Una mujer en Berlín, Anònima

Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.

Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.

Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.

Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.

¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.

Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.

Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.

Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.

“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.

No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.

War with the Newts, Karel Capek

Aquest llibre de l'autor txec més important de la primera meitat del segle passat (segons la contraportada) me'l va deixar l'Anna en la seva traducció a l'anglès. Seria bastant difícil classificar aquest llibre en cap gènere de novel·la particular, ja que podria estar dins dels llibres de ciència-ficció, dels de crítica social, dels bèl·lics o fins i tot dins dels d'humor. És a dir, és un llibre amb tots aquests ingredients.

Explica la història del descobriment d'una espècie de salamandra capaç de bipedisme, de la mida d'un nen i amb mans de quatre dits. I no només això sinó que són molt intel·ligents i són capaces de parlar i evolucionar molt ràpidament. El llibre ens va relatant com al començament els humans utilitzen aquesta espècie d'amfibi com a ma d'obra esclava i capaç de les obres d'enginyeria hidràulica més avançada. Fins que poc a poc, la capacitat reproductiva i d'aprenentatge de les salamandres les va fer escalant posicions en el rànquing d'espècies civilitzades i el xoc brutal i inevitable amb els humans té lloc.

El llibre està escrit sense cap protagonista clar, a base de diferents episodis succeïts a diversos llocs del món i amb diversos humans com a contrapart de les salamandres. I la intenció de l'autor és clara: satiritzar el mode de vida de la seva època (està escrit l'any 1936), criticar tant el capitalisme desenfrenat com el comunisme i donar un crit d'alerta a la fe cega en els nous avenços tecnològics que tant de bé poden fer però que fora de control poden arribar a ser desastrosos. I crec que precisament tota aquesta crítica és el punt més feble del llibre, ja que tota la part central del mateix està construida per parlar sobre tots aquests temes de manera que es talla una mica el fil de la història inicial. I quan cap al final es torna a reprendre aquest fil es fa massa evident la manca de continuitat. Però això no evita que tant les parts inicials com finals siguin esplèndides, molt divertides i també molt iròniques; amb un cos central que no està a l'altura de la resta del llibre però que no per això deixa de ser també interessant de llegir.

En resum és un llibre que val la pena llegir, que està ple de reflexions molt interessants sobre l'ordre social humà i sobre el concepte tant estrany d'Humanitat.

Les Benignes, de Jonathan Littell

Deia que us deveu pensar que no llegeixo, pel fet que ha caigut en picat el ritme de les meves contribucions a aquest blog. Però en realitat això es deu a que una tarda que voltava pel centre em vaig comprar un llibre del que no parava de sentir parlar. El cas és que com que tenia temps sobrer em vaig asseure a començar-lo, malgrat que en aquell moment estava enmig d’una altra lectura.

Estava en un bar, no feia massa fred, però al carrer m’estava quedant sense llum. En el temps que vaig tenir, vaig llegir el pròleg de Les Benignes, que em va deixar clavada a la cadira. El ritme, impecable. El to, contundent. El tema, colpidor, tot i que se n’han escrit rius de tinta. Les idees, no obstant, interessants. Interessants, em refereixo a que t'interessen. A que et deixen pensant, a que no les pots simplement contemplar i girar full.

Són aproximadament… No, espera. Són exactament 32 pàgines fabuloses. Però, com comença Littell la seva novel·la, potser a tall d'amenaça, permeteu-me que us expliqui com va anar. Max Aue, el protagonista d’aquesta història, empresari d’avançada edat en el moment que escriu, afincat a França, ens explica com va anar. És a dir: ens explica el que li va passar (tot el que li va passar) durant els darrers anys del Reich, com a oficial d’alta graduació de les SS. Són aproximadament… No, espera. Són exactament 1120 (treient les 32 del principi) pàgines de travessia.

I dic travessia, perquè m’ha costat horrors avançar-hi. Hi he trobat un protagonista detestable. Una persona que és complicat no odiar, per la seva actitud, per la seva indiferència, pel seu cinisme. Littell ha estat expressament transgressor: Max és homosexual, incestuós, matricida, i té una gran sensibilitat artística. (Algú podria arribar a opinar que de tan exagerat, només és pretesament transgressor). Aue sent repugnància per l'assassinat, però és només una repugnància estètica, fins i tot pràctica. Ell forma part de la brutalitat de la matança, però tracta amb dolçor les pàgines mullades d'un llibre que s'endú en la seva fugida.

Esnob, cínic, un intel·lectual, un buròcrata. Un assassí. Tot i que de rerefons, i per mi la idea central de tota la novel·la, sempre hi ha la idea de l’assassinat racionalitzat, burocratitzat, institucionalitzat, precisament per alliberar de culpa, com alliberat se’n sent Aue, aquells qui el van cometre. Llàstima que la vegada que exposa més brillantment aquesta idea sigui al pròleg, i després només hi recorri una vegada i una altra, amb descripcions més i més acurades, més i més escatològiques, més i més cruentes, però el mateix al cap i a la fi.

Al llarg de la novel·la acompanyem Aue en el seu periple a Ucraïna, el Caucas i Crimea, per mi la part més acceptable de tot el relat, on es descriu amb terrible cruesa la campanya de la Wehermacht i les SS, sobretot contra els jueus, els assassinats massius, els afusellaments, les fosses. La complicada logística de l’assassinat, la insensata racionalització, és terrible. Tot i que la lectura es feia feixuga, sobretot per la complicada terminologia militar i burocràtica, per la densitat de l’escriptura, em trobava prou captivada pel relat. Després acompanyem Aue al front a Stalingrad, als despatxos de Berlín, a Auswitch, a més reunions a Berlín, a visitar la seva mare i el seu padrastre a la costa francesa, i (lamento dir-ho) als seus somnis i paranoies diverses, que per mi es podrien treure perfectament de la història.

La primera i la darrera frase del llibre són excepcionals. L’estil, el to contundent del pròleg es manté durant tota la novel·la, però es torna gratuït. La història no és que perdi interès, però les detallades descripcions dels fets de la guerra als diversos fronts, de les reunions amb buròcrates i oficials, de la complicadíssima burocràcia del Reich m’han acabat per avorrir. Hi havia pàgines senceres en les que no m’enterava de res, literalment, però com que no era important, doncs fugia endavant, com va dir-ne algú el criteri del qual valoro. Li diria a Littell: el que dius m’interessa, però... podríem anar al gra? Potser no tinc el grau d’erudició que és necessari per copsar la majoria de detalls de la narració, però tanmateix puc seguir la història; i a voltes penses doncs que aquests detalls són allí només per adornar.

A mi, personalment, em va matar que cap a la pàgina... No, espera. Exactament a la pàgina 925, Littell escriu: El 9 d’abril.. ah, però, ¿per què narrar tots els detalls dia per dia? Em resulta esgotador, i a més, m’avorreix, i segurament a vosaltres també. ¿Quantes pàgines he amuntegat ja parlant de peripècies burocràtiques sense interès? Francament, el mínim que espero d’un escriptor és que s’adoni de l’avorriment abans que jo, però sobretot espero que se n'adoni abans de la pàgina 900.

Altres crítiques que faig a la novel·la són de diversa natura: una, a l’editorial, Quaderns Crema. Recomanaria una revisió exhaustiva del text, ple d’errades, sobretot al final -inexplicablement: es van cansar de corregir? pensaven que jo em cansaria de llegir?-, amb més d’una per pàgina. Una altra, els personatges dels dos policies que persegueixen Aue per un crim, que semblen Dupont i Dupond, de tant ridículs, totalment prescindibles i fora de lloc. La veritat, no sé si els va posar per allò de que el relat se li tornava avorrit i pensava que així li donaria vidilla (que no). I l’altra, el final, totalment desastrós. Un penúltim capítol totalment prescindible i un tancament del darrer capítol, i de la novel·la, surrealista, inverosímil, apressat i intrascendent, que en comptes de tancar i resoldre elegantment algunes qüestions plantejades sembla que fugi d'estudi per no haver de respondre-les, recorrent a escenes sense sentit que no sé si pretenen ser gracioses.

Tot i que la narració històrica del moment, de la guerra, de la situació, de la complexitat de l’estat d’Alemanya i suposo que del món en els convulsos 40 és molt interessant i que no puc dir que no m’hagi agradat llegir aquesta novel·la, la prudència m’aconsella de no recomanar-vos Les Benignes. He dit el que n’he dit, i altres n’han parlat també (bé, i no tant bé). I m'estimo més (m’adono que és el que diria Max Aue!) que sigueu vosaltres qui escolliu, perquè no escric aquesta ressenya per a vosaltres, sinó per a mi mateixa.

Everything is Illuminated, Jonathan Safran Foer

Animada per tant com m'havia agradat Extremely loud & Incredibly close, vaig demanar al Pere el primer llibre de Foer. I lamento dir que no m'ha agradat tant com l'altre... Tot i que sí que he gaudit de la lectura. No m'ha semblat ni tan original ni tan emocionant.

Jonathan Safran Foer va viatjar a Ucraïna des dels Estats Units quan tenia 20 anys, amb una fotografia vella i arrugada, buscant una noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. No en va dir res a la seva àvia, i per això no tenia ni noms, ni dades, ni punts on iniciar la cerca. De manera que al cap de cinc dies va tornar cap a casa amb les mans buides, i, imagino, el cap ple d'idees.

A la novel·la, el jove Jonathan Safran Foer viatja des dels Estats Units a Ucraïna amb una fotografia vella i arrugada, buscant la noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. Només té el nom del shetlt on havia viscut, Trachimbrod, un guia i traductor, l'Alex, i un conductor, l'avi de l'Alex. També té por als gossos, i per això no li agrada la Sammy Davis Junior Junior, el gos pigall de l'avi de l'Alex, que es pensa que és cec.

La cerca de la història de l'avi de Foer toparà de nassos amb la història de l'avi de l'Alex, que també es diu Alex, i la noia de la fotografia es farà més i més inabastable. Tanmateix, la història està construida de manera força original, tot barrejant tres tipus de textos, tots escrits amb posterioritat al retorn de Jonathan als Estats Units. Per una banda, la novel·la, o intent, que l'Alex escriu sobre el viatge de Jonathan. Per una altra banda, les cartes que l'Alex li envia juntament amb els trossos de novel·la que va escrivint. I finalment, trossos d'una novel·la sobre com Foer s'imagina la vida del seu avi a Trachimbrod, fins a l'arribada dels Nazis. Per acabar-ho d'adobar, Alex no parla massa bé l'anlgès, i les cartes i la seva novel·la estan escrites amb un anglès artificial, una mena de barreja amb rus i traduccions literals de traductor automàtic, (manufacture sounds, no say no-truths, ...) cosa que fa bastant divertida la lectura.

Les tres històries (les esperances de l'Alex, el relat del viatge i els fets a Trachimbrod) es barregen amb molta habilitat i es retroalimenten, es relacionen en la mesura justa i permeten veure trets dels personatges i fins i tot parts de la història que no són no explícits, cal llegir-los entre una cosa i l'altra (això li encanta a Foer, em penso).

Sobretot en la història imaginada del que succeeix a Trachimbrod, hi trobarem moltes històries barrejades, moltes metàfores i divertimentos, algunes amb molta gràcia, algunes una mica pesades, que en alguns moments es fan difícils de llegir.

En qualsevol cas, si us cau a les mans, no deixeu de fer-hi una ullada. Penso que l'originalitat en l'escriptura de Jonathan Safran Foer no us deixarà indiferents.

(Per cert, algú ha vist la pel·lícula? Sé que el Pere sí i que no li va agradar).

Matadero Cinco, Kurt Vonnegut

o La cruzada de los niños

"- Entonces no erais más que niños, pero no lo escribirás así, claro.[...] Pretenderás hacer creer que erais verdaderos hombres, no unos niños, y un día seréis representados en el cine por Frank Sinatra, John Wayne o cualquier otro de los encantadores y guerreros galanes de la pantalla. Y la guerra parecerá algo tan maravilloso que tendremos muchas. Y la haran unos niños como los que están jugando arriba. [...]
- Mary- dije-, no creo que nunca llegue a terminar ese libro [...]. Sin embargo, si algún día lo termino, te doy mi palabra de honor de que no habrá ningun papel para Frank Sinatra o John Wayne... Y además-añadí-, lo llamaré La cruzada de los inocentes.
Después de eso, Mary O'Hare fue amiga mía."

Kurt Vonnegut va ser a durant la segona guerra mundial a Europa, va quedar desamparat darrera les línies enemigues, va vagar perdut uns quants dies, va ser capturat pels alemanys, va ser empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, va sobreviure al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després va ser obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts. Al primer capítol de Matadero Cinco explica a mode de pròleg novelat, tot d'intents d'escriure el llibre sobre Dresde. D'aquí és el fragment que us copio a dalt.

I llavors és a través de Billi Pilgrim, l'antiheroi que havia promès a la Mary, que es relaten els fets. Billy va a Europa, a la Guerra. Divaga un temps fugint després d'un atac, fins que és capturat pels alemanys, és empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, sobreviu al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després és obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts.

Però les etiquetes no us enganyen: és un llibre de ciència ficció. Billy Pilgrim viatja pel temps i és abduit per uns extraterrestres, del planeta Tralfamadore. Que com encaixa una cosa (la ciència ficció) amb l'altra (un relat sobre els horrors de la segona guerra mundial) no m'ho pregunteu a mi, que no m'ho podia creure quan vaig llegir la ressenya que va motivar la lectura d'aquest llibre. El millor que podeu fer és desxifrar-ho vosaltres mateixos.

Els tralfamadorians hi veuen en quatre dimensions, i per ells el temps té un significat diferent, no existeix abans o després, i tots els moments són alhora, i ensenyen a Billy que la mort no és important, ja que tothom està viu per sempre, en alguna banda. Una cosa que m'ha fet molta gràcia és que expliquen a Billy que ells veuen els éssers humans com si fossin cent-peus enormes, com tot de cossos humans enganxats: per una punta del cent-peus és un bebè, i per l'altra és un home vell, i entremig, totes les coses que li han passat per la vida.

Els viatges en el temps de Billy Pilgrim, com si fossin flash-back, fan que la història transcorri de manera molt àgil, i que anem coneixent i comprenent el personatge i la seva història com si fos a mode de capes, com una ceba, en lloc de fer-ho linealment. Els constants salts en el temps fan que Billy no sempre estigui en l'estat d'ànim o d'atenció que es correspon en cada moment, per això és un personatge més aviat grisot, aturat, conformat, que veu com la seva vida transcorre com si ell no hi pogués intervenir. O potser és l'horror de tot el que ha vist i li ha passat que el fa un personatge absent, no n'he acabat de treure l'entrellat.

Crec que Matadero Cinco és un llibre que permet moltes lectures, jo de moment, m'he quedat amb la primera, potser la més entretinguda i més superficial. Però estic segura que si el rellegís hi trobaria molts detalls que m'he perdut entre línies...

Per acabar, hi he trobat tres referències a llibres, dins la història, que m'encantaria compartir.

La primera és sobre un llibre visual:

El mejor esbozo, o por lo menos el más bonito, fue el que escribí en la cara posterior de un rollo de papel de empapelar.
Utilicé los lápices de mi hija; un color diferente para cada una de las principales situaciones y caracteres. La historia empezaba en un extremo del rollo de papel y terminaba en el otro, de modo que el meollo ocupaba todo el centro. Y la línea azul se encontraba con la roja, para después cruzarse con la amarilla, que, por fin, se acababa cuando el tipo representado por la línea amarilla moría. Y así todo. La destrucción de Dresde, por ejemplo, estaba representada por una acotación vertical de color naranja que era cruzada por todas las líneas que continuaban aún con vida, algunas de las cuales incluso se salían por el otro lado.

La segona són la colla de llibres de ciència ficció que llegeix en Billy, històries de ciència ficció de la més freak; i el seu maltractat escriptor, Kilgore Trout, que treballa venent diaris i alucina de que algú se les hagi llegit. Sempre m'ha impressionat que dins una història es parli de llibres que no s'han escrit, però que es podrien escriure... hummmm... em fa pensar molt.

I la tercera, que li encantarà al Pere, són els llibres tralfamadorians, que estan formats per multitud de frases curtes, urgents i intenses, que els tralfamadorians llegeixen totes alhora, i que no aporten una història amb principi i final, sinó la profunditat de molts moments meravellosos vistos tots a la vegada.

La voz dormida - Dulce Chacón

L’altre dia, mentre sopàvem, l’Aina va comentar que s’havia llegit “ La voz dormida” de la Dulce Chacón.
Em va fer recordar el llibre , llibre que feia temps que jo anava recomanant a tothom qui em demanava consell literari, que ha passat ja per varies mans de coneguts..i que no em vaig poder estar de que tornés a caure per unes horetes a les meves mans.
La novel·la se situa a la guerra civil espanyola, i és narrada des de les vivències de diferents dones empresonades, en una presó de Madrid amb capacitat per a 400 persones, i on s’hi trobaven més de 4000 dones.
Novel·la realista, detallista, dura, on es van pintant diferents històries de dones republicanes que s’entrellacen entre elles amb molta subtilesa. Malgrat les primeres linees del llibre ja mostren el dramàtic final, cada pàgina, cada paraula segueix mantenin-te atent i amb ganes de seguir llegint.
Novel·la dedicada a totes, i tots aquells que van lluitar per uns ideals, als que van viure la repressió d’uns anys difícils, a les mares, fills , a les dones.
Us el recomano.
Fa un temps vaig veuré que tenien intencions de passar-lo al cinema, però em sembla que després de la mort sobtada de l’autora, tot va quedar en un projecte.