Una mujer en Berlín, Anònima

Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.

Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.

Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.

Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.

¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.

Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.

Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.

Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.

“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.

No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.

Amics absoluts, John LeCarré

Després de les "Memorias de Adriano" vaig reprendre les aventures de'n Potter en el seu quart any a Hogwarts. Com que ja hi havia un entrada escrita no és fins ara, amb l'"Amics absoluts" de John Le Carré, que torno a aparèixer A la vora del foc.

I sí, us parlaré d'espies, però també de la globalització, dels moviments alternatius, de la Guerra Freda, de Berlín i sobretot de'n Ted Mundy, el protagonista de la novel·la. Un esprimatxat anglès nascut al Pakistan el dia que va deixar de formar part de la Índia. La història comença a Munic, poc després de l'inici de la segona guerra a l'Irak, i ens mostra a un Teddy de 60 anys aposentat en el que sembla una vida fàcil, còmode i sobretot, feliç. Fins que un bon dia reapareix en la seva vida en Sasha per oferir-li un futur millor. I aquí l'escriptor ens porta endarrere en el temps per explicar-nos la vida de'n Teddy. La seva infància feliç al Pakistan, els anys difícils a l'escola anglesa, la mort del pare, els primers encontres sexuals i com aquests el porten pel camí de la revolució, dels anarquistes i dels lluitadors del capitalisme. Acaba petant al Berlín dividit de la post-guerra i és allà on coneix en Sasha, lliure pensador i revolucionari que fa discursos i mobilitza els estudiants. Ens explica com es forja l'amistat entre en Sasha i en Ted i com al cap dels anys, després que en Ted fos expulsat de Berlin, es retroben a l'Alemanya de l'Est. I aquí comença la segona part de la història, en la que ens explica com en Ted es converteix en un agent doble de l'Stasi i dels Serveis Secrets de Sa Majestat, servei que acaba amb la caiguda del Mur de Berlín. Ara que ja coneixem la història dels dos amics, l'autor ens torna al present per mostrar-nos el nou ideal de'n Sasha i pel qual vol reclutar el seu vell i fidel amic. Però el món del s. XXI ha canviat molt, hi ha poders supranacionals, terroristes sense ideals ni principis. És un món en el que espies de l'antiga escola ja no hi tenen cabuda. I el clímax final, que no us explico, ens ho deixa ben clar.

Es fa estrany tornar a llegir paraules com Stasi, Teló d'Acer, Guerra Freda, paraules que semblen oblidades però que ens convé no esborrar, no sigui que també esborrem les tragèdies que va causar. En aquest llibre, a més, s'hi pot trobar el que per mi és una forta crítica a tots els moviments alternatius o antiglobalització, no pel missatge que volen difondre, sinó per les causes reals de la seva existència i per la buidor que moltes vegades s'amaga darrere els discursos antisistema. Malgrat tot, la crítica a la classe dirigent actual és clara i contundent. I si m'agraden els llibres de John LeCarré, i haig de confessar que és un dels meus escriptors preferits, no és perquè m'expliqui històries d'espies, sinó perquè el que fa és explicar-me la història d'una persona, l'espia. I són uns personatges terriblement complexes, plens de matisos, de contradiccions, dèbils, solitaris, humans. I el cas de'n Ted n'és un bon exemple. Un personatge que gairebé no ha pogut triar mai, que s'ha anat trobant les situacions sense buscar-les, que ha esdevingut un dels millors espies del país sense voler-ho. I quan vol agafar les regnes de la seva pròpia vida ja és massa tard.

No és un llibre fàcil. Cap llibre de LeCarré acostuma a ser fàcil. Però si us agraden les històries de persones, si us interessa la psicologia d'uns personatges enfrontats a les situacions més imprevisibles, llegiu en LeCarré. Si ja el coneixeu i no heu llegit l'Amics Absoluts, comenceu-lo, no us decebrà. Si no heu llegit mai res seu, comenceu per un altre llibre, potser "El jardiner fidel" o "El talp" i ja em direu que us sembla.

El niño con el pijama de rayas, John Boyne

El mateix dia, dues persones en qui tinc molta confiança em van recomanar aquest llibre. I el vaig passar per davant d'El llibre, i d'altres recomanacions que tinc pendents perquè: u, la segona persona que me'l va recomanar l'acabava aquell dia i me'l va deixar, i dos, és un llibre curt i de lectura ràpida.

Si llegiu l'edició catalana, es veu que el que hi diu darrera xafa tota la història. La versió castellana té una contraportada molt curiosa, que només diu que no poden dir res del llibre perquè es gaudirà molt més la lectura si es va descobrint a poc a poc. No sóc qui per contradir aquesta opinió de l'editor!, de manera que tampoc explicaré gaire, no fos cas.

Només diré que la història està explicada des del punt de vista d'un nen de 9 anys, en Bruno, i que el relat és entorn el fet que ell i la seva família es muden de la casa d'un barri ric de Berlín, i com li costa d'adaptar-se al nou entorn que li toca viure.

Penso que especialment l'Anna gaudirà de la lectura d'aquest llibre. Però a totes us el recomanaria amb molta alegria, crec que val molt la pena, i com que és curt i intens, deixa molt bon sabor de boca.