Tinc un amic (sí, sí, tu... encara passes per aquí?) que de vegades diu que això de dir "me n'alegro per tu" és completament fals. Que si de cas, ens alegrem per les coses que ens passen a nosaltres!! I que és impossible que et faci sincerament feliç que a algú altre li hagin anat bé les coses, que simplement ho diem per dir, per protocol, per quedar bé.
D'acord, doncs per si en quedava algun dubte, a dia d'avui sé que s'equivoca. I em penso... que ell també ho sap!
I és que darrerament estan passant coses boniques al nostre grup d'amics de classe. Dijous vam anar a fer la innauguració oficial del pis de dos de la colla, que són parella i que han pogut anar a viure junts. Hi va haver de tot: sopar treballat, regal per part nostra, lambrusco per fer tirar avall i cava per brindar al final. Els vaig veure senzillament feliços i contents del tomb que havia donat la seva vida, i molt còmodes amb la nova situació. I carai, és impossible no ser feliç per ells!!!
I aquesta matinada ha arribat la gran notícia. Una altra noia del grup d'amics s'ha promès amb el seu xicot. Sabíem que ells ho volien, i sabíem que tard o d'hora passaria, però quan ens ha arribat la notícia en forma de fotografia de l'anell de compromís, em penso que a més d'un o d'una (o almenys a mi) se'ns han escapat les llàgrimes de contents. Em fa feliç poder seguir creient en l'amor. Em fa feliç saber que donen aquest pas que els farà encara més feliços a tots dos junts. Com podria no fer-me feliç!?
Resumint, tenim un nou lloc on fer sopar de grup, i una boda per planificar en un futur més o menys proper (després del MIR, clar!). I és genial, però alhora em fa sentir que sóc més gran del que em penso. Perquè els meus amics s'independitzen en parella o fan plans de casament, i a mi tot això em sembla que em queda molt i molt lluny. Cosa que demostra que la situació vital és el que marca la teva edat, i no pas el dia i l'any en què vas nèixer.