i tot un Déu. Però la manca de confiança el va trair fins al punt de fer-lo quasi invisible. Encara amb prou feines és capaç de creure que existeix. 

Ningú coneix del tot la geometria de la cel•la però si hi ha un punt que podríem considerar que n’és el centre, allà hi ha asseguda una noia. A diferència de la majoria dels presos, ella creu que és possible sortir d’allà. I no només això, també afirma que coneix no una sinó dues-centes trenta-vuit maneres diferents de fugir. Però optar per una significa renunciar a totes les altres i vol estar segura de triar-ne la millor.

No només hi ha humans allà dins. Per exemple, hi ha el cavall d’en Lluc, un home que havia somiat amb guanyar fortuna i fama amb la seva espasa però sempre arribava tard. Anés on anés, algun altre cavaller ja havia rescatat la princesa o matat el drac de dos caps, o resolt l’enigma o vençut el maligne rei o bruixot de torn. Convençut que no hi havia una gesta per a ell, va acabar tancat al soterrani d’aquest castell.

És impossible saber si el Rei que mana en aquell castell baixa un cop al dia o tres cops al mes, doncs a la cel•la és difícil saber quan comencen o acaben els dies; el temps no és més que un concepte abstracte i inútil. Si els porta personalment menjar sempre que baixa no és pas perquè aquell Rei es preocupi pel benestar dels presoners. Al contrari, sempre intenta alimentar la part dels condemnats que fa que siguin presoners.

Així, al mariner li porta sempre gats, gossos o altres animalons que s’han ofegat. O altres dies també petits taurons amb dents esmolades o sinuoses serps d’aigua. A la noia que seu al mig de la cel•la li duu aliment per a l’intel·lecte: llibres que parlen de fugues, de laberints i mapes del castell que amplien les possibilitats de fugida. Aquest nou material sempre sembla millor que el que ha vist fins aleshores i allò la fa entendre que, molt probablement, la millor manera d’escapar no és cap de les que ja coneix. A en Lluc sempre li porta el mateix aliment que a un altre presoner i sempre quan aquest altre ja s’ho ha acabat. Cada dia és l’únic presoner que menja el mateix que algú altre. Finalment, abans de marxar sempre es queda mirant una branca de fonoll que duu a la mà i comenta, en veu baixa (però prou alt com perquè el senti tothom): “Que estrany, em sobra una ració. És com si ahir hi hagués algú que avui ja no hi és però no recordo a ningú a part dels que estic veient”. I, amb aquestes paraules, l’Espectre es fa cada dia una mica més invisible.

De vegades en Lluc s’imagina que aconsegueix alliberar tots els presoners. Que parla amb la noia i li fa entendre que qualsevol de les sortides que coneix és millor que restar un sol dia més tancada en aquella cel•la. Que troba les paraules per fer que l’Espectre recuperi la fe en si mateix. Que aconsegueix escapar amb el mariner cap a la torre més alta del castell i reuneixen l’aplom necessari per saltar tots dos fins al fossar. Que neden més ràpid que la por i assoleixen la riba. I allà hi ha una taverna on poden explicar la seva gesta.

Només que el mariner superés la por, la noia deixés de d’envernissar la seva fugida ideal amb més i més capes de perfecció i l’Espectre confiés en ell mateix, els murs d’aquesta cel•la desapareixerien per si sols, pensa en Lluc. Perquè per a cadascú d’ells estan fets precisament d’aquestes obsessions que els limiten. Només caldria que...

Però sempre apareix un dubte maligne a la ment d’en Lluc. Segur que algun altre cavaller ja ha alliberat abans uns presoners semblants. I si no ho ha fet encara, apareixerà just un instant abans que ell decideixi fer-ho. I llavors s’asseu al costat d’una paret i recorda, una per una, totes les històries de cavallers que algun cop ha sentit. Tots aquells herois que van ser els primers en arribar allà on se’ls necessitava. Com podia salvar tota aquella gent precisament ell, que no era capaç d’ajudar-se a si mateix i ensorrar els seus propis murs?

Diuen que, de tant en tant, algun dels presoners supera les pors o limitacions que l’engabien i pot escapar de la cel·la. I que, en tots aquests casos, algú acaba narrant les seves gestes. Però en aquestes narracions, per alguna raó, sempre s’omet que el personatge va ser presoner a una cel·la fosca d’un castell estrany. Potser, i només potser, aquesta història que encara no s’ha explicat pertany al cavaller Lluc, que un dia serà el primer en alliberar de manera heroica tots els presoners de la cel·la.