Harry Potter i Les relíquies de la Mort, Joanne K. Rowling

En realitat hauria de titular el comentari HarryPottersisisetaixísenserespirar, perquè és com he llegit els dos darrers llibres. El sisè, en realitat, és rellegit. Vaig començar el setè, i em vaig adonar que no m’estava enterant de res. Què dius que era, un horricreu? On dius que en Voldemort havia amagat no sé què? De què anava, allò de la baralla amb la Bel·latrix? Qui era, al final, el mig Príncep? Clar, ja de per sí el conte no dóna per moltes floritures, si a sobre no recordes els antecedents, és un desastre. Així que vaig haver de refer part del camí ja traçat. Qui no té cap ha de tenir cames, com se sol dir.

No explicaré gaire del llibre, perquè ja sé que alguns dels col·laboradors del blog tot just estan per començar la cinquena entrega, i no vull xafar la història a ningú. Diré que per sort, l’autora va entendre a partir del cinquè llibre que no era necessari que cada un fos més llarg que l’anterior, i tant El misteri del Príncep com Les relíquies de la Mort són més fàcils d’empassar. Diré que a Les relíquies de la Mort li sobren 200 pàgines ben bones, en la part central, la història es torna erràtica i sembla que no trobi la manera de desencallar-se, però per sort (allò que deia en un altre comentari de que l’autor s’adoni de l’avorriment abans que el lector) un cop de timó en el moment adequat redreça el rumb i encara la lectura cap al final tan i tan esperat de la saga Potter.

Què, que si el final queda ben resolt? No diré com acaba, tot i que està clar que acaba bé. Massa bé pel meu gust, em refereixo a tot amb la seva cirereta i colofó al final de cada cosa, però suposo que l’autora devia estar pensant en les persones que no tenen 29 anys quan llegeixen llibres infantils. Però sí. Ben resolta la trama, cap fil per lligar, molts i molts detalls referents a tots els altres episodis, algun que altre tomb argumental, tot molt decent i decorós, un final en tota regla. Poques sorpreses però ben mesurades i ben treballades.

Ara: em penso que dos Potters seguits ha estat una mica de sobredosi. Al final començava a empatitzar amb el professor Snape i la tírria que li té al Harry.

Harry Potter i el calze de foc, Joanne K. Rowling

Sembla mentida però només llegeixo literatura infantil. No té a veure amb les meves capacitats mentals, tot i que he de dir que els Potters són de consum ràpid i digestió lleugera certament, sinó més aviat amb les meves capacitats temporals. I és que no tinc temps per a res, i precisament Harry Potter i el calze de foc no és un llibre de 300 pàgines, ni de 500... sinó més aviat de 700, que per a mi suposen tot un repte equilibrístic! Però després d'unes quantes nits anant a dormir més tard del que caldria, ahir finalment vam donar l'estocada final a la presa.

El cert és que no fora just que tingués menys o més grandària: he gaudit molt amb aquest llibre, la veritat, malgrat que se m'hagi fet tant i tant llarg. Totes les petites trames, lligades o no a l'argument principial, et fan anar saltant ara sí i ara també per cadascun dels passos que segueixen els protagonistes.

Tot i que ja vaig veure la pel·lícula, i que recordava moments molt mítics, el llibre no m'ha deixat de sorprendre pels petits matisos i sobretot pel que deia les històries paral·leles: potser és que la meva memòria no està en el seu millor moment, però hi havia un munt de petites coses que no n'era conscient i me les he anat trobant a mesura que avançava el llibre. Potser és que resumir en versió cinematogràfica tota aquesta teca, requereix d'un bon bisturí per afinar els contorns.

El final és un cop d'efecte molt bo, i et deixa amb aquell regust agredolç que em fa pensar que fora convenient anar a pel cinquè de la Rowling...

Després de tot, tenia raó l'Eva quan deia que aquest era el millor de la saga... Tot i que encara me'n falten per llegir. Però potser em prendré un temps lliure i tornaré a les novel·les de "gent gran", que per aquí hi ha qui ja ha deixat lliure La pell freda... :)

Harry Potter i el pres d'Azkaban, Joanne K. Rowling

No us descobriré res amb aquest llibre. No és una lectura necessària, ni recomanada, ni vital. És el petit totxo que vaig triar per passar el juliol. Ara per fi, l'he acabat.

Anar amb el Harry Potter sota el braç és sinònim d'infantilisme? A mi tant m'és, perquè ja m'han deixat clar en diverses ocasions que no aprento l'edat que tinc. Així que tal vegada podria passar per l'adolescent que ha fet l'estirón abans d'hora i que té un cert sentiment d'enyor de la vida abans de l'època del pavo.

Llegir aquest llibre, a les edats que em sovinteja la vida, té dos sentits per mi: un de pràctic i un de necessari. El pràctic rau en la lectura fàcil, amena i ràpida dels llibres Potter; et passen com el vi dolç, que quasi no te n'adones. He de dir que no enganxa, però és fàcil de fer passar (i de recordar, en cas que deixis la lectura abandonada, per l'ús dels drets frugals estiuencs, altrament dits vacances). El sentit necessari, rau en la necessitat de fer passar la curiositat sobre aquest fenòmen que va crear un bon dia l'amiga Joanne, per treure's uns calers i tirar endavant ella i el seu fill.

Amb aquesta saga em passa sempre que no hi arribo a temps. D'aquest llibre, ja en vaig veure la pel·lícula fa any i escaig quan la van estrenar. He de dir al seu favor que he tingut la mateixa sensació en girar la última pàgina que en veure els títols de crèdit (que simulaven, recordeu?, el Mapa de Magatotis - "malifeta feta"). Això vol dir que m'han transmès la mateixa sensació; un punt per al director de la 3a entrega de Harry Potter!

De moment, és el que més m'ha agradat de tots tres llibres. Suposo que hom va perfeccionant a mesura que avança la història, i els contractes, sobretot els cinematogràfics, del seu personatge. L'argument més ric, els temes de fons un pèl més profunds, i la màgia (i amb això, les possiblitats de pantalla, per què no dir-ho!) molt més elevada.

Ara ja tinc Harry Potter i el calze de foc a la tauleta de nit. És que no sabeu el que relaxa la lectura lleugera després d'un dia sencer a la biblioteca...