Una mujer en Berlín, Anònima

Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.

Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.

Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.

Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.

¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.

Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.

Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.

Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.

“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.

No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

Aïssatou,

He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.

La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.

- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]

- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.

La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.

Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.

39+1, Sílvia Soler

Fa un parell o tres de setmanes vaig entrar a la papereria del costat de la feina, atreta per un cartell de descompte de llibres de butxaca (concretament, de "la butxaca"). Vaig comprar-ne tres, i de viatge la setmana passada, vaig acabar el primer d'ells.

39+1 no és cap obra magna, ni fonamental. Està escrita amb més o menys gràcia, però no amb una gran destresa. És un llibre escrit en format de capítols curts, cadascun entorn a un tema en concret, que ens presenten la vida d'Ília i el seu entorn. I això inclou les seves 3 amigues, el seu exmarit i el seu fill, el seu marit actual i les seves dues filles, les seves dues sogres i les seves cunyades. Cadascun d'ells amb l'adjectiu corresponent al darrere (i això és el que ens expliquen), cadascun un personatge tipificat i ple d'alguns tòpics que - em pregunto - si arriben quan tens 40 anys.

Al més pur estil "sexo en ny" en català (és a dir, sense gaire sexo i amb molts escarafalls), la Ília i les seves amigues viuen d'allò més la plenitud dels 40, la edat en la que diu la protagonista, tota dona descobreix que l'home de la seva vida és ella mateixa.

Un llibre molt entretingut, de consum ràpid i digestió fàcil, on es posa de volta a homes, dones, fills i mares de la manera més quotidiana.

La voz dormida - Dulce Chacón

L’altre dia, mentre sopàvem, l’Aina va comentar que s’havia llegit “ La voz dormida” de la Dulce Chacón.
Em va fer recordar el llibre , llibre que feia temps que jo anava recomanant a tothom qui em demanava consell literari, que ha passat ja per varies mans de coneguts..i que no em vaig poder estar de que tornés a caure per unes horetes a les meves mans.
La novel·la se situa a la guerra civil espanyola, i és narrada des de les vivències de diferents dones empresonades, en una presó de Madrid amb capacitat per a 400 persones, i on s’hi trobaven més de 4000 dones.
Novel·la realista, detallista, dura, on es van pintant diferents històries de dones republicanes que s’entrellacen entre elles amb molta subtilesa. Malgrat les primeres linees del llibre ja mostren el dramàtic final, cada pàgina, cada paraula segueix mantenin-te atent i amb ganes de seguir llegint.
Novel·la dedicada a totes, i tots aquells que van lluitar per uns ideals, als que van viure la repressió d’uns anys difícils, a les mares, fills , a les dones.
Us el recomano.
Fa un temps vaig veuré que tenien intencions de passar-lo al cinema, però em sembla que després de la mort sobtada de l’autora, tot va quedar en un projecte.