La Princesa i el pescador, Minh Tran-Huy

Em van regalar aquest llibre per reis d'aquest any i la motivació per fer-ho va ser simplement el text de la contraportada (que després ha resultat ser un resum equivocat del que és el llibre) i el fet que m'agrada llegir literatura oriental (tot i que resulta que l'autora és francesa i està originalment escrit en francès). Així que no sabia que podia esperar-me al llegir aquest llibre. D'aquí la sorpresa de descobrir un llibre molt delicat i tendre que m'ha entusiasmat.

L'autora ens explica part de la joventut de la Lan, una noia de pares vietnamites que van poder escapar del règim comunista del Vietnam, i d'en Nam, també vietnamita però que va fugir del pais deixant enrera bona part de la familia. Els dos joves es troben de manera fortuïta en unes colònies per aprendre anglès i a partir d'aquí anem coneixent els seus passats i el dels seus familiars, així com veiem com la seva relació d'amistat i amor no correspost es va desenvolupant. I en paral·lel, al començament de cada capítol trobem un fragment d'una llegenda vietnamita, una autèntica segona història, que al final del llibre acaba tancant amb la història d'en Nam i la Lan.

Se'm fa difícil de dir perqué aquest llibre m'ha agradat tant, perqué en el fons no deixa de ser una típica història d'amor, trista i nostàlgica. Segurament, un dels motius és el fet de poder sentir-me plenament identificat amb la Lan, personatge amb un caràcter i una personalitat que he sentit molt properes. I un altre motiu són les diverses llegendes vietnamites que es van explicant al llarg del llibre, com la que constitueix la història paral·lela o la que ens explica perqué l'oceà és salat; les trobo molt belles. També és destacable la mica d'història vietnamita que es deixa entreveure, sobretot amb els pares de la Lan, quan tornen al pais com turistes per ensenyar-lo a la seva filla. I aquí també he trobat interessant el fet que els pares no es poden sentir bé enlloc, ni a França, pais que els ha acollit però que no senten seu, ni al Vietnam, que ja fa massa anys que han deixat. Tot plegat, molts detalls molt interessants escrits de manera senzilla i agradable en un llibre que tot i ser curt, em resultarà difícil d'oblidar.

De ratones y hombres, John Steinbeck

Aquesta és la història de dos homes, en George i en Lennie, que van de granja en granja buscant feina i així poder estalviar uns diners que després utilitzaran per comprar la seva propietat en la que podran cultivar el que vulguin, criar conills i gallines i ser els seus propis amos. Mai poden arribar a complir el seu somni. En Lennie és molt fort i robust i treballa com cent homes però no te ni un bri d'intel·ligència, és un complet babau que no para de posar-se en problemes. Això fa que els dos homes, que sempre van junts, hagin d'estar contínuament fugint.
El llibre ens relata el successos que es desenvolupen en l'última granja a la que arriben. Ens va descabdellant poc a poc la situació que acabarà generant la crisi que hauran d'enfrontar els dos amics i que no explicaré com acaba.

És un llibre molt pausat, ple de descripcions, amb uns personatges molt ben definits des de la primera línia en què apareixen. Tot i que l'acció transcorre en un sol indret, l'autor ha aconseguit transmetre'm la sensació d'espais oberts, verges, infinits de les planúries del centre d'Estats Units. I això a la vegada que descrivia escenes senzilles i intimistes com la següent:

"Al cabo de un momento el perro viejo entró renqueando por la puerta. Miró a su alrededor con ojos dulces, semiciegos. Husmeó, luego se tendió y puso la cabeza entre las patas. Curley apareció otra vez por la puerta y hechó una mirada dentro del cuarto. El perro alzó la cabeza, pero cuando Curley se alejó, la enmarañada cabeza se hundió otra vez hasta el piso."

Un llibre molt humà on hi apareix el millor i el pitjor del que som capaços. La història de dos homes que només es tenen l'un a l'altre i el somni que comparteixen.