El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.

Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.

Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.

Catch-22, Joseph Heller

És el primer cop que llegeixo un llibre que ha donat peu a una nova entrada al diccionari: catch-22. I què és un catch-22 (o trampa-22)? Doncs en la novel·la es tracta de què un home és considerat boig si voluntàriament continua volant les perilloses missions de combat, però si fa la petició formal per ser alliberat d'aquestes missions el propi acte de demanar-ho demostra que està sa i que per tant pot continuar volant. Una meravellosa trampa que manté un grup de soldats americans en la illa de Pianosa, en el Mediterrani, volant més i més missions per bombardejar objectius alemanys en territori italià.

El protagonista del llibre és en Yossarian, un soldat bastant rebel que té com a únic objectiu acabar la guerra viu. Però al seu costat hi ha moltíssims altres personatges que també t'acabes estimant: Dunbar, Clevinger, McWatt, Nately, Orr, Chapman..... Tots i cadascun d'ells t'acaben oferint una visió molt realista i, per tant, crua, del que és la guerra. Inclús el propietari d'un prostíbul de Roma t'ofereix una dosi de sentit comú realment extraordinaria enfront del patriotisme de postal del soldats americans. I el personatge de Milo, possiblement l'únic que acabes detestant, no és un personatge gratuït sinó que és el reflex de la relació entre la màquina de guerra d'un país i la seva economia.

És un llibre que m'ha agradat molt, amb una història explicada no linialment amb capítols breus centrats cadascun en un dels personatges. És un llibre a voltes absurd, a voltes irònic. Mostra com mai abans havia vist, el sense sentit de la burocràcia. I a més, amb frases contundents i descripcions descarnades, descriu sense embuts el que és una guerra.

Aquest llibre, juntament amb Matadero 5, em costarà molt d'oblidar. Són dues referències imprescindibles per entendre part de la història del segle passat. Història que val més que no es repeteixi.