Garrotín i Encigalator, entremaliadures del Pau i l'Estel

La cordada Estel i Pau milita dins la divisió septimogradista, bastant per sobre del meu hàbitat natural. Valents, plens d'energia,  tenen bon ull per triar línies noves. 

Repetir les seves creacions em provoca una barreja de por, plaer i admiració que voreja els límits entre xalar i patir. 

Als seus llargs o hi volo o m'agafo, rarament encadeno. 

Si els amics han creat l'expresió "grau de Reus" per anomenar un 7a fàcil, podríem designar "grau Bergadà" als sisens que semblen setè d'aquesta simpàtica parelleta . 

Aquí va un petit recull de les seves creacions on hem gaudit i sofert

Totes d'una qualitat extraordinària, sempre en lliure, a la recerca del camí natural que marca la pedra

• del Doc, Montrebei
• Bany de Sang, Roca Alta - Vilanova
• Nakba, Paret del Migdia - Montserrat. Molta enveja de trobar aquesta petita meravella en un raconet tan màgic de la MUNTANYA
• La Furtadora d'Animes, a Paret de Catalunya - Montrebei
• Bèstia Negra, a l'Agulla de Montrebei, veritable joia
• Garrotín, Serra de Sant Joan. Mireu les fotos
• Encigalator a la Roca dels Arcs, Vilanova de Meià

Unes fotos de les dues darreres. 

Garrotín, línia superba que gaudeix de les tirades amb la que és, probablement, la millor roca de l'Urgell. I això és dir mooooolt

topo artística i pràctica

M'imagino el petit orgasmet que devien experimentar en desvirgar el diedre-sostre del tercer llarg, o les plaques de més amunt. L' Estel ho explica al seu blog de Garrotin

Primer llarg. Mires i dius, pse pse. 

T'hi puges i xales, però sense esperar-te el festival de dalt

Tercer llarg. FESTIVAL. Quin goig! 

Cinquè llarg. Visca el flanqueig

Pedra excelsa, cel lluminós

El mateix cinquè llarg però des de dalt 

Darrers llargs. 

Comoditat a R5... Que siga la Fiesta

Encigalator, mèrit per descobrir una línia a la Roca dels Arcs, amb entitat pròpia, bona i que no canibalitzi rutes prèvies. 

Al lloro amb els sisens

Ens escapem del darrer 6b enmig d'una bona nevada

 

Llaminadures dolces, sempre vénen de gust, encara que algun se m'indigesta... 

Mentre el cos aguanti, tornarem a provar els vostres plats. 

Els adornarem amb un bon raig d'aquella ratafia que sempre porta l'Estel, i unes ballaruques al so de la seva música

abraçada companys

més info al blog de l'Estel  

Gamarús, nova via al Tossal de l'Obaga de la Font (Alt Urgell)

 

La característica fissura del primer llarg de Gamarús. Joan Solé

Uhhh, uhhuu-uuhhhuuu, s'escolta mentre baixem rapelant una nit fosca, 200 metres de buit enmig de la boira densa.  

Al Tossal de l'Obaga de la Font no s'escolta el soroll de la C13, no veiem les llums de la presa, no s'hi perceb cap rastre humà. 

Oliana s'intueix lluny, sota la boira, amb una brillantor difusa i opaca. Hora i mitja de caminata solitària ens separa de la furgo, aparcada en una pista barrada per cadena que ignora qualsevol dret de pas. 

Els puputs canten al capvespre, el gamarús quan regna la nit. 

Gamarussos...  els cridem i ens contesten.  uhhuu-uuhhhuuu

Hem baixat tantes vesprades que ja som vells coneguts d'aquest rapinyaire nocturn i espabilat. La tornada travessa un bosc fosc i dens, ple de troncs vells on enniuar. Callen a mesura que ens apropem destorbats pel brogit i la llum dels frontals. 

Ul.lulen en allunyar-nos. Els responem i contesten, se'ns despedeixen. 

També se'n diu gamarús al tipus despistat, atolondrat, lent. Ben diferent del muixó que ens saluda. 

En som una mica, de gamarussos, perdent el temps trescant per llocs allunyats de tothom, treballant en línies que rebran comptades visites. Netejant, les lliurem de rocs amenaçants, les despullem de terra i herba, rectifiquem línies o bolts mal emplaçats. 

La via ha sortit variada, diversa a cada llarg. Diedres fissurats, desploms de bola cantelluda, plaques estratificades farcides de ratlles, plaques llises inexpugnables. 

La pedra exhibeix qualitats diferents: des de la roca sputnik grisa, fins algun tramet inevitablement rostollós. En general bo, sovint generant moviments sorprenents. Predomina el canto positiu on la força s'imposa a la tècnica. 

Aquí preferiràs semblar estibador de port que ballarí del Liceu

Marc Olivé, apurant el pas clau al L6 de la via, un 7a que ens tombarà a tots

No la recomanaria a tothom, 

però sé que agradarà (i força) als amants de l'escalada clàssica en llocs assalvatjats. 

Les xapes en reunions i plaques alleugen la severitat de la paret i permeten una escapatòria en cas de necessitat (anelles a les Rs). 

 L7, esforç final

 L5,  zona crustipànic

 Magnífica travessa per sobre de "Riglos"

En Joan Solé apurant L3. 6b+

Amb una mica de traça (i cura allí on la pedra ho exigeix) en sortireu ben parats i contents, sense jugar-vos el físic. 

Via un xic més senzilla que Mal de Ojo, i un punt ferèstega. 

Aprox i descens un xic més explicats

La Nadia, la Raquel, l'Ester i jo hem xalat d'allò més. Moltes gràcies per les risses i la paciència. 

Hem finiquitat els darrers 6 metres amb el Marc i el Joanet

Al Vix, el Santi i al Miquel els hem trobat a faltar. També l'Estel i al Pau.

 

Que la disfruteu !!! 

Mal de Ojo, Tossal de l'Obaga de la Font (Alt Urgell)

 Aquest raconet màgic s'ha convertit en la nostra zona predilecta de l'Urgell. 

La Joana gaudint a L3, fantasia de crepes i peus 

Un bon grapat d'atributs la tornen irrestible:

• Accès còmode i relativament ràpid
• el paratge tranquil i solitari, allunyat del bullici de la Nacional, silenciós 
• Una oferta variada de vies plenes d'aventura amb el caràcter que l'Emili, el Teixi, el Miquel, el Parce, el KimGil i d'altres han imprès
• i un tou de línies per inaugurar. 

Mal de Ojo és la nostra darrera proposta. 

Diria que prou bona, i menys compromesa del que aparenta la ressenya. 

Sostinguda en 6c+ amb moments de màxima intensitat concentrades en seccions curtes, i un pas de bloc al segon llarg difícil de llegir a vista. 

Panoràmica del Tossal, una paret amb dues fulles i orientacions

Hem anat enredant un conjunt variat d'amics entussiastes cada cop que pujava per l'Urgell, 

com un mercenari, sense cap mena lleialtat. 

 

Per apaivagar el remordiment d'aquesta aparent manca de fidelitat entrego als colegues les millors tirades, sovint menjant-me el rostoll

Confeso que he rectificat llargs oberts pels companys amb la petulància de qui es considera dotat de criteri infalible. També llargs meus, sense dubte ni racança. He modificat seccions quan no m'agradaven o quan jutjava que una alternativa convenia, ignorant el dret moral del seu autor.

I qui sóc jo per canviar-lo?

Qui sóc per erigir-me en àrbitre??? 

l'impressionant desllom del sisè llarg, tan sols 7a/+

Tot, tot, per un suposat interés comú que compartim els membres de la comunitat escaladora: la bellesa de la ruta. 

Assajar, canviar, millorar es converteix en una obligació quan consumeixes roca... sense oblidar el puntet de supèrbia i la vanitat pròpies de qualsevol aperturista. 

A vegades el "què" em commou molt, igual que el com o amb qui.  

 

Tornem a la via

Un començament "tot terreny" transmuta a pedra arrugada pel temps, plena de punxes i dibuixos, de gran exigència pels dits. 

Ester començant a obrir la via, fissura roja i rompuda

La Joana al "crux" de L2 i de la via, a l'esguard de l'Ester

La part mitja entrelliga plaques superbes amb diedres i seccions clàssiques, fissurades, 

en Tomeu al segon llarg

Iniciant la quarta tirada, roca crusti

entrant a la 5ª reunió, pas "crustinyant". 

Dos bolts eviten assegurar-te en un blog gegantí i sonor

fins la part superior on el canvi d'inclinació restarà un punt d'interés. 

Darrers dos llargs prou atractius i aeris. 

en Yaye obrint el darrer llarg

No hi aneu amb calor: el tou del dits patirien en excés, els peus us bullirien. 

Reserveu-la per dies de sol i fresca. La llum de les tardes d'hivern us transportarà al cel.  

El nom, com quasi sempre a l'Urgell, ve ple d'intencions i significats ocults. 

Qui vulgui aclariments que pregunti a la pobre Rut com va acabar a urgències ...

O inquiriu a l'Ester per la penitència patida entre neu i humitat, la quarta vegada que veníem a finiquitar el projecte

Les Malediccions existeixen... acabar-la ho ha estat

Repetint-la, crec que xalareu. 

per l'Urgell

L'Urgell bull amb l'esportiva aprofitant l'eclosió de nous sectors a l'ombra d'aquestos temps tòrrids. 

L'oferta de vies llargues orientades a nord o est creix lentament. Aprofito per comentar-ne tres que hem fet recentment amb impressions ben diferents. 

Sant Honorat emergent de la boira

Sánchez Gil, Narieda

Ombra tot el dia. 

Via històrica reequipada amb criteris estranys. 

Llástima, perquè amb una mica de neteja, algun pitonet nou i canviant de lloc les incomodíssimes reunions es convertiria en un veritable bombó. El debat sobre si les "actualitzacions" han de respectar estrictament peça per peça als mateixos llocs queda aquí en evidència. Cal moure algunes reunions aprofitant les repises. A vegades convé desplaçar un antic burí al lloc on realment cal, estalviant els superflus o vora fissures evidents, cercant el moviment en lliure. 

La variant de sortida ,dels mateixos reequipadors, aquesta sí encertadíssima, solca un mur magnífic i evita una canal herbosa i bruta.  

Wash Machine, Sant Honorat

Ombra tot el dia

Les vistes des del sud i també la vesant nord de Sant Honorat, us captivaran   

Cara nord del Masís de Sant Honorat

Una mica precavuts per les advertències de roca pèssima que circulava sobre aquest conglomerat, ens atansem a una de les grans clàssiques. I quin encert. 

Escalada pràcticament en lliure, oberta en solitari pel Ferran Rodríguez. Traçat directe i vertical cercant sempre la millor roca de la paret, pràcticament equipada (la pedra no permet gaires autoassegurances). 

Lloc sorprenent amanit per una aproximació dolomítica que segueix una vira suspesa a 40 metres d'alçada, i una baixada preciosa caminant per la vesant sud que permet recòrrer tot el massís

Aproximació i mapa, segons el llibre del Miquel Blanco

Nantros vam anar des del Coll de Mu, i vam baixar per una sendera a mitja alçada de les Moles per la cara sud. 

Ei Wachapei, Tossal de l'Obaga de la Font 

 Sol fins la una a l'hivern. Ombra a partir de migdia

Paret més llunyana del Tossal, ressegueix un riu de pedra gris travessada de franges horitzontals a mode de Vilanova de Meià. Pedra quasi sempre perfecte, amb un equipament adequat i barreja d'autoprotecció. 

vista cara Sud, la via aprofita les zones grises de la paret de l'esquerra

Via preciosa amb un sentit de l'itinerari i del moviment que clarifiquen el mestratge del Senyor del Montgrós. Quan s'aparta de la línia fàcil o evident et sorprén amb passatges entussiasmants. 

Menció especial al primer sostret de 6b (per bo, no per la graduació...), la secció de 7a i, sobretot, l'inici del cinquè llarg, una placa de 6b+ amb seqüències tècniques ben complexes de triar i obrir per un escalador solitari. 

6a i 6b 's  ben colladets. Cal dominar el 6c per passar amb dignitat i gaudir del traçat. 

Molt encertat Miquel!

Tornada caminant en hora i mitja per un petit sender indicat per marques grogues i blaves que val la pena resseguir sense agafar dreceres. En algun punt cal parar atenció. Et retorna directament a la pista d'aproximació en un recorregut circular que permet divisar la totalitat de la Serra de l'Aubenç.