Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.

Los Desposeídos, Ursula K. Leguin

Formalment parlant aquest llibre pertany a la categoria de Ciència-Ficció ja que l'acció transcorre en un planeta d'un altre sistema solar i els protagonistes no són humans. A més, com és habitual en aquesta mena de llibres, les lleis físiques que regeixen l'Univers no tenen perqué ser les que coneixem avui en dia. I com en la majoria de bons llibres del gènere, malgrat aquest envoltori fantàstic la història que ens explica és una història humana, on els conflictes entre persones i societats és el que realment importa i el que l'autora ens vol transmetre.

A Desposeídos trobem la història de dues societats, una que viu en el planeta i l'altre que viu en el seu satèl·lit. Dues societats que antigament havien viscut conjuntament en el planeta mare. Les desigualtats socials associades a una societat de tipus capitalista van fer que aparagués una classe de gent desposseida, pobre, sense oportunitats d'èxit i que després de rebelar-se van aconseguir emigrar al satèl·lit i fundar un nou ordre social, basat en l'anarquisme. Així, en aquesta nova societat, no hi ha govern i tots els seus habitants col·laboren i s'ajuden mútuament per prosperar. Tot és de tothom i de ningú. L'autora ens explica la història d'aquesta societat contraposant-la amb la del planeta mare a traveś de la figura de Shevek, un físic extraordinari que necessita contactar amb altres físics de fora del satèl·lit per poder seguir avançant en les seves teories. I així, quan viatja al planeta veiem contraposades les diferències entre els dos models de societat.

I realment aquesta és la veritable història del llibre, molt més enllà dels avatars de Shevek per poder trobar la seva gran teoria. Tot i això, aquest és un personatge molt ben descrit, amb molta profunditat, que ens serveix d'enllaç a la història de fons del llibre. A més, l'estructura és molt dinàmica, amb continus salts temporals però que en cap moment desconcerten i és un llibre ple de reflexions molt interessants, tant sobre l'home com del seu paper en la societat i en el medi que l'envolta. En definitiva, un llibre, segons el meu parer, molt bo. Altament recomanable.

Ringworld Engineers, Larry Niven

Aquesta és la segona part de "Mundo Anillo", llibre que recentment vaig criticar força. I us preguntareu: perquè llegir la segona part d'un llibre que no et va agradar? Doncs bé, ho vaig fer perquè el Roger em va convèncer que aquesta continuació estava molt millor que el primer. Vaig decidir llegir-me'l en anglès perquè així practicava una mica i sinó m'agradava com a mínim hauria estat aprofitant el temps.

La veritat és que és molt pitjor que la primera part. Em va resultar tant avorrit i mancat d'interès que ni tans sols comentaré res aquí. Només una reflexió general que apareix força vegades en el "mundillo" de la ciència-ficció, ja sigui en paper o en cel·luloide, i és la següent: estaríeu disposats a sacrificar una vida pel bé de centenars de milers de persones?

Spock ho deixa clar: "The needs of the many outweigh the needs of the few."

Mundo anillo, Larry Niven

Ara ja feia ben bé quatre anys que no llegia cap novel·la de ciència-ficció. Però darrerament el Roger ens insistia a tots sobre aquest llibre i vaig decidir-me a tornar-lo a llegir. Perquè quan tenia 18 anys ja me'l vaig llegir i en guardava un bon record. Error ! No tots els llibres aguanten el pas del temps, la maduresa en podríem dir. Vaig passar l'última pàgina i la sensació que em va quedar era la d'haver estat perdent el temps llegint un llibre que no m'havia aportat res, ni tans sols entreteniment.

És la història de tres espècies alienígenes diferents (un humà, un titerot i un kzin) que es reuneixen per anar a explorar una meravella tecnològica que els titerots han trobat en el seu camí cap els núvols de Magallanes. Aquesta meravella no és altra cosa que una estrella envoltada per una construcció anul·lar de mides astronòmiques i que sembla abandonada. I l'autor el que fa és explicar-nos la subsegüent exploració que fan els tres herois d'aquest sorprenent món.

I què dir del desenvolupament de la història o dels personatges? Ells són absolutament plans, sense cap mena de profunditat psicològica, titelles a les mans de l'escriptor. I la història no presenta cap mena d'interès. Ni tans sols hi ha cap intent de donar explicacions científiques serioses de qualsevol cosa que passi en el món anell. És una aventureta plena dels ingredients per construir un best-seller: capítols curts, conflictes entre els herois, sorpreses a cada cantonada, sexe totalment gratuït....

Sincerament, no us el llegiu. Si voleu llegir ciència-ficció de la bona llegiu a Asimov, Bear, Herbert o Clarke. Precisament d'aquest últim hi ha un llibre excel·lent amb el que no podia deixar de comparar Mundo anillo: "Rendezvous with Rama". També tracta sobre l'exploració d'una construcció alienígena però ben escrita. Només dir-vos que aquest llibre me l'he llegit tres cops, dos d'adolescent i una farà quatre anys, i els tres cops m'ha resultat extraordinari, sempre descobrint coses noves i matissos diferents. Tot allò que li falta a Mundo anillo.

Matadero Cinco, Kurt Vonnegut

o La cruzada de los niños

"- Entonces no erais más que niños, pero no lo escribirás así, claro.[...] Pretenderás hacer creer que erais verdaderos hombres, no unos niños, y un día seréis representados en el cine por Frank Sinatra, John Wayne o cualquier otro de los encantadores y guerreros galanes de la pantalla. Y la guerra parecerá algo tan maravilloso que tendremos muchas. Y la haran unos niños como los que están jugando arriba. [...]
- Mary- dije-, no creo que nunca llegue a terminar ese libro [...]. Sin embargo, si algún día lo termino, te doy mi palabra de honor de que no habrá ningun papel para Frank Sinatra o John Wayne... Y además-añadí-, lo llamaré La cruzada de los inocentes.
Después de eso, Mary O'Hare fue amiga mía."

Kurt Vonnegut va ser a durant la segona guerra mundial a Europa, va quedar desamparat darrera les línies enemigues, va vagar perdut uns quants dies, va ser capturat pels alemanys, va ser empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, va sobreviure al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després va ser obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts. Al primer capítol de Matadero Cinco explica a mode de pròleg novelat, tot d'intents d'escriure el llibre sobre Dresde. D'aquí és el fragment que us copio a dalt.

I llavors és a través de Billi Pilgrim, l'antiheroi que havia promès a la Mary, que es relaten els fets. Billy va a Europa, a la Guerra. Divaga un temps fugint després d'un atac, fins que és capturat pels alemanys, és empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, sobreviu al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després és obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts.

Però les etiquetes no us enganyen: és un llibre de ciència ficció. Billy Pilgrim viatja pel temps i és abduit per uns extraterrestres, del planeta Tralfamadore. Que com encaixa una cosa (la ciència ficció) amb l'altra (un relat sobre els horrors de la segona guerra mundial) no m'ho pregunteu a mi, que no m'ho podia creure quan vaig llegir la ressenya que va motivar la lectura d'aquest llibre. El millor que podeu fer és desxifrar-ho vosaltres mateixos.

Els tralfamadorians hi veuen en quatre dimensions, i per ells el temps té un significat diferent, no existeix abans o després, i tots els moments són alhora, i ensenyen a Billy que la mort no és important, ja que tothom està viu per sempre, en alguna banda. Una cosa que m'ha fet molta gràcia és que expliquen a Billy que ells veuen els éssers humans com si fossin cent-peus enormes, com tot de cossos humans enganxats: per una punta del cent-peus és un bebè, i per l'altra és un home vell, i entremig, totes les coses que li han passat per la vida.

Els viatges en el temps de Billy Pilgrim, com si fossin flash-back, fan que la història transcorri de manera molt àgil, i que anem coneixent i comprenent el personatge i la seva història com si fos a mode de capes, com una ceba, en lloc de fer-ho linealment. Els constants salts en el temps fan que Billy no sempre estigui en l'estat d'ànim o d'atenció que es correspon en cada moment, per això és un personatge més aviat grisot, aturat, conformat, que veu com la seva vida transcorre com si ell no hi pogués intervenir. O potser és l'horror de tot el que ha vist i li ha passat que el fa un personatge absent, no n'he acabat de treure l'entrellat.

Crec que Matadero Cinco és un llibre que permet moltes lectures, jo de moment, m'he quedat amb la primera, potser la més entretinguda i més superficial. Però estic segura que si el rellegís hi trobaria molts detalls que m'he perdut entre línies...

Per acabar, hi he trobat tres referències a llibres, dins la història, que m'encantaria compartir.

La primera és sobre un llibre visual:

El mejor esbozo, o por lo menos el más bonito, fue el que escribí en la cara posterior de un rollo de papel de empapelar.
Utilicé los lápices de mi hija; un color diferente para cada una de las principales situaciones y caracteres. La historia empezaba en un extremo del rollo de papel y terminaba en el otro, de modo que el meollo ocupaba todo el centro. Y la línea azul se encontraba con la roja, para después cruzarse con la amarilla, que, por fin, se acababa cuando el tipo representado por la línea amarilla moría. Y así todo. La destrucción de Dresde, por ejemplo, estaba representada por una acotación vertical de color naranja que era cruzada por todas las líneas que continuaban aún con vida, algunas de las cuales incluso se salían por el otro lado.

La segona són la colla de llibres de ciència ficció que llegeix en Billy, històries de ciència ficció de la més freak; i el seu maltractat escriptor, Kilgore Trout, que treballa venent diaris i alucina de que algú se les hagi llegit. Sempre m'ha impressionat que dins una història es parli de llibres que no s'han escrit, però que es podrien escriure... hummmm... em fa pensar molt.

I la tercera, que li encantarà al Pere, són els llibres tralfamadorians, que estan formats per multitud de frases curtes, urgents i intenses, que els tralfamadorians llegeixen totes alhora, i que no aporten una història amb principi i final, sinó la profunditat de molts moments meravellosos vistos tots a la vegada.

Trajecte final, Manuel de Pedrolo

Crec que aquest és un dels llibres més recomanables de tots els que hi ha al blog, almenys de moment. Es tracta d'una deliciosa col·lecció de set contes de ciència ficció.

El cens total, Un món distant i veí, Servei Oficial, Cadàvers, Urn de Djln, La noia que venia del futur i El regressiu

Són els sugerents set títols dels contes.

Diré que és un llibre purament Pedrolo, els que no us agradi, absteniu-vos...! Però jo el trobo deliciós. Idees senzilles en aparença que es tornen subtils amb petits girs argumentals, val, alguns bastant previsibles, però és que s'ha vist molta ciència ficció des del 75, quan es van publicar per primera vegada aquests contes.

Cada conte gira entorn una idea, un t'imagines que, i la història està ben relligada al voltant. No voldria espatllar la lectura a ningú, i és difícil comentar res dels contes sense fer-ho... però no puc resistir la temptació de parlar del darrer, El regressiu, per mi un conte fantàstic en tots els sentits.

Imagineu una Barcelona superpoblada. Els límits de la ciutat s'extenen des de Malgrat a Tarragona, i fins a Igualada. Els barris de la ciutat s'anomenen formiguers, els edificis i vivendes s'apilonen un sobre l'altre sense deixar gens d'espai a res més. La natalitat està controlada, i fins i tot els ancians de longevitat exagerada són retinguts, i a vegades desapareixen misteriosament. En aquestes circumstàncies, apareix una malaltia: sense que la ciència mèdica hagi acabat de determinar molt bé per què, alguns individus d'edat avançada comencen a rejovenir-se.

El conte comença: De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir-se, va comprar-se un bastó. I a partir d'aquesta primera acció per amagar la seva malaltia es teixeix tota la trama del conte, que no desvelaré. Només diré que és absolutament impressionant com s'imagina Pedrolo una vida a l'inrevés. Acollonant.

A la contraportada de la meva edició hi diu: Llegiu Trajecte final, set històries de narració especulativa, i no us queixeu, després, si el volum us sembla massa curt. Torneu a començar; segur que, si heu llegit de pressa, us heu deixat alguna cosa...

Doncs la meva opinió és que aquesta frase li fa total justícia a la qualitat d'aquestes narracions.