Les metamorfosis, Ovidi

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m'acabo d'explicar perquè. Potser perquè en moments d'incertessa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d'obres com l'Il·liada, l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa de les mateixes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m'he pogut llegir Les Metamorfosis d'Ovidi en vers. Els versos originals d'Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció de'n Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals, però què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d'aquí agraïré a qualsevol que me'n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d'entrada que no m'ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les Metamorfosis componen una història total i continua i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures... És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d'un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s'han quedat pel camí. Però no és això una fantàstica excusa per regellir-lo? I així podré reviure altres moments que m'han semblat esplèndids, ja sigui per la bellessa pròpia de la història com pel fet de servir-me per entendre l'origen de molts mites o d'alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d'alguna manera, història de Tiresies). En especial, m'ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigues de l'estany quan s'hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les Metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d'Ovidi al final del seu llarg poema:

"L'obra que en aques punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al període incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s'estén dominant, l'imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure."

L'Eneida, Virgili

Amb la lectura de L'Eneida podria dir que he completat el cicle dels grans clàssics de la literatura grega i llatina: L'Il·liada, l'Odisea i L'Eneida. I a més me'ls he llegit en aquest mateix ordre. Els dos primers me'ls vaig llegir abans de participar en aquest blog, però en algun comentari a algun llibre ja vaig escriure que L'Il·liada m'havia impresionat positivament. L'Odisea, en canvi, em va semblar més fluixa, menys interessant. Ara, amb l'obra de Virgili he pogut tornar a gaudir de grans moments lectors.

Què ens explica l'Eneida? Doncs bàsicament és la història de l'heroi troià Eneas des de la caiguda d'aquesta ciutat teucra fins a la fundació de les primeres ciutats a les ribes del Tíber que més endavant donarien lloc a Roma. Així, en el començament del llibre trobem explicada la història del cavall de Troia, la destrucció de la ciutat i com Eneas aconsegueix fugir amb la missió divina de començar el llinatge que donarà lloc als grans emperadors romans. A partir d'aquí la història recorda una mica l'Odisea i ens anem assabentant dels perills i desventures que els herois troians han d'afrontar abans d'arribar a les costes itàl·liques. Per contra, un cop arribats a destí, Virgili agafa com a model L'Il·liada i trobem explicades les diverses lluites per l'assoliment del poder de la regió i l'exaltament de la figura d'Eneas, com un èmul d'Hèctor, el gran Troià que caigué a les mans d'Aquil·les a les portes de Troia.

Perquè he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre? Tinc diverses hipòtesis no necessàriament excloents. La primera és que Virgili és capaç de sintetitzar en una sola obra el millor d'Homer, el millor de L'Il·líada i de l'Odisea. La segona és que m'he llegit una traducció en prosa i a més destinada al públic general, amb el que segurament no he hagut de fer esforços excessius per entendre el lèxic o la sintàxi emprada. I la tercera és que em resulta extraòrdinariament gratificant estar llegint la font original de tants i tant mites, llegendes i històries del que anomenem la cultura occidental: la caiguda de Troia, el romanç de Dido i Eneas, la fundació de Roma... No puc deixar d'identificar-me amb aquesta cultura i amb aquestes arrels.

Us vull deixar escrita una de les moltes frases que em van corprendre, una de les que mesos després de la seva lectura encara sóc capaç de recordar:

"I vet aquí que el déu agita damunt els seus dos polsos una branca xopa de la rosada de la Mort, ensopidora per la força de l'Estix, i, quan comença a rendir-se, li acluca els ulls ja flotants"

I ara que em queda? Doncs per una banda continuar llegint les tragèdies gregues i per una altra continuar amb els autors llatins com Ovidi amb "Les metamorfosis" o Horaci. Però per sobre de tot em queda un repte: llegir L'Il·líada en vers.

Memorias de Adriano, Marguerite Yourcenar

Abans de res volia agraïr que m'hagueu convidat a participar en aquest blog més enllà dels comentaris puntuals que hi anava deixant. És tot un repte intentar resumir un llibre amb la brillantor i claredat amb que vosaltres ho feu.

I la vostra invitació ha coincidit justament un dia després d'acabar de llegir "Memorias de Adriano". És un llibre que entra dins del gènere de la novel·la històrica i on l'autora escriu en primera persona la vida de l'emperador romà Adrià, des de la seva infantesa a Itálica fins al moment en què anomena succesor. És una lectura densa però en general molt atractiva, plena de reflexions sobre el poder, les relacions humanes i fins i tot sobre filosofia.
Es podria dividir en dues parts ben diferenciades que coincideixen amb l'abans i el després de ser anomenat emperador. Per mi, la primera part és la més interessant i captivadora de totes i és on es desgranen les idees filosòfiques d'Adrià que després intentarà implantar en tota l'extensió de l'Imperi. En la segona part, destaca la relació d'amor entre ell i Antinoo, un jove ciutadà d'una de les provincies conquerides per Roma.

En general, el que m'agradaria destacar del llibre és el profund helenisme de la figura d'Adrià. Ell hagués desitjat haver nascut grec, amb els seus ideals de bellessa, la seva perfecció en l'art, les seves idees polítiques i filosòfiques. I haig de reconèixer que llegint el llibre a mi m'han vingut unes ganes terribles de llegir-me tots els clàssics grecs, d'empapar-me d'aquesta cultura que en el fons, i gràcies a la Romanització, és la nostra cultura.

I deixeu-me acabar amb les paraules que apareixen en les monedes encunyades per Adrià: "Humanitas, Felicitas, Libertas"