A les últimes, Joseph Conrad

La seva llegenda és molt més gran que ell mateix. Als mapes, hi ha illes que duen el seu nom, arxipèlags que duen el nom dels velers que va comandar, és elegant i silenciós, passeja pels molls calmosament, discretament, envoltat del respecte del que es va fer  mereixedor fa tant temps. Fuma pipa i duu vestits de lli, em penso que porta gorra blava i sap tots els mapes de memòria, menys els del tresor. El Capità Whalley és l’últim home d’honor que queda als ports. 

S’ha fet vell, però conserva la dignitat, com conserva el record de la seva estimada esposa, morta fa anys, i com conserva la confiança i l’amor de la seva filla mal casada amb un home incapaç de mantenir-la, que a les allunyades costes d’Australia decideix, empesa per la necessitat, obrir una pensió que li permeti viure, encara que sigui amb la deshonra d’una ocupació tan vulgar. 

El Capità Whalley, en comptes de gaudir de la daurada vellesa que li correspondria, s’enfronta a la dura situació de trobar-se arruïnat (i mantenir-ho en secret per evitar la humiliació), i per obtenir les 500 lliures que ha de menester la filla per a obrir la pensió, es veu obligat a vendre el seu petit vaixell i treballar en canvi per un fogoner mesquí que s’ha fet ric de cop i volta i ha comprat un vaixell indomable, atrotinat i desobedient. El vell fogoner es diverteix emprenyant els capitans que contracta, fins que pleguen enfadats o bé els acomiada per despit, només com a venjança del tracte rebut quan treballava als fogons dels vaixells de vapor. Però amb Whalley és diferent, no el pot acomiadar sense una molt bona raó, doncs han esdevingut socis: en un intent de recuperar la fortuna que Whalley vol deixar a la seva filla, ha invertit en el vell vapor, que fa la mateixa ruta des de fa anys, comunicant una zona selvàtica amb la civilització, una ruta perillosa però que el vell vaixell coneix de memòria.

La primera part de la narració transcorre sobretot a l’interior del propi personatge, i és bastant avorrida. La vellesa, la soledat, la culpa per no poder respondre a la senzilla demanda de la filla, els miserables centenars de lliures que no és capaç de trobar per ella, la decisió d’embarcar-se amb el fogoner avar i mesquí. La segona part, transcorre al vaixell, amb la seva curiosa tripulació, i resulta molt més entretinguda: el roí propietari, l’ambiciós primer oficial, el maquinista borratxo, els mariners indígenes, a penes personatges en la narració, i els encontres periòdics amb l’holandès Van Wik, europeu distingit que viu enmig de la selva i que espera l’arribada del vaixell atrotinat per poder compartir una estona de civilització amb l’elegant capità Whalley, encara que aquest es trobi a les últimes. 

A les últimes, perquè és el darrer viatge. Finalitzen els dos anys que estaven acordats amb el fogoner, de manera que només li cal dur el vaixell a bon port un cop més i recuperarà els diners que necessita per a la seva filla. Però a més de la pèrdua de la seva fortuna, hi ha una altra pèrdua que el Capità necessita ocultar, i que el té amb la soga al coll (i que no puc explicar!). Un secret que li faria perdre la feina i tots els diners invertits, un secret que posa en perill la seva vida i la de la seva tripulació, a la que traeix a cada minut en un intent desesperat de salvar el petit patrimoni que ell considera que ja és de la seva filla, abans que la seva vida naufragui del tot. 

“A les últimes” és el títol de la traducció que jo vaig llegir d’aquest relat de Joseph Conrad, inclòs en el volum “El corazón de las tinieblas y otros relatos”, i que es diu, originàriament, The End of the Tether, El final de la corda. A mi personalment m’agrada més el títol escollit per altres traductors, que l’han traduït per Amb la soga al coll, pel que té d’escaient i de descriptiu de la situació en la que es troba el pobre i valerós Capità Whalley. 

Es tracta d’un relat trist, tot i que en certa manera irònic, un tant cruel i bastant avorrit, que transcorre amb gran lentitud, excessiva de vegades, i exasperant en certs moments, com la situació impossible en la que Conrad situa el pobre capità. Podem, si voleu, reobrir el debat sobre els llibres que ens han agradat i els llibres que ens ha agradat llegir. Hauria escanyat en Conrad amb les meves pròpies mans en algun moment del mig de la narració. I tanmateix, quan ja fa més de tres setmanes que he tancat el llibre, hi continuo pensant tot sovint. Penso en el capità, en el ruïnós vaixell i el fogoner humiliat, i somric.

És només una història de barcos, però de les tristes. I jo, per si de cas, a continuació vaig agafar l’Illa del Tresor. No fos cas que els capitans tristos comandessin més temps del compte. 

Ébano, Ryszard Kapuscinski

En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Crec que em sento una mica com es devia sentir Kapuscinski a l’hora d’escriure El Emperador. Revisant les notes, les transcripcions de les entrevistes i pensant... si està tan ben dit, què hi puc afegir jo? El que vull dir és que no sé com fer aquesta ressenya. M’agradaria que l’Aina fes unes bones pizzes casolanes, seure al voltant d’una taula amb unes cerveses i començar-vos a llegir fragments d’Ébano, mentre us explico què va significar cada un en el moment que el vaig llegir.

Jo vaig llegir Ébano al Senegal, pausadament i mentre viatjava de Vélingara a Oussouye, després a Dakar, tornava a Oussouye i després m’estava uns dies a Vélingara. Si tanta gent n’ha dit que és un llibre per viure l’Àfrica des del sofà de casa, jo en diré que al Senegal va ser un meravellós company de viatge. Em recordava aquella persona que trobava tan a faltar per compartir les curiositats i les anècdotes. Algú que tot i no ser-hi, compartia en certa manera amb mi el viatge. Kapuscinski em va fer somriure de complicitat durant pàgines senceres. Perquè descrivia exactament aquella anècdota de la primera setmana al mercat, o la de l’autobús amb el que vam arribar a Ziguinchor, o de la festa d’ahir a ple sol, que no sabem d’on va sortir ni on va anar a parar, esfumada, un cop acabada sense que entenguéssim què la finalitzava ni què l'havia començat.

En un instante, la calle se llenó de gente, que no tardó ni un segundo en formar un círculo. Luego, todos se pusieron a bailar. No sé de dónde habrían salido los niños. Llevaban unas latas vacías que golpeaban ahora, marcando el ritmo. De hecho, lo marcaban todos, batiendo palmas y arrastrando los pies según los pasos de la danza. La gente había despertado de su letargo, su sangre había empezado a fluir y el vigor se apoderó de ella. Se veía hasta qué punto la danza divertía a todos, lo contentos que estaban de haber descubierto vida en su interior. Algo había empezado a suceder en aquella calle, en su medio, dentro de ellos mismos. […] De repente, todo el barrio se había puesto a bailar, a marcar el compás y a divertirse, ¡en la peor, en la más tórrida y mortífera hora del mediodía!

¿Divertirse? No, se trataba de algo distinto; de algo más, algo mucho más sublime e importante. Bastaba con fijarse en los rostros de los danzantes. […] Había en ellos una firme determinación y se notaba que comprendían la importancia de un momento en el cual podían expresarse a sí mismos y dar testimonio de su presencia y participación. Inactivos y superfluos durante días enteros, de repente se volvían visibles, necesarios e importantes. Existían. Creaban.

[…] Finalmente, ya cansado, terminó, y con un gesto de la mano, dio las gracias a los bailarines. Éstos se detuvieron, se ajustaron la ropa y se pusieron a enjuagarse el sudor. Hablaban, intercambiaban opiniones y reían. Luego empezaron a dispersarse, a buscar la sombra y a desaparecer en el interior de sus casas. La calle volvió a sumirse en el vacío tórrido e inmóvil.

Us diré que llegiu Ébano perquè us farà veure l’Àfrica amb una mirada molt humana, plena de dubtes i infinita curiositat. Amb una miqueta, la justa, d'ironia envers les coses incomprensibles que hi pasen. Us diré que si us interessa una visió periodística  poc convencional, diguem-ne, de conflictes més o menys coneguts per nosaltres hi trobareu molta informació. Us diré que el llegiu, perquè si voleu saber com és un baobab o com és un mosquit o com és la calor o la por o com de grossos poden ser els escarbats de l’habitació de l’hotel ho aprendreu. Acostar-se a la realitat o a la mentalitat africana? No ho sé. Jo crec que Kapuscinski tampoc ho pretenia. Em penso que era molt més modest que tot això. Em penso que s'acontentava amb acostar-se a la realitat i a la mentalitat de les persones amb qui ell es topava, i segons com, això em sembla molt important. Sobretot perquè ho aconseguia. I el cert és que si vas tan lluny, aconseguir això és una gran proesa. 

Este no es un libro sobre África, sino sobre algunas personas de allí, sobre mis encuentros con ellas y el tiempo que pasamos juntos. Este continente es demasiado grande para describirlo. Sólo por una convención reduccionista, por comodidad, decimos “África”. En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Com amb El cor de les tenebres, m’adono que la meva fascinació per aquest llibre està enormement influïda pel moment de la seva lectura. Tanmateix, m’agradaria que emprenguéssiu aquest viatge, de la mà d’aquest incansable buscador i descobridor de miratges i de somnis i de tradicions i de visions que crec que devia ser Kapuscinski. 

El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

Vivimos como soñamos... solos.

Imagineu que som a l’any 1899. Imagineu que som en un vaixell, al Tàmesis, esperant que pugi la marea per llevar l’àncora i salpar. Cau el sol, i la foscor i la quietud es van ensenyorint de la coberta.

En Marlow, llop de mar, home habitualment silenciós, però del que tots sabem que no té igual quan es posa a explicar històries i aventures, ha acabat la feina que feia i s’ha assegut sobre unes caixes. De mica en mica, sense saber ben bé on i com, la història comença a caminar, i tots nosaltres frisem per acabar la feina que estàvem fent i unir-nos al grup que escolta, atentament, el relat d’un viatge al cor de l’Àfrica.

La veu d’en Marlow és aspra, greu, sòlida. Una mica trista. El ritme al que explica el relat és el ritme d’un vaixell de vapor remuntant el riu Congo, entre la densitat de la vegetació de la selva, fosca, humida, febril, tan feréstega. És així com flueix aquesta història que avui us porto. Ve de molt lluny, i té formes molt variades. És densa i freda, no té un tacte càlid i agradable, que vingui de gust. Però no te’n pots allunyar ni que ho vulguis. Fa massa que va començar i estàs massa implicat. Els sorolls de la selva en la nit ja no et deixaran dormir, no et deixaran llegir, no et deixaran pensar, no podràs entendre res. Ja viatges. Ja no recordes.

No podíamos entender porque nos hallábamos muy lejos, y no podíamos recordar porque viajábamos en la noche de los primeros tiempos, de esas épocas ya desaparecidas, que dejan con dificultades alguna huella... pero ningún recuerdo.

Imagineu-me ara a mi. És el meu moment de calma, i llegeixo al matalàs que tinc a terra, en una habitació sense mobles en una casa a Vélingara, al Senegal. Amarada de suor. És de nit, segurament és molt tard, tots els altres dormen. És l’agost. Fa moltíssima calor. Hi ha un petit ventilador que sobretot fa soroll. El poc aire que mou és ràpidament esmorteït per la mosquitera, que adopta un moviment una mica fantasmagòric. Es diria que inquietant. El llum blavós del meu frontal il·lumina les pàgines d’una edició no massa bona d’un llibre, i una mena de lluminositat estranya es reparteix pels llençols i la mosquitera.

—¿Lo veis? ¿Veis la historia? ¿Veis algo? Me parece que estoy tratando de contar un sueño... que estoy haciendo un vano esfuerzo, porque el relato de un sueño no puede transmitir la sensación que produce esa mezcla de absurdo, de sorpresa y aturdimiento en un rumor de revuelta y rechazo, esa noción de ser capturados por lo increíble que es la misma esencia de los sueños.

Marlow permaneció un rato en silencio.

—... No, es imposible; es imposible comunicar la sensación de vida de una época determinada de la propia existencia, lo que constituye su verdad, su sentido, su sutil y penetrante esencia. Es imposible. Vivimos como soñamos... solos.

En Marlow m’explica, a cau d’orella, el seu viatge a l’Àfrica. Tan diferent del meu. Tan semblant, potser. Perquè tot i que miro de viure el seu, sobretot visc el meu.

A l’Àfrica, en Marlow hi busca aventures, marfil, respostes, però sobretot hi busca el senyor Kurtz. El senyor Kurtz és el millor agent de la companyia exportadora de marfil. Des del seu enclavament en la profunditat de la selva envia quantitats ingents de marfil que estan enriquint la companyia de manera espectacular. Fa anys que el senyor Kurtz no ha sortit de la selva, i el seu nom i la seva persona estan recoberts per una espessíssima capa de misteri, de llegenda, de rumors. Marlow s’endinsa en el continent cada vegada més obsessionat pel personatge que ell mateix ha creat: una veu potent, un discurs fluid, una ment lúcida, una mirada terrorífica. Un home terriblement civilitzat. Un home terriblement poderós.

A mi també em passava que el nom ja tenia un personatge abans de ser-ho, però això és una altra història.

En Marlow trobarà al final del seu camí a l’agent Kurtz. Malalt, vençut, espantat i perillós com un animal ferit: “La selva había logrado poseerlo pronto y se había vengado en él de la fantástica invasión de que había sido objeto.” En Kurtz ha sucumbit, els terribles perills de la selva han acabat amb el seu poder, amb la seva salut, amb la seva cobdícia, amb la seva humanitat. Per sort no han acabat amb la humanitat i la sensibilitat d'en Marlow, que portarà la seva llegenda a casa.

Us atreviu? Agafaríeu aquest vaixell del Tàmesis? Escoltaríeu en Marlow a coberta? Seuríeu tremolant de fred amb els ulls mig tancats i el cor viatjant per les tenebres de l’Àfrica? Es faria de nit, pujaria la marea i ningú de nosaltres s’atreviria a interrompre’l per aprofitar-la per salpar?

El col·leccionista de móns, Ilija Trojanow

Fes allò que et dicti la teva humanitat,
Sense esperar reconeixement més que de tu mateix
De la manera més noble viu i mor
Qui les seves pròpies lleis fa i obeeix.

Richard Francis Burton

És una traducció apanyada per mi mateixa del poema que encapçala aquesta novel·la. Remarco que és una novel·la, i no una biografia. Em penso que el poema reflecteix prou encertadament allò que l’autor ha volgut triar del poc que sabem del misteriós Burton per a teixir “El col·leccionista de móns”.

Richard Francis Burton va viure durant el segle XIX, era oficial de l’exèrcit britànic i probablement va viure fora del seu temps. És a dir, va viure molt intensament els seus dies, però em penso que no pas el seu temps.

Ilija Trojanow és búlgar de naixement, però ha viscut a Alemanya, Kenya i Sud-àfrica.

El títol de la novel·la és exquisit. Burton, el desconcertant personatge, té una curiositat insaciable per absorbir cultures, llengües i creences, talment com si les col·leccionés. A la Índia s’esforça, al contrari que la resta de colons anglesos, per integrar-se i confondre’s entre la població nativa, per entrar en les seves vides privades i gaudir d’una complicitat de la que no gaudeixen els angrezi. Al Pakistan es converteix a l’islam, i fins i tot, disfressat de xeic Abdullah fa el peregrinatge a la Meca, passant per la santa ciutat de Medina, amb una colla d’amics musulmans que mai s’adonen que és europeu. Viatja amb una caravana d’esclaus fins a les fonts del Nil, amb l’expedició que va col·locar al mapa el llac Victoria, enmig de febres terribles i penalitats inimaginables.

El llibre està dividit en tres parts, fonamentalment geogràfiques, però també molt diferenciades entre elles per altres aspectes. La primera part, a l’Índia i el Pakistan, el tema central és la seva pròpia descoberta del gust per la transformació, per la disfressa i per la descoberta d’altres ments diferents a la seva. I com a rerefons hi ha les colònies i els seus governants, aquell monstre que administra mig món des d’un petit carrer de Londres.

En la segona part, el peregrinatge amb la caravana, Medina i La Meca, parla de la fe i de l’espiritualitat, i també, em penso, de com un home pot necessitar tant d’exterioritzar-la i compartir-la.

La tercera part, crec que la més lluïda, la cerca de les fonts del Nil, el viatge per Àfrica i el Llac Victoria. Els esclaus i l’esclavatge, els morts en vida. La descoberta de terres salvatges. Els missioners i la fe veritable.

Però, sahib, el llac ja té un nom, el llac porta el nom de Nyanza. Bestieses, va exclamar el bwana Speke, i vaig adonar-me de com se li encenia la ira a dintre, com pot ser que tingui nom, si l’acabo de descobrir avui mateix. Que no ho entens, Sidi, encara no existeix als mapes. Les seves paraules em van desconcertar, hi vaig reflexionar llargament, i al final vaig arribar a la conclusió que no pot fer cap mal que els llacs i les muntanyes i els rius tinguin molts noms, noms sortits de boques diferents, noms que parlin de característiques diferents i d’esperances diferents. Però jo havia fet els comptes sense pensar en el recaptador de tributs. Els wazungu volen que només hi hagi un nom per a cda cosa, són tossuts com ases, no volen acceptar la gran quantitat de noms diferents que un lloc pot tenir. Quan vam tornar a Kazeh, on ens esperava el bwana Burton, i vam parlar del llac amb els àrabs, el bwana Speke es va encaparrar a parlar del llac Victòria. Jo vaig haver d’explicar als àrabs que encara que el bwana Speke digués Victòria en realitat volia dir Nyanza, i llavors un dels àrabs em va preguntar amb llengua esmolada per què el mzungu no deia allò que volia dir, i si els estava amagant alguna cosa. Com sempre que les coses es posaven difícils, el bwana Burton va intervenir i va calmar les onades parlant un àrab que fluïa de la seva boca com si fos mantega fosa.

I aquesta és l’altra particularitat de la novel·la, els seus narradors. En cada part és d’una manera diferent, i sempre indirecta, que ens acostem a la figura de Burton. En la primera part és a través del seu criat, Naukaram, en la segona part és a través dels interrogatoris que les autoritats de La Meca fan als companys de viatge de Burton, de qui sospiten que és espia, i en la tercera part és l’esclau alliberat que fa de traductor de la caravana, Sidi Mubàrak Bombai. Aquest darrer, sobretot, aporta un relat lúcid i curiós, irònic i lleugeríssim, com un avi que parla de coses importants a la vora del foc, i els néts riuen i aprenen, mentre l’àvia feineja i adverteix que l’avi exagera.

Valoro d’aquesta tria la valentia de l’autor. Francament, deixar tan lluny de tu el protagonista és una tria molt arriscada i hi ha el perill que aquest resulti massa distant. De fet, em penso que aquest és el problema principal de la novel·la, la gran distància que separa el lector d’allò que realment està passant. Com si algú sosté a la taula del costat una conversa que només sents a estones, o com si veus en una pantalla quelcom molt interessant en una llengua desconeguda.

Probablement l’autor es va adonar d’aquest problema, i va decidir intercalar fragments de narrador omniscient al relat, segurament per poder acostar-se una mica al que passa pel cap al protagonista. Per mi l’error més gran de la novel·la. No només trenquen el ritme, sinó que no aconsegueixen el seu propòsit d’acostar el protagonista al lector, i el caràcter introspectiu que pretenen aportar no resulta convincent ni adequat. Què m’importa què pensa un personatge que no conec i que no entenc? Potser hauria valgut més convertir els narradors en protagonistes i deixar que Burton quedés en el misteri, sostenint i lligant les històries entre elles, però deixant-lo en segon pla, donada la incapacitat de portar-lo al primer.

Llegir una novel·la poc interessant és decebedor, però que no t’interessi una novel·la que intueixes com d’interessant podria ser, és senzillament esgotador.