L'enamoradís

Ho he de confessar, sóc enamoradís de mena. La veritat és que ja m’ho ha semblat avui mateix quan t’he vist per primer cop. Bruna, amb els cabells rinxolats i mirada d’anar per feina. Ara no podria dir si alta o baixa, prima o grassa, m’han captivat les teves mans, i només m’he fixat en això. Les teves mans desprenen confiança i dolçor, quan m’has tocat he sentit una immensa pau que ha recorregut tota la meva espinada i no he pogut evitar fer-te un somriure que tu potser no has vist o potser has fet veure que no volies veure. Ja entenc que la teva feina no et permet segons què.

Però és clar, com que sóc enamoradís, crec que ja ho he dit, no havien passat ni cinc minuts i ja m’he fixat en una altra. Rossa com un fil d’or, i perdoneu la carrinclonada, ulls blaus i llavis molsuts com no havia vist mai. No he pogut evitar fixar-me en el teu pit, hem estat molt a prop l’un de l’altre, només uns moments. Els suficients per a rebre aquella escalfor que segurament mai podré tornar a tenir. Has vingut i has marxat de la meva vida en un no res i crec que mai t’oblidaré.

Pel que veig, a més d’enamoradís sóc un mentider. Només ha calgut veure que se m’acostava la noia pel roja d’ulls verds i pigada que em somreia encara no sé per què. Han estat uns instants fascinadors, però només uns instants.

I ara estic aquí, al teu costat. Veig com dorms plàcidament i voldria endevinar com deuen ser els teus ulls. El teu gest em transmet serenor, potser felicitat i maleeixo aquest moment per no poder jurar-te amor etern. No puc parlar.

Això d’haver nascut avui i estar a la sala de nadons amb tantes infermeres amunt i avall em fa posar nerviós.

Tic Itaca

Aquell equip estava format només per virtuosos de la pilota. Per ells el futbol no tenia cap secret. Ja feia tres temporades que eren els clars dominadors de totes les competicions, tres lligues, tres copes, tres champions, tres continentals i tres trofeus de festa major.

Els periodistes ja no sabien on furgar per demanar nous rècords, no només en número de gols, partits guanyats, minuts imbatuts, si no també en altres extravagàncies. Gols marcats amb el peu esquerra després del minut trenta de la segona part per jugadors amb el dorsal senar, que el seu nom comencés per “F” i que tinguessin una piga a la natja dreta del cul en forma de papallona. Tenien tots el rècords.

L’entrenador però era insaciable i mai no en tenia prou. Aquell final de temporada estava sent una mica disputat, potser per què els jugadors havíen aixecat el peu o potser per què l’equip rival (només n’hi havia un, els altres, segons la premsa, jugàven una altra lliga), estava més encertat que de costum i havia aconsseguit arrivar al darrer partit empatat a punts amb líder de les tres darreres temporades. I no només empatat a punts, sino també a gols a favor i gols en contra.L’equip líder ho era simplement per què van posar els noms dels equips per ordre alfabètic. Una situació realment insòlita.

Així que arribà el partit definitiu de la temporada. El primer alfabèticament contra el segon. Tots els jugadors en perfecte estat físic i mental per a afrontar el repte. El guanyador seria el campió de la lliga més disputada de tots els temps. I a l'hora assenyalada va començar el partit.

La primera part va ser tant espectacular com ensopida. A partir de la sacada inicial els jugadors líders van fer un rondo que va durar els quaranta cinc minuts de joc. Si bé és veritat que no van xutar ni un sol cop a porteria, els altres no van ser capaços ni de tocar la pilota.

Durant el descans, l’entrenador els va dir que amb alló no n’hi havia prou i es va embolicar en comparacions i explicacions metafòriques i quasi parabòliques, que la veritat sigui dita els jugadors no van entendre.

Van sortir al camp a jugar la segona part, decidits a trobar la seva Ítaca particular.

Sacada inicial de l’equip contrari, un i dos tocs i ja van perdre la pilota. Va començar de nou un rondo per tot el camp. Exceptuant els dos tocs de la sacada, la possessió de la pilota era del 100 % per a ells. I seguien i seguien pensant que la seva Ítaca era tenir la pilota sempre. En el darrer minut de partit, tenint a l’adversari rendit als seus peus i extenuat de perseguir la pilota per tot el camp sense abastar-la mai, el capità va voler fer una jugada que posés el fermall d’or i diamants a la seva actuació i va fer una passada d’esperò cap al porter des de el mig del camp. El porter que en aquells moments estava distret parlant amb un fotògraf, no va veure venir la pilota i va entrar a la porteria.

Així va ser com van perdre el campionat i van tenir un nou rècord. Van ser capaços de perdre un partit en que el contrari, ni va tocar la pilota.

Vertaderament una cosa mai vista...

Les cigonyes

Aquella família de cigonyes portava generacions i generacions anant i venint, amunt i avall, buscant el clima més propici per a el seu benestar.

No estava massa clar si volar tants quilòmetres al cap de l’any les feia massa felices. Mai s’havien plantejat si aquest anhel de viatjar era a causa de la simple tradició o bé que estaven genèticament programades per a fer-ho.

El que en canvi sempre els havia fet molta i molta ràbia era que quan s’aturaven a descansar en algun punt alt de les ciutats per on passaven, sempre hi havia alguna persona que les assenyalava amb el dit i li deia al nen o nena que els acompanyava:

-         Mira les cigonyes ! Potser algun dia et portaran un germanet !

I es quedaven tant amples.

Allò les trastornava molt per què seguidament les cigonyes petites començaven a fer preguntes d’aquelles que fan els menuts:

-         Mama ! Nosaltres portem els bebès dels humans ?

-         I quan ho fem ? Jo no ho he vist mai ?

-         Si un dia portem un bebè que me l’ensenyaràs ?

-         I a on recollim els bebès per portar-los ?

I així cada vegada any rera any, pregunta rera pregunta, i totes sense una resposta real.

La gota que va fer vessar el got va ser aquella tardor, mentre reposaven a dalt d’una esglèssia, quan una cigonya petita es va atansar al grup amb posat de milhomes i va dir :

-         Si les cigonyes portem els bebès als humans, han de ser els humans qui posin els ous als nostres nius, no ?

La cigonya en cap va ordenar aixecar el vol al grup i posà rumb cap a l’Àfrica.

La terra promesa

Aquella promesa els va omplir d’esperança. Els van dir que a ultramar trobarien un país meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’alló més planera.

I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.

-         Què falta gaire ? - va demanar el més petit de tots.

-         No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.

NOTA : Aquest conte el vaig escriure l'octubre del 2012, per un programa de ràdio d'en Joan Barril. Demanaven contes molt i molt curts. Després d'enviar-lo, no vaig poder tornar a sentir el programa ( la veritat és que tampoc no m'en vaig preocupar massa ). Avui l'he trobat fent neteja a l'ordinador i de sobte he pensat que potser mai no l'havia llegit ningú.

NOTA 2 : Potser és més interessant la NOTA que el conte......

Integració

En Marla i l’Esca van arribar a la nostra terra per mar.Un llarg viatge els va portar fins a les nostres costes i van ser acollits en un petit poble pescador.

- Marla, vols dir que aquesta gent ens acolliran ? Em sembla que som massa diferents....

- No siguis negatiu Esca. El meu pare sempre m’ha dit que els pobles es poden integrar sense cap problema, sempre que hi hagi respecte i que el nouvingut s’adapti als costums de la terra d’acollida. Nosaltres som respectuosos i no ens serà difícil adaptar-nos a aquesta nova situació.

- Com a tu et sembli, però jo no ho veig clar.

I així va ser com van començar a pensar en que seria el que més agradaria al seu poble d’acolliment, per a demostrar-los que es volien integrar.

Van aprendre l’idioma i la seva història, la més recent i la més antiga. Van estudiar la seva geografia i el seu art, coneixien rius i muntanyes pel seu nom i situació, pobles i ciutats i els més emblemàtics monuments i obres d’art.Respectaven totes les lleis i autoritats administratives. 

Amb tot aquest bagatge es van decidir a immiscir-se encara més en la seva integració i es van apuntar a un curset de danses populars. Estranyament els van dir que alló era molt senzill, que amb una sola classe n’hi hauria prou.

En Marla i l’Esca i altres companys que també s’hi van apuntar van acudir el dia concertat a l’hora assenyalada amb l’il·lusió d’aprendre a ballar.

- Marla, a mi que em perdonin, però això és una collonada. Em sembla que la setmana que ve, m’en vaig a Vilafranca a que ensenyin a fer castells, això de les sardanes no ho acabo de veure massa clar....

- Tu mateix Esca, no sé pas si hi trobaràs la diferència, aquesta gent son d'idees fixes....

L'arbre

Psssst, psssst...

Qui em demana ?

Aquí sota senyor...

Senyor ? Si un cas senyora. Jo sóc una senyora branca. I tu qui ets galifardeu ?

Jo...un branquilló. Em podria dir que hi fem aquí ?

Doncs esperar Nadal, ja veus...

I per què no som al bosc ?

Doncs per què...cada any ens planten en aqueta plaça i esperem que sigui Nadal, ja veus...

I per què ens posen aquests ridículs llums de color blau ?

Doncs per què...a ells els sembla que així som més bonics, ja veus...

Ells ? Qui son ells ?

Doncs...ells i elles son aquestes bestioletes de dues potes que corren per aquí baix i ens guaiten i ens fan fotos i per uns dies es creuen ser més feliços, ja veus...

I quan hagi passat Nadal què ?

Doncs...malament rai nano. Normalment ens treuen els llums ens carreguen a un camió i ens porten a una planta de compostatge, ens esmicolen i ens trituren i ens porten el bosc per que servim d’adob per a fer crèixer altres arbres que un dia tallaran i portaran a la plaça, els penjaran llums de color blau i esperaran Nadal, com nosaltres. Aquest és el nostre cicle, ja veus...

Quina bestiesa i quina feinada ! I no seria més pràctic deixar-nos al bosc i qui ens vulgui veure que vlgui, qualsevol dia de l’any ?

Doncs..segurament, però no hi ha qui els faci entendre a aquestes bestioles, ja veus...

I...

Ja n’hi ha prou de preguntes branquilló ! Que tinguis un bon Nadal !

Igualment senyora branca...bon Nadal.

La tercera invasió

(Aquest conte ha estat publicat al butlletí electrònic de la SCCFF en l'edició de tardor de 2012.)

El governador estava mig endormiscat després de menjar el seu àpat favorit i el seu assistent anava acomodant delicadament els seus vuit tentacles en flonjos i confortables coixins.

Sobtadament entrà el secretari i fent voleiar els onze ulls amunt i avall,  cridà amb la boca anterior :

Senyor governador, ens estant envaint !!!

I com ho sabeu senyor secretari ? – digué el governador arrossegant la veu i incorporant el seu gelatinós cos endavant. 

Senyor governador, centenars de naus estant aterrant al nostre aeròdrom i els analistes es temen el pitjor. Els detectors de substància viva alienígena s’estan tornant bojos, pel que sembla a cada nau hi ha més d’un centenar d’éssers vius – continuà cridant el secretari.

I per què els nostres sensors de vigilància no ho han detectat ?

Pel que diuen els tècnics, aquestes naus que ens han envaït han arribat sobtadament, es veu que viatjaven a una velocitat molt propera a la de la llum. Naus de neutrins, ha confirmat el director general del laboratori de tecnologies avançades.

Naus de neutrins ? Sens dubte venen de molt lluny i tenen una tecnologia infinitament superior a la nostra. – El governador començà a lliscar damunt del seu llardós peu i dibuixà una espiral de baba al voltant del secretari – I son perillosos aquests visitants ?

No ho sé governador, vaig a demanar els darrers informes dels nostres observadors al lloc de l’aterratge. – el secretari es posà un tentacle a la tercera orella i tancà tots els ulls durant uns segons – Senyor governador m’informen que invasors han començat a baixar de les naus i es dirigeixen cap a la terminal. En principi no semblen amenaçadors doncs no mantenen cap formació militar ni aparentment duen armes. També m’informen que es mouen gairebé lliscant sobre una mena de peus que tenen al final de dues cames, la majoria es desplaçen lleugerament encorbats endavant i somriuen. Alguns porten a una de les dues úniques extremitats superiors una mena d’enginy que no sembla massa perillós i que els dona un aspecte de trípode quan es mouen. Aparentment n’hi de  dos sexes diferenciats, en principi, per la indumentària que cobreix la seva lletosa pell. Els de cap rodó al·lopècic porten una mena de fundes que els protegeixen les extremitats inferiors i els altres, que tenen el cap cobert amb una estranya substància filamentosa, molt més nombrosos per cert, duen una mena de tubular d’aparença tèxtil que no els tapa totalment les extremitats. Avancen amb pas lent, es fixen en tot el que veuen amb admiració i xiuxiueigen entre ells contínuament amb un codi de comunicació desconegut per a nosaltres. – informà el secretari.

En principi no semblen una amenaça – digué despreocupat el governador – però pel que dieu son molts. Ens caldria saber d’on venen o com a mínim de quina espècie son. Contacteu amb el Centre d’Identificació a veure que en saben.

Després d’uns instants d’espera el secretari digué :

Senyor governador, ja tenim una primera opinió amb una possibilitat d’error de només un 0,01 %. Els nostres científics creuen que son terrícoles però.....

Terrícoles !!! – bramà el governador – però com es possible que aquests éssers tinguin una tecnologia tant avançada ? I quin és el però que m’heu anunciat ?

Doncs pel que m’informen, podria ser que el secret de tot plegat fos dins d’unes bosses de color blau que porten tots i cadascun d’ells penjada a l’espatlla. Els nostres exèrts estan intentant esbrinar què significa la llegenda que llueixen.

Porten alguna inscripció críptica ? – interrogà el governador.

Efectivament senyor – contestà el secretari – a la bossa tots hi porten la grafia : IMSERSO.   

L'home gris

Hi havia una vegada un home gris. L’home gris no era un home de contrastos, més aviat al contrari era un home bastant constant. L’home gris no era ni blanc ni negre, era un terme mig i per aixó no destacava mai en res. L’home gris era tant gris que ni tant sols sabia anar en bicicleta.

L’home gris quan es posava al sol era tant tènue que no es veia i de nit en mig de la fosca no era prou clar i quedava mimetitzat en el no res. Portava una vida senzilla, discreta, segurament massa rutinària i aixó el convertia en un home sense alts ni baixos.

L’home gris no era ni optimista ni pesimista, ni alegre ni trist, ni tendre ni barroer. L’home gris ho relatitvitzava tot i aixó no el portava mai enlloc. Ni endavant ni endarrera, ni a començar ni a acabar res, ni a pujar ni a baixar. L’home gris era constant, com el temps.

Però l’home gris sempre havia somniat en ser alguna cosa més i aixó li donava un malestar general, que no era prou greu per prendre una determinació, ni prou lleu per a no fer-ne cas.

L’home gris tenia un problema, ni gran ni petit, però un problema. L’home gris tenia el cor de colors, però ell no ho sabia.

El Web

En Pepet volia ser modern però amb això de les noves tecnologies era més aviat una mica maldestre, sapastre i desastre. Els seus amics, per dir-ho d’alguna manera, coneixedors de les seves limitacions tecnològiques el van convèncer de què el que realment importava era tenir un espai web.

- Amb un espai web, seràs el “puto amo” de la xarxa – li deien – et coneixerà tothom i reberàs centenars de milers de visites per què tothom voldrà saber coses de tu. Això si, procurat un bon domini i que ningú en pugui registrar cap de semblant, si no ho fas així, fracasaràs.

- Què voleu dir ? – va respondre en Pepet desde el seu desconeixement no de causa si no més aviat informàtic.

- Doncs és molt senzill Pepet – els seus amics començàven a veure que l’estaven ensarronant de cap a peus – per exemple, si vols un domini que sigui pepet.com, quan vegin el teu èxit començaran a sortir espais webs amb noms similars, pep.com, pepe.com, pepu.com,...I tu perdràs popularitat per la fragmentació continuada e les visites a altres llocs. – amb aquesta darrera frase gairebé es parteixen de riure al davant mateix dels seus nassos.

- Ho tindré en compte. Vosaltres si que sou uns amics de debó – i amb una sentida abraçada es va acomiadar d’ells.

Obsessionat en que ningú li pogués copiar el domini (aquesta paraula li agradava, “domini”, li donava sensació de poder, de milhomes...) va estar dos mesos sense sortir de casa, rumiant i rumiant sense parar en la forma i manera de fer el nom del seu espai web inviolable. I finalment se’n va sortir, va fer dissenyar un espai web fantàstic i en va registrar el domini. L’endemà va convidar als seus amics a berenar i els va anunciar l’adreça oficial del seu espai web :

www. aquesteslespaiwebdenpepetiprouusenguardareudefernedaltres
ambnomssimilarsperquejoquanmenfadotincmoltmalhumoriperdoelsestrebsambmoltafaciliatiamesusadverteixoquesocescorpiielsescorpinstenimmoltmalalletipodemfermoltdemalsienshoproposemaixidoncsqueaneualertaambelquefeusinovoleutenirunproblemadedebo.cat

Què us sembla nois? – va dir ufanós, tot posant-se les mans a la cintura i somrient amb una falsa malícia.



L'ombra del gat

Hi havia una vegada un gat de carrer. Va neixer al carrer i vivia al carrer, però era un gat una mica més espavilat que els altres. De petit la seva mare es va esforçar d'alló més en ensenyar-li a caçar ratolins i ocellets. El va portar a tots els llocs on s'acumulava l'aigua de la pluja i sempre podria veure si tenia set. El va ensinistrar a esmunyir-se dels perills i a no refiar-se massa dels humans, doncs sovint alguns eren de mena traidors.

Però el gatet, un bon dia es va adonar que ja havia esdevingut gat i va començar a campar per les seves. Aviat es va adonar que allò de caçar i beure aigua bruta no estava fet per ell.

Aleshores va recordar que la seva mare li havia dit que alguns humans eren de mena traidors, per tant això volia dir que n'hi havia que no ho eren. Només calia trobar-ne un i fer-se'n amic.

Va voltar pel barri, entrant i sortint de patis i jardins. Va trobar nens que li deien "vine mixeta ! " i després li clavaven una pedregada, va trobar homes que el volien enverinar i d'altres que li engegaven els gosos.

Però un bon dia, estat assegut prenent el sol al davant d'una paret es va veure sorprés per una senyora que li posava un bol d'aigua neta i una mica de menjar al davant.

L'endemà hi va tornar i es va tornar a aseure al mateix lloc i la senyora va tornar a sortir i va tornar a donar-li aigua i menjar.

I mica en mica es van anar fent amics, a voltes fins i tot la senyora li parlava :

- Ets tant negre que a voltes no sé si ets tu o la teva ombra !!! - i reia ella sola.

Una altra preocupació que tenia el gat era saber com es deia realment. Havia sentit molts nens que el cridaven mixeta, però això no podia ser el seu nom. També havia sentit com alguna persona adulta, bastant estúpda per cert, li deia al seu fill quan ell passava - Mira un miau ! . Però ell estava segur de que tampoc no es deia miau. Aleshores va pensar que la senyora que li donava menjar cada dia el debia anomenar d'alguna manera, però no sabia, ni podia  preguntar-li.

I així van passar les setmanes, els mesos i els anys. Cada dia el gat asegut davant de la paret fent una ombra tant negre com ell mateix. I va passar tant de temps que cada dia el gat feia ombra a la paret que amb els anys hi va quedar una marca. Per això si algun dia arribava tard la senyora el cridava :

- On ets Gatffity ?

I així va ser com finalment va saber el seu nom.

La petita balena

Va nèixer un dia qualsevol, al cap i a la fi les balenes no celebren mai el seu aniversari doncs es veu que al mar no hi ha manera de tenir les espelmes del pastís enceses gaire estona.

Si voleu que us digui la veritat, tampoc no és massa important saber si era mascle o femella, pel que sembla en aquests animalons costa de veure quan son petits i només pesen uns 500 quilos.

El cas és que la nostra petita balena estava molt preocupada per què els altres habitants del mar, peixos i mamífers com ella mateixa o mateix, tant se val, es feien un tip de riure cada vegada que la veien.

I ella tornava amb la seva mare tot plorant i dient:

- Mama, mama, els altres animalets se'n riuen de mi.

- I que ho fa això ? - responia la mama balena.

- Doncs em diuen que els faig molta gracia per què sempre faig ganyotes.

- I es veritat, sempre fas ganyotes, però no per això t'has d'avergonyir de res.

- Ja ho sé, però a mi m'empipa. Jo no ho faig expressament.

- I és clar que no ho fas expressament. Ja vas nèixer així, fent ganyotes i potser això et farà ser diferent als altres i triomfar en aquesta vida i potser més enllà.

- Però com em pots dir això mama...com vols que una balena que fa ganyotes triomfi en aquesta vida i potser més enllà. De debó que t'ho creus ?

- I tant, n'estic completament segura. Sense anar més lluny, avui he parlat amb un senyor que es veu que li agrada escriure històries, un tal Herman no sé què, que m`ha dit que està molt interessat en tu.

- Molt bé, d'acord. Però tothom se'n riu de mi mama.

- Ja n'hi ha prou d'aquest coll !!!! Ja t'he dit que seràs famós i ara senyoret Moby Tic a sopar i a dormir!!!!

P.D. Herman Melville va publicar a l'any 1851 una novel.la, que d'alguna manera parlava de tot això.

Potser les coses no canvien tant.......

Fa molts anys, el meu avi, veient que jo no m'acabava de decidir cap on encaminar el meu futur, em va donar un consell d'aquells que deixen empremta:

Compraràs, vendràs....però mai no fabricaràs.

Potser va ser casual, potser va ser predestinat, però un dies més tard vaig ser contractat per una empresa de roba interior masculina de Mataró.

Vosté serà el nostre viatjant - em va dir l'amo de l'empresa arrapapat al darrera d'un impressionant taula de roure - la seva feina serà viatjar i vendre els calçotets que nosaltres fabriquem per tot el territori.

Les coses em van començar a anar bé i en un parell d'anys jo solet venia el vuitanta per cent de la producció de la fàbrica. Un bon dia passejant pel carrer, em va aturar un home i em va dir:

- Vosté és el viatjant que ven més calçotets del país oi ?

- Si senyor, per servir-lo.

L'home em va explicar que era el cap de produció d'una empresa  competència directa d'on jo treballava. Volíen contractar un venedor per a millorar els seus resultats i per això no estaven disposats a reparar en despesses. Em va fer una suculenta oferta econòmica i em van contractar com a venedor.

- I què volen que faci com a venedor, jo sempre he fet de viatjent...

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

Amb la meva experiència i la meva cartera de clients no em va ser gens difícil aconsseguir resultats profitossos per a l'empresa i per a mi.

Un bon dia em van comunicar que l'empressa s'havia fusionat amb un altre fabricant de calçotets i que el director comercial volia parlar amb mi.

- Vosté dirà - li vaig dir amb la màxima educació.

- Doncs és molt senzill, d'ara en endavant, vosté passarà a ser una peça clau dins del nostre equip. Haurà de reportar setmanalment la seva activitat i esperem que sigui un dels nostres millors comercials.

- Perdó, però com a comercial que he de fer,...jo sempre he estat venedor.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

La veritat és que tot continuava sortint rodat. Els calçotets es continuaven venent, per damunt de totes les crisis i modes. La veritat és que ser comercial, tampoc no m'anava malament.

Però es veu què el món no para de girar i un bon dia al matí se'm presenta un home molt seriós i em diu que és el cap de recursos humans, segueix dient-me que la meva antiga companyia ha estat absorvida per una gran multinacional del calçotet i que a partir d'aquell mateix dia començaré a treballar com a gestor de vendes.
- Perdó, però com a gestor de vendes que he de fer,..jo sempre he estat comercial.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

I dit i fet. Allò de gestor de vendes tampoc no semblava tant dolent, al cap i a la fi vaig continuar venent calçotets a tort i a dret.

Encara no havien passat dos anys que de bon matí m'apareix al meu davant un altre home i em diu.

- Bon dia, sóc el chief operanting officier del nou holding del calçotet.

L'home em va deixar anar un discurs incomprensible per a mi i em va dir que a partir d'aquell moment ja era un dels nous assessors comercials del holding.

- Perdó, però com a assessor comercial que he de fer,...jo sempre he estat gestor de vendes.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

Avui en dia, tinc un telèfon mòvil, un ordinador portàtil, un cotxe amb GPS, una secretaria que m fa totes les trucades i em planifica el dia, la setmana, el mes i potser la vida.

I la veritat és que cada diumenge a la tarda, quan vaig a veure al meu avi que encara és viu, no goso dir-li que sóc assessor comercial. Prefereixo que pensi que encara sóc viatjant, em sembla que tants canvis no els entendria.

Ni jo tampoc.

Per sort, el calçotet es continua venent sense massa problemes.

Les bessones

Tant ell com ella, estaven molt il.lusionats amb l'imminent naixement de les bessones. El metge els havia tranquilitzat dient-los que tot estava bé i que no hi hauria cap problema a l'hora del part. I de fet així va ser, les bessones van neixer sense presses ni neguits l'una al darrera de l'altra.

- Perdoni doctor - va demanar ella quan el metge els signava l'alta - es que son tant iguals...

- Això ja ho tenen els univitelins... s'assemblen molt... bon dia.

Quan van arribar a casa els van possar aquells vestidets tant bonics que havia comprat la iaia i encara es veien més iguals. Realment eren molt iguals. Per a diferenciar-les mai més van tornar a vestir-les igual, però el problema estava en que quan eren nues, sortint de la banyera es veien exactes.

Aquesta situació va començar a preocupar als pares al principi, als mestres de l'escola més endavant i als pretendents en la seva adolescència.

Anaven passant els anys i la veritat era que ningú no gosava dir-ho, però les probabilitats de que les haguèssin confós l'una amb l'altre al llarg de la seva vida eren moltes, segurament masses.Per a evitar mals majors els seus pares van decidir posar-los una polsera de diferent color a cadascuna i els van advertir que no se la treguèssin mai.

El desastre va esdevenir en aquell maleït viatge de fi de carrera a Eivissa. Havent sopat, van anar a la discoteca de moda i allà van veure més del compte, ja de matinada van anar a la platja a banyar-se nues i borratxes amb tots els companys i companyes de la classe. Quan el sol apuntava l'alba, es van despertar amb un gran maldecap i horroritzades van comprovar que en la gatzara de la nit anterior havien perdut les polseres. Es van mirar l'una a l'altra i simultaniament es van dir :

- I tu...qui ets ?

Un del grans... (humor negre)

Avui ens ha deixat un dels grans. Ha mort una gran persona. Al funeral tothom reconeixia sense discusió que avui ens deixava per sempre una de les persones més grans que mai ha parit mare.

Els comentaris al voltant del finat i les frases més concorregudes anaven totes en la mateixa línia.

Tenia un cor tant gran que no li cabia al pit.

Persones d'aquesta magnitud sempre deixen emprenta en la memòria col.lectiva.

La seva humanitat només era comparable a l'infinit de l'univers.

Segur que si mirem entre tots el grans de la història, ell estaria al primer lloc.

Era gran en tots els sentits posibles

La seva grandesa sense precedents, trigarà molts anys a ser imitada, però mai igualada.

Diuen que castells més grans han caigut, però en aquesta ocasió la dita no té sentit, ell era el més gran.

I tots els comentaris eren certs i tothom asentia amb el cap cot cada vegada que algú articulava una nova sentència. I es que era tant gran, tant immens, tant enorme que....l'ha hagut d'enterrar a trossos.

Si sabessis com sóc.....

Un dia qualsevol es van trobar cara a cara i ella li va dir:

Si sabessis com sóc....

Ell va respondre d'immediat:

Què vols dir ? Que no sé com ets ? A veure com vols que t'ho expliqui i ho faré.

Ella va dubtar un moment i li va dir :

Imagina't que sóc un color....que diries.

Ell va somriure, semblava una tasca fàcil, i li va semblar que es podria lluir i quedar com un cavaller.

Doncs ets vermella, com la passió, com les roses de Sant Jordi, com els fruits del bosc, com una posta de sol a la tardor, com el foc que encén la meva ànima...

Ella, movent el cap d'una banda a l'altra li va dir :

No, no sóc vermella.

En un segon intent, ell va arrencar amb un altre color.

Ets blava, com el cel i el mar, tens la força de les onades i la claror d'un dia de primavera, la teva cara és el bressol de tots els blaus i els teus ulls....

Ella el va interompre:

Para el carro, que cada vegada vas pitjor...

Ell no es va desanimar i va seguir amb un tercer intent.

Ets groga com els camps de blat abans de la sega, com els girasols, com el blat de moro. Ets alegre com el groc de les llimones i tendre com el groc dels pollets. Ets dolça com la crema catalana i la teva pell.....

Ella el va tornar a aturar i va dir:

Cada vegada t'allunyes més del que jo sóc i del que m'agradaria que t'haguessis adonat....et dono una oportunitat més. Se'm fa tard i hauré de marxar...

Ell, desesperat doncs no la volia perdre va rumiar una estona i va tenir una lluminosa idea:

Ets blanca com la llum, esbojarrada com la bromera de les onades, pacient com la boira, suau com la llana i jovial com el cotó. Em nodreixes com la llet de la mare i em bressoles com un núvolet d'estiu. Ets radiant, diàfana i extraordinària, doncs al cap i ala fi ets la suma de tots els colors de l'arc de Sant Martí....

Ella, molt trista i compungida, el va tornar a aturar i li va dir:

Ja veig que no te'n sortiràs. Si t'hi haguessis fixat bé hauries vist que sóc.....que sóc rosada.

I es va evaporar amb els primers raigs del sol

Els dies passen...

Darrerament no sé què em passa. Tinc la sensació de que els dies van i venen sense solta ni volta. Estic segur que no és culpa del temps doncs malgrat les nostres imparcials percepcions ell sempre transcorre, implacable, a la mateixa velocitat.

Sento una mena de jo què sé, que què sé jo. Procuro estar atent a qualsevol cosa que jo pugui fer per millorar, però no me'n surto. Els dies van caient l'un rera l'altre. Cada setmana em faig ferms propòsits per canviar alguna cosa, però no me'n surto. Després del dilluns, sempre ve el dimarts amb el mateix ritme i parsimònia de sempre.

He intentat aprofitar les influències de la lluna per a canviar i no m'ha servit de res. L'any passat vaig voler aprofitar els solsticis i els equinoccis, amb la màgia que això comporta, i tampoc me'n vaig sortir.

Sempre igual, sempre el mateix ritme, sempre la mateixa monotonia.

Un dia m'agradaria tenir una sorpresa, que alguna cosa fós diferent. M'agradaria que en llevar-me em trobés amb una sorpresa que em fes el dia diferent dels altres i poder encarar el futur amb empenta, il.lusió i optimisme.

Però no me'n surto. He anat al metge i em diu que no hi ha res a fer. Li vaig insistir i fins i tot li vaig dir que no era problema de diners, jo puc pagar un especialista per què m'ajudi. Però ell, no en va voler saber res de res i va acabar la consulta, acompanyant-me fins a la porta i donant-me tres petits cops a l'esquena, mentre em deia :

- Ja me'n faig el càrreg, no es pensi, entenc que ser un calendari comporta aquesta mena de sofriments...

La revolta

Senyor alcalde ! Senyor alcalde ! Tenim un greu problema...Greu ? No, greu no. Gravíssim problema !

Hi ha una revolta peatonal a la ciutat, els peatons s'han tornat bojos. Que què passa ? Doncs ara mateix li explico.

Tot va començar fa uns dies després que un grup de peatons apedregués un cotxe de la guàrdia urbana que estava aturat al damunt d'un pas de peatons mentre els agents prenien un "carajillo" al bar de la cantonada. No hagués passat d'anècdota si uns minuts més tard no haguèssin començat a arrencar els retrovisors de tots els cotxes que havien estacionat damunt de les voreres.

Pel que sembla, els peatons es van posar d'acord a través de SMS i de les maleïdes xarxes socials i van començar a actuar en el mateix sentit per tota la ciutat. En poques hores el caos s'havia apoderat de la ciutat. Qualsevol vehícle que envaeixi un espai peatonal, en pocs minuts es agredit, apedregat i sovint giravoltat per tot seguit calar-li foc.

I no només és aixó, tots els cotxes que quan estacionen ocupen més espai del que els toca també son agredits. Les motocicletes que fan massa soroll son inmovilitzades i els roben les rodes. Fins i tot s'ha donat el cas d'un intent de linxament d'un conductor que tocava el clàxon per què la seva xicota baixés al carrer. Als voltants de les escoles hi ha vertaderes batalles campals entre els papes i les mames que van a deixar els nens i els peatons que veuen envaides les voreres.

Senyor alcalde què podem fer ?

- No pateixis tant i fes instal.lar a totes les cantonades les noves senyals que acabem de comprar. Cap problema. - i l'alcalde va continuar fent "sudokus".

L'alternativa

Aquella nova situació personal el feia sentir incòmode. Potser la paraula adecuada sera estrany. Després de més de trenta anys ininterromputs de treball en diferents empreses de la industria i el comerç, sobtadament i sense avís previ es va veure abocat a l'atur. La crisi, li van dir, la meleïda crisi. La puta crisi va pensar ell.

I com si es tractés d'un somni d'aquells on tot passa molt de pressa es va trobar un dilluns al matí, prenent el sol en una plaça mirant com una colla de jubilats inspeccionaven unes altres inútils obres municipals.

- He de trobar una alternativa per a resoldre aquesta situació - pensava.

Després de recòrrer els camins oficials i protocolaris per trobar una feina, va comprbar que ni la seva experiència, ni el seus coneixements, ni la seva serietat, ni la seva més que provada responsabilitat, ni cap altre de les seves habilitats adquirides amb el pas del temps, li servien ni li servirien per a resoldre aquell mal pas.

Calia trobar una alternativa.

Diuen que les casualitats no existeixen, potser per això aquell dilluns va decidir tornar a casa pel carrer paralel al que acostumava a passar. Just a la primera cantonada es va creuar amb el cunyat de la cosina d'una amiga de la seva tieta per part de mare. Estranyament el va saludar com si fossin amics de tota la vida, malgrat que només s'havien vist en algun funeral i en un casament que va acabar com el rosari de l'aurora.

- Precisament volia parlar amb tu. - li va dir l'home amb un innegavble to de desesperació.

- I doncs ? - li va respondre ell rutinariament, però amb un bri d'interés.

L'home li va explicar que les coses no li anaven bé. La crisi, la meleïda crisi, la puta crisi. Pel que va entendre l'empresa de filatura que tenia havia anat a parar a mal borràs. Baixada de vendes, entrada de mercaderies xineses, impagats, voracitat bancaria i per acabar-ho d'adobar un divorci mal gestionat, tot plegat l'havia portat fins a una profunda misèria.

- I jo que vols que hi faci ? - va interrompre ell, per deixar de sentir aquella inacabable tirallonga de desgràcies.

- Doncs mira, tinc un magatzem ple de troques de llana, restes de sèrie, sobrants de fabricació, comandes retornades i alguna tara. T'ho regalo tot, jo ja no puc més. - li va respondre decidit.

Sense tenir temps ni d'obrir la boca es va trobar amb les claus del magatzem a una mà i a l'altre el títol de propietat al seu nom. L'home que li acabava de lliurar jeia estés a terra al seu davant doncs s'acabava d'engegar un tret a la templa.

Despréds d'aquella sotragada, en tots els sentits, es va dirigir al magatzem i a dins hi va trobar milers, potser mil.lions de troques de llana de tots els colors, textures i qualitats.

- I ara que en faré de tot això ? - es pregunta tot acaronant unes troques de mohair de color granat.

                              ************************************

Unes setmanes més tard va començar a recòrrer mercats i fires de la seva comarca. Amb dos caballets de fusta i quatre taulons va fer un mostrador i començà a apilar troques de llana.

El resultat va ser immediat. Les hi prenien de les mans. Les vendes anaven pujant i pujant setmana rere setmana i de retruc va començar a tenir una certa popularitat i les dones de tots els pobles l'esperaven amb ansia per a comprar-li troques i troques de llana.

Ningú no sabia el seu nom, no calia, per això van començar a dir-li el "llanero".

                             *************************************

Va fer aquesta feina feina fins que un bon dia no es va despertar i no va acudir mai més a cap mercat. Les dones de tota la comarca, en saber la seva mort, el van plorar durant molt de temps i van fer una subscripció per a aixecar-li un monument. Com que no sabien com es deia i sempre l'havien vist sol, van fer grabar una placa amb la següent llegenda :

" SEMPRE AGRAÏDES
AL
LLANERO SOLITARI"

El Bisbe

El dia que va complir sis anys, el seu pare li va dir:

- Tu seràs escolà i serviràs a Deu i al mossèn. – I ell va tenir por.

Uns anys més tard va cantar missa i el bisbe li va dir:

- Tu ets capellà i serviràs a Deu i als feligresos. – I ell va tenir més por.

Amb el temps va passar de vicari a rector. Però en cercles eclesiàstics  es comentava que era un rector molt bo, però que sempre tenia por, molta por. Malgrat això, com que era tant bo, el cardenal al nomenar-lo bisbe i coneixedor de la seva por li va dir:

- Tu seràs el bisbe Poruc, i serviràs a Deu i per la tos.

 P.D. - Conte recuperat del fons del calaix...

L'assassí

L’assassí viu al pis de dalt, es el meu veí. Es per això que cada nit he de tancar la porta amb clau. Estic segur que ell es l’assassí, sempre arriba molt tard, quan tothom dorm menys jo, que l’espero pacientment al rebedor de casa. Quan sento les seves pesades passes que s’acumulen als graons de l’escala, estic tens. Se que ve de matar algun innocent, i em fa por que entri a casa meva i em mati. El veig per l’espiell de la porta, puja gansonerament cap a casa seva. Probablement el pes dels seus crims li fa portar aquest pas feixuc. Escolto fins que sento que tanca la porta del seu segur atrotinat apartament. Espero. Trec el cap per la finestra del celobert i sento com tira la cadena del wàter i es renta les mans, suposo que brutes de sang de la seva darrera víctima. Miro enlaire i veig que tanca el llum. Quan estic segur que dorm tanco la porta amb clau.

Però se’m fa pesat cada nit pujar fins al pis del meu veí i tancar la seva porta amb clau, per què no surti i vingui a casa a matar-me.