Especial Ciència i Bola de Drac. 5. Els dispositius de mesura de força de combat.

Aquest potser seria el giny tecnològic més ajustat a la ciència ficció, en el vessant d'anticipació al futur tecnològic. Les seves similituds amb les Google Glasses són òbvies.

En alguns establiments de ciutats americanes ja estan prohibint l'accés a persones amb Google Glasses. Probablement perquè no volen que es mesurin les forces de combat dels seus clients. Font.

Suposem, per analogia, que aquests dispositius són capaços de fer moltes coses, com passa amb els smartphones o les Google Glasses. Però ens centrarem en l'aplicació que més utilització té a la sèrie: la mesura de la força de combat. Podria realment un instrument així mesurar la força de combat?

Bé, comencem per un detall tècnic que segur que no ha passat per alt a cap estudiant de Física d'ESO/Batxillerat: la força no es té, la força es fa. Podem dir que un cop de puny d'en Son Gohan exerceix una força de 10 MN sobre la galta del seu oponent però és físicament incorrecte dir que en Son Gohan té una força de 10 MN.

Una magnitud que sí que es pot tenir és l'energia, en alguna de les seves diferents formes. Suposem, per tant, que la força de combat és, en realitat, una energia. Es podria mesurar amb un dispositiu electrònic?

Caldria definir millor de quin tipus d'energia parlem però la idea no és completament absurda. Per exemple, existeixen càmeres termogràfiques que detecten la temperatura dels cossos a distància, gràcies a la radiació que emeten. Podríem pensar que, anàlogament, els guerrers de Bola de Drac emeten alguna mena de radiació (desprenen energia) quan lluiten i que aquesta radiació pot ser mesurada amb un dispositiu tipus Google Glasses.

Aquest entretingut vídeo comercial ens mostra el funcionament d'una càmera termogràfica. Aquesta tecnologia podria ser perfectament adaptable a un dispositiu tipus Google Glasses.

Conclusions:

1. La força no es té, la força es fa. Per tant, hauríem de parlar d'energia de combat.
2. Hi ha diferents tipus d'energia que es poden mesurar amb ginys electrònics.
3. Unes Google Glasses amb càmera termogràfica tindrien una tecnologia molt semblant al dispositiu que veiem a la sèrie.

Especial Ciència i Bola de Drac: 4. La gravetat del planeta Kaito.

El planeta d'en Kaito té una gravetat deu vegades superior a la terrestre. No és inusual que un planeta tingui una gravetat més forta que la terrestre (Júpiter té una g que és més del doble que la terrestre) però resulta que el planeta d'en Kaito és ridículament petit.

Hi ha asteroides al sistema solar de mida semblant i pràcticament no tenen camp gravitatori. Així doncs, podria un planeta tan petit tenir tanta força gravitatòria? Si apliquem la fórmula newtoniana del camp gravitatori, veiem que caldria que aquest planeta tingués una massa extraordinàriament gran. Concretament, suposant un radi de 80 metres, la massa d'aquest planeta seria d'uns 9,4·10¹⁵ kg.

I, com que és tan petit, això implicaria una densitat de 4400 milions de kilograms per metre cúbic. 4,4 milions de vegades més dens que l'aigua (i per tant que nosaltres) i unes 4000 vegades més dens que el nostre sol. No seria, però, l'objecte més dens de l'Univers. Els púlsars, per exemple, tenen una densitat centenars de milions de vegades superior.

Hi ha matèria tan densa que es comporti, per tota la resta, igual que la matèria sòlida normal i corrent, amb gespa sobre la seva superfície*? No crec que s'hagi trobar res semblant encara. Podria tenir un nucli molt massiu de la misteriosa matèria fosca?

*Tema a part: el planeta no sembla tenir núvols. O, més estrany, els núvols són fora del planeta, atrets per la gravetat de... el món dels morts? D'on surt l'aigua per regar la gespa i mantenir els seus habitants? Plou des de núvols que semblen estar atrets per la gravetat d'aquest altre món? Font.

Conclusions

El planeta d'en Kaito hauria de tenir una densitat excepcionalment alta, pròpia d'objectes de l'univers que no són planetes.

Especial ciència i Bola de Drac. 3. Els tres sols de Namek.

Com tots sabeu, la festivitat del Nadal està situada més o menys sobre la festivitat pagana que celebrava el solstici d'hivern. I avui el post va de sols. (Us vaig donant fins i tot la via per reconduir converses nadalenques desagradables cap a temes que faran de les vostres sobretaules debats instructius i apassionants.)

Bona part de Bola de Drac Z es desenvolupa al planeta Namek. Una curiositat és que durant tots aquests capítols és de dia. Això s'explica a la sèrie dient que el planeta té 3 sols i quan es pon un, en surt un altre.

Això no sembla tenir gaire sentit. El planeta Namek és esfèric, igual que la Terra. Això vol dir que des d'un punt i des de les seves antípodes es veu la part complementària del cel. És a dir, si un sol es veu a un punt, no es veu a les antípodes i viceversa. Per tant, si hi hagués tres sols, a un punt i a les antípodes s'haurien de veure 2 sols i un sol o 3 sols i zero sols. No té cap sentit que en tot el planeta es vegi un únic sol.

L'opció més raonable per aconseguir un dia perpetu a tot el planeta seria que hi hagués 2 sols amb el planeta situat en la línia recta que els uneix. Ara bé, com orbitaria aquest planeta per mantenir sempre aquesta posició?

L´únic moment de relativa foscor a Namek: quan s'invoca el Drac. Font.

Conclusió

No sé vosaltres però jo no veig que això s'aguanti per enlloc.

Especial Ciència i Bola de Drac. 2. Càpsules Hoi Poi.

Qui no voldria poder transportar qualsevol cosa (des del cotxe a la casa) en còmodes càpsules de pocs centímetres? Imagineu que sou en un embús i podeu treure el cotxe d'allà, posar-vos-el a la butxaca i caminar fins a l'estació de tren que hi ha a mig quilòmetre. I què dir de les vacances? Ja no cal reservar apartament: podeu endur-vos la vostra casa a la maleta.

L'aspecte més sorprenent d'aquestes càpsules és que no només redueixen el volum del que es transporta sinó també sembla que en redueixin el pes. Reduir el volum no hauria de ser científicament impossible, ja que a l'Univers existeixen objectes molt densos, com els forats negres, que estarien més comprimits que una casa a una càpsula Hoi Poi. Un altre tema és, què passa amb la massa i com es confina aquesta massa a l'interior de la càpsula.

Hi ha qui ha fet càlculs per un problema semblant: com ficar un Pokemon a una Pokeball i ha arribat a la conclusió que no hi ha cap material capaç de contenir tanta massa.

Sabent la força de combat de la Bulma, deduïm que la Capsula Hoi Poi no només redueix el volum sinó també el pes d'allò que conté. Imatge agafada d'un post que explica que hi ha un museu al Japó on pots experimentar amb diferents ítems de Bola de Drac.

Conclusions

1. No existeixen materials capaços de contenir tanta massa.
2. No em queda clar per què la gravetat no actua sobre la matèria encabida dins de les càpsules.

De tota manera, si algú té alguna resposta/teoria millor, s'accepten idees.

Llocs on seré avui

Interrompem momentàniament la sèrie de posts dedicats a Ciència i Bola de Drac per donar un parell de notícies.

Sí, potser el blog no és la millor eina per explicar el que faràs avui. Tothom sap que si vols avisar els lladres de quan seràs fora de casa perquè et robin amb tota tranquil·litat, la millor manera de fer-ho és el mur de facebook.

De tota manera, el que volia dir té a veure amb els blogs en general i amb iniciatives de les quals he parlat en aquest blog en particular.

El primer és que em podeu visitar virtualment avui també al Blog Calendari d'Advent, on he participat amb un post anomenat Pessebre Alternatiu. Hi surt en Goku, per no perdre el fil. I també en Darth Vader, que avui es veu que està contraprogramant tots els esdeveniments lúdics o culturals del planeta.

En canvi, si voleu trobar-me en persona, ho podreu fer al Jamming Lounge, on participaré al Me Suenan Tus Letras que fan avui. També hi haurà el Jordi Masó, eminent pianista, microrelataire i propietari del blog La Bona Confitura. I el David Castejón, president de la Lliga de Microrelataires Catalans. La presència del David és molt important perquè farà balanç de la passada temporada de la Lliga, explicarà novetats de la propera temporada i honorarà el campió de la Lliga amb l'entrega d'un singular trofeu.

Al Jamming Lounge cal anar-hi d'hora per poder seure als sofàs. Si us perdeu, poso aquí l'adreça: Vallfogona, 23. Font.

A més, hi haurà música en directe, concurs de microrelats en directe (amb temàtica vampiresca) i espontanis que sortiran a llegir textos. 

Especial Ciència i Bola de Drac. 1. Kame Hame

Comencem per un clàssic de la sèrie: el Kame Hame. Per si algú no ha vist la sèrie ho descric breument. Es tracta d'ajuntar les mans i que surti un raig d'energia capaç de destruir allò amb el que impacti.

I si vèieu Bola de Drac de petits, contesteu amb sinceritat: qui de vosaltres no ha ajuntat les mans algun cop esperant realment que sortís un Kame Hame? L'atac del Kame Hame és l'estrella del combat durant una bona part de la sèrie. Seria científicament possible?

Font.

La sèrie defineix el Kame Hame com una ona, la qual cosa ens dóna una pista molt bona. Es podria generar una ona electromagnètica a partir de matèria que es transforma en energia, per la famosa E=m·c². El millor del cas és que amb poca matèria es podria generar moltíssima energia. Posem pel cas que en Goku perd només 50 grams durant l'atac. Això generaria 4.500 TJ.

Bé, si sou de lletres segurament aquesta xifra no us haurà impressionat. Us ho transformaré en una imatge més impressionant. Aquesta energia equivaldria a una bola de canó d'un milió de tones (32 metres de radi) impactant contra l'adversari d'en Goku a 10.000 km/h.

Transformant en energia 0,5 grams del cos d'en Goku s'aconseguiria una potència similar a la bomba d'Hiroshima. Font.

Conclusions:

El Kame Hame seria científicament versemblant sempre i quan es trobés una manera natural (sense més tecnologia que el propi cos) de transformar matèria en energia. I molts dels Kame Hame tenen quantitats d'energia que entrarien en rangs assumibles. 

Això sí, a mesura que la sèrie avança es cau en l'exageració cada cop més exagerada. Si fem cas a aquest blog, calen 375 milions de quatrilions de Joules per destruir un planeta de la mida de la Terra (el blog parla de l'Estrella de la Mort d'Star Wars però el càlcul ja ens serveix). Una cosa es devastar el que hi ha a l'escorça d'un planeta i una altra destruir-lo sencer.

Si sabeu una mica de mates haureu vist que hi ha ordres de magnitud de diferència. Dit d'una altra manera, quan en Freezer destrueix Namek (perdoneu si no aviso dels spoilers...) necessitaria convertir en energia quatre mil bilions de quilograms de massa. No sembla que en Freezer tingui tant de sobrepès, tot i que potser és més dens del que pensàvem.

Especial Nadal: Ciència i Bola de Drac

L'altre dia vaig llegir un post on s'agraïa a en Son Goku la seva feina per normalitzar el català. Són molts els nens que han crescut mirant Bola de Drac, molts d'ells crescuts en entorns molt castellanoparlants. I vaig pensar que en Goku també podria servir per divulgar ciència.

A més, quina manera millor de celebrar el Nadal que homenatjant l'heroi que va morir tants cops per salvar la humanitat i després va ser ressuscitat amb les Boles de Drac?

Què puc oferir als lectors d'aquest blog que sigui millor que uns posts especials per fugir de les avorrides converses de sobretaula de dinars familiars, d'empresa o d'amics que només es troben un cop l'any? (Dada per pensar: per alguna raó no us trobeu més sovint.)

Quin millor servei us puc fer que donar-vos un tema de conversa que eviti aquelles discussions que trenquen famílies? Cunyadegeu als vostres cunyats amb Ciència i Bola de Drac! Quin millor regal podríeu tenir aquest Nadal que 2 posts setmanals d'Àtoms i Lletres? Bé, potser heu de fingir que els regals de gent de la vostra família us agraden més, no passa res.

A l'Especial nadalenc de Ciència i Bola de Drac analitzarem 7 aspectes de Bola de Drac des d'un punt de vista científic. Havia pensat canviar la capçalera del blog per aquesta però no sé si seré capaç de tornar-la a posar com estava després.

Així que m'he decidit a plantejar aquest especial sobre la sèrie, analitzant el rigor científic d'alguns dels seus plantejaments. És evident, per qui hagi vist Bola de Drac i entengui una mica de ciència, que es tracta d'una sèrie de fantasia i no pas de ciència-ficció. Però molts cops sí que la ciència hi és suposadament present. Per exemple, tant la Bulma com el seu pare se'ns presenten com a inventors i científics. I molts dels ginys alienígenes es presenten com d'una tecnologia superior i no pas com màgics.

Fa temps que no miro la sèrie i parlaré de memòria. Així que si fico la pota (tant en qüestions científiques com en fets de la sèrie), us agrairia que em corregíssiu. I si voleu comentar altres aspectes de la sèrie i en surten prou, podem fer un segon especial més endavant.

Ara estava pensant que potser algun seguidor del blog no té cap mena d'interès en Bola de Drac. Bé, si us vau empassar tota la sèrie transhumanista, no vindrà d'aquí, ja. A més, faré posts de nivell zero: no caldrà haver vist la sèrie per entendre'ls. I, en tot cas, apunteu que després de festes tornen els posts "normals" d'aquest blog, si és que això existeix.


Per començar, us anuncio que el primer post de la sèrie serà sobre...

1. Kame Hame: Quina explicació científica podria tenir el Kame Hame? Seria realment possible emetre una ona d'energia capaç de produir grans destrosses únicament amb energia que surti d'un cos humà (o alienígena)?

Podeu fer les vostres apostes als comentaris.

Posts post-mortem

Segur que tots heu pensat algun cop què passarà quan moriu. Què passarà amb tot allò que deixeu enrere? La família, els amics, l'empresa, la vostra obra... Allò que us sobreviurà, com canviarà?

Darrerament, amb la irrupció d'internet, la mort biològica de les persones deixa informació d'elles a la xarxa. Especialment de xarxes socials o webs participatives. És un tema que ja havíem tractat anteriorment aquí.

Els que, com jo, escriviu un blog, també us preguntareu: què passarà amb el meu blog? N'hi ha que sou previsors i planifiqueu les publicacions amb anterioritat. Així, podríeu morir i els vostres lectors no se n'adonarien fins que els posts planificats s'esgotessin. I, en realitat, aquesta extensió temporal podria ser tan llarga com volguéssiu, ja que el gestor del blog us accepta dates d'altres segles i tot.

Però hi ha una solució encara més curiosa per fer que el blog us sobrevisqui. Es tracta d'una xarxa social que possibilita publicar posts després de mort gràcies a un programa de IA. Se suposa que estudia el tipus de post que acostumeu a escriure i genera contingut semblant, de tal manera que el vostre usuari continua creant contingut sense que vosaltres us hàgiu de prendre la molèstia d'escriure els posts amb anterioritat.

Sincerament, he sentit una mica de vertigen davant d'aquesta pantalla d'inici. Potser no sóc tan transhumanista com em pensava. Eter9.

Una altra iniciativa semblant és eterni.me, un projecte del MIT que pretén crear una biblioteca gegant de persones digitals a partir de pensaments, memòries i altres tipus de continguts.

Hi ha qui es planteja si realment és desitjable que ens sobrevisqui un Jo virtual postejador. A mi m'ha fet més por que una empresa a qui no conec de res analitzi la meva personalitat mitjançant un software d'IA.

Kant i la crítica del cunyadisme pur

La setmana passada hi va haver una divertida anècdota en una mena de debat televisiu (que no vaig veure) entre les dues estrelles mediàtiques de la política espanyola. La cosa va anar així:

Estudiante: “Si tuviesen que recomendarme un libro de filosofía, ¿cuál me recomendarían?

Pablo Iglesias: Tratándose de ti, La ética de la razón pura. Me parece excelente que se citen autores como Kant, que hablaba de la paz perpetua, en un momento en el que la situación internacional en nuestro mundo es tan compleja.

Albert Rivera: Yo vengo del mundo del derecho y Kant es, desde luego, un referente, uno de los pilares. No solo es un gran filósofo, sino un gran jurista. Por eso, cualquiera de las obras de Kant me parecen un referente para juristas y también un referente para filósofos.

Carlos Alsina: ¿Un título concreto?

Albert Rivera: La verdad es que no he leído a Kant un título concreto, pero me da igual, lo he estudiado en filosofía política y en el mundo del derecho.

Un altre candidat a la presidència va declarar sobre el tema que "No, we Kant" i que "Aquí llega Kant de Mor, el pecador de la Zarzuela". I que sempre millor el llibre que la peli, eh? Font (<-- Perquè veieu quin nivell gasta el post d'avui, això és un enllaç a Forocoches).

La discussió a les xarxes anava sobre qui va fer més el ridícul. Fixeu-vos que és divertit que Iglesias, per ser tu (algú a qui no conec de res), et recomano un llibre que no existeix. Gaudeix-lo molt. Podríem dir que és força coherent amb la seva línia política però no vull seguir el post per aquest camí.

En realitat, qui es va endur la pitjor part va ser Rivera, per encarnar de forma tan perfecta l'espanyolíssima figura del Cuñao. Ja sabeu, aquell individu que pontifica de qualsevol tema sense tenir-ne més que una idea superficial. O de vegades ni això. Potser la millor part, la més cunyada, és la de "pero me da igual". Perquè justifica el seu cunyadisme sense problemes: no he llegit cap obra de Kant però això no vol dir que el que t'acabo de dir sobre Kant no sigui la cosa més important que cap persona pot dir sobre Kant.

En el fons, no haver llegit cap obra de Kant és un punt a favor per algú que diu que vol ser president d'Espanya: connecta amb la gran majoria de l'electorat, que tampoc l'ha llegit mai. I fins i tot amb el votant cuñao, que va fer acudits sobre el tema a twitter sense haver llegit tampoc res de Kant. Una dura competència pel senyor faristol buit, que l'altre dia va estrenar-se com a comentarista de partits de la Champions, territori icònic dels cuñaos espanyols.

Si algú hagués preguntat als cuñaos de twitter sobre si creien que els altres 2 grans aspirants a la presidència havien llegit a Kant (els de la vella política), segurament haurien contestat que tampoc.

Aquest és en Kant, segons la Viquipèdia. Fixeu-vos que no m'ha calgut aclarir qui era el de la imatge anterior.

Ens podríem preguntar també què n'opinen els filòsofs. Darrerament ja tenen una sèrie de TV3 que parla sobre ells, així que deuen estar amb l'ego ben pujat amb tant de protagonisme, cosa que desperta la rivalitat ciència-filosofia al meu ego cuñao. Així que passo a destrossar el seu ego.

Si (pràcticament) ningú llegeix a Kant, com pot influir la seva obra en el pensament humà? Antigament es creia que influint sobre les elits, que eren les que pensaven, aquest pensament es transmetia a la humanitat. Però ara les elits tampoc el llegeixen!

Afortunadament, Kant va fer també contribucions a la ciència. L'homo cuñadus tampoc en sap gaire de ciència, ni ha llegit mai cap llibre de Newton o de Hawking però sap que la ciència s'aplica en tecnologia capaç de portar homes a la lluna i fabricar smartphones. I amb l'smartphone pot buscar a la Viquipèdia l'article de Kant, llegir-lo en diagonal i riure's de la ignorància dels polítics que votarà perquè el governin.

La Fortuna

Recordo que a segon de BUP em vaig veure obligat a estudiar llatí durant un curs sencer. No sabria dir si allò em va fer més savi o millor persona. Sí que recordo algunes anècdotes divertides d'aquelles classes que no posaré aquí perquè no tenen cap gràcia per qui no les hagi viscut en directe. I també recordo el primer text que vam treballar. No ens el van fer memoritzar ni tampoc vaig fer cap esforç per retenir-lo a la memòria. Però avui, 21 anys després, encara el recordo. Feia així:

Personam tragicam forte vulpes viderat

<<O quanta species>> inquit, cerebrum non habet.

Haec fabula est illis quibus honorem et gloriam Fortuna tribuit

sensum comunem abstulit.

L'he buscat per google i n'he trobat una versió diferent, potser aquest és una adaptació o potser la meva memòria l'ha anat modificant. En tot cas, la traducció seria:

La guineu va veure una màscara tràgica

<<Oh, quanta bellesa!>> va dir, però no té cervell.

Aquesta fàbula és per aquells a qui la Fortuna va donar honor i glòria

i els va treure el sentit comú.

Arribats a aquest punt, començo a sospitar que l'ensenyament obligatori de llatí tenia com a objectiu que els alumnes aprenguéssim a citar en llatí per fer-nos els interessants. Oi que queda culte? Fixeu-vos: honorem et gloriam Fortuna tribuit, sensum comunem abstulit. Si trobeu algú de la vostra promoció potser fins i tot afegeix: memento mori (recorda que ets un mortal), fent referència al que els servents deien als generals romans quan desfilaven victoriosos per Roma.

Aquesta temporada han aparegut dos comptes de twitter que segueixen la Lliga de Futbol amb tuits en llatí. Perquè després diguin que el llatí no serveix per a res! Font

De vegades la Fortuna actua de forma capriciosa. És allò que en vulgar romanç diríem "quina xamba, tu!". Una loteria que et toca per novè cop, l'herència d'una princesa nigeriana que t'ha tocat justament a tu, un premi per ser el visitant un milió d'una web... Alguns humans, que han estudiat llatí, es malfien de la Fortuna que, generalment, diuen que és força marrana. D'altres, però, escolten amb delit la seva dolça veu i es pregunten: Per què no? Per què la vida no podria ser això?

L'etern retorn no seqüencial

En un univers alternatiu existeix l'etern retorn i també la possibilitat d'accedir-hi de forma no seqüencial. Els éssers que l'habiten han enregistrat completament les seves vides; cadascun dels instants de les seves vides ha quedat guardat amb totes les seves percepcions sensorials i emocionals. I quan s'acaba aquesta primera vida, es reencarnen en una repetició d'aquesta mateixa vida.

Però aquesta repetició no és pas seqüencial sinó que, a través d'un comandament a distància virtual, poden triar quin moment de la seva vida enregistrada viuen en cada moment. Podrien fer una vida seqüencial com les nostres, si així ho desitgessin; començant pel naixement i acabant per la mort. O podrien fer una vida tipus Benjamin Button, començant per la vellesa i acabant com a nadó. Però la majoria d'ells opten per vides que s'assemblen a moltes de les nostres novel·les o pel·lícules on hi ha flashbacks i flashforwards segons el caprici dels guionistes.

En aquest univers alternatiu, en Brad Pitt podria anar-se fent més jove amb els anys, com en Benjamin Button. O podria anar fent zàpping entre les seves pel·lícules. Font.

Alguns d'ells, opten per passar com abans millor els mals moments i deixar els millors moments pel final, com aquells comensals que es deixen la part que els agrada més d'un plat pel final. D'altres fan tot el contrari: defugen el dolor i la tristesa i no s'hi volen enfrontar fins que no en tenen més remei. També hi ha qui es declara enamorat de la vida i li agrada alternar moments molt bons amb molt dolents (el yin i el yang) per tal d'accentuar els contrastos i viure més intensament els bons moments.

I finalment hi ha els dramàtics. Els que busquen optimitzar el sentit de les seves vides. I, igual com els guionistes ordenen les escenes en funció de criteris estètics o argumentals (segons l'ordre que expliqui la història de forma més interessant), busquen unir les etapes de la seva vida que estiguin relacionades. Viure en cada moment, allò que té més sentit viure en aquell moment.

L'etern retorn digital

Segons va dir Nietzsche, el superhome decideix penjar fotos, vídeos i comentaris de la seva vida a les xarxes socials perquè la seva vida digital és tan perfecta que la voldria reviure un cop i un altre fins a l'eternitat.

És l'etern retorn al mur de facebook o al TL de twitter. La repetició és el que dóna pes a cadascun dels actes del superhome, fins i tot als més lleugers. Per tant, tot allò que és compartit o retuitejat esdevé rellevant, transcendental. Adquireix més entitat.

Poso un exemple. Abans, quan l'home es menjava un entrepà, el procés tenia unes etapes ben delimitades: la idea de menjar-se l'entrepà, el procés per assolir-lo, el moment d'agafar-lo amb les mans i clavar-li la primera queixalada... i així fins a la digestió i posterior evacuació. I aquí s'acabava la història de l'entrepà.

En canvi, ara, el superhome fa fotografies de l'entrepà abans de cruspir-se'l, hi aplica un filtre i les penja a l'instagram. Els usuaris valoren l'entrepà amb comentaris i likes i això fa que el superhome assaboreixi digitalment l'entrepà, que ha quedat immortalitzat en una instantània que ha transcendit, a través de les xarxes, cap a tota la comunitat.

Magritte va compartir aquesta instantània a Instagram i, des de llavors, ha deixat el tabac en pipa i només consumeix fotografies de pipes. Font.

Un dels problemes que tenim els homes que voldríem ser superhomes és la brevetat de les nostres vides. O més ben dit, la seva finitud. El superhome ha de buidar cada setmana la memòria de l'smartphone de fotografies i vídeos, que descarrega al seu ordinador, fent còpies de seguretat en discs externs. Però, quan té temps de mirar aquestes fotografies i vídeos? Mai! Necessita massa temps a generar nous materials gràfics. Podria, en tot cas, gravar vídeos i fer-se fotos mentre mira fotografies i vídeos antics (fins i tot aquests vídeos que mira podrien ser d'ell mirant vídeos).

No, els aprenents de superhome digital estem delegant l'etern retorn. Potser després de la nostra mort hi ha una segona existència que ens permet visionar tot aquest material. O potser la nostra identitat digital, el conjunt dels nostres perfils virtuals, en algun moment, esdevé autoconscient i pot reviure ella aquests moments.

Sigui com sigui, com deia en Maximus Decimus Meridius, allò que fem a la vida té el seu eco a l'eternitat digital.

La Biblioteca de Catalunya, Asimov i Pedrolo.

Un dels actes del Congrés Internacional de Ciència i Ficció (potser us pensàveu que el tema no donava per més posts?) va ser una visita guiada a la Biblioteca de Catalunya, situada al mateix recinte on es celebrava el Congrés. Aquest edifici es va construir fa més de sis segles com a hospital de la ciutat, cosa que ja deveu saber si vau veure aquest reportatge.

La Biblioteca de Catalunya té com a objectiu preservar tot allò que es publica a Catalunya. Si algú publica una novel·la (per dolenta que sigui) o una revista, la Biblioteca adquireix una còpia i la guarda al seu magatzem. Així, aquest coneixement queda preservat per a les generacions futures, en el benentès que s'interessin pel tema i els fongs no es mengin els llibres.

A la prehistòria digital, els blogs es deien diaris. I aquest, per la regularitat amb què escrivia, es podria considerar el Pons001.

També estan intentant digitalitzar bona part d'aquests documents, tot i que us podeu imaginar que és una feina llarga, tenint en compte que porten uns quants anys acumulant llibres i n'hi ha uns quants milions.

Una de les sales VIP de la Biblioteca, on podem trobar clàssics com l'Arbre de la Ciència.

Els responsables de la biblioteca van tenir el gest de preparar-nos una miniexposició de llibres d'Isaac Asimov. Potser van fer la tria perquè era el que més els hi sonava a "allò friqui de la ciència-ficció" però no podia ser més encertada. Perquè, precisament a la saga més famosa d'Asimov, "La Fundació" apareixen uns personatges que es dediquen a preservar tot el coneixement de la seva civilització, que és una feina semblant a la dels bibliotecaris de la Biblioteca de Catalunya.

Els enciclopedistes de la Fundació juguen un paper cabdal en la Història de l'imperi gal·làctic que va imaginar Asimov. Un paper que gairebé cap d'ells imaginava. Qui sap si en el futur, la Biblioteca de Catalunya també el tindrà.

En l'obra més coneguda de Pedrolo, la civilització reneix a partir d'una única parella, després d'un atac que fulmina pràcticament tota la humanitat*. En aquest escenari, els nous humans d'aquest segon origen podrien trobar molt útil tota aquesta informació, preservada en milions de llibres ben classificats.

*: Hi ha qui diu que l'obra és una metàfora del franquisme. I és una obra optimista perquè després de la devastació d'un país, encara hi queda la llavor que fa germinar de nou tot allò que va ser destruït.

Els inicis del llenguatge (2): capacitat d'abstracció.

Com us vaig dir al post Els inicis del llenguatge, bona part dels lectors d'aquest blog són familiars i amics meus. Així que, 4 mesos després, tornaré a parlar de les evolucions lingüístiques i cognitives del petit homo sapiens que fa més d'un any que corre (primer a 4 i després a 2 potes) per casa.

El nombre de paraules que utilitza s'ha mantingut força constant durant tot l'estiu i només en les darreres setmanes ha començat a avançar de forma notable. Curiosament, les noves paraules no són potser les més útils per comunicar-se. Hi ha paraules com pàrking, coixí, lluna o globus, que tenen una aplicació molt limitada. D'altres, com nen, pa, oli, sal, aquí o així, són paraules que pot utilitzar molts cops al dia.

He trobat molt interessant l'extensió del significat de les paraules des de l'objecte físic al concepte. Per exemple, ha après a dir poma per referir-se a la fruita física, a les fotos de pomes i fins i tot al logo d'Apple. I aigua és una tassa amb aigua, un toll o un quadre on hi hagi pintat un mar.

El peix és allò que apareix al plat per sopar però també el dibuix d'un peix en un conte (que no té cap similitud física amb el filet de peix) i el termòmetre amb forma de peix amb el que es banya. A més, també li diu peix als ulls en forma ovalada d'un joc d'enganxar peces magnètiques a un llibre.

Ha après també els conceptes lògics de sí i no. I el concepte més que fa servir de forma extensiva per dir "un altre" (per exemple, assenyala un coixí i després un altre i diu més perquè veu que és un objecte del mateix tipus). També diu vermell i blau als llapis de colors, però no encara a altres objectes d'aquests colors.

Altres casos més clàssics: la paraula caca són excrements però també la brutícia que es troba pel terra. I els gossos es diuen guau. Aquests casos han estat en contra del nostre criteri de pares, que sempre fem servir les paraules brut i gos.

Hi ha un cas que quasi sembla d'homonímia. El pipi és allò que fa al bolquer però també diu pipi quan juga amb cotxes, camions i trens de joguina.

Però la paraula que ha experimentat un grau més alt d'abstracció és mama. Sé que la seva mare* està una mica gelosa per la utilització massiva i aparentment indiscriminada que l'Albert fa de la paraula mama. Perquè mama és la seva mare, però també és "vull galetes", "agafa'm en braços", "estic cansat" i, en general, el que diu quan té qualsevol problema. 

La paraula mama, per l'Albert, estén el seu significat fins a "consol per tot allò que em fa patir o em neguiteja". Tot això és el que significa una mama per a ell.

*: Avui és el seu aniversari. La podeu felicitar.

Final de la Lliga de Microrelataires

Com sabeu alguns de vosaltres (els que llegiu habitualment aquest blog) aquest any he participat a la Lliga de Microrelataires en Català. La competició, que té un format que imita a la Champions League, consisteix en enfrontar-se cada 2 setmanes a un altre microrelataire. Llavors els usuaris voten i decideixen quin dels 2 relats mereix la victòria. I, bé, no m'allargo en això perquè ja ho he explicat abans.

Doncs resulta que la competició va acabar el passat 9 d'octubre i el guanyador ha estat... (ATENCIÓ SPOILER) Àtoms i Lletres (/FI DE L'SPOILER). Aquí teniu la crònica de la Gran Final.

Spoiler del pòdium final. En segon lloc trobem l'Illa Sud, que va ser protagonista d'un post d'aquest blog. I en tercer lloc, en Xinxan The Cat, que també va ser protagonista d'un post d'aquest blog.

Els números aproximats que ha deixat la competició són:

22 participants.
113 enfrontaments.
4 mêlées.
226 microrelats.
500 personatges.
40.000 paraules.

Dels quals, la meva aportació és de:

15 enfrontaments.
15 microrelats.
1 mêlée.
2900 paraules.

Subratllo això perquè en la majoria de premis literaris es competeix amb un únic relat. Aquesta competició, en canvi, requereix d'una regularitat extrema. Cada dues setmanes has d'escriure un relat i molts cops no et val un relat que ja tinguis escrit prèviament perquè no encaixa en el tema o les condicions requerides. Cal escriure'l durant la setmana que toca. Necessites que la inspiració et vingui just en aquell moment.

Una altra diferència amb els concursos literaris habituals és que els relats són públics. No els coneixen només els membres del jurat. Això, d'una banda dóna més importància a la literatura. Jo he anat a lliuraments de premis literaris on gairebé ningú dels presents havia pogut llegir els relats guanyadors. I sorties a recollir el premi i el públic aplaudia per educació però la majoria d'ells ni t'havia llegit ni et llegiria mai.

Aquí les cartes són sobre la taula. Tothom pot llegir els relats i tothom pot veure les votacions. No direm que el frau és impossible (la virtualitat té altres inconvenients) però sí que té un funcionament molt més transparent. Són els teus rivals els que et fan guanyador. I el fet que els participants també siguin jutges dels altres enfrontaments fa que entenguin i valorin la dificultat de decidir quin relat mereix la victòria, que aprenguin a valorar punts forts i punts febles i que orientin els altres usuaris cap a possibles millores.

La contrapartida és que cal ser valent. Qui més qui menys s'ha endut alguna pallissa a la llmrc (jo vaig tenir malsons amb una nena molt xunga). El teu text és allà, a la vista de tothom. I les valoracions també. Cal tenir fusta per entomar els vots en contra. Com diu la llmrc, som gladiadors de les lletres. Però malgrat la duresa dels combats, els gladiadors ens hem conegut i crec que en general hem après a respectar-nos.

Bé, bé, d'acord, direu però quin és el premi per guanyar la llmrc? Segons l'organització el premi és una copa commemorativa i un regal consumible (no s'especifica el mode o via de consum) que es lliuraran el proper 18 de desembre en una singular cerimònia (apunteu-ho a l'agenda!). I també hi ha el prestigi, és clar. Algú podria pensar que aquesta competició és un joc entre quatre amiguets. Però penseu que la Copa d'Europa també va començar així, com una patxanga entre 4 col·legues. I els del Madrid van ser vius i van guanyar 6 edicions quan encara era una patxanga i ara les compten com si tinguessin el mateix mèrit que les actuals, que realment són enfrontaments entre els millors equips d'Europa.


(ESPAI RESERVAT PER COL·LOCAR EL TROFEU DE GUANYADOR DE LA LLMRC)

Per tant, al prestigi d'haver vençut grans rivals aquesta edició s'hi afegirà el prestigi de constar al costat dels prestigiosos guanyadors de properes edicions. Perquè sí, l'any que ve hi torna a haver llmrc i les inscripcions ja són obertes i tinc la intuïció que la competència serà encara més dura.T'hi atreveixes?

------------------------------------------------------------------------------------
Extra:

Aquí teniu els 15 relats que he fet aquesta temporada. Els trec de la barra lateral per deixar lloc al trofeu :)

Fase de grups:

1. Tres tristos no tigres.

2. Els nostres vespres.

3: Taques del passat.

4: Un fil de llum.

5: Alerta de tsunami.

6: La decisió.

7: Ser-hi o no ser-hi.

8: Una amiga de luxe.

9: Instint bàsic.

10. Llistes fantasma

Quarts de Final. Anada:El mètode Stanislavski.

Quarts de Final. Tornada: Austeritat esotèrica.

Semifinals. Anada: Behind the laughter.

Semifinals. Tornada: Selfie.

Final. Tot el que volies saber sobre el poder.

Una relació espacial

Corria l'any 69. Quan van tornar, de seguida vaig entendre que havien compartit una experiència molt intensa que canviaria per sempre la relació entre ells. Vaig haver de suportar durant tres dies les miradetes intenses, els somriures extàsics i els gestos de complicitat que es feien en Buzz i el Neil. Literalment, no sabia on ficar-me per no fer nosa. En l'espai reduit de l'Apol·lo XI, tres érem multitud.

Aquest relat és la meva participació al concurs de Garbí24. Podeu llegir altres relats d'altres participants aquí.

Com que el post d'avui és curtet, us poso un vídeo que fa molta gràcia si us agraden les naus espacials i la música dels 60.

Aquí l'original, del 69, pels més carrosses nostàlgics.

La defensa Chewbacca

Fa uns mesos vaig publicar 10 (+1) tècniques per guanyar una discussió a Twitter i em va quedar una sensació amarga perquè la número 8 tenia un nom que no em venia al cap. La vaig titular genèricament "surt per la tangent" però no era això. Com dèiem a I si no existeix le mot juste? trobar les paraules exactes marca una gran diferència respecte a fer servir les aproximades.

Així que aquests mesos he anat pel món amb una espineta clavada fins que BANG!, vaig trobar aquesta imatge pel twitter:

Ara vas i t'aprens la Llei de Godwin, tros de demagog!

I llavors vaig recordar le mot juste: La defensa Chewbacca. L'origen ve d'un capítol de South Park (no dels Simpsons ni de Futurama, com creia erròniament, cosa que va dificultar la meva recerca per Google)

Mirant a la Wikipedia he vist que d'aquesta defensa també se'n diu fal·làcia ignoratio elenchi, que consisteix en donar arguments que, tot i ser certs, no tenen res a veure amb el tema que es parlava.

Aqui el fragment. Parlar de Chewbacca enmig d'un judici no té sentit. I si no té sentit, el suposat jurat hauria d'absoldre l'acusat.

En moltes discussions arriba un punt que ho veus tot perdut. Perquè hi has entrat malament o perquè l'altre t'ha colat un gol per l'escaire i ha deixat palesa la teva ignorància. Una opció (de perdedors) és reconèixer-ho o fins i tot abandonar sigilosament o blocar qui t'ha vençut. Però la defensa Chewbacca et dóna l'opció de portar la discussió a un terreny on les regles de la lògica es fonen en un mar de línies argumentals surreals que confondran el teu adversari. Aquí podràs empatar quasi sempre i fins i tot treure de polleguera el teu rival i guanyar en alguna ocasió.

Així que ara ja ho sabeu: en Han Solo portava en Chewbacca per guanyar discussions al twitter.

El missatge i la forma

Anteriorment, havíem tingut en aquest blog la típica discussió sobre forma i fons, amb el típic desenllaç: el millor és quan la forma s'adapta al fons (o el fons es vesteix amb la forma adequada). L'altre dia, passejant per la ciutat vaig trobar un exemple ben gràfic i li vaig fer una foto per compartir-lo amb tots vosaltres.

Fixeu-vos-hi:

Pels que no domineu l'anglès o no entengueu la lletra, "Aim High" vol dir "apunta alt". Aquest missatge podria tenir diverses interpretacions i consideracions. Però sobretot, a tu et poden dir "apunta alt" i per una orella t'entra i per l'altra et surt. En canvi, si poses el missatge en el lloc adequat, que és aquest...

...la cosa canvia. Aquí "apunta alt" agafa la forma d'un iot. Ens podem imaginar que el seu propietari és un home ambiciós que té el lema "apunta alt" i que, gràcies a la filosofia de vida que resumeix aquest lema, ha arribat a viure luxosament i navegar amb un iot.

És a dir, si tu poses "apunta alt" en una enganxina d'un ciclomotor atrotinat, l'impacte és poc efectiu (o potser ho és molt però amb un efecte irònic). En canvi, el mateix missatge en un iot té un efecte molt més afinat. Forma i fons compenetrats elegantment.

És clar, que sempre et pot passar que la forma no sigui prou bona. I que, per comparació, la teva filosofia quedi en ridícul irònicament. Que vagis "apuntant alt" amb el teu iot i, just al costat, amarri un iot cinc cops més gran i més luxós.

Un iot que, sense dur frases pretensioses de llibre d'autoajuda gravades al casc, ha apuntat més alt que tu.

Els 7 millors arguments per votar NO a la independència de Catalunya.

Aquest diumenge hi ha unes eleccions que s'han plantejat com a Plebiscitàries per part d'alguns partits amb opcions de victòria. Fa un parell de setmanes vaig fer un post que la Junta Electoral Central ha considerat que convidava a assistir a l'acte electoral dels partits independentistes. Així que m'han instat a cedir l'espai del meu blog per donar veu als partits del No.

Com va dir Ana Pastor, hem escoltat milions de vegades els arguments favorables a la independència, així que m'ha costat molt trobar els desconegudíssims arguments del No.

Malgrat que és quasi impossible trobar-ne informació, aniré posant links a les fonts d'informació que, incomprensiblement, encara tenen la valentia per defensar aquesta postura.

1. Fora d'Europa.

És confús però es veu que una Catalunya independent podria quedar fora de la UE, la EFTA, la Champions League i el propi continent europeu. I no només això: també sortiria de la Terra, vagant per l'espai exterior com la nau dels bobobobs. 

És possible que a molts de vosaltres us passi com a mi i us fascini la possibilitat d'explorar l'espai en una nau tan gran i plena de comoditats com Catalunya. Que no vas en una llauna de sardines bevent el teu propi pixum purificat mil vegades per la nau i menjant aquella mena de suro deshidratat. Viatjant en la Catalunya sideral tens platges, pistes d'esquí, boscos, discoteques, camps de futbol, biblioteques... Què més podem demanar?

Aquest argument és potser dels més fluixets. Però la cosa millora.

Actualització: Avui el President dels espanyols, lector assidu d'aquest blog, ha volgut explicar per la ràdio això de sortir d'Europa i vagar per l'espai. Pel que he entès crec que ara han entès que viatjar per l'espai dóna prestigi i volen que seguim sent espanyols i europeus.

2. El boicot

Una Catalunya independent seria boicotejada per tots els espanyols i part de l'estranger. No vendríem cava, ni pizzes Casa Tarradelles, ni crema catalana... L'economia s'enfonsaria i seriem tan pobres que no podríem comprar discos de Camela a les benzineres de l'espai exterior.

No passaria com ara, que tots els espanyols estan en contra de qualsevol boicot als productes catalans. El boicot començaria just el dia després de proclamar-se la independència i per això es notarien els efectes just en aquell moment. 

3. Nacionalisme és Hitler

Nacionalisme comença per nazi. Això no pot ser casualitat. No és com, què sé jo, quan Hitler va anar de vacances a Espanya i just passava per allà una guerra i, per atzar, va ajudar Franco a guanyar-la. No, no. El nacionalisme és violència, és racisme, és gihadisme, és nazisme.


4. La independència és de dretes

Com tots sabeu, els ciutadans espanyols gaudim d'una feliç Arcàdia d'esquerres. La dreta no ha governat mai i sempre s'ha prioritzat la despesa social per davant de coses de dretes, com salvar bancs, oligopolis o constructores que s'hagin ficat en problemes per la seva incompetència.

Però això pot canviar si ens independitzem perquè dins de l'única llista independentista que es presenta s'ha pogut trobar GENT DE DRETES! De confirmar-se les sospites, l'Estat Català podria ser el primer Estat de Dretes del món. Un Estat on, tot i haver-hi eleccions cada quatre anys, governaria sempre la dreta i sempre en contra de la voluntat dels catalans que seguirien votant la dreta.

Les conseqüències podrien arribar a ser terribles.

Foto de família dels grans líders de l'esquerra espanyola, que han vetllat fins ara per l'eterna esquerranitat del país. Font.

5. No hi tenim dret.

De vegades els humans som egoistes i demanem el que envegem dels altres. Que Burundi o Guatemala tenen un Estat? Doncs nosaltres també! I no, no va així.

En primer lloc, per demanar un Estat hi ha la Història. Catalunya havia estat independent abans? No! Mai! No és com l'Argentina, els EEUU, França, Rússia o qualsevol dels altres Estats que avui són independents que, ja abans de ser Estats Independents per primer cop ja havien sigut Estats Independents.

I en segon lloc, hi ha la legalitat vigent. El 1978 ens van preguntar, a tots els catalans, si volíem seguir lligats per sempre a Espanya o si, en canvi, volíem un Estat Català Independent. I la majoria de catalans va triar la primera opció. I ara això ja no es pot canviar votant perquè votar va en contra de la democràcia, que consisteix en respectar la llei.

6. Corrupció

La independència de Catalunya podria donar origen a l'únic Estat corrupte del món. Fixeu-vos que, encara sense Estat, l'únic partit català que pot governar l'Estat Independent Català, ha aconseguit crear corrupció tot i les estrictes lleis espanyoles, que porten segles avortant qualsevol possibilitat de corrupció.

Els següents gràfics mostren tot el que ha robat l'únic partit corrupte del món. Fixeu-vos que, fins ara, els robatoris es distribuïen per tot l'Estat Espanyol. Però, què passarà quan hagi de concentrar tota aquesta corrupció només a Catalunya?

Com els quinquis de barri, els corruptes prefereixen robar fora de les zones que governen. Font

7. Fa mandra.

He deixat el millor pel final.

Imagineu-vos que hi ha una persona de qui esteu secretament enamorats però que durant molt de temps s'ha mostrat poc receptiva cap als vostres encants. Darrerament, però, la cosa sembla haver canviat, una cosa ha portat a l'altra i avui us ha trucat. Diu que està sola a casa i que si voleu passar-vos a fer una copa.

Podria semblar un bon pla però hi ha un inconvenient insalvable: ja porteu el pijama posat.

Aquest podria ser un argument de pel·lícula d'Isabel Coixet però és la pura realitat. La independència fa mandra. I en general qualsevol canvi una mica important. Penseu que quan feien revolucions, no hi havia sofàs a la majoria de llars. Ni tele, ni crispetes d'aquestes que es fan al microones, ni webs pirates per baixar-te sèries o pel·lícules. No hi havia ni pelis de la Coixet.

Fins i tot això de votar, a més de ser antidemocràtic, com hem vist al punt 5, fa molta mandra. I a sobre ho posen en diumenge, que molta gent no és que estigui ja en pijama a segons quines hores: és que ni tan sols se'l treu en tot el dia.

No, mireu, si feu això de la independència m'heu de prometre que les eleccions es faran en dia feiner. A veure si pretendreu canviar el país un diumenge.



Bé, fins aquí l'espai de propaganda electoral. Només em queda desitjar-vos que el 27S sortiu i disfruteu.

Empatia

Darrerament han saltat a les notícies 2 episodis que demostren la importància de l'empatia al món de la política.

1. Merkel fa plorar una nena.

  Si no et portes bé, vindrà la Merkel.

El resum del vídeo, per si no el podeu veure ara, és que la nena és una refugiada palestina i li demana a Merkel si pot quedar-se al país i seguir estudiant. Merkel li contesta que la política no es fa per casos particulars i que si li dóna asil a ella li hauria de donar a milers de refugiats més i que el país no està preparat per rebre tanta gent.

Davant de la resposta la nena plora i la Merkel intenta consolar-la però encara ho empitjora més.

2. Ada Colau escolta una dona gran que plora.

Imatge trobada al compte de twitter de l'alcaldessa.

Resumit: a l'alcaldessa la paren pel carrer, li expliquen les misèries personals i li demanen ajuda: una feina, un subsidi... Ella contesta que malauradament no pot ajudar de forma directa a cap d'aquestes persones però que fa tot el possible per millorar-la indirectament amb polítiques que ella creu que seran efectives per millorar la vida dels barcelonins en general.

Els dos casos són pràcticament calcats. Una pobra persona en situació desesperada que busca ajut en algú que creu que té poder per ajudar-la. I la resposta és pràcticament idèntica: no et puc ajudar A TU, jo haig d'actuar pensant en el conjunt dels ciutadans. Però hi ha una gran diferència: l'empatia.

Explicat de manera senzilla. La dona gran plora ABANS de parlar amb Ada Colau. La nena palestina plora DESPRÉS de parlar amb Merkel. És a dir, cap de les dues rep l'ajuda que buscava però una se suposa que se'n va més consolada.

No sé dir fins a quin punt l'empatia és una cosa desitjable en els polítics que ens governen. En principi, com diu aquesta resposta al missatge de Colau, els polítics estan per resoldre els problemes dels ciutadans, no per explicar que se senten malament quan no poden ajudar-los.

Resposta de l'usuari @rsaneas al missatge anterior.

Però sovint els polítics que mostren empatia reben més suport popular, com és el cas de Gerhard Schröder, antecessor de Merkel a la cancelleria alemanya, que va guanyar les eleccions de 2002 gràcies a unes inundacions. L'economia no anava gaire bé però va saber mostrar-se empàtic amb les víctimes del desastre natural.

Molts votants entenen que els polítics no empàtics viuen tant a la seva bombolla que no es preocupen dels problemes dels ciutadans i, per tant, faran poca cosa per solucionar-los. D'altres, en canvi, entenen que els polítics que dominen l'empatia tenen una eina per manipular els sentiments dels ciutadans i que la faran servir en benefici propi.

En el terreny de la ficció, l'empatia és encara més fonamental. L'escriptor ha de saber manipular els sentiments del lector amb personatges que li siguin propers. Moltes sèries de ficció (especialment quan porten diverses temporades) s'aguanten més en l'interès que té l'espectador per la vida dels personatges que no pas en l'espectacularitat de les trames.

Com es fa això? Doncs la veritat és que no sóc el més indicat per explicar-ho. En el terreny personal sóc una mica Merkel i em costa empatitzar o fingir que empatitzo amb la gent. No és que no m'importin en absolut els problemes dels altres però de vegades em costa expressar-ho de forma eficaç.

I a l'hora d'escriure em passa una mica el mateix. Sóc més de trames que de personatges. Sé que hi ha una sèrie de tècniques per crear personatges però fa la impressió que seguint aquestes receptes sempre hi faltarà l'essencial: aquesta connexió amb el lector que fa que el personatge sigui especial i que el lector hi empatitzi.