El joc de Ripley (o El amigo americano) i El noi que va seguir Ripley, Patricia Highsmith

Ressenyo conjuntament la tercera i quarta entrega de la sèrie de Ripley, de la que ja he parlat en el blog, perquè fa mesos que no compleixo amb “A la vora del foc”, mig per falta de temps, mig per falta de ganes... Aquest juliol, aprofitant la baixa, m’he dedicat a la lectura, i potser trobo la manera de dedicar algunes hores de l’agost a ressenyar.

Una de les coses que passa amb la sèrie de Tom Ripley és que n’han fet adaptacions al cinema amb títols diversos, i els editors, suposo que convençuts que molta gent acudeix a aquestes lectures després d’haver vist o sentit parlar de la pel·lícula, publiquen els llibres amb els títols cinematogràfics, i per això el llibre que vaig llegir al novembre es titulava El amigo americano”, tot i que el títol original de Highsmith, Ripley’s game, és molt més encertat.

De les primeres coses que cal dir de Highsmith és que tot i que se la sol catalogar d’escriptora de novel·la negra o policíaca, és difícil dir que és simplement això. “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.”, deia la contraportada d’algun dels seus llibres. I és que la originalitat de Highsmith a l’hora de crear situacions i personatges fa que l’etiqueta “negra” que posaré al final d’aquesta entrada sempre em sembli que li queda curta.

I és que a El joc de Ripley es pot dir que més que en un afer tèrbol, en Tom es troba atrapat en el seu propi joc. El que comença com una broma, una mig venjança cruel contra un veí que en una festa ha fet una insinuació sobre el passat no gaire clar de Tom, s’acaba convertint en un xantatge terrible a un home normal i corrent per tal que cometi assassinats de mafiosos per tot Europa. I amb el bo de Tom, mig penedit d’haver-lo ficat en aquest embolic, ajudant-lo d’amagat, obligat pel seu caràcter (recordem-ho, assassí, però tendre en el fons...) a jugar el seu propi joc.

A El noi que va seguir Ripley, en Tom Ripley és encara més càndid, si això és possible en aquest personatge. El jove Billy, un americà de 16 anys, apareix pel veïnat buscant feina, però pel que sembla coneix en Tom, i també part de la seva reputació, per les preguntes que li fa. Intrigat per la història del noi, que no acaba de casar, Tom descobreix que es tracta de Frank Pierson, fill d’un multimilionari americà que va perdre la vida caient per un barranc amb la seva cadira de rodes fa un mes. El fill petit de la família va desaparèixer pocs dies després de la mort, i la família el busca per tot arreu. La ment perversa de Tom imagina el jove empenyent el vell pel barranc, però totes les informacions parlen en realitat d’un suicidi. Tot i això, potser perquè Tom s’identifica amb el jove, o perquè li desperta un instint paternal, l’ajuda a amagar-se, segons Frank, perquè necessita trobar descans després del xoc de la mort del seu pare. Protegir el jove d’ell mateix, del detectiu que ha llogat la família perquè el trobi, de possibles segrestadors que, endevinant la seva identitat vulguin obtenir part de l’enorme fortuna de la família americana... Tom Ripley convertit en mainadera!

Tots dos volums m’han agradat molt. És cert que jo m’identificaria prou com a apassionada de les novel·les negres, però sempre que he recorregut a Highsmith hi he trobat molt més. La complexitat de situacions i la subtilesa amb les que es resolen, i els personatges tan ben trenats i construits que responen a la més subtil indicació de l’autora per fer-los anar cap on vol i fer-los fer el que li convé fan que la història, per més extranya que resulti, tingui la solidesa d’un bloc de ciment.

Ripley enterrat, Patricia Highsmith

Deia no puc esperar, i no vaig esperar gaire. Aquest agost he devorat (perquè no té un altre nom) Ripley enterrat. Deia que el Tom d'El talent de Mr. Ripley em feia por, i el Tom d'enterrat també en fa. Tot i que he de dir que no tanta. Continua sent cruel, però ja no és la mediocritat allò que el fa desentendre's de la moralitat, sinó l'ambició, si no directament el gust per la bona vida o l'avarícia. I això el fa una mica més semblant al típic assassí de senyora Fletxer.

En Tom està casat, han passat ja uns quants anys de l'afer Greanleaf, que continua donant-li suculentes rentes, i està afincat a França, on gaudeix d'una vida tranquil·la i campestre a uns quilòmetres de París, sense haver de donar excessives explicacions de com es guanya la vida. I aquesta pau aparent es veu trencada per un esdeveniment un tant rocambolesc.

Un client de la galeria d'art de la que Ripley té una participació que demana veure l'autor d'un quadre determinat que ha adquirit, per parlar-li d'unes sospites: el comprador pensa que el quadre és fals. Aparentment això no hauria de suposar un problema greu, tret de que el pintor en realitat fa anys que és mort, i és un dels socis de la galeria, íntim amic del pintor mort, qui fa anys que és l'autor veritable dels quadres que es venen amb el nom del famós pintor. I en Ripley s'ofereix a fer-se passar pel pintor.

A partir d'aquí, i a risc de desvetllar una mica massa de la trama, no és poc previsible que el client sospitarà, li dirà al Tom mira que sospito i en Tom el matarà al celler de casa seva. Val a dir que a partir d'aquí la història, tot i que no gens sorprenent, es torna tensa i emocionant, fins a la increïble escena de l'enterrament (que dóna títol al llibre), que tot i que profundament inverosímil és d'allò més angoixant i terrible.

L'enginy d'en Tom Ripley, i el seu talent, aquell del primer llibre, són presents en tota l'aventura, i la seva capacitat per inventar una solució que porta sempre més problemes dels que soluciona, fan que les pàgines del llibre passin a velocitat increïble, i que quan arribis al final corris cap a la llibreria a buscar El joc de Ripley. Vull dir que pròximament us el porto.

El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.

Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.

Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.

Mar de fondo, Patricia Highsmith

Aquest no és un llibre que hagi buscat. Ni tan sols és un llibre que hagi trobat. És un llibre que m’ha trobat a mi, i per dues vegades.

Vaig agafar aquest llibre d’una prestatgeria de la missió dels escolapis d’Oussouye. M’havia quedat sense lectura i és el primer llibre en castellà que vaig arreplegar. El vaig començar i al cap de pocs capítols estava totalment enganxada. Vaig haver de marxar d’Oussouye sense haver-lo acabat, i vaig pensar que ja el buscaria a Barcelona. La mateixa setmana d’arribar, a casa la mare de l’Esteve, em van marxar els ulls cap a un llom vermell i en llegir el títol, no vaig poder fer altra cosa que endur-me’l per acabar-lo. Era una edició diferent, tot i que juraria que la mateixa traducció, de manera que amb un mes de lapsus vaig reprendre la lectura, que vaig liquidar en dos dies.

A la contraportada d’una de les dues edicions hi deia “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.” La veritat és que aquesta indecisió de l’editor (o del crític de qualsevol diari, no sé) em generava automàticament la resposta “o potser no ho hauria de fer en cap dels dos casos”, però què hi farem. El cert és que cap de les dues edicions feia honor a la lectura.

Mar de fons explica com passa un home corrent de pensar “Mataria a aquest tio” a “M’agradaria matar a aquest tio” i després a “Oh, vaja, acabo de matar a aquest tio, millor que dissimuli”. La deconstrucció de la ment d’un psicòpata és espectacular.

Victor Van Allen i Melinda són un jove i estàndard matrimoni nord-americà, de classe moderadament alta, educats, encantadors, amics dels seus amics, van a festes i reunions socials i es preparen una copa en arribar a casa. En Vic és bon veí, dels que ajuden a treure un esquirol mort del jardí i aquestes coses. És amable, educat, intel·ligent, en fi, encantador. La Melinda és encara més encantadora. El que passa és que ho és sobretot amb els homes joves solters. Té amants i tothom ho sap, inclòs en Vic, tot i que no sembla importar-li massa. Un dia, de broma, en Vic explica a l’amant de la Melinda que va matar a un home que s’entenia amb la melinda, i l’amant, espantat, fuig. Però... i si la broma va més enllà? Quan la Melinda troba un altre amic, en Charlie, i aquest apareix ofegat en una piscina, tothom coincideix en opinar que ha estat un terrible accident. La Melinda escamparà a tort i a dret que ha estat un assassinat, i que en Vic n’és culpable, però això només aconsegueix posar-li tota la gent (tots aquests bons veïns) en contra. Si ella és tan esbojarrada, i tothom sap com de malament ha tractat al pobre Victor, que sempre ha estat dolç i comprensiu amb ella malgrat les seves infidelitats.

Victor és un home que té una petita editorial que publica poesia, que cria cargols en un terrari, que procura mantenir un aspecte sa i pulcre, endreçat i amable, que sempre somriu a tothom i us diu bon dia quan us creueu pel carrer. No digueu que no us moriu de por. Només hi falta la senyora Fletcher.

I finalment, perquè l’elecció del títol és senzillament fenomenal, l’apunt científic. El mar de fons és un onatge de longitud d’ona llarga, que es caracteritza per ser regular, d’avenç lent i de llarg abast. Quan s’observa mar de fons, normalment no es correspon amb el vent observat, ja que és un onatge que ha generat una tempesta que s’ha produït en un altre indret. Com que a més a més la profunditat a la que l’onatge afecta és la meitat de la seva longitud d’ona, el mar de fons mou aigua de profunditat moderada i sol arrossegar algues, plàstics i fang que normalment romanen quiets al fons, invisibles, provocant que l’aigua s’enterboleixi i arrossegant la merda cap a les platges.