Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

En Larsson corria per la lleixa de sobre el llit des del Sant Jordi de l'any passat, quan va ser el llibre més venut el 23 d'abril. Si bé és cert que portava un temps sense fer gaire lectura, després de reempendre pistonada amb Abierto toda la noche, em vaig llançar a l'aventura del best-seller de 600 pàgines dels últims temps. Tindria aquell regust agredolç com el darrer cop que en vaig agafar un així?

La resposta incial és que m'ha agradat. El cert és que gairebé mai he gastat els totxos de 600 pàgines, i quan ho he fet tampoc eren novel·les de suspens, herois-dolents, poderosos i influències (a excepció de El Código Da Vinci, tots hi vam caure...). Potser per aquesta manca d'ús l'he trobat interessant.

Però hi ha coses que no m'han agradat (ara ve la part que li agrada a l'Eva):

Els personatges. Bé, no és que no m'hagin agradat, però els he trobat a faltar un punt de proximitat, un punt de realisme. Tinc la sensació que hi ha un vel sobre els estereotips que mira de preservar evidenciar les etiquetes que s'usen per descriure'ls.
A tall d'exemple; Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander i Erika Berger (els dos primers, ja ho sap tot el món, protagonistes de la història, i la tercera molt afí al Blomkvist) gasten sobrenoms. Perquè els hi han posat, els hi agradin o no: Kalle, Sally, Ricky. El triangle "dels bons" tenen sobrenoms, que tot i que no es fan servir a discreció, existeixen. Els dolents tenen noms enrrabassats (en això també hi deu col·laborar la llengua d'en Larsson) i presències difuses. I al final, et quedes amb la visió que l'arquetipus dels bons és una proximitat i moltes etiquetes, i la dels dolents un nom llarg i una mà negra que arriba arreu. I per mi això no és prou.
Val a dir també que un cop la història està ben avançada, es percep un intent per endinsar-se en la part més emocional de, com a mínim, un personatge. Però ho vaig trobar una capbussada a l'aigua, un intent de cop i al final. Crec que es fa explícit per mostrar un canvi d'inquietuds, però que resulta massa sobtat i poc digerible.
Al voltant de tot això, a més, tot un seguit de personatges units a la història amb un mateix cognom, d'una nissaga no pas curta, que fa de dificil ubicació en el mapa de la història.

El protagonisme del periodisme. Ja sé que qüestionar-me això és qüestionar tota la obra però, de veritat, m'ha faltat una dosi de realitat. Estic segura que a algú del gremi li ha encantat el llibre, però jo que m'ho miro des de fora em pregunto quina quota de poder explícita té realment un periodista. No dic un grup editoral; sinó un periodista que dóna la seva opinió. Potser té a veure amb un decensís personal dels nostres dies sobre l'aportació periodística, però pensem que en aquest llibre és el pilar central de tot plegat, i per tant s'ha de prendre com a indubtable el poder que se li atorga, i això a mi m'ha costat una mica.

També hi ha coses que m'han agradat:
El procés de proximitat entre en Blomkvist i la Salander està ben teixit al llarg dels capítols. Durant la primera part del llibre les històries transcorren paral·lelament i es dedica un capítol a l'un i un capítol a l'altre. A mesura que es van acostant, els capítols barregen els passos de l'un i de l'altre. La veritat és que aquesta primera part es va fer una mica espessa, i quan comença a haver-hi aquest apropament de les històries (sense que s'arribin a tocar), és quan t'atrapa més el llibre.

Els dilemes morals que planteja. Això m'ha agradat, ja que els bons-dolents miren de jugar amb la realitat. Les quotes de poder, les evasions fiscals, la permissivitat dels estaments polítics al joc empresarial, etc. A la primera part del llibre es fa un planteig molt extens sobre com de dolent és el dolent, que et fa posar en antecedents que estem parlant de situacions que existeixen a la nostra societat.

He de confessar que el nus de la història s'entortolliga a les mans i et costa deixar-lo. Alguna nit fins les 4, alguna fins les 2. La part central té un ritme molt interessant.

Per últim, no sé si vaig descobrir un spoiler (ara a tot arreu hi ha spoilers d'aquests, que t'expliquen la història quan encara no està explicada), però en cert moment s'esmenta un tuguri ple de corrents d'aire. Serà una premonició per al tercer llibre?

Abierto toda la noche, David Trueba

No es tracta d'un dels llibres de la pila (la pila, ja és com si tingués personalitat) dels que tinc per llegir. Un dia entres a una tenda de segona mà i trobes que, amuntegat entre altres, hi ha un llibre de David Trueba.

Fa anys vaig llegir el llibre Cuatro amigos, també d'ell. Potser és l'alè a derrota que traspua, però aquell llibre em va agradar molt. Des de llavors, no havia llegit res més. Així que quan entres a una tenda de segona mà i trobes un llibre d'en Trueba, no tens més elecció que comprar-lo i fer-lo passar pel davant dels altres.

Cuatro amigos volia parlar del pas als 30, en companyia de la família triada, els amics. I Abierto toda la noche parla de la família que hom no escull, aquella on neixes i creixes. I s'assemblen molt per aquest to de final sabut, de l'ineluctabilitat de la vida.

Amb tot, uns personatges amb uns caràcters molt marcats, alguns fins a l'extrem. Pares passius, germans revels, àvies viscudes i adolescents traumatitzats. I després de tot, res no que poguéssim trobar a una o altra llar; a cada món diferent i comprensible que forma cada família. Segurament aquell lloc que és l'últim recurs, a on tornem quan van mal dades, plogui o nevi, obert tota la nit.

The God of Small Things, Arundhati Roy

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No se exactament perquè (potser pel títol) m’esperava un relat optimista i colorit de la vida, una exaltació de les petites coses que sovint passem per alt però que en major o menor mesura ens fan més suportable el dia a dia. En canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada, l’Ammu, a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.

He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. I també ha sigut interessant descobrir el problema de les castes a l’Índia i com són tractats els Intocables. Haig de confessar que ho desconeixia i que m’ha xocat molt.

Finalment, m’agradaria copiar un fragment del llibre que parla sobre les Grans Històries:

“[…] the secret of the Great Stories is that they have no secrets. The Great Stories are the ones you have heard and want to hear again. The ones you can enter anywhere and inhabit comfortably. They don’t deceive you with thrills and trick endings. They don’t surprise you with the unforeseen. They are as familiar as the house you live in. Or the smell of your lover’s skin. You know how they end, yet you listen as though you don’t. In the way that although you know that one day you will die, you live as though you won’t. In the Great Stories you know who lives, who dies, who finds love, who doesn’t. And yet you want to know again.
That is their mistery and their magic.”

Per això llegim

La Carretera, Cormac McCarthy

Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.

El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!

La Fórmula Omega. Una de pensar, Rafael Reig

Ja fa temps que segueixo amb molt entusiasme el que Rafael Reig publica a la xarxa, al seu blog (que trobo fantàsticament reflexiu, divertit i tendre) o a les Cartas con respuesta de Público (habitualment divertit, no sempre tant reflexiu i, per descomptat, poc tendre). I tot i això, em feia recança d'agafar una novel·la seva. 

Fixeu-vos:

“Hay poemas como largas tormentas: dejan demasiados charcos.”

“Leeremos a escondidas, como se debe leer: con placer culpable, con corazón alegre, sobresaltado e insurrecto, y para ir al infierno de cabeza.”

“Como suelo decir, para pensar hay que arriesgarse a no tener razón.”

O fins i tot:

“De Cali recuerdo el colegio, la casa, la colección de sombreros de mamá, una vez que jugaba en un parque, un libro de aventuras que leí una noche.

Me recordaba a mí mismo leyéndolo al lado de una ventana, pero hace unos años encontré el libro y me di cuenta de que ésa era una ilustración del propio libro (un niño leyendo bajo la ventana). Me había convertido en personaje de cuento.

-Cuando yo leía de niño libros ni se me pasaba por la cabeza hacerme escritor -explicaba el otro díaOrejudo en la universidad de los Andes-. Lo que yo quería era ser personaje. Yo quería ser Julián o Dick, tener mi perro Tim, y un viejo cobertizo, y merendar pastel de carne y cerveza de jengibre, pero mi madre no me la daba. En los años sesenta, en la calle Sáinz de Baranda, no se conseguía con tanta facilidad

 cerveza de jengibre. Un niño que lee quiere ser un personaje, es que ni se le pasa por la cabeza identificarse con el autor. ¡Cómo iba yo a identificarme con Enid Blyton, coño, tendría que haber sido un pervertido!

Sólo con los años uno se resigna a ser el autor, qué remedio, cuando comprueba que es imposible vivir aventuras con viejo cobertizo y cerveza de jengibre (que no es más que ginger ale, según deduje hace poco).” 

(Espero que em perdonarà l'autor que no posi més que un enllaç als articles dels que he tret les frases, perquè tinc el mal costum de conservar les frases anotades, però no les referències.)

El que vull dir és que em dóna la sensació que escriu en píldores concentrades. Idees ben apretades i embolicades en poques paraules, són gairebé com vinyetes de còmic. Són idees que només els falta posar-se de peu i caminar. 

La meva por era que 190 pàgines de Reig em causessin un empatx. 

Però a vegades les coses van com van i acabes obrint un llibre com de casualitat. Per la casualitat de que visites un amic i et trobes el llibre al bolso en sortir de casa seva. La Fórmula Omega. Una de pensar. I mira que no ho sembla, perquè no té aquesta pinta sesuda, no té més de mil pàgines i l'edició té color groc, que fa com de poc de novel·la de pensar. No ho sembla, perquè fa gràcia i té aquesta manera de parlar i dir, com qui no vol la cosa. Però sí. Va de pensar. Vull dir que jo passejava pel llibre tan tranquil·la quan de sobte, cap a la pàgina 70, em vaig adonar que calia posar una mica més d'atenció. Calia llegir als marges del llibre, en aquell espai que queda entre les lletres i la vora de la pàgina, i també en els pocs segons que trigues en girar la pàgina, perquè just quan no mires es qun passen les coses importants.

Normalment, que em passi això, que un llibre m'exigeixi atenció cap a la meitat en lloc de cridar la meva atenció des de bon principi, és motiu suficient perquè l'abandoni. Com que aquest venia tan ben recomanat, li vaig donar una segona oportunitat. El vaig recomençar (no ho havia fet mai, de recomençar un llibre, però a llegir sempre n'estem aprenent). 

De manera que em vaig asseure bé, em vaig refer la cua del cabell, i vaig tornar a obrir la “Carta de Ajuste”. O sigui, el capítol Zero, atenta Eva, sintonitza, que t'explico de què va això. 

La idea original del grupo de docentes partía de un hecho conocido: que la vida, esta vida, resulta inaguantable para la mayoría de las personas.

Sus investigaciones revelaron que lo que hacía la existencia tan difícil de soportar no eran las adversidades, como se había creído hasta entonces. Al contrario, comprobaron que las personas eran capaces de sobreponerse a n+1 magnitudes de tragedia. Enfermedades, muerte de seres queridos, irreparables pérdidas materiales y morales, bancarrotas, divorcios, conflictos bélicos..., lo mismo daba. Siempre salían adelante.

A lo que no sabían cómo enfrentarse, en cambio, era a la vida corriente de todos los días. No podían con ella. Curioso, ¿verdad? Pues los experimentos no dejaban lugar a dudas: era la vida lo que no tenía arreglo.

La propuesta del grupo informal consistía en convertir a la totalidad de la población en agentes secretos. A cada individuo se le asignaría una peligrosa misión y una falsa identidad para llevarla a cabo. Según sus hipótesis, si alguien actuaba, por ejemplo, como albañil, en lugar de ser de hecho albañil, no se sentiría tan descontento de sí mismo. Ventaja adicional (que no pasó inadvertida al DS): a un agente secreto no se le iba a ocurrir nunca ponerse a organizar una huelga. El albañil de nuestro ejemplo viviría su vida corriente (inaguantable), pero lo haría por motivos de seguridad (con el entusiasmo que despiertan las auténticas aventuras).

I aquesta ve a ser una mica la idea. Unes quantes històries, cada una un disbarat més gran que l'anterior, però que van prenent sentit (o el van perdent definitivament) a mida que s'entrellacen. Amb traça, amb sentit de l'humor, i amb aquest estil que deia: idees en poques paraules i sense acabar de desenvolupar, com per deixar-te espai per a pensar, aparentment poc endreçades, com una sobretaula massa llarga, d'aquelles que quan marxes en cotxe amb la teva parella encara vas discutint algunes de les idees que has recollit de sobre les tovalles tacades de cafè i cava. 

De fet, la novel·la m'és impossible de resumir. És massa complexa. Si em preguntes de què va, no t'ho sé dir. Hi ha una revolució a la televisió. Els personatges secundaris han pres el país per la força, ara imposen les seves lleis, han decretat l'abolició dels primers plans, i els personatges protagonistes o fins i tot els secundaris resultons que els feien el joc per uns minuts més de pantalla són perseguits i s'han d'exiliar a Madrid, ple de telespectadors, aquests sers incomprensibles i mig cecs, que viuen sense banda sonora, sense saber si aquest instant està determinant el seu futur per sempre, sense imatges ralentitzades que els indiquin que la cambrera que ara els serveix un cafè serà la mare dels seus fills. En el Madrid dels telespectadors, els habituals del Club Gambito de Dama, comandats per Claudio Carranza von Thurns, Maestro Internacional de la FIDE, cerquen, com tothom (inclosa la CIA) la Formula Omega, la que ha de desvetllar tots els secrets, la veritat definitiva, que segons sembla estava amagada a l'ADN de Crist i que la humanitat vam deixar escapar per tontos i que sembla ser que està amagada de nou als moviments de les negres d'una partida d'escacs, just allà tan tranquil·la, per ser trobada. Enmig de tot això, el pobre antiheroi Antonio Maroto, que juga sol a escacs i compon problemes de mat en tres, s'uneix al Club en la cerca, que acaba tenint una inverosímil relació amb els revolucionaris de la televisió. 

Heu pillat algo? Doncs per això a la pàgina 70 vaig haver de tornar a començar. 

I tot i això, excessivament complexa, artificiosa gairebé, diria que m'ha agradat bastant. Perquè algunes idees em van semblar transgresores (ho són?), perquè efectivament em va fer pensar i em va deixar espai per fer-ho i perquè és molt molt divertida. Reconec que no us la recomanaré amb l'entusiasme amb el que a mi me la van recomanar. Però si hi caieu per casualitat, obriu bé les orelles i agafeu-vos fort, que vénen curves. Ah!, i, insisteixo, no us perdeu el seu blog. 

Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol

Estic seguríssima que aquest és un llibre que molts ja heu llegit, així que vaig tard.
Però vaig tard, sobretot, perquè llegir Pandora al Congo m'ha comportat més temps del que pensava.

Com bé recordareu, vaig acabar La pell freda amb un regust de boca més que agradable. I algunes, des de fa un temps, també estan al cas que Pandora al Congo no m'acabava de convèncer.

He llegit comentaris on es valora molt positivament el pas a la lleugeresa i lucidesa de Pandora al Congo, venint des dels pensaments recargolats de La pell freda. Doncs jo en discrepo.

Precisament m'ha passat que la història no m'enganxava; i no perquè no fos original, ni perquè la seva estructura d'històries paral·les no estigui ben aconseguida, ni perquè després de cada afirmació vingui el puntillisme agut que deixa, cada dos per tres, les coses al seu lloc. Tot això ho he valorat, i malgrat tot, no aconseguia arrossegar-me.
I crec que és per tots aquests alicients, que no ho aconseguia: La pell freda era una història recta i no obstant això, no era pas simple. Pandora al Congo eren històries que s'entrelligaven i no obstant això, la complexitat no passava més enllà per aquest joc de barrets i misteris a mig saber.

Amb això no vull ser molt simplista, però la intensitat amb què he viscut aquesta obra és molt voluble: no m'he cregut l'amor d'aquesta novel·la. Me l'havia de creure perquè sí, perquè ho llegia, com quan llegeixes a un llibre de text una fórmula elemental però no hi veus la demostració. No he vist demostrat l'amor enlloc.

I per últim, els finals de bombo i platillo no són lo meu.

War with the Newts, Karel Capek

Aquest llibre de l'autor txec més important de la primera meitat del segle passat (segons la contraportada) me'l va deixar l'Anna en la seva traducció a l'anglès. Seria bastant difícil classificar aquest llibre en cap gènere de novel·la particular, ja que podria estar dins dels llibres de ciència-ficció, dels de crítica social, dels bèl·lics o fins i tot dins dels d'humor. És a dir, és un llibre amb tots aquests ingredients.

Explica la història del descobriment d'una espècie de salamandra capaç de bipedisme, de la mida d'un nen i amb mans de quatre dits. I no només això sinó que són molt intel·ligents i són capaces de parlar i evolucionar molt ràpidament. El llibre ens va relatant com al començament els humans utilitzen aquesta espècie d'amfibi com a ma d'obra esclava i capaç de les obres d'enginyeria hidràulica més avançada. Fins que poc a poc, la capacitat reproductiva i d'aprenentatge de les salamandres les va fer escalant posicions en el rànquing d'espècies civilitzades i el xoc brutal i inevitable amb els humans té lloc.

El llibre està escrit sense cap protagonista clar, a base de diferents episodis succeïts a diversos llocs del món i amb diversos humans com a contrapart de les salamandres. I la intenció de l'autor és clara: satiritzar el mode de vida de la seva època (està escrit l'any 1936), criticar tant el capitalisme desenfrenat com el comunisme i donar un crit d'alerta a la fe cega en els nous avenços tecnològics que tant de bé poden fer però que fora de control poden arribar a ser desastrosos. I crec que precisament tota aquesta crítica és el punt més feble del llibre, ja que tota la part central del mateix està construida per parlar sobre tots aquests temes de manera que es talla una mica el fil de la història inicial. I quan cap al final es torna a reprendre aquest fil es fa massa evident la manca de continuitat. Però això no evita que tant les parts inicials com finals siguin esplèndides, molt divertides i també molt iròniques; amb un cos central que no està a l'altura de la resta del llibre però que no per això deixa de ser també interessant de llegir.

En resum és un llibre que val la pena llegir, que està ple de reflexions molt interessants sobre l'ordre social humà i sobre el concepte tant estrany d'Humanitat.

La lladre de llibres i La mano de la buena fortuna

Aquestes han sigut les meves dues lectures del passat mes d'agost, dos llibres que l'Eva ja va comentar en el seu dia.

La lladre de llibres és una d'aquelles peces que no oblides, no per la història en si que no deixa de ser ben típica, sinó per les emocions ben vives que et fa sentir. Emocions que van des de la tendresa més naïf fins al regirament d'estómac més cruel causat per la descripció de les barbàries de la guerra. Segurament els personatges descrits en aquesta novel·la no són massa creïbles però això no evita que et puguis posar en la pell de cada un d'ells i que gaudeix i pateixis tant com ells. Això fa que a vegades pensi que estic davant d'un d'aquells llibres tramposos que només busquen tocar la fibra sensible i que en realitat no tenen cap "mèrit literari". Però sincerament crec que La lladre de llibres va més enllà, ja des del moment en que l'autor tria la Mort com a narrador per la seva història. Un recurs molt eficaç per denunciar tot allò relacionat amb la bogeria humana que només persegueix la glòria i el poder absolut sobre la resta d'èssers. Ambicions que no deixen de ser espúries davant de la única veritat absoluta: la Mort. I també m'agradaria destacar la que per mi és la veritable protagonista del llibre: la paraula. M'ha encantat com l'autor dóna a les paraules el veritable poder que tenen: el de donar vida i esperança en un món gris però també el poder de crear precisament aquest món del que et salven. En definitiva no és res més que el reflex de la grandesa i la misèria humana. Un llibre que recomano a tothom.

Per altra banda, La mano de la buena fortuna també té com a protagonista a la paraula, però ara juntament amb el lector per tal de crear, amb la lectura total, un món real d'allò que en principi només estava escrit. Una idea molt original, plena de poesia però segons el meu parer mal desenvolupada al llarg de les pàgines del llibre. M'ha resultat una lectura feixuga, amb algunes inconsistències, massa ambiciosa i finalment sense cap idea clara per transmetre. És cert que està ple de detalls preciosos, moments entranyables i imatges molt evocadores, però totes elles malbaratades pel desig de fer d'elles un novela, enlloc d'un bell poema. I potser això és el que fa més ràbia: tenir la sensació d'haver estat perdent el temps en el llibre quan la idea original podria haver donat molt més de si. Gaudireu més llegint la ressenya de l'Eva que no pas amb el llibre entre les mans.

La Bogeria, Narcís Oller

La Bogeria és una novel•la contemporània de la darrera ressenyada, El cor de les tenebres, però que en comptes de viatjar lluny, viatja endins, i molt a la vora. No ens mourem de Barcelona i rodalies.

És una novel•la breu, d’uns pocs capítols, en la que repassem la vida de Daniel Serrallonga a través dels ulls de dos seus companys de facultat. Junts van estudiar Dret a Barcelona i després mantenen un contacte esporàdic. L’Armengol i el narrador de la història (del que no sabem el nom), a través dels seus encontres al llarg de diferents moments de la seva vida, es van explicant, tot fent safareig, el que s’ha esdevingut a la vida del tercer, en Serrallonga, el Bandereta.

El malnom li ve dels temps de facultat, per la seva indecisió i la seva facilitat per canviar d’opinió segons com bufa el vent. Els companys de joventut se’n mofaven i li gastaven bromes, eren coses de joves esbojarrats, però el temps ha anat allunyant en Serrallonga de la “normalitat”.

Es podria dir que el relat consisteix en el seguiment llunyà i amb escàs interès que fan dos antics companys de facultat del cas d’un tercer, del que es diria que no hi és tot. I totes les converses que pot generar aquesta afirmació. Què és bogeria? Què és la normalitat? On hi ha els límits?

Oller, en les seves memòries, explica que pretenia en aquesta novel•la exposar un cas clínic de bogeria. Inspirat en un propi client que ell tingué com a advocat, que acabà morint en un manicomi, el relat posa de manifest el profund desconeixement i incomprensió de les malalties mentals. El seu origen (es pregunten els companys si les bromes gastades durant la joventut, per mofar-se’n, van acostar una mica més al Bandereta a la bogeria), com afrontar-les (com la família, els amics, la societat va allunyant l’estrany, el que s’aparta de la normalitat), com tractar-les (tancant al manicomi el dissortat quan ja està completament fora de si, on mor en poques setmanes sol, desamparat).

Interessantíssima i molt divertida. Trobo que ben bé val la pena d’invertir un parell de tardes en la seva lectura.

El dibuix és d’Aitor Martínez, i l’he tret d'aquí.

El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

Vivimos como soñamos... solos.

Imagineu que som a l’any 1899. Imagineu que som en un vaixell, al Tàmesis, esperant que pugi la marea per llevar l’àncora i salpar. Cau el sol, i la foscor i la quietud es van ensenyorint de la coberta.

En Marlow, llop de mar, home habitualment silenciós, però del que tots sabem que no té igual quan es posa a explicar històries i aventures, ha acabat la feina que feia i s’ha assegut sobre unes caixes. De mica en mica, sense saber ben bé on i com, la història comença a caminar, i tots nosaltres frisem per acabar la feina que estàvem fent i unir-nos al grup que escolta, atentament, el relat d’un viatge al cor de l’Àfrica.

La veu d’en Marlow és aspra, greu, sòlida. Una mica trista. El ritme al que explica el relat és el ritme d’un vaixell de vapor remuntant el riu Congo, entre la densitat de la vegetació de la selva, fosca, humida, febril, tan feréstega. És així com flueix aquesta història que avui us porto. Ve de molt lluny, i té formes molt variades. És densa i freda, no té un tacte càlid i agradable, que vingui de gust. Però no te’n pots allunyar ni que ho vulguis. Fa massa que va començar i estàs massa implicat. Els sorolls de la selva en la nit ja no et deixaran dormir, no et deixaran llegir, no et deixaran pensar, no podràs entendre res. Ja viatges. Ja no recordes.

No podíamos entender porque nos hallábamos muy lejos, y no podíamos recordar porque viajábamos en la noche de los primeros tiempos, de esas épocas ya desaparecidas, que dejan con dificultades alguna huella... pero ningún recuerdo.

Imagineu-me ara a mi. És el meu moment de calma, i llegeixo al matalàs que tinc a terra, en una habitació sense mobles en una casa a Vélingara, al Senegal. Amarada de suor. És de nit, segurament és molt tard, tots els altres dormen. És l’agost. Fa moltíssima calor. Hi ha un petit ventilador que sobretot fa soroll. El poc aire que mou és ràpidament esmorteït per la mosquitera, que adopta un moviment una mica fantasmagòric. Es diria que inquietant. El llum blavós del meu frontal il·lumina les pàgines d’una edició no massa bona d’un llibre, i una mena de lluminositat estranya es reparteix pels llençols i la mosquitera.

—¿Lo veis? ¿Veis la historia? ¿Veis algo? Me parece que estoy tratando de contar un sueño... que estoy haciendo un vano esfuerzo, porque el relato de un sueño no puede transmitir la sensación que produce esa mezcla de absurdo, de sorpresa y aturdimiento en un rumor de revuelta y rechazo, esa noción de ser capturados por lo increíble que es la misma esencia de los sueños.

Marlow permaneció un rato en silencio.

—... No, es imposible; es imposible comunicar la sensación de vida de una época determinada de la propia existencia, lo que constituye su verdad, su sentido, su sutil y penetrante esencia. Es imposible. Vivimos como soñamos... solos.

En Marlow m’explica, a cau d’orella, el seu viatge a l’Àfrica. Tan diferent del meu. Tan semblant, potser. Perquè tot i que miro de viure el seu, sobretot visc el meu.

A l’Àfrica, en Marlow hi busca aventures, marfil, respostes, però sobretot hi busca el senyor Kurtz. El senyor Kurtz és el millor agent de la companyia exportadora de marfil. Des del seu enclavament en la profunditat de la selva envia quantitats ingents de marfil que estan enriquint la companyia de manera espectacular. Fa anys que el senyor Kurtz no ha sortit de la selva, i el seu nom i la seva persona estan recoberts per una espessíssima capa de misteri, de llegenda, de rumors. Marlow s’endinsa en el continent cada vegada més obsessionat pel personatge que ell mateix ha creat: una veu potent, un discurs fluid, una ment lúcida, una mirada terrorífica. Un home terriblement civilitzat. Un home terriblement poderós.

A mi també em passava que el nom ja tenia un personatge abans de ser-ho, però això és una altra història.

En Marlow trobarà al final del seu camí a l’agent Kurtz. Malalt, vençut, espantat i perillós com un animal ferit: “La selva había logrado poseerlo pronto y se había vengado en él de la fantástica invasión de que había sido objeto.” En Kurtz ha sucumbit, els terribles perills de la selva han acabat amb el seu poder, amb la seva salut, amb la seva cobdícia, amb la seva humanitat. Per sort no han acabat amb la humanitat i la sensibilitat d'en Marlow, que portarà la seva llegenda a casa.

Us atreviu? Agafaríeu aquest vaixell del Tàmesis? Escoltaríeu en Marlow a coberta? Seuríeu tremolant de fred amb els ulls mig tancats i el cor viatjant per les tenebres de l’Àfrica? Es faria de nit, pujaria la marea i ningú de nosaltres s’atreviria a interrompre’l per aprofitar-la per salpar?

La lladre de llibres, Markus Zusak

La lladre de llibres és la Liesel Meminger. Això ho sé jo, ho saps tu, ho sap el seu Papa, ho sap en Rudy, que un dia es va disfressar de Jesse Owens, i fins i tot ho sap l’Ilsa, la propietària de gairebé tots els llibres robats. I ho sap la Mort. Té 8 anys i viu a l’Alemanya nazi. Els seus pares eren comunistes, aquella paraula tan estranya, i ella i el seu germà se’n van cap al carrer Himmel, on els esperen els seus pares d’acollida. Lamentablement, el germà petit de la Liesel mor pel camí, de manera que arriba a la seva nova casa trista, sola, desamparada i amb un secret, el seu primer llibre robat. No sap ni llegir.

Els pares d’acollida, en Hans i la Rosa, o el Papa i la Mama, són ben especials. La Rosa té un caràcter terrible i una bocassa enorme, i un cor encara més gran. En Hans té les mans primes i tacades de pintura, un cigarret penjant dels llavis, un acordió molt vell i un jueu amagat al soterrani. Tots quatre tenen gana i no tenen diners, perquè en plena guerra, ningú contracta els serveis d’un pintor de parets.

“La lladre de llibres” és una típica història sobre la població civil en una guerra. És una típica història sobre els bombardejs, la misèria, la por. No hi busqueu una terrible originalitat. Per què no dir-ho. I tanmateix, té quelcom d’especial. Els personatges, sense sortir de ser el típic que estan ben presentats, són convincents i entranyables.

L’estil d’escriptrura també és particular. Directe, senzill. Net.

Urgent.

El personatge que ens explica la història és La Mort. Que ben pensat, en un relat de guerra, bé n’és la protagonista. La Mort, aquella que mai té cap pressa perquè sempre arriba, estava a l’any 42, força atabalada. Enfeinadíssima. I tanmateix, va perdre uns segons a mirar-se els ulls d’aquella nena que li aguantava la mirada. La Mort té un relat, un missatge, una història urgent a explicar, la història que la Liesel escrivia al soterrani i que li va salvar la vida.

Durant una estona van seure junts.
El fum va grimpar per l’espatlla del Papa.
Al cap de deu minuts més, les portes del lladronici s’obririen una mica de res i la Liesel Memginger les obriria una mica més i s’hi esmunyiria.
Es tancarien al seu darrere? O tindrien la bona voluntat de deixar-la tornar a sortir?
Tal i com descobriria la Liesel, ser una bona lladre requereix moltes coses.
Sigil. Valor. Rapidesa.
I en tot cas, i per damunt de tot, hi ha un requisit definitiu.
La sort.

Saps què?
Oblida’t dels deu minuts
Les portes s’obren ara mateix.

El col·leccionista de móns, Ilija Trojanow

Fes allò que et dicti la teva humanitat,
Sense esperar reconeixement més que de tu mateix
De la manera més noble viu i mor
Qui les seves pròpies lleis fa i obeeix.

Richard Francis Burton

És una traducció apanyada per mi mateixa del poema que encapçala aquesta novel·la. Remarco que és una novel·la, i no una biografia. Em penso que el poema reflecteix prou encertadament allò que l’autor ha volgut triar del poc que sabem del misteriós Burton per a teixir “El col·leccionista de móns”.

Richard Francis Burton va viure durant el segle XIX, era oficial de l’exèrcit britànic i probablement va viure fora del seu temps. És a dir, va viure molt intensament els seus dies, però em penso que no pas el seu temps.

Ilija Trojanow és búlgar de naixement, però ha viscut a Alemanya, Kenya i Sud-àfrica.

El títol de la novel·la és exquisit. Burton, el desconcertant personatge, té una curiositat insaciable per absorbir cultures, llengües i creences, talment com si les col·leccionés. A la Índia s’esforça, al contrari que la resta de colons anglesos, per integrar-se i confondre’s entre la població nativa, per entrar en les seves vides privades i gaudir d’una complicitat de la que no gaudeixen els angrezi. Al Pakistan es converteix a l’islam, i fins i tot, disfressat de xeic Abdullah fa el peregrinatge a la Meca, passant per la santa ciutat de Medina, amb una colla d’amics musulmans que mai s’adonen que és europeu. Viatja amb una caravana d’esclaus fins a les fonts del Nil, amb l’expedició que va col·locar al mapa el llac Victoria, enmig de febres terribles i penalitats inimaginables.

El llibre està dividit en tres parts, fonamentalment geogràfiques, però també molt diferenciades entre elles per altres aspectes. La primera part, a l’Índia i el Pakistan, el tema central és la seva pròpia descoberta del gust per la transformació, per la disfressa i per la descoberta d’altres ments diferents a la seva. I com a rerefons hi ha les colònies i els seus governants, aquell monstre que administra mig món des d’un petit carrer de Londres.

En la segona part, el peregrinatge amb la caravana, Medina i La Meca, parla de la fe i de l’espiritualitat, i també, em penso, de com un home pot necessitar tant d’exterioritzar-la i compartir-la.

La tercera part, crec que la més lluïda, la cerca de les fonts del Nil, el viatge per Àfrica i el Llac Victoria. Els esclaus i l’esclavatge, els morts en vida. La descoberta de terres salvatges. Els missioners i la fe veritable.

Però, sahib, el llac ja té un nom, el llac porta el nom de Nyanza. Bestieses, va exclamar el bwana Speke, i vaig adonar-me de com se li encenia la ira a dintre, com pot ser que tingui nom, si l’acabo de descobrir avui mateix. Que no ho entens, Sidi, encara no existeix als mapes. Les seves paraules em van desconcertar, hi vaig reflexionar llargament, i al final vaig arribar a la conclusió que no pot fer cap mal que els llacs i les muntanyes i els rius tinguin molts noms, noms sortits de boques diferents, noms que parlin de característiques diferents i d’esperances diferents. Però jo havia fet els comptes sense pensar en el recaptador de tributs. Els wazungu volen que només hi hagi un nom per a cda cosa, són tossuts com ases, no volen acceptar la gran quantitat de noms diferents que un lloc pot tenir. Quan vam tornar a Kazeh, on ens esperava el bwana Burton, i vam parlar del llac amb els àrabs, el bwana Speke es va encaparrar a parlar del llac Victòria. Jo vaig haver d’explicar als àrabs que encara que el bwana Speke digués Victòria en realitat volia dir Nyanza, i llavors un dels àrabs em va preguntar amb llengua esmolada per què el mzungu no deia allò que volia dir, i si els estava amagant alguna cosa. Com sempre que les coses es posaven difícils, el bwana Burton va intervenir i va calmar les onades parlant un àrab que fluïa de la seva boca com si fos mantega fosa.

I aquesta és l’altra particularitat de la novel·la, els seus narradors. En cada part és d’una manera diferent, i sempre indirecta, que ens acostem a la figura de Burton. En la primera part és a través del seu criat, Naukaram, en la segona part és a través dels interrogatoris que les autoritats de La Meca fan als companys de viatge de Burton, de qui sospiten que és espia, i en la tercera part és l’esclau alliberat que fa de traductor de la caravana, Sidi Mubàrak Bombai. Aquest darrer, sobretot, aporta un relat lúcid i curiós, irònic i lleugeríssim, com un avi que parla de coses importants a la vora del foc, i els néts riuen i aprenen, mentre l’àvia feineja i adverteix que l’avi exagera.

Valoro d’aquesta tria la valentia de l’autor. Francament, deixar tan lluny de tu el protagonista és una tria molt arriscada i hi ha el perill que aquest resulti massa distant. De fet, em penso que aquest és el problema principal de la novel·la, la gran distància que separa el lector d’allò que realment està passant. Com si algú sosté a la taula del costat una conversa que només sents a estones, o com si veus en una pantalla quelcom molt interessant en una llengua desconeguda.

Probablement l’autor es va adonar d’aquest problema, i va decidir intercalar fragments de narrador omniscient al relat, segurament per poder acostar-se una mica al que passa pel cap al protagonista. Per mi l’error més gran de la novel·la. No només trenquen el ritme, sinó que no aconsegueixen el seu propòsit d’acostar el protagonista al lector, i el caràcter introspectiu que pretenen aportar no resulta convincent ni adequat. Què m’importa què pensa un personatge que no conec i que no entenc? Potser hauria valgut més convertir els narradors en protagonistes i deixar que Burton quedés en el misteri, sostenint i lligant les històries entre elles, però deixant-lo en segon pla, donada la incapacitat de portar-lo al primer.

Llegir una novel·la poc interessant és decebedor, però que no t’interessi una novel·la que intueixes com d’interessant podria ser, és senzillament esgotador.

Castillos de cartón - Almudena Grandes

Tot comença amb una trucada anunciant el suïcidi d’un amic comú. A partir d’aquí porta a la narradora a recordar l'època en que encara eren estudiants de belles arts, en que les bogeries acabaven formant part de la normalitat, en que el món eren ells tres, i rés més que importés. Descriu els múltiples significats del tres, el tres com a numero parell, numero imparell, numero a part o com a alguna cosa que va molt més enllà d’un número. L’art, el sexe, l’amor i la mort..moments compartits que no es queden en moments, ja que ni la distància ni el temps, permetran que cap dels tres se’n desprengui.
El llibre es curtet i lleuger, amb un to de poesia quotidiana que fa que te’l llegeixis ràpid, produeix l’efecte contrari del pas del temps que descriu l’autora en un moment donat, “una lentitud agónica de unos minutos que se negaban a respetar la suma de sus propios segundos” , sinó que llegint-me’l el temps ha passat com uns segons que ocultaven el pas dels minuts i les hores.!
Recomanable per època d’exàmens!!

La Mano de la Buena Fortuna, Goran Petrovic

L’anciana i dolcíssima Natalia i la seva dama de companyia, la Jelena, la noia del barret acampanat i l’olor tendra. La família Lastimera, misteriosos i tristos, amb una ombra massa gran. El jardiner Pokimica, encaparrat i sempre atent. Amb un punt de guardià, vigilant, controlant. Gairebé un policia retirat, se’n diria. El professor Tiosavljevic, estudiós, col·leccionista, curiós, apassionat. La majordoma sorda, Zlatana, entre els aromes dels seus plats deliciosos. El matrimoni de mitjana edat: els amos. I l’Adam, corrector de textos, acabat d’arribar. Ha estat contractat pel matrimoni.

Aquesta estranya comunitat són els habitants d’un univers encara més estrany. Coincideixen, cada un a casa seva, llegint alhora El meu llegat, la novel·la de Anastas Branica, i es troben en els paisatges descrits per ell.

De llibres sobre escriptors de llibres se n’han escrit un bon munt. De llibres sobre llibres d’escriptors no tants. En La Mano de la Buena Fortuna, el protagonista és l’Adam, o potser la Natalia, o potser el mateix Anastas, o potser el seu llibre, o potser ets tu mateix. Vull dir, el lector. És a dir, crec que és el primer llibre que conec del que puc dir que el protagonista és un verb: llegir.

Segons aquesta novel·la, existeix una classe de lectura, si els lectors són prou perspicaços, en la qual hom s’introdueix literalment en el llibre. En pot veure allò que està escrit i allò que està a la vora del que està escrit. Pot passejar pels paratges descrits, però també apartar-se de la trama principal, del rovell de l’ou de l’acció, i tafanejar pels volts. Pot veure els altres lectors i potser saludar-los, potser fins i tot conèixe’ls i travar-hi una relació.

Las lecturas conjuntas, la intuición de la habilidad de desplazarse por el texto como por cualquier otro espacio, de poder toparse con otros que simultáneamente seguían la misma lectura, aunados al hecho de que algunos incluso eran conscientes de lo infinito de este espacio y de cada uno de los visitantes por separado, mientras otros eran totalmente ajenos a esta sensación...

Segons aquesta novel·la podem trobar i conèixer els lectors que llegeixen alhora que nosaltres. Però també segons aquesta novel·la si no es mouen prou sovint els mobles de lloc, s’hi acumula molta foscor al darrera, el vent pot fer sonar les cordes d’una arpa, no es pot fugir mai de la llengua materna i es pot comprar en botigues que han tancat fa anys, si en recordes una descripció prou acurada. I sempre hi trobaràs allò que et faci falta i que no es pot comprar en cap altre establiment de la ciutat.

Acertar y atinar la verdadera proporción de la levedad y la gravedad es el secreto de todas las cosas.

El fet que un amic conegut a través de la lectura, encara que sigui la lectura de blogs, fos qui em regalés aquest llibre fa que m’adoni que aquests són una mica semblants a la lectura conjunta que proposa Petrovic en el seu llibre. Penso, per exemple, en El Quadern Gris i els seus lectors diaris, els comentaristes habituals a qui llegeixo silenciosament i que si aneu seguint sabeu que gairebé ja són una comunitat com la de Mi Legado.

La magnitud de la tragèdia, Quim Monzó

Què us diré del Monzó que no sapigueu a hores d'ara?

El Monzó "versió llarga" no dista gaire del format habitual de contes. El llibre està dividit en capítols, i aquests a la vegada en seccions numerades. No diré que sigui com obrir a l'atzar qualsevol dels seus llibres de relats curts i llegir alguna secció del capítol de la mateixa manera que llegim un dels seus contes... però, què fàcil és notar el gust Monzonià als seus escrits! Les descripcions mínimes i suficients; els parèntesis irrellevants; la observació escrupolosa dels personatges. Els noms compostos. Els grans temes, l'amor i la mort!

Per tant, no us descobriré res de nou del Monzó.

El que sí que és cert és que a cada capítol que acabava es sentia una batzegada, deixant en un punt semi àlgid la història. No obstant, res a veure amb els revés als que ens té acostumats als contes de 4 pàgines i poc més. Potser per això, l'histrionisme de les vides dels personatges és extrem; des del cop de sort que és una erecció constant, a una malaltia irremeiable. Des dels amors absoluts, que duren un dia o poc més, a les aventuretes de llit que farceixen el llibre - i la vida del personatge principal.

Un personatge que m'ha agradat moltíssim és el d'Anna-Francesca, la fillastra adolescent d'en Ramon-Maria. Quina foto tan fidedigne d'una nena de quinze anys! I què bé casa aquest personatge amb l'aureola a voltes surrealista de les situacions, sentiments, desitjos que hi ha al llibre.

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

Estic a mig llegir Invierno en Madrid, però aprofito un viatge en tren a Córdoba i Madrid per llegir aquest altre llibre que em va deixar el Pere. És curt i crec que encerto més o menys el balanç pes/hores de lectura. Ja sé que el Pere ja el va comentar, però també sabeu que jo mai em sé estar de dir la meva.

La foto de l’autor a la solapa del llibre m’impressiona. El rostre envellit i sever, les mans amb els dits gruixuts. Xucla intensament, un pèl desesperadament, un cigarret i mira fixament algun punt que està a l’esquerra de la càmera. Penso que és estrany veure les mans d’un escriptor.

Llegeixo a la mateixa solapa que va morir als 83 anys, ja senil. Va caure del cinquè pis de l’hospital on s’estava mentre donava menjar als coloms. Em sembla un detall acollonant, no em feu dir per què. Començo el llibre amb una mena de nervis. Tinc la sensació que Hrabal té molt a explicar-me.

Es tracta d’una novel·la molt breu, gairebé un conte llarg, però farcit de personatges entranyables i divertidíssims. Un hipnotitzador que intenta aturar els tancs alemanys quan entren al poble: marxeu, torneu a casa!; un factor d’estació faldiller, murri i vividor que va estampar tots els segells de l’estació al cul de la telegrafista, fent que s'obrís una investigació; el cap d’estació que només s’avé amb els seus coloms i que quan s'enfada crida des del segon pis per no haver de dir les coses a la cara.

Al 1945 en Milos és aprenent a factor d’estació. Quasibé tota l’acció del llibre succeeix en una petita estació de tren a Txecoslovàquia, a l’entorn de l’aparell de telègrafs, les agulles i les vies, els semàfors espatllats i la gàbia de coloms del cap d’estació.

En Milos es reincorpora a la feina a l’estació després dels mesos en què s’ha estat recuperant del seu intent de suicidi. Es va tallar les venes perquè aquella nit en què s'havia de convertir en un home, sota la manta de l’estudi de fotografia del seu oncle, amagat amb la Masa, va donar un nou sentit al cartell de l’entrada de la botiga de revelat de fotos: en cinco minutos, listo.

Els trens rigorosament vigilats són aquells que duen soldats i armament alemanys, cap al front, o de tornada cap a casa. D’est a oest, per les vies 2, 4, 6, 8, 10 i d’oest a est, per les vies 1, 3, 5, 7, 9.

Los alemanes eran unos locos. Yo también estaba un poco loco, pero a mi propia costa, en cambio los alemanes estaban siempre locos a costa de los demás.

Cap dels treballadors del ferrocarril sent massa simpatia pels alemanys, però la resistència té moltes formes, fins i tot per al Milos. La del jove il·lusionat i ingenu, la del mordaç vigilant de trens, la de l’home que arrisca la vida.

Com s’ho fa Hrabal per barrejar en tan poques pàgines tanta tendresa, ironia mordaç i un drama tan gran, no m’ho pregunteu a mi, perquè encara no ho entenc. Correu a buscar el llibre, que val molt la pena.

Les Benignes, de Jonathan Littell

Deia que us deveu pensar que no llegeixo, pel fet que ha caigut en picat el ritme de les meves contribucions a aquest blog. Però en realitat això es deu a que una tarda que voltava pel centre em vaig comprar un llibre del que no parava de sentir parlar. El cas és que com que tenia temps sobrer em vaig asseure a començar-lo, malgrat que en aquell moment estava enmig d’una altra lectura.

Estava en un bar, no feia massa fred, però al carrer m’estava quedant sense llum. En el temps que vaig tenir, vaig llegir el pròleg de Les Benignes, que em va deixar clavada a la cadira. El ritme, impecable. El to, contundent. El tema, colpidor, tot i que se n’han escrit rius de tinta. Les idees, no obstant, interessants. Interessants, em refereixo a que t'interessen. A que et deixen pensant, a que no les pots simplement contemplar i girar full.

Són aproximadament… No, espera. Són exactament 32 pàgines fabuloses. Però, com comença Littell la seva novel·la, potser a tall d'amenaça, permeteu-me que us expliqui com va anar. Max Aue, el protagonista d’aquesta història, empresari d’avançada edat en el moment que escriu, afincat a França, ens explica com va anar. És a dir: ens explica el que li va passar (tot el que li va passar) durant els darrers anys del Reich, com a oficial d’alta graduació de les SS. Són aproximadament… No, espera. Són exactament 1120 (treient les 32 del principi) pàgines de travessia.

I dic travessia, perquè m’ha costat horrors avançar-hi. Hi he trobat un protagonista detestable. Una persona que és complicat no odiar, per la seva actitud, per la seva indiferència, pel seu cinisme. Littell ha estat expressament transgressor: Max és homosexual, incestuós, matricida, i té una gran sensibilitat artística. (Algú podria arribar a opinar que de tan exagerat, només és pretesament transgressor). Aue sent repugnància per l'assassinat, però és només una repugnància estètica, fins i tot pràctica. Ell forma part de la brutalitat de la matança, però tracta amb dolçor les pàgines mullades d'un llibre que s'endú en la seva fugida.

Esnob, cínic, un intel·lectual, un buròcrata. Un assassí. Tot i que de rerefons, i per mi la idea central de tota la novel·la, sempre hi ha la idea de l’assassinat racionalitzat, burocratitzat, institucionalitzat, precisament per alliberar de culpa, com alliberat se’n sent Aue, aquells qui el van cometre. Llàstima que la vegada que exposa més brillantment aquesta idea sigui al pròleg, i després només hi recorri una vegada i una altra, amb descripcions més i més acurades, més i més escatològiques, més i més cruentes, però el mateix al cap i a la fi.

Al llarg de la novel·la acompanyem Aue en el seu periple a Ucraïna, el Caucas i Crimea, per mi la part més acceptable de tot el relat, on es descriu amb terrible cruesa la campanya de la Wehermacht i les SS, sobretot contra els jueus, els assassinats massius, els afusellaments, les fosses. La complicada logística de l’assassinat, la insensata racionalització, és terrible. Tot i que la lectura es feia feixuga, sobretot per la complicada terminologia militar i burocràtica, per la densitat de l’escriptura, em trobava prou captivada pel relat. Després acompanyem Aue al front a Stalingrad, als despatxos de Berlín, a Auswitch, a més reunions a Berlín, a visitar la seva mare i el seu padrastre a la costa francesa, i (lamento dir-ho) als seus somnis i paranoies diverses, que per mi es podrien treure perfectament de la història.

La primera i la darrera frase del llibre són excepcionals. L’estil, el to contundent del pròleg es manté durant tota la novel·la, però es torna gratuït. La història no és que perdi interès, però les detallades descripcions dels fets de la guerra als diversos fronts, de les reunions amb buròcrates i oficials, de la complicadíssima burocràcia del Reich m’han acabat per avorrir. Hi havia pàgines senceres en les que no m’enterava de res, literalment, però com que no era important, doncs fugia endavant, com va dir-ne algú el criteri del qual valoro. Li diria a Littell: el que dius m’interessa, però... podríem anar al gra? Potser no tinc el grau d’erudició que és necessari per copsar la majoria de detalls de la narració, però tanmateix puc seguir la història; i a voltes penses doncs que aquests detalls són allí només per adornar.

A mi, personalment, em va matar que cap a la pàgina... No, espera. Exactament a la pàgina 925, Littell escriu: El 9 d’abril.. ah, però, ¿per què narrar tots els detalls dia per dia? Em resulta esgotador, i a més, m’avorreix, i segurament a vosaltres també. ¿Quantes pàgines he amuntegat ja parlant de peripècies burocràtiques sense interès? Francament, el mínim que espero d’un escriptor és que s’adoni de l’avorriment abans que jo, però sobretot espero que se n'adoni abans de la pàgina 900.

Altres crítiques que faig a la novel·la són de diversa natura: una, a l’editorial, Quaderns Crema. Recomanaria una revisió exhaustiva del text, ple d’errades, sobretot al final -inexplicablement: es van cansar de corregir? pensaven que jo em cansaria de llegir?-, amb més d’una per pàgina. Una altra, els personatges dels dos policies que persegueixen Aue per un crim, que semblen Dupont i Dupond, de tant ridículs, totalment prescindibles i fora de lloc. La veritat, no sé si els va posar per allò de que el relat se li tornava avorrit i pensava que així li donaria vidilla (que no). I l’altra, el final, totalment desastrós. Un penúltim capítol totalment prescindible i un tancament del darrer capítol, i de la novel·la, surrealista, inverosímil, apressat i intrascendent, que en comptes de tancar i resoldre elegantment algunes qüestions plantejades sembla que fugi d'estudi per no haver de respondre-les, recorrent a escenes sense sentit que no sé si pretenen ser gracioses.

Tot i que la narració històrica del moment, de la guerra, de la situació, de la complexitat de l’estat d’Alemanya i suposo que del món en els convulsos 40 és molt interessant i que no puc dir que no m’hagi agradat llegir aquesta novel·la, la prudència m’aconsella de no recomanar-vos Les Benignes. He dit el que n’he dit, i altres n’han parlat també (bé, i no tant bé). I m'estimo més (m’adono que és el que diria Max Aue!) que sigueu vosaltres qui escolliu, perquè no escric aquesta ressenya per a vosaltres, sinó per a mi mateixa.

Everything is Illuminated, Jonathan Safran Foer

Animada per tant com m'havia agradat Extremely loud & Incredibly close, vaig demanar al Pere el primer llibre de Foer. I lamento dir que no m'ha agradat tant com l'altre... Tot i que sí que he gaudit de la lectura. No m'ha semblat ni tan original ni tan emocionant.

Jonathan Safran Foer va viatjar a Ucraïna des dels Estats Units quan tenia 20 anys, amb una fotografia vella i arrugada, buscant una noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. No en va dir res a la seva àvia, i per això no tenia ni noms, ni dades, ni punts on iniciar la cerca. De manera que al cap de cinc dies va tornar cap a casa amb les mans buides, i, imagino, el cap ple d'idees.

A la novel·la, el jove Jonathan Safran Foer viatja des dels Estats Units a Ucraïna amb una fotografia vella i arrugada, buscant la noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. Només té el nom del shetlt on havia viscut, Trachimbrod, un guia i traductor, l'Alex, i un conductor, l'avi de l'Alex. També té por als gossos, i per això no li agrada la Sammy Davis Junior Junior, el gos pigall de l'avi de l'Alex, que es pensa que és cec.

La cerca de la història de l'avi de Foer toparà de nassos amb la història de l'avi de l'Alex, que també es diu Alex, i la noia de la fotografia es farà més i més inabastable. Tanmateix, la història està construida de manera força original, tot barrejant tres tipus de textos, tots escrits amb posterioritat al retorn de Jonathan als Estats Units. Per una banda, la novel·la, o intent, que l'Alex escriu sobre el viatge de Jonathan. Per una altra banda, les cartes que l'Alex li envia juntament amb els trossos de novel·la que va escrivint. I finalment, trossos d'una novel·la sobre com Foer s'imagina la vida del seu avi a Trachimbrod, fins a l'arribada dels Nazis. Per acabar-ho d'adobar, Alex no parla massa bé l'anlgès, i les cartes i la seva novel·la estan escrites amb un anglès artificial, una mena de barreja amb rus i traduccions literals de traductor automàtic, (manufacture sounds, no say no-truths, ...) cosa que fa bastant divertida la lectura.

Les tres històries (les esperances de l'Alex, el relat del viatge i els fets a Trachimbrod) es barregen amb molta habilitat i es retroalimenten, es relacionen en la mesura justa i permeten veure trets dels personatges i fins i tot parts de la història que no són no explícits, cal llegir-los entre una cosa i l'altra (això li encanta a Foer, em penso).

Sobretot en la història imaginada del que succeeix a Trachimbrod, hi trobarem moltes històries barrejades, moltes metàfores i divertimentos, algunes amb molta gràcia, algunes una mica pesades, que en alguns moments es fan difícils de llegir.

En qualsevol cas, si us cau a les mans, no deixeu de fer-hi una ullada. Penso que l'originalitat en l'escriptura de Jonathan Safran Foer no us deixarà indiferents.

(Per cert, algú ha vist la pel·lícula? Sé que el Pere sí i que no li va agradar).

El festín del amor, Charles Baxter

Els protagonistes d'aquesta novel·la són persones normals, que relaten en primera persona les seves experiències al voltant de l'amor i el matrimoni. Una parella de joves que treballen en una cafeteria i que els consumeix un amor fogós i intens, un professor de filosofia que mira de definir què és l'amor, en Bradley, que té un gos que es diu Bradley i que un cop i un altre s'ha casat amb la persona equivocada, la dona del segon matrimoni equivocat que explica la seva aventura amb un home casat que naufraga en un enamorament complicat de resoldre...

Segons la contraportada, és una reescriptura del Somni d'una nit d'estiu, però el cert és que jo això no ho he vist per enlloc. Més aviat he vist diferents històries, relligades amb una certa gràcia, i amb un estil àgil.

Interessant, però no és per tirar coets. Això sí, entretingut no ho treu ningú.

La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón

L'Elena em va posar tant bé aquest llibre (i a més me'l va posar dins el bolso un dia que vaig passar per casa seva) que no podia no llegir-lo de seguida que acabés el que tenia entre mans.

Crec que l'ombra del vent és un bon llibre, m'ha agradat, està ben escrit, la trama mantenia la tensió en tot moment, me n'he anat a dormir més tard de la una enllaçant capítols. També diré que és un best seller, i això, entre d'altres coses, vol dir que està fet, una mica, vulguis que no, a base de recepta. Una mica de passió, una mica de misteri, amors i cors trencats, el dolent més dolent que us pugueu imaginar, tot políticament ben correcte i els punts sobre les is.

La història se situa a la Barcelona de la post-guerra, i això li dóna un encant particular. La boira i el misteri hi naveguen perfectament. La trama és al voltant d'un llibre i el seu desaparegut autor, i això a mi em passa que m'emociona especialment.

No crec que calgui explicar massa de què tracta el llibre, em penso que és prou conegut, un llibre amb una història absorvent, un autor desaparegut, un misteri que s'entrellaça amb tots els personatges que van apareixent, un final no gens sorprenent.

El secundari (si fos una peli) Fermín és una passada, és el que més mola de tot el llibre. Proveu de parlar sempre en forma de tòpics!! i a veure si sou capaços de comunicar-vos!! Doncs ell ho és.