La seva llegenda és molt més gran que ell mateix. Als mapes, hi ha illes que duen el seu nom, arxipèlags que duen el nom dels velers que va comandar, és elegant i silenciós, passeja pels molls calmosament, discretament, envoltat del respecte del que es va fer mereixedor fa tant temps. Fuma pipa i duu vestits de lli, em penso que porta gorra blava i sap tots els mapes de memòria, menys els del tresor. El Capità Whalley és l’últim home d’honor que queda als ports.
S’ha fet vell, però conserva la dignitat, com conserva el record de la seva estimada esposa, morta fa anys, i com conserva la confiança i l’amor de la seva filla mal casada amb un home incapaç de mantenir-la, que a les allunyades costes d’Australia decideix, empesa per la necessitat, obrir una pensió que li permeti viure, encara que sigui amb la deshonra d’una ocupació tan vulgar.
El Capità Whalley, en comptes de gaudir de la daurada vellesa que li correspondria, s’enfronta a la dura situació de trobar-se arruïnat (i mantenir-ho en secret per evitar la humiliació), i per obtenir les 500 lliures que ha de menester la filla per a obrir la pensió, es veu obligat a vendre el seu petit vaixell i treballar en canvi per un fogoner mesquí que s’ha fet ric de cop i volta i ha comprat un vaixell indomable, atrotinat i desobedient. El vell fogoner es diverteix emprenyant els capitans que contracta, fins que pleguen enfadats o bé els acomiada per despit, només com a venjança del tracte rebut quan treballava als fogons dels vaixells de vapor. Però amb Whalley és diferent, no el pot acomiadar sense una molt bona raó, doncs han esdevingut socis: en un intent de recuperar la fortuna que Whalley vol deixar a la seva filla, ha invertit en el vell vapor, que fa la mateixa ruta des de fa anys, comunicant una zona selvàtica amb la civilització, una ruta perillosa però que el vell vaixell coneix de memòria.
La primera part de la narració transcorre sobretot a l’interior del propi personatge, i és bastant avorrida. La vellesa, la soledat, la culpa per no poder respondre a la senzilla demanda de la filla, els miserables centenars de lliures que no és capaç de trobar per ella, la decisió d’embarcar-se amb el fogoner avar i mesquí. La segona part, transcorre al vaixell, amb la seva curiosa tripulació, i resulta molt més entretinguda: el roí propietari, l’ambiciós primer oficial, el maquinista borratxo, els mariners indígenes, a penes personatges en la narració, i els encontres periòdics amb l’holandès Van Wik, europeu distingit que viu enmig de la selva i que espera l’arribada del vaixell atrotinat per poder compartir una estona de civilització amb l’elegant capità Whalley, encara que aquest es trobi a les últimes.
A les últimes, perquè és el darrer viatge. Finalitzen els dos anys que estaven acordats amb el fogoner, de manera que només li cal dur el vaixell a bon port un cop més i recuperarà els diners que necessita per a la seva filla. Però a més de la pèrdua de la seva fortuna, hi ha una altra pèrdua que el Capità necessita ocultar, i que el té amb la soga al coll (i que no puc explicar!). Un secret que li faria perdre la feina i tots els diners invertits, un secret que posa en perill la seva vida i la de la seva tripulació, a la que traeix a cada minut en un intent desesperat de salvar el petit patrimoni que ell considera que ja és de la seva filla, abans que la seva vida naufragui del tot.
“A les últimes” és el títol de la traducció que jo vaig llegir d’aquest relat de Joseph Conrad, inclòs en el volum “El corazón de las tinieblas y otros relatos”, i que es diu, originàriament, The End of the Tether, El final de la corda. A mi personalment m’agrada més el títol escollit per altres traductors, que l’han traduït per Amb la soga al coll, pel que té d’escaient i de descriptiu de la situació en la que es troba el pobre i valerós Capità Whalley.
Es tracta d’un relat trist, tot i que en certa manera irònic, un tant cruel i bastant avorrit, que transcorre amb gran lentitud, excessiva de vegades, i exasperant en certs moments, com la situació impossible en la que Conrad situa el pobre capità. Podem, si voleu, reobrir el debat sobre els llibres que ens han agradat i els llibres que ens ha agradat llegir. Hauria escanyat en Conrad amb les meves pròpies mans en algun moment del mig de la narració. I tanmateix, quan ja fa més de tres setmanes que he tancat el llibre, hi continuo pensant tot sovint. Penso en el capità, en el ruïnós vaixell i el fogoner humiliat, i somric.
És només una història de barcos, però de les tristes. I jo, per si de cas, a continuació vaig agafar l’Illa del Tresor. No fos cas que els capitans tristos comandessin més temps del compte.