Expedició Aneto

Fa molts i molts anys que tenia a la meva llista de coses pendents, fer algun dia l'Aneto, que amb 3404 metres és el cim més alt dels Pirineus. Potser fa 10 anys, des que vaig fer el meu primer 3000, o potser fa menys, des que vaig haver fer el segon i el tercer cims més alts de la serralada, el Posets i el Montperdut. 

El cas és que amb aquests antecedents, quan va sortir l'opció de fer l'Aneto a finals de maig amb gent del grup de raquetes, ho vaig sospesar durant uns dies i al final em vaig decidir: m'hi apuntava. Pintava que seria una sortida de principis d'estiu, amb neu a dalt, però no gaire, i sense massa fred. Però a mida que s'apropava la data, vam anar veient que la neu augmentava i baixava de cota, en contra del que era d'esperar, així que ens vam començar a plantejar la sortida com una hivernal de cap a peus. 

Finalment va arribar el cap de setmana: furgo i manta cap allà Osca (al passar per la Franja no vam sentir ningú parlant LAPAO!), deixar el cotxe el més lluny que la neu va permetre (no massa, a Llanos del Hospital, 1750m ), i amb raquetes, cap al refugi de la Renclusa (2140m). Allà vam sopar i hi vam fer nit molt còmodament, per llevar-nos l'endemà abans que sortís el sol i preparar-nos per l'ascenció. 

Una simpàtica marmota ens donava la benvinguda al Massís de la Maladeta

La neu ben dura va fer que comencéssim amb grampons i les raquetes penjades de la motxilla (i de fet, així vam seguir la resta de la jornada), i amunt que fa pujada —molta pujada!— fins al Portillón (2700m). Fins allà em va semblar molt i molt dur, i vaig pensar unes cinquanta vegades en deixar-ho estar i tornar al refu. Però des del Portillón hi ha unes vistes fantàstiques de la Gelera i de l'Aneto, i el dia era immillorable... així que vaig seguir.

Les vistes de la Gelera i l'Aneto des del Portillón. Encara quea questa foto ja és de la tornada!

Aquí el camí va ser més planer, vam trobar-nos als nostres companys palilleros (els esquiadors, que de fet havien sortit una hora més tard i ens van avançar) i amb paciència vam arribar al Coll de Coronas. Allà, un petit descans, i a atacar el tram final, uns 300 o 400m de desnivell fins a l'avant-cim, fins a encarar el Pas de Mahoma, que em tenia preocupada fins a un cert punt. 

Darrer tram de la Gelera... l'Aneto davant.

Primeres vistes del Pas de Mahoma i de la creu del cim...

I amb paciència, també, hi vam arribar. Primer davant del pas, on vam deixar motxilles i ens vam encordar i, després de caminar sis hores, finalment al cim. Alegria i alleujament indescriptibles, pensar "ja està fet (i només queda tornar)". I sí, unes quantes fotos i tornar enrere, abans de quedar glaçadets pel vent que bufava. Motxilles i avall, a fer un bon esmorzar dinar al Coll de Coronas i seguir, seguir avall, que fa baixada. Arribada èpica al refugi amb el mètode culenbajen, que tot i ser ràpid i eficaç ens va fer perdre part de la nostra dignitat alpinista. I del refugi a la furgo, encara una hora llarga més. Sopar a Benasque i carretera fins a casa. 

De tornada cap al Portillón. Com veieu, un dia esplèndid i molta neu.

Un cap de setmana èpic, i sinó, pregunte-ho als meus músculs que encara se'n recorden! I ara ja toca anar pensant en la següent fita... =) 

(Fotos de l'Ester i del Jordi. La que està borrosa és meva.)

L'estiu que comença

Títol: L'estiu que comença

Autora: Sílvia Soler

Edició: Editorial Planeta SA, 2013

Número de pàgines: 223

Premis: Premi Ramon Llull 2013

Els destins de la Júlia i l'Andreu estan entrellaçats des d'abans de nèixer, des del moment en què les seves mares, amigues íntimes i inseparables, van passar els respectius embarassos plegades i van desitjar que, aquells nens que esperaven, estiguessin sempre tan units com elles. Però com passa a la vida real, cadascú vol ser amo del seu propi futur i prendre les seves decisions sense altres condicionants, així que els nostres protagonistes intentaran fer la seva, malgrat que la vida sembla entestar-se a unir-los. 

La Sílvia Soler ens relata cinquanta anys de les vides de la Júlia i l'Andreu, de les famílies Reig i Balart. El relat s'estructura basant-se en moments concrets, escenes determinades, que tot sovint inclouen la nit de Sant Joan, l'inici de l'estiu, i que ens van mostrant com els protagonistes creixen i canvien, però sempre es troben al voltant de la taula parada a la terrassa de Casa Balart per la revetlla. La narració segueix l'ordre cronològic, però va a salts, passant dels quinze als divuit anys, després als vint-i-tres, o vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc, quaranta, quaranta quatre... i fins als cinquanta. Amistat, família, amors i desamors, malaltia i mort acompanyen les vides de les dues famíles, com passa a les vides de tots nosaltres, i va conduint a la Júlia i a l'Andreu per camins que potser no haurien sospitat mai. 

El títol del llibre, i l'èxit que ha resultat tenir per Sant Jordi, apuntaven maneres, i com era d'esperar, no m'ha decebut gens. L'he llegit volant, sense poder ni voler parar. La història enganxa i absorveix, està escrita d'una forma exquisita però fluïda, que no entorpeix la lectura, i el fet de narrar moments concrets i estalviar-se la palla fa que s'avanci amb rapidesa. Un punt especialment dolç per mi, és la trascendència que tenen en el llibre les revetlles de Sant Joan, una nit que també té importància per mi i que sempre m'ha agradat. Com a sola nota negativa, diré que fins a cert punt és previsible, tant el final —que d'altra banda, trobo que és el més encertat— com certes escenes que només començar ja veus a venir com acabaran. Un avís que he de fer, és que si sou de llagrimeta fàcil com jo, no oblideu portar els mocadors de paper sempre a sobre. És un d'aquells llibres que m'enamora i la història del qual tindré al cap durant dies, acompanyant-me en tot moment; i suposo que això es deu a la mestria amb que l'autora aconsegueix transmetre'ns el que senten i pensen els protagonistes amb cada fet, amb cada conversa. 

En certa manera, la història pot fer pensar en La solitud dels nombres primers, però per mi la diferència rau en la proximitat que tenen els personatges de Soler, que són molt més fàcils de comprendre i amb qui podem empatitzar molt més. A la novel·la de Giordano, molts cops hauria parat a donar dues cleques tant a l'un com a l'altre, per aturadets i curts de gambals. No és el cas en aquest llibre. En conclusió, novel·la altament recomanable, i apta per a tots els públics. Malgrat ser o semblar un "llibre per dones" crec que qualsevol home bon lector en podria gaudir perfectament.

Tor. Tretze cases i tres morts.

Títol: Tor: Tretze cases i tres morts. 

Autor: Carles Porta

Edició: La Campana, 2005. 6a edició, 2006. Inclou DVD amb el Trenta Minuts.

Pàgines: 418

Això no és una novel·la de ficció. Tor és un poble diminut del Pirineu, dins del municipi d'Alins (Pallars Sobirà) i a tocar d'Andorra. A Tor, fa més d'un segle, hi vivien 150 persones, repartides en tretze famílies, o tretze cases, com és diu al Pirineu. No hi arriba ni llum, ni aigua, i molt menys gas o telèfon, per això a l'actualitat no hi viu ningú tot l'any. Tor s'ha fet tristament famós pels tres assassinats que hi ha hagut en les darreres dècades, fruit de tot un seguit d'odis i cobdícies que ja fa temps van trencar la pau que s'hi havia respirat antigament. I és que la muntanya de Tor és una gran extensió de terreny  que sempre s'ha considerat propietat dels veïns del poble, però la poca precisió d'aquesta definició de propietat, sumada al fet que el terreny prometia grans projectes amb molts beneficis econòmics, han acabat portant la mala maror i les tres morts.

Tot això ens ho va desgranant Carles Porta, que l'any 1997 es va dedicar en cos i ànima a investigar tota la història de Tor arran de l'última mort, la de Josep Montané —Sansa— que va tenir lloc l'any 1995, pocs mesos després que el Jutjat de Tremp el declarés amo únic de la muntanya. La investigació, inicialment feta per un Trenta Minuts (TV3) va obrir tans fils i tantes hipòtesis sobre l'assassinat sense culpables de Sansa que el reportatge de poc més de mitja hora no ho podia abastar. Vuit anys més tard i amb informació nova, Carles Porta publica aquest llibre, a mig camí entre crònica periodística i novel·la, que ens relata pas per pas, tota la investigació. 

Amb aquest llibre he descobert que llegir sobre fets reals és més interessant del que mai hauria pensat. Amb sentències dels jutges incloses, i informes de l'autòpsia, tot és tan versemblant que te'n fas creus de poder posar el nas d'aquesta manera en assumptes aliens. També t'adones que la realitat supera sempre a la ficció, i és que aquesta història és un embolica que fa fort, que després de llegir el llibre sencer i tornar a veure el reportatge, encara no sé qui són els bons i els dolents. I és que suposo que a la vida real, no sempre hi ha uns bons i uns dolents fixos que facin el seu rol i prou. Per molt que en Carles Porta s'esforça en desxifrar els fets i les declaracions i a posar-los en ordre, tot plegat segueix sent un gran embolic, i malgrat tenir-ne una visió global, costa fer-se una idea precisa de tot plegat.

Fa molts anys que vaig clissar per primer cop aquest llibre (deuria ser el mateix 2005, quan es va publicar) i ja em va cridar l'atenció. Evidentment, jo no sabia res de la història (quan es va emetre el Trenta, jo tenia 7 anys), però la idea em va enganxar de seguida. Per una cosa i per l'altra, sempre ha quedat posposat fins que va caure a les meves mans el Sant Jordi del 2012. I avui l'acabo. Propera parada, Fago. 

El Trenta Minuts: 

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1110/Tor-la-muntanya-maleida