Sant Cugat: Nit d'Amics amb els Amics dels Amics.

Sí, sabíem que hi hauria convidats de bon principi, però mai vam parar-hi gaire atenció. Almenys jo. Amb prou feines era conscient que hi hauria el Lluís Gavaldà i poc més, i és que fa tant que tenim les entrades comprades que no hi havia pensat més! Però el dia del concert ha arribat i ara ja ha passat, i a aquestes hores de la nit queden un munt de records dins del cap, engrandits per la màgia de tornar a viure Els Amics en directe després de mesos i mesos d'abstinència. 

Ha estat un concert espectacular, i malgrat la gran quantitat de gent que hi havia entre el públic (el setè convidat), i tots els que heu passat per dalt de l'escenari, se m'ha fet íntim i familiar. Ha estat com retrobar uns vells (i bells) Amics, mai millor dit. I també de retrobar gomets verds, que a part dels nostres, hem vist com a mínim quatre persones més que en duien! 

El concert, amb tots els seus acords, ha estat un allau de sensacions. Moments d'eufòria mesclats amb nostàlgia, que han fet reviure tot de petits records d'aquest últim any, i que ara són part de mi. Alguns de més dolços, altres no tant. Coses de la vida, no tot és de color de rosa, però aquesta és la gràcia. El silenci s'ha trencat amb el Per Mars i Muntanyes més melòdic, tranquil i ben acompanyat per l'Orquestra Fireluche que mai s'hagi sentit. Pell de gallina i poc més a dir, podíem deixar l'eufòria per més endavant. I per l'escenari han anat desfilant l'Anna Roig amb un francès esplèndid per cantar, evidentment, Déjà-vu; i després en Cesk Freixas se'ns ha fet amic de l'Home Gos. Cal destacar que avui hem tingut anècdota nova, aquella de les noruegues i Kobi-Kobi, i el ron amb cola (Barceló?), que segons ha opinat en Lluís Gavaldà, era llarga com una mala cosa (però ens hem fet un tip de riure!). I moment màgic del concert, en el que es fusionen alguns dels cantants que més m'han robat el cor, per cantar dues cançons que també ho han fet. Lluís i Els Amics, per Agost i Reykjavik. Hi ha hagut moments en què tot el que podia fer era desconnectar de mi i del món i simplement, escoltar. I després d'aquest meu moment de transcendència, tot seguit, una de Sanjosex amb en Carles, Futur Incert. I com que fet i fet, els convidats vénen i van molt ràpid, mentre la llebre aguantava al tipus a la pantalla del projector, hi ha hagut temps de cridar a Sanjosex perquè acabés l'Armengol amb ells (i cal reconèixer que la lletra no és pas de les més senzilles!). I després del 4-3-3, aquella pausa que ja sabem tots que és de mentida i que tornareu, però de totes maneres us aplaudim i us cridem com si ens hi anés la vida. I per acabar, "les bones"! Un A Vegades reconvertit, de nou per l'Orquestra Fireluche; el Bed&Breadfast amb la Judit Neddermann, la Marta de debò o, si més no, l'original. I tots, tots junts, han acabat amb el fabulós Jean-Luc, apte per a tots aquells que no tenen la sort d'acabar la nit amb un B&B. 

I després de parlar tant de tothom, crec que els Amics us mereixeu sentir que tenint sis convidats tan diferents, heu estat uns magnífics amfitrions. I sí, nosaltres des d'allà la tercera fila, creiem que tots ells s'han sentit ben còmodes entre vosaltres, i entre nosaltres, públic Amic (de tothom). 

I essent les tres de la matinada, començo a considerar aquesta crònica acabada (malgrat que potser d'aquí unes hores hi aparegui alguna foto, que mai no està de més). Però val la pena quedar-se a escriure una crònica sobre una gent que es queda a signar discos, xapes i pòsters fins que marxa l'últim seguidor, sigui l'hora que sigui. Val la pena. 

Propera parada: Palau de la Música Catalana. 

Nit d'Amics a Sant Quirze

Noies, això que fem no és molt grupie*? És el que em passava pel cap mentre, de forma poc discreta, ens asseguràvem un lloc a primera fila. Sí, d’acord Joan Enric, després ja hem comprovat que la primera fila no és el millor lloc per a sentir bé el concert, però un dia és un dia, i volíem ser a prop. El periple d’avui havia començat un parell d’hores abans, recollint a la Yas i la Laura a les seves respectives cases, i sortint de Rubí en direcció Sant Quirze. Buscar el lloc del concert, tot demanant referències a persones que -malgrat dir el mateix- tenien graus de fiabilitat diferent, aparcar el cotxe i anar tirant xino-xano. I tornar enrere al cotxe perquè, ai-las!, ens havíem deixat la botzina! Però finalment, i no sense ser quasi-atropellades per certa furgoneta, hem arribat davant l’escenari. 

Hi ha concerts que t’arriben més que d’altres, sense cap motiu lògic. Fa dos dies vam ser a Santa Coloma, i va estar molt i molt bé, però avui ha estat diferent. Les cançons sonaven més properes, més energètiques, més de tot. I estic convençuda que això depèn potser més de mi que dels que sou dalt de l’escenari, però el concert d’avui passa a la història, almenys a la meva. Potser perquè aquesta nit, durant quasi dues hores, només ha existit el concert i les dues amigues que m’hi acompanyaven. I res més. 

El concert ha seguit l’ordre ja habitual, començant amb Super bon noi, una petita patinada a l’inici de La merda se’ns menja (no hem sentit el metro!) i aixecant els ànims de tothom amb les ironies de la vida de l’home que traballa fent de gos. Des de la nostra posició, hem pogut contemplar la secció de vents, una meravella, sens dubte! I aquest nou punt de vista també ha permès un anàlisi detallat del calçat dels músics i el descobriment del pedal màgic del Ferran, que dóna inici a les bases de les cançons. En el moment crític de l’Exercici Seixanta, ha aparegut la botzina a l’escenari, però la pobra ja no és el que era i podríem dir que ha fet llufa. 

Estic segura que no sóc l'única que s’ha mirat embadalida els marrecs que feia hores que voltaven per allà, i que durant el concert, asseguts dalt de l’escenari, corejaven totes i cadascuna de les cançons del Bed&Breakfast. M’ha fet certa enveja pensar que, quan tinguin la nostra edat, podran dir que fa 15 anys que escolten Els Amics de les Arts.

A la tornada en cotxe hem fet comptes i són ja set concerts dels Amics, des de Luz de Gas fins ara (sense comptar els tres passats per aigua!), i potser és per això, o perquè últimament em desperta el B&B, que les cançons són ja tan i tan familiars. Que no cal mirar per saber qui dels quatre cantarà la propera estrofa. Que tan bon punt acaba una cançó, et venen al cap els primers acords de la següent. 

I al final del concert, recuperar la botzina (gràcies, Ferran!) i fer temps, perquè aquesta nit,... aquesta nit, teníem un repte. EL repte: fer-nos una foto amb els quatre Amics! Així que res, amb la prudència i la paciència imperant en tot moment, hem anat saludant a amics i coneguts, ens hem fet la foto amb la banda (i en Kurti n’ha fet la metafoto, esperem veure-la!), hem comentat amb l’Eduard la possibilitat de presentar-nos a Martes, i finalment ho hem aconseguit: foto amb tots quatre i amb la Bed&Banda inclosa! Després de la foto hem aprofitat per desvelar les nostres identitats secretes com a comentadores del bloc, que han sorprès a més d’un (Dani, home!), i tothom ha anat fent via. 

I mentre marxàvem, ha sorgit un nou repte: dues persones que han viscut un concert a un pam de distància poden escriure dues cròniques diferents? En tot cas, ho intentarem. I demà al matí ja veurem què en diu de tot això la Yas! 

* Grupie: se’n diu d’aquelles fans-histèriques-adolescents que farien qualsevol cosa per saber la talla, el color i l’estampat dels calçotets dels seus "ídols" musicals. Cap noia de més de 20 anys voldria ser comparada amb elles! 

¿Qué debiera ser vivir?

El pañuelo rojo que me cubrió los ojos hasta la puerta del Auditori de Barcelona se pasó todo el concierto atado en tu cuello. Auditori i Ismael Serrano, qué buena combinación y cuántos, cuántos recuerdos. 

Un bloque, un piso, un salón. Un reloj marca el paso del tiempo sin que nadie -excepto los espectadores- lo pueda presenciar. Ruido de llaves, se abre la puerta, y empieza todo. 

“Bienvenidos, espero que se sientan como en casa. Al fondo a la izquierda está el lavabo, detrás de la barra podran encontrar una botella con un estraño licor verde que traje de Peumayén, y en la nevera aún queda un tupper con el cocido madrileño que hizo mi madre la semana pasada. 

¿Y qué tal los vecinos del bloque? Pues nada, cada uno con sus manías, con su vida, con su música... Una que escucha tangos, el pesado del bolero a las 7 de la mañana, y sobretodo el cantautor.”

Las canciones -las nuevas y las que no lo son tanto- se fueron mezclano con las historias de los vecinos del bloque, para al fin descubrir que nada pasa porque si, que cada pequeño gesto puede afectar en gran manera la vida de los demás. A uno le picó el virus del miedo, otra recuerda ya sin tristeza una huída al sur, y todo esto favorece a esa estraña pareja. Cada cuál con su vida, y con su historia, sí, pero todos buscan respuesta a una misma pregunta: ¿qué debiera ser vivir? 

Y la única lucha que se pierde es la que se abandona, así que no abandonen, que la excusa más cobarde es culpar al destino. Y una lección aprendida, no ir nunca a oír a Serrano sin un paquete de pañuelos, porque tocará Recuerdo, y otras, y vas a llorar.

Después de tres horas largas de música, aún quedó tiempo para los bises, con “siestas de verano y verbena en la aldea”, “días de vino y rosas”, y una Caperucita que te erizó la piel.

Y al final de todo, con las emociones revueltas y los recuerdos mezclándose con los  nuevos sueños y ilusiones, descubres que ahora... que ahora ya te acuerdas, que ya sabes qué debiera ser vivir. 

Acuérdate de vivir. 

La Boheme, on comença el carrer Blai,

que és la petita Rambla del Poble Sec!

Avui concert "íntim" a la Boheme! I no dic íntim perquè la taverna en qüestió sigui especialment petita - que ho és - sinó perquè s'ha omplert de gom a gom de gent que venia a escoltar en Cesk Freixas, de manera que hem acabat tots ben apretadets, però ben avinguts, dins d'aquest local entranyable.

Passats tres quarts de deu, quan quedaven poc més de deu minuts per l'hora d'inici del concert, la Marina, la Clara i jo hem entrat a la Taverna La Boheme i ja estava força plena. Cap taula, cap cadira lliure per nosaltres. En Cesk ja hi era, guitarra i faristol, tot a punt. Hem deixat els trastos en un racó, nosaltres ens hem situat en un altre, i poc després ha arribat un altre noi amb una guitarra (de moment, desconegut, però estranyament familiar?) i el concert ha començat. A poc a poc, ha anat entrant gent i més gent, molts han estat drets tota l'estona, d'altres a terra, però ningú no s'ha mogut fins que ha deixat de sonar l'últim acord. Entre ells, han arribat cap a les deu la Laura i el Fèlix, que han sentit molt però han vist ben poc!

De mans del Cesk han sonat cançons de tots els discs, i potser jo he enyorat que en toqués unes quantes més de "La mà dels qui t'esperen", que és l'últim. Ha cantat i ens ha deixat cantar, i tots hem corejat amb força quan ha entonat clàssics com Al Vent o l'Estaca. Hem tingut "l'exclusiva" de sentir la cançó Mudança, que ens ha explicat que ha escrit fa pocs dies, i el goig de ser d'aquells que "hem optat per la cultura per sobre del futbol" (ah, que avui hi havia partit?). I ens ha presentat a en Marc Durandeau i al Marcel Marimon (el noi de la guitarra!), dos cantautors que estaven allà i a qui ha convidat a tocar alguna cosa després. 

Quan en Cesk ha donat per finalitzat el concert, de seguida s'ha animat a tocar en Marc Durandeau, i la seva música ens ha semblat una mena de country catalanitzat, o una música que seria molt adequada per posar al cotxe, conduint per una carretera infinita d'aquelles dels Estats Units. Molt curiós! 

A en Marcel Miramon, membre del grup Rumb Al Bar, li ha costat una mica més arrencar, però finalment ha començat fent una versió rumbera de la Petita Rambla del Poble Sec, i ha animat a tothom amb un garrotín, i un parell de cançons de taverna. Que, per cert, a aquestes alçades ja havia descobert perquè em resultava familiar, i és que el vaig veure tocant fa un parell danys a un concert a la Vila de Gràcia, juntament amb Eldelvar, grup on toquen uns quants amics de classe.

Per acabar, tots tres han cantat junts Ulls de Color de Mel, versió feta per Els Pets de la cançó Brown-Eyed Girl, d'en Van Morrison, i quasi s'enfonsa el bar amb aquell "Shalalalala lalalalalaralirao"

Acabat el concert, moviment generalitzat: gent que s'aixeca, gent que surt, gent que va al lavabo (i em trobo l'Ignasi! que estrany!), gent que s'apropa als cantants... Nosaltres caiem en la temptació i comprem una còpia de "La mà dels qui t'esperen", que per alguna cosa és termosensible! 

Marxa la Clara i els altres quatre fem rumb cap al bar.. Ai!, cap al tren, i tornem a Rubí, no sense aconseguir un paquet de bastonets (amb oli d'oliva) de franc i riure molt, també de franc.

I fins aquí la crònica d'aquest triple concert.. la propera va de teatre!

Yáiza

La meva primera vegada

O crònica del meu primer concert d'Els Amics de les Arts

Ha anat de ben poquet que aquest no fos el meu primer concert frustrat d’Els Amics, però per sort, hores abans ha aparegut un Amic i ha salvat la nit. Així que som-hi, ferrocarrils i cap a Barcelona s’ha dit! He baixat a Gràcia, i com a bona barcelonauta que em consider-ho, he decidit anar trencant carrers fins a anar a Muntaner, amb intenció de sortir a l’alçada justa de Luz de Gas. Amb poca punteria, però, perquè sí que he arribat a Muntaner, però uns quants carrers més amunt. La gràcia de tot això és que he passat pel portal -ja quasi mític- Muntaner, 260 i he estat molt temptada de deixar-hi un gomet verd, però he reprimit els meus impulsos quan he vist el porter (en Juan?) a l’altra banda de la porta. Gomets que, per cert, havia comprat cinc minuts abans davant l’allau¹ de comentaris al bloc demanant gomets verds. El seu èxit ha estat molt relatiu, no m’he trobat amb ningú del bloc, però no patiu que... de més verdes en maduren!

Bé, d’acord, anem per feina. A quarts de vuit, quan he arribat a la porta, hi havia quatre gats, i he pensat fàcilment “bé, és dilluns i estem d’exàmens, què volies?”. I me n’he anat a prendre algu al Monaco, el bar del davant. La sorpresa ha estat nostra quan, una horeta més tard, sortíem del bar per descobrir que els quatre gats s’havien multiplicat, havien proliferat i s’havien convertit en una massa de gent que envaïa tota la vorera i part de la calçada. Hi cabríem tots? Sort a l’hora d’entrar, hem anat a parar en bon lloc: primera fila i a l’esquerra de l’escenari, així que primer planu del Dani i tota la resta teniu uns perfils estupendus.

I comenceu! Ben animats, dient i repetint que sou súper bons nois, però mireu, jo no m’ho crec, perquè ni malles, ni capa, ni calçotets per fora²!. Tot plegat, un festival de cançons, i les introduccions més originals i divertides: hem conegut la bola de merda del vostre pis, les tendències Billy Elliot d’en Dani, que l’Eduard és “el sentro del Universo”, que a Massaxuxes (Boston) hi ha una alta incidència de càries³, i que les rajoles del bany de l’Úrsula (Joan Enric!) mai no seran de color burdeus, però que això en Ferran no ho sap pas.

Cançons que a casa costen un xic d’escoltar, es converteixen en una festa dalt de l’escenari, i així ens heu deixat bocabadats amb l’Exercici Seixanta, i m’he assabentat -per fi!- dels dos títols de Codi da Vinci que no entenia⁴ (d'acord que no tingueu res a veure amb Manel, però heu de reconèixer que la idea del Dani era bona).

I el gos, vull dir, l’Home que treballa fent de gos, tenia pressa per plegar (potser l’esperaven al cuarto de planxar!), i ha fet dos intents de sortir abans d’hora. A la tercera va la vençuda, ha sortit quan tocava i seriosament, crec que haurem de fer un esforç i aprendre’ns la seva coreografia, li veig molt futur! Per acabar-ho d'arrodonir, des de l'extrem dret -del públic- ha sortit una espasa d'Star Wars que deixa el llistó molt alt, haurem de venir al proper concert amb un dinosaure?!

Afortunadament en Joan Enric ens ha explicat la sistemàtica dels bisos, menys mal, perquè jo hauria marxat abans d’hora (o si més no, ho hauria intentat, perquè amb aquella gentada no hauria arribat pas a la porta)! I al final, acabem amb “A vegades”, la primeríssima cançó vostra que em van fer escoltar⁵, i feu un final rodó, rodó.

Ara sí, us acomiadeu i desapareixeu de l’escenari, però us esperem perquè sabem que allò és un cul de sac, i que haureu de tornar a sortir! El guarda malcarat (insultem en català, que té més estil), ens intenta fer fora en diverses ocasions, però resistim i aconsegueixo saludar-vos a tots i enganxar-vos un parell de gomets verds.

I, al disc, la dedicatòria “per la noia més activa del blog”. Molt bé! I que duri!

Fins la propera,

Yáiza

1. De vegades les dones també exagerem.

2. Sabeu que haureu de fer algun concert amb aquesta indumentària, oi?

3. Els odontòlegs hi deuen viure de conya!

4. Trilogia a Nova York i Pandora al Congo!

5. Ferran, com pots dir precisament TU que t’adorms amb Ventdelplà? Va, home, va, que t'hem vist!