Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

L'estrany cas del Sr. Valdemar

Il·lustració per a "La veritat sobre el cas del senyor Valdemar" de Harry Clarke (1919).


Una de les aficions d'Edgar Alan Poe, era publicar notícies falses als diaris. El relat: L'estrany cas del Sr. Valdemar, va ser un d'aquests enganys:

Hi parlava d'un experiment d'hipnosi amb un moribund, amb què volia endarrerir-li la mort i, fins i tot, véncer-la.

El va presentar en la revista American Whig Review (1845) com si fos un reportatge periodístic, amb la intenció de fer creure que era un fet real.  Robert Collyer, un hipnotizador li va escriure , tot assegurant que ell havia realitzar el mateix experiment amb èxit. 
També van creure que el relat era una història real els seguidors de Swedenborg, teòleg suec que va cercar incansablement la seu de l'ànima.
Al final Poe, va desmentir l'autenticitat del relat.

D'aquest fet parla en la seva obra: Marginalia (recopilació de gloses i anotacions editorials)


El més rellevant de la mentida no és el seu contingut, sinó la intencionalitat del mentider.
Jacques Derrida (filòsof)




Naked Came the Stranger

Portada del llibre


Mike McGrady, periodista del diari Newsday, convençut que els arquetips de la literatura estatunidenca havien perdut rigor i qualitat, va decidir mostrar-ho amb un experiment. 
Va publicar una novel·la, “Naked Came the Stranger”, amb la col·laboració de 24 periodistes, la qual va signar com a Penelope Ashe (cunyada de McGrady en la vida real). 

Sense tenir cura amb l’estil i amb la redacció del text, van omplir capítols inconnexes d’escenes de sexe, les quals mostraven la vulgaritat de la cultura literària americana en aquella època. 
El llibre va ser un best-seller l’any 1969, amb 20.000 còpies venudes.

Molts coautors, incòmodes pels guanys obtinguts, van decidir publicar la veritat, cosa que no va baixar les vendes, sinó tot el contrari. A finals de 1970, la novel·la que havia estat 13 setmanes en la llista de best-sellers del New York Times, va vendre 400.000 exemplars.


L’única cosa que em preocupa, són les 20.000 persones que van comprar el llibre abans que es descobrís l’engany.
Mike McGrady (periodista)



Llarga vida a l'emperador!




Els orígens de Joshua Abraham Norton, incerts, assenyalen que va néixer a Anglaterra i que va viure a Sudàfrica fins que va rebre l’herència del seu pare, a mitjans del S. XIX. Llavors es va traslladar a S. Francisco i va vemprendre exitosos negocis. Posteriorment es va declarar en bancarrota i va abandonar la ciutat.

Nou mesos més tard, va tornar-hi i diuen que, vestit amb uniforme de gala de l’armada, va anar a les oficines del S. Francisco Butlletí i va exigir que es publiqués la seva autoproclamació com a emperador dels Estats Units.
El director del periòdic va decidir fer-ho, humorísticament, i Norton I, es va convertir en un personatge molt popular, al qual, la gent li seguia el joc. 

El temps transcorria els habitants de S. Francisco es van acostumar a l’emperador. L’estimaven i el veneraven, fins al punt que el convidaven a dinar als millors restaurants i  li reservaven una llotja en els teatres.

Norton I, va llançar diverses proclames:

Ridícules: Va establir una multa de 25 dòlars a qualsevol que es referís a la ciutat amb el nom de Frisco.
Visionaries: Va ordenar la construcció d'un pont penjant que unís Oakland i San Francisco sense interrompre la navegació a la badia, just en el lloc ocupat avui dia pel Golden Gate.
Divertides: Va dissoldre els partits Republicà i Demòcrata i es va auto proclamar Protector de Mèxic.
L'emperador dels Estats Units (i protector de Mèxic) va regnar durant 21 anys. Sempre va viure a San Francisco, on es va convertir en una atracció turística més.

El 8 de gener de 1880 Norton I, va morir al carrer a causa d’una apoplexia i tothom el va plànyer. El San Francisco Chronicle va publicar una necrològica que deia:

“Sobre el brut asfalt, en la foscor de la plujosa nit, Norton I, emperador dels Estats Units d’Amèrica i Protector de Mèxic per la Gràcia de Déu, va trobar ahir cristiana mort”

Van assistir a l’enterrament més de 30.000 persones. Una altra necrològica explica per què a S. Francisco se’l va estimar tant:

“L’emperador Norton, no va matar a ningú, no va robar a ningú, no es va apoderar de la pàtria de ningú. Això no es pot dir de la majoria dels seus col•legues.”

El van enterrar al cementiri Massònic i més tard el van traslladar al cementiri Woodlawn. L’epitafi de la làpida diu:

“Emperador dels Estats Units i Protector de Mèxic”


El personatge del Rei, en Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, està basat en ell. 

...Però el vell va restar en silenci; no tenia gaire a dir i se’l veia descontent per les atencions que rebia el duc. Se li veia pensarós. A la tarda va dir:
––Mira, Aguassucias ––va dir––, ho sento molt per tu, però no ets l’únic que ha tingut problemes d’aquest tipus. 
––¿No?
––No, no ets l’únic. No ets l’únic que s’ha vist condemnat a la misèria.
––Ai!
––No, no ets l’únic que té un secret de naixement –– I juro que va començar a plorar.
––Espera! Què vols dir amb això?
––Aguassucias, puc refiar-me de tu? ––Pregunta el vell tot ploriquejant.
––Fins a la més cruel de les morts! ––Va agafar al vell de la mà, se la hi va estrènyer i va dir  ––: Aquest secret teu: parla! 
––Aguassucias, sóc el delfí desaparegut!
Podeu apostar que Jim i jo vam obrir els ulls de bat a bat. Després el duc diu:
––Ets, què?
––Sí, amic meu, és cert: tens al davant al pobre delfí desaparegut, Lluís 17, fill de lluís 16, i la Maria Antonieta.
––Tu! Amb la teva edat! No! Vols dir que ets el difunt Carlemany; si deus tenir sis-cents o set-cents anys.
––He tingut tants problemes, Aguassucias, tants problemes, que m’han encanudit el cabell i m’han dut aquesta calba prematura. Sí, cavallers, teniu al davant, vestit amb texans i en la misèria, al vagabund, l’exiliat, el perseguit i el sofrent rei legítim de França. 

(Capítol 19)




Tot el món comprèn a Mickey Mouse. Pocs comprenen a Hermann Hesse. Tan sols un grapat va comprendre a Albert Einstein. Ningú va comprendre a l’Emperador Norton.

(Principia Discordia: religió satírica)



Fades fotografiades




L’any 1917, dues nenes,Elsie Wright, i Frances Griffiths, parlaven d’unes fades amb qui jugaven als afores de l’aldea de Cottingley, Yorkshire. 
Asseguraven que s’havien fotografiat amb elles, la qual cosa va propiciar un debat, al voltant de l’autenticitat de les fotografies.

La notícia va arribar fins a Arthur Conan Doyle que en un principi va dubtar perquè les fades que apareixien a les imatges es veien en dos dimensions. Van enviar els negatius als experts de Kodak, els quals no van detectar cap frau i l’escriptor, convençut, va acceptar publicar-les a la revista inglesa Strand Magazine, amb el titular “Fades fotografiades”.
La fascinació per aquest fet el va dur a publicar l’any 1922, The coming of the fairies (Els misteris de les fades) i The Lands of mists, novel•la en què va reflectir les seves creences per les coses sobrenaturals.

Les fotografies van ser estudiades i debatudes durant 60 anys. Al 1982, Geoffrey Crawley, editor de la revista Journal of Photography, va assegurar que tenia proves que havien retocat les fotos.
Al 1985, Elsie i Frances, van confessar que les criatures fantàstiques eren retalls de paper, que només havien volgut fer una broma a les persones grans que es burlaven de les fades y que es van sorprendre molt, quan s’ho van creure. Tot i així, insistien que era cert que jugaven amb les fades quan eren petites.

Al 1997 es va estrenar una pel•lícula basada en aquest tema.

El que es necessita no és un coneixement dels fenòmens ocults, sinó conèixer els nens.
(Comentari d’un crític, quan es van publicar per primera vegada les fotografies a la revista Truth)



La marioneta




Avui, trobem un munt de cites a les xarxes socials, atribuïdes a Gabriel García Márquez, tot retent-li homenatge.
Aquestes, m’han fet recordar el poema “La marioneta”, que li van atribuir erròniament i va circular viralment als correus electrònics. L’autor és Johnny Welch, un ventríloc i el va fer servir en el show de la seva marioneta “El Mofles”. El poema va tenir un relatiu èxit el 1999. 

No conec la faceta poètica de l’escriptor, més enllà del realisme màgic de la seva prosa. Si alguna vegada va escriure poesia ho ha mantingut en secret. 
Gabo, va desmentir l’autoria amb la següent frase: “El que em pot matar és que algú cregui que vaig escriure una cosa tan cursi”.

La marioneta

Si por un instante Dios se olvidara
de que soy una marioneta de trapo 
y me regalara un trozo de vida, 
posiblemente no diría todo lo que pienso, 
pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, 
sino por lo que significan. 
Dormiría poco, soñaría más, 
entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, 
perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen,
Despertaría cuando los demás duermen. 
Escucharía mientras los demás hablan, 
y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate. 
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, 
Vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, 
dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. 
Si yo tuviera un corazón, 
escribiría mi odio sobre hielo, 
y esperaría a que saliera el sol.
Pintaría con un sueño de Van Gogh 
sobre las estrellas un poema de Benedetti, 
y una canción de Serrat sería la serenata 
que les regalaría a la luna.
Regaría con lágrimas las rosas, 
para sentir el dolor de sus espinas, 
y el encarnado beso de sus pétalos... 
Si yo tuviera un trozo de vida...
No dejaría pasar un solo día 
sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. 
Convencería a cada mujer que ella es mi favorita,
y viviría enamorado del amor.
A los hombres les probaría cuán equivocados están, 
al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, 
sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. 
A un niño le daría alas, 
pero le dejaría que él solo aprendier a volar.
Y a los viejos les enseñaría que la muerte 
no llega con la vejez sino con el olvido. 
Dios mío,Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres 
He aprendido que todo el mundo quiere vivir 
en la cima de la montaña, 
Sin saber que la verdadera felicidad está 
en la forma de subir la escarpada.
 He aprendido que cuando un recién nacido 
aprieta con su pequeño puño, 
por vez primera, el dedo de su padre, 
lo tiene atrapado para siempre.
Y he aprendido que un hombre 
sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, 
cuando ha de ayudarle a levantarse. 
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, 
pero finalmente de mucho no habrán de servir, 
porque cuando me guarden dentro de esa maleta, 
infelizmente me estaré muriendo.


Santayana




Hi ha una cita que s’utilitza sovint quan es tracten temes de guerra:

"Només la mort ha vist la fi de la guerra", de l'obra Soliloquies in England and Later Soliloquies (1922). 

Atribuïda a Plató, al mur de l'Imperial War Museum de Londres, en el discurs de comiat del General MacArthur a West Point al 1962 i en la pel•lícula Black Hawk derrocat, no apareix en cap dels seus treballs.

La frase és de George Santayana, un assagista de mitjans del segle XX, tal com ho recull Yale Book of Quotations, que conté més de 12.000 cites famoses, ordenades alfabèticament per autor. 
És únic en el seu enfocament en cites americanes i la inclusió de temes de fonts literàries, històriques, cultura popular, esport, informàtica, ciència, política, dret i ciències socials. 
Articles anònims apareixen en les seccions dedicades a les cançons populars, eslògans publicitaris, eslògans de televisió, proverbis i altres. 
En molts casos, una nova investigació per a aquest llibre ha destapat una data anterior o un autor diferent del que s'havia entès.

Sembla ser que que aquesta frase va ser la resposta de Santayana en escoltar altra frase del president Wilson sobre la Primera Guerra: "Aquesta és una guerra que posa fi a totes les guerres".



Al Cèsar el que és del Cèsar
(Jesús)



Els protocols dels savis de Sió




Els protocols dels savis de Sió, és una obra de ficció que consta de 24 capítols, en què s’acusa als jueus de conspirar per dominar el món mitjançant la manipulació de l’economia, el control dels mitjans de comunicació, i el foment dels conflictes religiosos.. Sembla ser, però, que la conspiració, els presumptes líders i els savis de Sió, no han existit mai.
Es desconeix el seu origen.

L’any 1903, uns panflets de l’obra es van publicar per entregues en un diari rus, Znamya (La Bandera).
L’any 1905 es va publicar, també en Rússia, una versió que ha perdurat, la qual es va traduir a diversos idiomes. Es va publicar com a apèndix del llibre: El Gran en el Petit: L’adveniment de l’Anticrist i el Domini de Satan en la terra. L’autor era l’escriptor rus Sergei Nilus.

L’any 1917 els emigrants anticomunistes van dur-los a Occident i posteriorment diverses edicions van circular pels EU, Japó i Sudamèrica. 
Als anys 20 va aparèixer una traducció àrab.

L’any 1920, Henry Ford, el magnat, va publicar en el diari de la seva propietat, The Dearbon Independent, diversos articles que es van recollir al llibre: El Jueu Internacional. Va ser elogiat per Adolf Hitler i Joseph Goebbels (ministre de propaganda nazi).

L’any 1921, el diari londinenc Times, pa conformar que els textos s’havien copiat d’una sàtira política francès, que no mencionava per a res als jueus: El diàleg en l’Infern entre Machiavelli and Montesquieu (1864).
Altres investigacions van revelar que un capítol de Biarritz (1868), novel•la escrita per Herman Goedsche, també va ser font d’inspiració.

L’any 1935, un tribunal suís va multar els líders nazis per fer-los circular en Berne, Suissa, tot considerant-los difamatoris

L’any 1993, un tribunal rus va dictaminar que una organització d’extrema dreta havia comés un acte antisemita en publicar-los.

Malgrat que es consideren un frau, els Protocols continuen sent els textos antisemites més influents dels darrers cent anys.


Una ment sàvia, oberta, activa, ferma, amb força i convicció i independent, aquestes característiques són les més influents, fan a l'home un ser intel·ligent, savi, amb determinació i exempt de tota manipulació i, per tant, lliure.




Hughes




A finals dels anys 70, els accionistes de la companyia aèria TWA, propietat de Hughes, el van denunciar per gestions negligents. El magnat no va comparèixer al judici, la qual cosa va desencadenar un joc d’intrigues.

Clifford Irving, escriptor no gaire conegut va decidir aprofitar aquell succés i fer-lo rentable. La idea era escriure l’autobiografia de Hughes. Sense dubtar-lo, va contactar amb un altre escriptor, Richard Suskind, conegut pel treball minuciós en les investigacions que feia i li va demanar que l’ajudés.

Finalitzada l’obra, es va posar en contacte amb l’editor McGraw, de l’editorial  McGraw-Hill, al qual li digué que havia mantingut correspondència amb l’excèntric multimilionari, a més a més de diverses reunions clandestines i que aquest li havia encarregat l’autobiografia. La tendència a reunir-se en llocs remots i aïllats de Hughes, i les cartes falsificades que Irving els va presentar, va fer la història creïble. L’editorial, encantada amb el projecte, va pagar 850.000 dòlars, acordats al contracte en què l’escriptor va falsificar la firma, i es van comprometre a actuar amb la màxima discreció. Es va decidir que posteriorment la biografia apareixeria per capítols a la revista Life.

A la tardor del 1971 es va entregar el text definitiu en què fins i tot havia anotacions fetes per Hughes. Van utilitzar un manuscrit del biògraf Noah Dietrich, antic col•laborador del novel•lista, que havia escrit unes memòries en què relatava la seva relació amb el magnat, les dades valuoses del qual van servir per enganyar als experts. Aquests, tampoc no van detectar la falsedat de les firmes.

Quan es va fer pública l’obra, les empreses del milionari van denunciar el frau, però l’escriptor no es va acovardir, tot pensant que no compareixeria per destapar el muntatge fraudulent. 
Ho va encertar, no va comparèixer personalment, però si que va convocar una conferència telefònica amb set periodistes que el coneixien, amb la qual cosa reconeixerien la veu, i va donar tota mena de detalls per desmuntar el frau. 
L’escriptor va assegurar que la veu era una falsificació, però quan l’advocat de Hughes va presentar una demanda contra ell i l’editorial, va claudicar i va confessar.
El llibre no es va publicar. Existeix una edició pirata molt buscada pels col•leccionistes.

El cas es va dur al cine en la pel•lícula The Hoax, al 2006.

Curiosament, Orson Wells va conèixer personalment a Eivissa a Irving i al pintor falsificador de què parla en un dels seus llibres: Fake!, Elmyr de Hory, un dels més grans falsificadors d’obres d’art del S. XX, que es va suïcidar al 1976 quan l’anaven a fer presoner. Es jactava que van enviar un dels seus “Picasso” a Picasso per identificar-ne l’autenticitat i que quan el pintor va saber la quantitat astronòmica que havien pagat per la falsificació, va dir: Deu ser autèntic!
El cineasta, fascinat per les seves històries i tot aprofitant el documental sobre Elmyr que François Reichenbach va filmar per a la BBC, va rodar “F for Fake”, film en què reflexiona sobre la dualitat del real i el fictici en la representació artística, basada en els dos defraudadors. 


Neruda?



Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar...

El polític italià Clemente Mastella, líder de la Unió de demòcrates per a Europa, va llegir aquest poema al Senat, tot citant a Neruda com a autor, en votar en contra de la moció de confiança sol•licitada pel ministre Romano Prodi.

La premsa italiana i la Fundació Pablo Neruda van desmentir l’autoria atribuïda al poeta xilè. Va ser l’autora, Martha Madeiros, qui es va posar en contacte amb la fundació per aclarir l’autoria. Els versos pertanyen als textos publicats l’1 de novembre del 2000, al diari on col•labora i també al seu llibre: “Non-Stop Crônicas do Cotidiano",  amb el títol “A Morte Devagar”.

Morre lentamente quem não troca de idéias, não troca de discurso, evita as próprias contradições.
Morre lentamente quem vira escravo do hábito, repetindo todos os dias o mesmo trajeto e as mesmas compras no supermercado. Quem não troca de marca, não arrisca vestir uma cor nova, não dá papo para quem não conhece. 
Morre lentamente quem faz da televisão o seu guru e seu parceiro diário.

Hi ha mentides inapel•lables.


Hobbes




"Homo homini lupus" (L’home és el llop de l’home) , és una locució atribuïda a Thomas Hobbes, filòsof anglès del s. XVII.
Es diu que la podem trobar en la seva obra, “Leviatan o la matèria, forma i poder d'una república eclesiàstica i civil ". Un tractat sobre la naturalesa i sobre com s’organitzava la societat, que va escriure al 1651.

Tot i que la frase es va popularitzar a partir d’aquesta obra, l’autoria pertany a Tito Macio Plauto, comediògraf que va néixer l’any 254 a. C.
El text concret deia: "Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit" (Llop és l'home per a  l'home, i no home, quan desconeix qui és l'altre).

Tampoc és cert que el filòsof la va utilitzar a “Leviatan”, sinó a "De cive", escrit al 1642, en què analitza les relacions entre els homes, els problemes polítics i socials, com a condicionants del moviment de l'organització i el govern civil; concretament al pròleg sobre el ciutadà.