Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entreteniment. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entreteniment. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de setembre del 2010

El tercer

Amb aquesta entrada arribo als tres anys de blog. Per celebrar els tres anys l'Alasanid ha preparat 3 regals.

El primer és tret directament dels genis d'Abstruse Goose:


El segon regal s'assembla al que vam fer servir pel primer aniversari. En aquella ocasió vam ofegar una espelma i aquesta vegada ho hem tornat a fer però seguint un altre mètode.




Per apagar-la aquesta vegada hem fet que el $CO_2$ alliberat per una reacció química desplaci l'oxigen i que en conseqüència s'apagui l'espelma.

El tercer regal té a veure amb una nova categoria que vaig iniciar aquest any. Es tracta d'un problema però amb una mica de matemàtiques de batxillerat pel mig. Espero que us entretingui i només feu ús de l'ordinador per comprovar la resposta.

Fa un cert temps l'Alasnid es va trobar amb un resultat molt curiós en derivar certes funcions. Coneixedor d'aquest resultat ara deriva expressions aparentment farragoses molt més ràpid. Podríeu mirar de trobar com ho fa?? Aquí tenim un dels monstres amb què s'ha trobat.

$f(t)=\frac{(2 t+1) \left(t^2-t+2\right)^3 (\sin (t)+1)^2}{(t+1)^2 \sqrt[3]{t^2+t-2} \sqrt[4]{3 t^5-2 \sqrt[3]{t}}}$

dimecres, 26 de maig del 2010

Problema 6: Taules plenes

Aquesta setmana he rebut la notícia de la mort d'un dels grans divulgadors de les matemàtiques d'aquestes últimes dècades: Martin Gardner.

Com citaven avui a Gaussianos:

Siempre he creído que el mejor camino para hacer las matemáticas más interesantes a los alumnos y profanos es acercarse a ellos en son de juego.
Martin Gardner (1914 - 2010)

Així doncs, avui torno a penjar un problema i espero que aquest costi una mica més de fer caure que l'anterior. Està inspirat en algun dels que havia plantejat Gardner.

Fa temps l'Alasanid va assistir en una festa molt curiosa: l'organitzador volia fer seure tots els seus convidats en taules amb el mateix número de convidats, totes iguals.

Després d'anar provant de fer-les de 2, 3, 4, 5 i 6 persones el pobre home es trobava que sempre li quedava un convidat sol en una de les taules. Desesperat, va demanar ajuda a un dels convidats que li va proposar de fer les taules per a 7 persones.

En fer-les de 7, per sorpresa de tots, van passa de tenir una persona sola a quedar-los només un forat en una taula. Van seguir provant amb 8, 9 i 10 persones per taula i tornava a quedar-los un convidat sol.

Poc abans que comencés la festa es va decidir, en un últim esforç per part de tothom, de les taules per onze persones i... sorpresa! Totes es van omplir.

Després d'un bon tiberi l'Alasanid i els altres 10 companys de taula van comptar que no hi podia haver més de 2000 persones.

La pregunta és: quanta gent hi havia convidada??

Des de fa un dia o dos el blog disposa d'una barra que connecta directament amb Wolfram|Alpha de qui en tornaré a dir alguna cosa properament.

dissabte, 22 de maig del 2010

Problema 5: Una problema de lletres

Havent resolt el problema 4, arriba el 5è.

A l'Alasanid sempre li ha agradat de fer sumes, però algunes vegades es fa un bon embolic i suma amb lletres. Una de les últimes sumes que ha fet és la següent:
Si sabem que l'Alasanid suma fent servir el nostre sistema de numeració (del 0 al 9) i que cada lletra es correspon a una xifra diferent, quan val la suma d'A i B?

divendres, 9 d’abril del 2010

Will it blend?

Moltes empreses tenen problemes a l'hora d'anunciar-se i la majoria d'elles recorren als publicistes i acaben fent un enunci que costa d'entendre (tot i que a vegades ens ho sembla i l'anunci ja ha fet la seva feina).

Però quina publictat és millor que posar a prova el producte fent coses que s'acostuma a no recomanar?

Tom Dickson, fundador de Blendtec, una empresa que fabrica batedores, ho va tenir clar. Havia de posar a prova la maquinària i que tothom pugués veure les excel·lències dels seus productes. I Youtube permet això últim.

Al llarg de pràcticament un centenar de vídeos ha provat de triturar una mica de tot. Des de zirconi cúbic (molt més econòmic que els diamants) fins a imans de neodimi passant per videojocs i, sobretot, aparells de l'Apple (iPod, iPhones, iPad).

Aquí us deixo amb uns minuts amb les estrelles de Blendtec (en Tom i el Total Blender o l'Extrem Blender).

Qui no ha tingut mai la temptació de jugar amb unes quantes bales?



Hi ha qui després de les bales es va passar al cub de rubick, aquí hi ha un mètode ràpid per resoldre'l.


A qui no li molesta l'Spam?? En Tom també té els seus mètodes.




Altres vegades li toca canviar les bombetes.


I n'hi ha molts més que podeu trobar vosaltres mateixos, espero que els gaudiu.

Yes, it blends!

diumenge, 28 de març del 2010

Problema 4: Un problema de pes

Aquí ve el 4t problema, de moment encara no sé quin patró seguir i per tant, els vaig deixant anar a mesura que em van passant pel cap. Que vagi bé.

A l'Alasanid li agrada viatjar i de tant en tant agafa l'avió. Un cop a l'avió l'avorriment fa que es fixi més del normal en les converses del voltant. I l'última era realment curiosa. Va ser en un vol de Nova York (NY) a Barcelona molt peculiar, el pilot va seguir el paral·lel.

Un parell de noies comentaven uns fets molt estranys. Sembla ser que una d'elles s'havia pesat durant el viatge d'anada (el vol de BCN a NY) i la bàscula havia deixat de pujar just als 60 kg; havia de procurar no sobrepassar aquesta xifra. Però tot i el règim en terres americanes en aquell moment tornava de pesar-se i s'havia engreixat mig quilo! Després de pensar-hi una mica l'Alasanid no va poder evitar de deixar anar una bona rialla. I es va tornar a concentrar en les vistes de l'oceà que oferia aquell meravellós vol a 10.000 metres i 900 km/h.

Què se'ls escapava a les noies?

Una possible resposta:
Aquest problema necessitava conèixer la física del problema (i dubto que cap de le snoies ho fos) i és aconsellable de mirar-se'l des de fora de la Terra per veure quines forces actuen sobre els cossos (principalment sobre la noia).

Com es pot veure al gif la Terra gira cap a l'Est (bé, el gif és fet a partir de les evidències experimentals, no al contrari).

En un vol BCN-EUA la velocitat del planeta (d'un punt de la superfície) i de l'avió estan en sentit contrari. En canvi en el vol EUA-BCN les dues tenen el mateix sentit. Aquesta diferència de velocitats de gir respecte del centre de la Terra farà que un observador a l'avió noti unes forces fictícies, una d'elles la centrífuga. I la bàscula mesura el pes de la noia (la famosa component normal $N$).

Així doncs ataquem el problema. El pilot fa una cosa molt estranya, i és passar pel paral·lel 42 (que ens facilita els càlculs), quan el més curt seria seguir una geodèsica, un cercle màxim. Per tant treballarem amb un radi $R = R_T cos(\frac{\pi}{2}-\theta) = 4.73 \cdot 10^{6} m$

L'expressió de la velocitat angular per la Terra i l'avió són les següents:

$\omega_T=\frac{2\pi}{24 \cdot 3600} = 7.27 \cdot 10^{-5} rad/s$, és l'angle que recórre la Terra en una rotació (en un dia).
$\omega_a=\frac{v_{avio}}{R} = 5.28 \cdot 10^{-5} rad/s$ les unitats en SI.

Per tant la velocitat angular resultant $\omega_R$ serà. I
$\omega_R = \omega_T + \omega_a = 1.26 \cdot 10^{-4} rad/s$ Pel viatge NY-BCN
$\omega_R = \omega_T - \omega_a = 1.99 \cdot 10^{-5} rad/s$ Pel viatge BCN-NY

I l'acceleració centrífuga (força fictícia) serà $a_c=\omega^2R$ i per tant la força sobre la noia $N=m(g-a_c)$, la força de la rotació tendeix a allunyar la noia de la Terra, l'aixeca de la bàscula. Es poden menysprear els 10 km de l'avió enfront dels més de 4.000 del radi que prenem.

$a_{c1}=0.08 m/s^2; a_{c2}=0.002 m/s^2$

Així doncs en el viatge d'anada va mesurar 60 kg. Cal tenir en compte que les bàscules són el principal problema pels qui intentem diferenciar massa i pes. Ja que pesuren pes i donen la massa equivalent a la Terra. Es pot desfer el canvi multiplicant per $g$ i llavors s'obté, altra vegada el pes.

La noia es va pesar al primer vol i per tant si va otenir 60 kg:
$60 \cdot 9.8=m(9.8-0.002); m = \frac{60 \cdot 9.8}{9.8-0.002} \simeq 60 kg$

I al viatge de tornada es va tornar a pesar i va marcar 60.5 kg:
$60.5 \cdot 9.8=m(9.8-0.08); m = \frac{60.5 \cdot 9.8}{9.8-0.08} \simeq 61 kg$

La noia s'havia engreixat més del que deia la màquina!!! Quina sorpresa es deuria endur quan ho va tornar a fer a casa, segur que va donar les cúlpes als de l'aerolínia. I es que viatjar és perillós!!

diumenge, 7 de març del 2010

Les màquines de Rube Golberg

De les infinites maneres que hi ha de fer una mateixa cosa poques en sobreviuen. Nomlament les que queden per la posteritat són les que minimitzen l'energia, el temps o els recursos materials.

Però els humans hem fet un pas més enllà i com diuen en castellà a vegades ens agrada rizar el rizo.

Hi ha unes màquines molt peculiars, les Màquines de Rube Golberg. Aquestes màquines es caracteritzen per fer rocambolesques coses extremadament senzilles. I quina gràcia té? Doncs la veritat és que quan hom veu uns vídeos entén perquè a vegades són tan fascinants.

Tot va començar de la mà de Rube Golberg (dibuixant, enginyer, etc.) en unes il·lustracions de principis de segle XX i a hores d'ara ja són a molts programes d'entreteniment televisiu d'arreu del món.

Per acabar aquest breu escrit us deixo amb unes màquines del programa d'entreteniment japonès PythagoraSwitch.




En Joan Ayats ha trobat una altra màquina de Rube Golberg una mica més sofisticada:



Simplement una altra de les infinites maneres de fer una cosa, unes màquines increïbles de Theo Jensen. Gràcies Sheldon.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Problema 3: Una operació

Tot i que no ho sembli perquè últimament no he escrit res he anat afegint temes a la llista i de mica en mica aniran sortint. De moment deixo un altre problema. Un d'aquells que corren pels correus electrònics i que m'ha passat un company de classe.

Després de passar una bona estona amb la barca l'Alasanid s'ha trobat amb una operació molt curiosa al tornar cap a casa, **, el primer que ha fet quan ha arribat ha estat ficar-la a prova. I aquest ha estat el resultat:

2**3=10
6**5=66
4**8=48
7**2=63

Amb què es trobarà quan faci 7**9?

dilluns, 18 de gener del 2010

Problema 2: La barca

Veient que el problema de la setmana passada va tenir prou èxit aquesta setmana en cau un altre. Aquest problema és una lleugera adaptació d'un problema que em vaig trobar a finals d'estiu.

Últimament l'Alasanid ha estat menjant molts bombons i necessita fer una mica d'exercici. Així doncs, decideix agafar la barca i una capsa de bombons i se'n va a remar riu a munt. Quan ja porta una bona estona remant es troba amb un pont que creua el riu i en passar-hi per sota la capsa cau a l'aigua se'n va riu aball arrossegada pel corrent. Quaranta minuts més tard s'adona de la pèrdua i sense pensar-s'ho un segon gira de cop i comença a remar altra vegada cap al pont. Com és costum en ell la velocitat respecte l'aigua en la pujada i la baixada és la mateixa (compte, primer anava contracorrent i ara a favor del corrent). Si troba la capsa de bombons surant a 2 km del pont, a quina velocitat baixa el riu?

dissabte, 16 de gener del 2010

The Big Bang Theory (II)

Fa poc més d'un any vaig dedicar una entrada a la sèrie The Big Bang Theory que emet la CBS. Des de llavors n'he estat seguint els capítols setmana rere setmana i he de reconèixer que m'hi he ben enganxat. Quan vaig escriure el primer article encara no l'havia vist prou... Ara potser ja l'he vista massa per fer-ne un escrit com cal. Per part meva només voldria dir que he anat incorporant coses de la sèrie a mi mateix. Una d'elles és el Rock-Paper-Scissors-Lizard-Spock (1, 2, 3).

A continuació penjo uns vídeos del Youtube de diferents personatges de la sèrie:

Sheldon Copper
Físic teòric. Les seves investigacions se centren en la Teoria de Cordes. Té un IQ de 187, és un gran aficionat als còmics, Star Trek... És obsessiu compulsiu, és incapaç de mentir, hipocondríac, i gaudeix d'una ment brillant i repleta de tot tipus de coneixements; en moltes ocasions recorda a un robot. Amb el pas dels capítols s'ha anat convertint amb el personatge estrella. Acostuma a portar samarretes amb temàtica friki.



Leonard Hofstadter
Físic experimental i company de pis de Sheldon Copper. Té un IQ de 173. A diferència del seu company de pis en Leonard mostra interès en relacionar-se amb altra gent sobretot amb la veïna que arriba al primer capítol. Amb el pas de les temporades la seva relació amb la Penny varia força, a veure com acabaran. Acostuma a vestir samarretes de temàtica científica.



Rajesh Koothrappali
Astrofísic d'origen indi. Tot i tenir pis propi passa moltes hores al pis d'en Leonard i en Sheldon. És incapaç de parlar amb dones si no és sota els efectes de medicaments o l'alcohol. És el que vesteix més normal de tots 4.



Howard Holowitz
Enginyer aeroespacial. És jueu i viu amb la seva mare. A diferència dels altres no té cap problema per parlar amb les dones fins al punt que arriba a ser desagradable, segons la Penny. Al llarg de les tres temporades va quedant cada cop més clara una relació homosexual entre en Howard i en Raj, tot i que afirmen el contrari. Juntament amb en Sheldon és dels qui dóna més situacions hilarants. Acostuma a portar cinturons realment curiosos.



L'altre dia em va sorprendre de trobar-me a Simon Helberg (Howard Wolowitz) fent el paper d'un rabí jueu a l'última pel·lícula dels germans Coen. A serious man. Causualment el personatge principal és físic.

dilluns, 11 de gener del 2010

Problema 1: Els bombons

Fa unes setmanes vaig mostrar un joc de números. Després de pensar-hi una estona m'he plantejat que de tant en tant deixaré algun petit problema de números per entretenir els lectors.

Així doncs comencem!

A l'Alasanid li han regalat dues capses ben grosses de bombons. Des del moment en què s'obre una capsa, el fabricant recomana menjar-se'ls tots en un número determinat de dies. Per la seva banda l'Alasanid se'n menja 12 cada dia i s'acaba la primera capsa 35 dies més tard del que recomanava el fabricant. Per la segona capsa decideix anar una mica més ràpid i menjant-se'n 21 cada dia se'ls acaba 16 dies abans de la data recomanada. Si tingués una tercera capsa, quants se n'hauria de menjar cada dia per acabar-se-la en el temps recomanat??

dimecres, 23 de desembre del 2009

Jocs de Nadal

Fa uns dies a Fogonazos (de visita molt recomanable) ens presentaven un video amb 10 idees més o menys bones per entretenir a la gent durant els dinars/sopars força comuns en aquesta època de l'any.

Jo per la meva part he trobat un altre joc d'aquests que és entretingut i curiós.

Ara donaré les instruccions i en faré un exemple, en paral·lel.

Es demana a un dels participants que triï un número de 3 xifres i que en un paperet l'escrigui dues vedades per formar un número de 6 xifres.

El meu número és el 136 per tant hauria d'escriure 136136.

Ara es passa el paperet a un altre dels jugadors i se li demana que el divideixi per 7 i apunti el resultat en un altre paperet (la gràcia seria que ho fes a mà... però també pot fer ús de la calculadora).

136136/7 = 19448

Aquest quocient es passa al següent jugador i l'haurà de dividir entre 11 i apuntar el resultat en un altre paper.

19448/11 = 1768

Aquest paper ha d'arribar a l'últim jugador i l'haurà de dividir entre 13.

1768/13 = 136

Ara aquest últim paper es demana que es doblegui i es passi al mag (es a dir a qui està dirigint el problema) el mag hauria de dir algunes paraules màgiques (això és opcional però al públic li sol agradar una mica de màgia) i retornar el paper a qui a triat el número.

Com es pot veure a l'exemple el resultat obtingut coincideix amb el número inicial.

Vinga, bones festes i a veure si trobeu perquè funciona el joc.

divendres, 19 de juny del 2009

WolframAlpha

Fa cosa d'un mes l'empresa Wolfram Research, creada i dirigida pel físic britànic Stephen Wolfram, responsable de programes com Mathematica, portals com el Wolfram Mathworld i assessorament matemàtic a la sèrie de la CBS Numb3rs, va presentar un nou buscador que s'afegeix a la immensa llista dels que ens ajuden a trobar coses inversemblants.

El millor del nou buscador és que no és un competidor de Google, o si més no no de forma clara. Ja que les coses que fa la calculadora del Google no arriben a fer tremolar a WolframAlpha.

I es que WolfranAlpha a part de resoldre operacions matemàtiques processa la pregunta que se li introdueix i les respostes que té a la base de dades i dóna per pantalla la resposta enlloc de donar una sèrie de links que et dirigeixen a altres pàgines com faria el Google. És una mescla entre el Google i la Viquipèdia.

El problema és que només sap anglès i que encara és molt jove. De totes maneres cadascú pot trobar-lo útil per resoldre diferents coses.

Per exemple, es pot fer servir per saber a què equival una energia de 15.000 Joules, en aquest cas ens diu que és 0.88 vegades l'energia que conté 1 gram de sucre i si anem afegint zeros anirem obtenint diferents comparacions.

O també es pot fer servir per interpretar funcions matemàtiques, ja que rep l'ajuda de Mathematica. Què en diu de la funció x*sin(x)? I si li introduïm x^2/16+y^2/16+z^2/16=1 ens diu que es tracta d'una esfera.

No només això també li podem demanar per altres empreses, li introduïm Google ens en dóna informació i la cotització de les seves accions i un historial.

També podem buscar... Informació sobre noms però els registres són dels Estats Units i el nom Joan (home) allà ocupa un lloc superior al 1.000 en el rànquing.

O també poblacions. Diu que a Arenys de Mar ara estem a 28 ºC i que hi ha núvols i també podem veure una gràfica amb les temperatures dels dies que té a la base de dades.

Bé, des d'aquí us animo a entrar-hi i si sabeu una mica d'anglès us animo també a jugar-hi una mica.f

divendres, 29 de maig del 2009

El mar i la llei de Snell (I)

La velocitat de la llum en el buit és una de les constants més importants de la naturalesa i té un valor que és aproximadament 300.000 km/s, una velocitat realment alta.

Ara bé, en altres substàncies aquesta velocitat canvia. De manera que per cada material la llum hi viatja a una velocitat determinada i a cada material se li pot assignar un valor que representi la relació entre la velocitat de la llum en ell i la velocitat de la llum en el buit, a aquest valor se l'anomena índex de refracció.

I què passa quan a un raig de llum li canvien la seva velocitat de propagació? Doncs depenent l'angle que formi amb la superfície en què hi ha el canvi la seva trajectòria es veurà torçada. Aquí la matgala en fa la deducció matemàtica i aquí es pot veure una animació.


L'equació que dóna la matgala es pot escriure també de la forma següent i es conex com la llei de Snell: n_1\sin\theta_1 = n_2\sin\theta_2\ .

On n1 i n2 són els índex de refracció del primer i del segon medi i els angles theta 1 i 2 són els angles que formen el raig i una línia perpendicular (normal) a la superfície.

Com ja deixaven intuir les n a aquest fenomen se'l coneix com a refracció.

El fenomen de la refracció és el que explica la deformació que veiem en mirar una cullera que està en un got d'aigua i la no cobreix del tot.

Però bé, si he introduït aquest concepte és per una altra cosa, és per posar uns exemples en què es posa de manifest aquesta llei de la física.

El primer exemple té a veure amb el mar (també aplicable a les piscines). Quan ens hi capbussem i mirem cap a la superfície es veu una cosa curiosa, un cercle de llum centrat a sobre nostre pel que podem veure l'exterior i la resta de la superfície que queda fora del cercle simplement reflecteix el fons. Com es pot veure en la imatge següent:


Per poder arribar a explicar aquest fenomen abans s'ha d'introduir un altre concepte: l'angle crític i la reflexió total.

Quan la llum incideix a la superfície d'un altre material no només es refracta i si no que es produeix també una reflexió, com en un mirall (l'angle de reflexió és igual al d'incidència).

Si juguem una mica amb l'equació anterior podem arribar a preguntar-nos el següent: amb quin angle ha d'incidir la llum perquè el raig refractat surti paral·lel a la superfície (un angle de 90º seria)?

La resposta és que només passa en el cas que la llum passi d'un medi en què va més a poc a poc a un en la qual és més ràpida, és a dir quan passa d'un medi que té un índex major a un que el té menor. Aquest angle es diu angle crític i per angles superiors la llum ja no arribarà a entrar de manera que tota la llum es reflectirà i es podrà parlar de reflexió total.


Bé ara ja es pot explicar el que ens passa amb la superfície. Com que l'aigua té un índex de refracció superior al de l'aire els angles que incideixin a la superfície que siguin superiors a l'angle crític (en aquest cas 48.75º) es reflectiran i per tant no sortiran a l'exterior.

En el nostre cas els rajos de llum que ens arriben ho fan o bé des de l'exterior o des de dins mateix de l'aigua: els rajos que han patit reflexió que serà total per angles d'incidència superiors a 48.75º. Recordant que l'angle de reflexió és igual que el d'incidència podem veure que els 48.75º seran també els de l'angle que delimiten el raig de llum i la línia perpendicular a la superfície que passa per nosaltres.

Com que aquest fenomen passa per totes les direccions podem veure que hi ha simetria i que vist des dels nostres ulls el cercle de llum "exterior" tindrà una obertura aproximada d'uns 97º. No serà exacta ja que la frontera no estarà definida del tot ja sigui perquè la superfície no és plana del tot o perquè també ens arribarà una mica de llum exterior provinent de zones de l'exterior del cercle.

diumenge, 3 de maig del 2009

Efectes

Aquest escrit està dedicat a un tipus de fluids molt particular. A grans trets un fluid és una substància les partícules del qual es mouen lliurement les unes respecte les altres, és a dir, poden adoptar una gran varietat de formes. Els gasos i els líquids són fluids.

En el cas que mostro es tracta d’un compost orgànic tintat i s’hi poden apreciar 3 efectes diferents: l’efecte Barus, l’efecte Weissenberg i l’efecte Kaye res pectivament.

El primer efecte provoca que el raig de sortida sigui més ample que la pròpia sortida. El segon fa que el líquid “s’enfili” per una barreta si aquesta l’anem girant a dins de la preparació. El tercer i més sorprenent, l’efecte Kaye, es mostra quan aboquem un d’aquests fluids sobre una superfície i de sobte n’emergeix un raig des de la pròpia superfície. Aquest efecte acostuma a durar menys d’un segon però amb l’ajuda de càmeres especials es pot veure amb molt més detall.

I aquí un vídeo en què es mostren els tres efectes en un mateix fluid.



Aquests tres efectes tenen a veure amb l’estructura d’aquests fluids i de la seva viscositat. Si ho voleu provar a casa només cap provar amb els diferents sabons que hi ha a les cases, si teniu sort n’hi haurà algun que us complaurà; en molts casos els xampús ho fan.

divendres, 27 de març del 2009

Cirac, un dels singulars

Des de fa uns mesos se m'han assecat les idees per anar actualitzant el bloc de totes maneres intento escriure-hi de tant en tant.

Avui el que faig és una recomanació.

Fa unes setmanes al canal 33 van estrenar un nou programa d'entrevistes. Aquest programa, singulars, mira d'apropar personatges poc coneguts per la societat catalana però amb gran prestigi internacional en els seus camps.

Bé, el programa el vaig descobrir quan fullejant el diari em va cridar l'atenció un nom: Juan Ignacio Cirac. Cirac és un dels físics espanyols actuals més reconegut a nivell internacional per les seves contribucions en computació quàntica. Entre altres distincions el 2006 va rebre el premi Príncipe de Astúrias. I per tant des de fa 3 setmanes he anat mirant qui era l'entrevistat per tal que no se'm passés.

He tingut la sort d'assistir a una breu conferència divulgativa d'en Cirac (parlava del refredament a temperatures extremadament baixes i de l'aparició de nous estats de la matèria) i em va agradar la seva manera d'explicar de manera que miraré de poder veure el programa tot i que molt possiblement per tema d'horaris ho acabaré fent per Internet el dia després, és el que té que programar una bona entrevista a les 23:35.

dimarts, 17 de febrer del 2009

L'LHC a Redes

Redes és un programa, ja mític, de divulgació científica que s'emet cada setmana a LA2 de TVE i com no podia ser d'altra manera en aquest país els diumenges a la 1:25.

El programa és conduït pel divulgador Eduard Punset i en cada programa és acompanyat per científics de talla mundial que treballen en el tema de què tracta l'episodi. Eduard Punset ha tractat temes que van des de la medicina fins a l'art passant per la física i el que sabem de l'Univers.

El primer diumenge de febrer el programa va ser dedicat a l'LHC i el d'aquest proppassat diumenge va ser la segona part. Per tal de fer un bon programa Punset va viatjar fins a Ginebra on hi va entrevistar els físics teòrics del CERN Luis Álvarez Gaumé i John Ellis.

En aquests dos episodis es parla entre d'altres coses dels temibles forats negres que es diu que poden ser creats al col·lisionador. A part de la matèria i l'energia fosques i el bosó de Higgs.

Aquí us deixo amb els dos episodis:
El primer


El segon


Pels qui vulguin saber més coses de l'LHC els recomano aquest bloc que porten uns joves físics espanyols que estan al CERN.

diumenge, 11 de gener del 2009

La gran ona de Kanagawa, relats conjunts

Fractal paraula que prové del llatí fractus que vol dir trencat o fracturat.

Diem que un objecte té estructura fractal si satisfà les següents condicions: U, és massa irregular per ser descrit mitjançant la geometria clàssica. Dos, Posseeix detall a qualsevol escala d'observació. Tres, és autosimilar. Quatre, la seva dimenció de Hausdorff-Besicovitch és major que la seva dimensió topològica. I cinc, es pot definir amb un algorisme recursiu simple.

Com he dit fa vint-i-cinc minuts...

- Hokusai, desperti!
- ...
- Hokusai, sap perfectament què s'hi ve a fer en aquesta classe. Veniu aquí per aprendre i poder ser algú d'aquí a uns anys.
- I Nakajima...? Ell té de tot: pot pintar, pot menjar, i les concubines...
- Nens, us he dit centenars de vegades que no heu d'anar amb aquesta gent, sobretot tu Hokusai. Diuen que saps pintar, però no és així! Et volen arrossegar a una professió que no dóna per viure, tot i que diguis que s'ho passen la mar de bé. Ser dibuixant no és un bon futur i encara menys per cap de vosaltres que podríeu arribar a ser mestres, com jo.
- Digui el que vulgui mestre! Jo vull ser dibuixant! Vull ser gravador, i ho seré!!
- Hokusai aquesta tarda no sortirà d'aquí fins que no m'hagi copiat la lliço d'avui 64 vegades i a veure si se te'n queda alguna cosa gravada.


- I aquest va ser l'últim dia de classe, des de llavors m'he dedicat amb totes les meves forces a l'ukiyo-e. Ara si em permets tinc una cosa per tu.
- Moltes gràcies, mestre.
- Aquesta és una de les 64 còpies que vaig fer de l'última lliçó, ara vull que tu també la copiïs 64 vegades.
- Amb tots els meus respectes... No veig què en puc extreure de... Geometria Fractal... què coi és això, de què em pot servir, jo vull ser tallador com vos, mestre. Vull pintar la natura amb tota la seva esplendor.
- Anem a la platja i veuràs el que vull dir. La mare naturalesa és capriciosa, no va fer que les muntanyes fossin cons ni que els arbres fossin simples cilindres i les crestes de les braves ones no són ni llises ni amb lleugeres corbes. Va anar més enllà per expressar la naturalesa no n'hi ha prou amb les formes que van descriure els nostres abantpassats, fa falta una eina nova, i sens dubte els fractals encaixen de meravella en aquesta tasca, en l'aproximació del que la natura en realitat és.
- Encara no ho acabo de veure... Mestre.
- Ara ets jove però ja veuràs com d'aquí a uns anys faràs el mateix que jo. I ara cap a mar que avui la mar es deixarà pintar.

Com que fa uns mesos vaig comentar alguna cosa de l'Ukiyo-e en veure aquesta proposta em va passar pel cap provar-ho i la veritat és que deixar anar la imaginació no està malement i fer petits canvis històrics també té el seu què sobretot si es donen nous coneixements uns segles abans no està malament del tot.

dimecres, 7 de gener del 2009

Els Premis Darwin

Aquest matí en Dan ens anunciava l'entrada a l'any Darwin (entre altres coses). I com a homenatge al naturalista anglès encetaré un tema dels que se'n poden fer desenes d'escrits.

Els Premis Darwin premien a aquells qui ajuden a preservar i netejar el patrimoni genètic de la raça humana sacrificant-se de forma estúpida sense haver tingut descendència o en el seu defecte quedar estèrils de forma estúpida.

Segons Darwin la selecció natural és el procés pel que les espècies duen a terme l'evolució. Perquè sigui efectiva s'han de cumplir tres factors. El primer, que els individus que formen l'espècie siguin diferents entre ells. El segon, que aquests caràcters diferents aventatgin uns individus. I el tercer, que aquests caràcters els heredin els descendents.

Els Premis Darwin s'inicien suposant que l'estupidesa humana és una qualitat hereditària. I en conseqüència, es premia a tots aquells que essent-ne portadors moren sense haver-la transmès a les generacions futures.

Per guanyar un Darwin s'han de satisfer 5 requisits:

1.- Impossibilitat de reproducció
El nominat ha d'haver mort sense descendència o bé quedat estèril.

2.- Excel·lència
El nominat ha d'estar totalment mancat de seny. Els candidats a Darwin han de ser molt curts d'enteniment, han de ser estúpids.

Per exemple, jugar a la ruleta russa o saltar d'una barca no denota una gran manca de senderi. El que sí que es considera veritablement estúpid seria jugar a la ruleta russa amb mines antipersona o saltar d'una barca en aigues plagades de taurons i no saber nedar. Queden excloses de premi tot i que no deixen de ser perilloses les morts per intoxicació per monòxid de carboni, ficar aerosols al forn, estabellar-se amb un tren o cotxe en marxa...

Ha de ser una mort realment idiota que ens faci sentir alleugats del fet que ja no ens podrem trobar amb un individu amb tals aptituds.

3.- Autodestrucció
Les conseqüències del candidat han de recaure únicament sobre si mateix. Es a dir no en pot sortir perjudicada una tercera persona a no ser que hi estigui directament implicada. 

Per exemple si a un vianant l'esclafa una enclusa mentre camina pel carrer es tracta d'un accident desafortunat. En canvi, si et cau l'enclusa que tu mateix pretenies tirar des del balcó a uns pardals que piulaven sorollosament, ets un ferm candidat al Darwin.

4.- Maduresa
El candidat ha de tenir més de 16 anys i no patir deficiències mentals. Ara bé, en casos excepcionals es poden concedir nominacions als Premis a tots aquells nens que facin alguna cosa que la majoria de nens de la seva edat declari que és totalment estúpid de fer. 

5.- Veracitat
La història ha de ser certa.

Vist així pot semblar que són uns premis macabres però en veure com s'han anat guanyant al llarg dels últims anys el primer en què es pensa és: aquesta persona era estúpida, però què creia que li passaria!!!

Per exemple.
El febrer de 1990 un home va inentar un robatori en una botiga, segurament era el primer que intentava ja que no estava fitxat per violència i pels quatre error estúpids que va cometre en la tria del local.

1. L'objectiu era H&J Leather & Firearms: Una botiga d'armes.

2. La botiga estava plena de clients, clients d'armes.

3. Per entrar a la botiga, el lladre havia de passar pel costat d'un cotxe patrulla aparcat davant de la porta.

4. Un agent de policia estava a la botiga, prenent un cafè abans d'anar a treballar:

Tot i veure l'agenr, el lladre va anunciar l'atracament i va disparar uns trets a l'aire. L'oficial i un treballador li van retornar les bales, amb l'ajuda d'uns quants clients que també van treure les seces pistoles, treient així el criminal del patrimoni genètic de la humanitat.

Ningú va resultar ferit.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Els problemes de fermi

Aquest és un d'aquells temes que havia de caure pel seu propi pes. I ha trigat més del que m'imaginava.

Es tracta dels problemes de fermi. Els problemes de fermi, en honor al físic italià Enrico Fermi, tenen unes caracterísitques que els fan especials. Al plantejar-lo, no tenim la més mínima idea de per on va la resposta que volem, i a més a més estem convençuts que hi ha poques dades, massa interrogants.

El que sí que podem fer és descompondre el problema en petits problemes pels quals podem fer aproximacions sense cap problema, per tant, les dades que no ens donen se suposa que les hem de saber o que són molt fàcils d'obtenir.

I saber resoltre aquesta classe de problemes és una cosa que hauria de saber fer la majoria de la gent i no només els qui es passen el dia fent càlculs i estimacions. El millor d'aquests problemes és que són presents en totes les facetes de la vida i que no hi ha una única manera de fer-los i que atacats des de diferents punts, si les estimacions són correctes el resultat és del mateix ordre de magnitud.

Moltes converses arriben en una bifurcació quan s'arriba a un problema de fermi.Majoritàriament hi ha dues sortides, deixar el problema com irresoluble o bé fer especulacions sense fonaments. El que s'hauria de procurar és buscar el tercer camí: l'enfrontament directe.

El problema estrella és el que proposava el mateix Fermi: quants afinadors de piano hi ha a la ciutat de Chicago? La resolució volta per internet i n'exposaré un altre de més quotidià.

Quants grans d'arròs hi ha en un paquet dels d'un kg? Una opció seria deixar-ho per inútil, una altra, pels qui no tenen massa coses a fer, seria comptar-los i la tercera tractar-ho com un problema de fermi.

Només ens donen dues dades, que de per si semblen insuficients i sense cap relació, un paquet d'un kg i grans d'arròs. Però amb això ja n'hi ha prou.

És veritat que no tots els paquets d'arròs tenen les mateixes dimensions i que poden variar, el que passa és que sabem que ha de contenir un kg d'arròs. Tenint en compte que la densitat de l'arròs és un valor determinat, el volum de tot el que conté un kg ha de ser molt semblant.

En el meu cas he suposat que un paquet d'arròs té un volum d'un litre i que els grans d'arròs els podríem considerar cilindres d'un milimetre de radi i 5 d'alçada. De manera que cada paquet contindria uns 1.000 centímetres cúbics d'arròs i cada gra ocuparia uns 0.02 centímetres cúbics.

Arribats en aquest punt és qüestió de dividir el volum total entre el volum de cada gra. El resultat final que he obtingut és de 50.000 grans.

Una de les coses que sé d'aquest resultat és que mai hagi tingut paquets amb aquests grans entre les mans. Ara bé, el que he aconseguit és saber com de gran és el número de grans que hi pot haver, sé que no serà ni 5.000 ni 500.000.

Inicialment, amb només l'enunciat és impossible donar una resposta. Però al pensar-hi una mica i amb les eines que pot tenir qualsevol estudiant de secundària acaba sortint un resultat més o menys proper al real.

Com a apunt final es pot caure en l'error de pensar que al fer aproximacions el resultat final vagi arrossegant els errors. La veritat és que ho fa sinó obtindríem el número exacte, la potència del mètode és que tot i aquests errors, a l'anar fent les diferents suposicions en la majoria dels casos es van cancel·lant els uns amb els altres, tot i això cal remarcar que el resultat final, per dir-ho de manera entenedora, només ens dóna quants zeros té el número.

Com es pot veure de problemes de fermi n'hi ha per donar i per vendre. Ara que s'acosten les vacances de Nadal podríeu fer una estimació de la llum que es malgastarà en il·luminació nadalenca? (em refereixo a la pública i de les localitats que coneixeu).

O un altre problema, quantes galledes d'aigua es necessiten per omplir una piscina olímpica? O quants litres de sang humana hi ha al món?...

dissabte, 18 d’octubre del 2008

The Big Bang Theory

Aquesta setmana l'he descobert. Es tracta d'una sèrie, una comèdia, estatunidenca que van estrenar l'any passat.

El problema és que s'emet a l'altre costat de l'oceà i per aquesta zona només l'emet Antena.Neox per la TDT (la primera temporada).

Els protagonistes són dos físics (un experimental i un teòric) que compartaixen pis (sí, la vaig descobrir a classe). La història comença quan arriba una nova veïna.

Una sèrie que tot i les seves constants referències a la ciència i al món del frikisme ha assolit audiències superiors als 7 milions de persones. Tot i això no agrada a tothom.

De moment us deixo amb la meitat dels millors moments del primer episodi, a veure què us sembla.