Un trozo de texto de Enrique Rojas

Hoy me he pasado la tarde prácticamente leyendo de internet, he leído acerca del psicoanálisis, más que nada la opinión de sus detractores, y más tarde un artículo de Enrique Rojas, sobre la depresión o la melancolía, que me recomendó Noli (gracias Noli) y que ha sido muy interesante de leer, a la vez que me ha ayudado.

La verdad, es que en esto de la psicología, me parece todo un mundo super complejo, y uno, cuando empieza a leer, no hacer más que irse perdiendo y perdiendo, la verdad.

Copio la parte final, dónde dice esto Rojas, y que me ha gustado mucho:

Hay tres sentimientos positivos, a los cuales les tomamos el pulso con mucha frecuencia, que son el placer, la alegría y la felicidad. Son tres grandes notas positivas, tres sorbos de vida grande. El placer es la manifestación concreta de algo positivo que inunda en un momento nuestra vida -son muchos los placeres que podemos tener, la alegría es la satisfacción por algo que ha salido bien y la felicidades el grado superior a los dos estados anteriores. La felicidad, como decía antes, es la suma y compendio de lo que yo he hecho con mi vida de acuerdo con un cierto proyecto previo. Decía Don Quijote: ´La felicidad no se da en la posada, sino en medio del camino´. La felicidad es una forma de mirar la vida, un estilo de captar la realidad. La felicidad, he dicho antes, consiste en ilusión, y, para ser feliz, yo creo que hacen falta dos cosas fundamentales: tener una personalidad con un cierto equilibro y, en segundo lugar, tener un proyecto de vida con tres grandes temas que se mueven en su seno: amor, trabajo y cultura. La felicidad es, para mí, una tetralogía en donde uno mide, registra, pesa, capta su propia forma de ser, el amor,  o cuánto habría que hablar de eso, el trabajo y la cultura.

Enrique Rojas,Catedrático de Psiquiatría.

La melancolía en la obra de Lacan

I. 2.- La melancolía en la obra de Lacan

Lacan desarrolla una teoría de la melancolía a lo largo de su enseñanza ¹⁷ situándola dentro de las coordenadas de la estructura.

En 1938, en el texto, La familia (Los Complejos familiares) clasifica la psicosis maníaco-depresiva en la clínica diferencial de las psicosis, como trastorno del narcisismo ¹⁸.

Lacan habla del mundo narcisista del yo que caracteriza al estadio del espejo, teniendo en cuenta una estructura libidinal en la que la líbido se dirige al propio cuerpo, y, una estructura mental “con el pleno sentido del mito de Narciso, tanto si ese sentido indica la muerte -la insuficiencia vital de la que ha surgido ese mundo-, o la reflexión especular –la imago del doble que le es central-, o la ilusión de la imagen; de todas maneras y en todos esos casos, ese mundo, .., no contiene al prójimo”¹⁹. “La estructura de involución intrapsíquica .. corresponde a la relación del narcisismo tal como lo hemos definido genéticamente como la forma psíquica en la que se compensa la insuficiencia específica de la vitalidad humana. .. Es indudable que un ritmo biológico rige algunos trastornos afectivos llamados ciclotímicos ..” ²⁰.

En 1946, en “Acerca de la causalidad psíquica”, con referencia directa a la pulsión de muerte freudiana (dejando de lado la referencia más organicista de los ritmos biológicos), plantea que el sujeto melancólico aparece capturado en el sacrificio: “El sacrificio primitivo es sacrificio del sujeto, lo paranoico es la relación con el Otro .. el suicidio melancólico es el equivalente del asesinato inmotivado de la vertiente paranoide” ²¹.

En 1953 en “Función y campo de la palabra y del lenguaje en psicoanálisis” Lacan articula la dialéctica hegeliana del reconocimiento con la lingüística introduciendo la importancia del lenguaje en la resolución de los síntomas, los cuales representan “conflictos simbólicos”. Del síntoma dice: “... para admitir un síntoma (...), Freud exige el mínimo de sobredeterminación que constituye un doble sentido, símbolo de un conflicto difunto más allá de su función en un conflicto presente no menos simbólico, .. el síntoma se resuelve por entero en un análisis de lenguaje, porque él mismo esta estructurado como un lenguaje, porque es lenguaje cuya palabra ha de ser librada” ²².

Lacan hace un análisis de la ley igualándola a un orden de lenguaje. En dicho análisis se reconocen los efectos inconscientes de la función simbólica (sostenida por el Nombre del Padre, figura de la ley), respecto de las relaciones narcisistas, incluso respecto de las redes que el sujeto sostiene con la imagen y la acción de la persona que la encarna y de ello resulta un modo de comprensión que va a resonar en la conducción misma de las intervenciones ²³. En la locura es forzoso observar “la libertad negativa de una palabra que ha renunciado a hacerse reconocer, o sea lo que llamamos obstáculo a la transferencia” y la formación de un delirio singular que objetiva al sujeto en un lenguaje sin dialéctica ²⁴.

Lacan, en referencia a Heidegger, apunta que la pulsión de muerte expresa esencialmente el límite de la función histórica del sujeto, siendo ese límite la muerte. Este límite representa el pasado en su forma real, el pasado que se manifiesta invertido en la repetición ²⁵.

E. Laurent al comentar este texto, hace hincapié en la acción del sujeto en el juego del fort-da en la que destruye a la madre como objeto y convirtiéndose esa acción de destrucción en objeto mismo, repitiéndola: el símbolo se manifiesta en primer lugar como asesinato de la cosa, constituyendo esta acción el deseo del sujeto.

En la melancolía, verdadero sacrificio suicida, hay una identificación con esta "muerte del sujeto que se nombra al mismo tiempo que se eterniza" ²⁶ La melancolía pasa a situarse no desde el narcisismo, sino desde los efectos del parasitismo del lenguaje; el sacrificio narcisista estará subordinado al sacrificio simbólico ²⁷ .

En el seminario sobre La angustia, Lacan articula el narcisismo y el objeto a, considerado como resto de la incidencia de lo simbólico en lo imaginario, todo ello en relación a la melancolía.

En la clase 25 del seminario Lacan plantea que el problema del duelo es el del mantenimiento de los vínculos por donde el deseo está suspendido, no del objeto a, sino del i(a). Es a partir de la distinción entre objeto a y i(a) que se establece la diferencia entre manía y melancolía.

Lacan considera que el impulso suicida supone un atravesamiento imaginario, un atravesamiento de la propia imagen: "como ese objeto a está habitualmente oculto detrás de la imagen del narcisismo, esto es lo que en el melancólico necesita pasar a través de su propia imagen, poder alcanzar ese objeto a cuyo mando se le escapa y cuya caída lo arrastrará en la precipitación suicida" ²⁸.

En 1963 en “Kant con Sade” Lacan habla de la perversión y del dolor: Kant ubica el dolor entre las connotaciones de la experiencia moral, mientras que en la experiencia sadiana el dolor aparece como objeto de desprecio. El sádico, más que negar la existencia del Otro, rechaza hacia el Otro el dolor de existir, convirtiéndole en objeto eterno. El dolor de existir aparecerá en estado puro en la melancolía ²⁹.

Christian Vereecken en el artículo “Mélancolie, perversion et identifications idéales”, resalta el punto común de la perversión con la melancolía, constituido por la preferencia de la ley sobre el deseo. Sin embargo, el perverso piensa en ultrajar la ley, siendo la ley diferente de sus dominios, mientras que el melancólico se excluye de los dominios de la ley porque no la tiene interiorizada.

Por vía de la introyección, por identificación a las insignias del padre se constituye el Ideal del Yo, insignias del padre que en la melancolía aparecen rechazadas haciendo del melancólico un ser de privación. El melancólico se identifica al trazo unario, del que no se marca.

En 1973, en “Televisión”, Lacan se referirá implícitamente a la melancolía y a la manía entendiendo que lo que resulta por poco de esta cobardía (moral) vaya a la psicosis, es "de ser desecho del inconsciente...es el retorno en lo real de lo que es rechazado, del lenguaje; es por la excitación maníaca que ese retorno se hace mortal” ³⁰, El suicidio lo sitúa como acto que deriva del prejuicio de no saber nada, “en el horizonte de rechazo del inconsciente .. manía y melancolía se nos presentan como dos figuras de lo mismo; el pasaje al acto melancólico se junta con la dispersión maníaca del sujeto en lalengua” ³¹.

El abordaje, entonces, no es por el lado de la tristeza, sino por la relación con el rechazo del inconsciente.

"Tus zonas erroneas", de Wayne W. Dyer

Tus Zonas Erróneas
Wayne W. Dyer (Ed. DeBolsillo)
320 páginas.
Idioma: Español
ISBN: 8497593936. ISBN-13: 9788497593939
(2003).

Mirar: http://tuszonaserroneas.blogspot.com/

(...)

Yo quiero viajar lo más lejos posible
Quiero alcanzar la alegría que hay
en mi alma,
Y cambiar las limitaciones que conozco
Y sentir como crecen
mi espíritu y mi mente.

Yo quiero vivir, existir, "ser",
Y oír las
verdades que hay dentro de mí. (...)

(...)

El estado de salud es un estado natural, y los medios para lograrlo están dentro de las posibilidades de cada uno de nosotros. Personalmente creo que una combinación bien equilibrada de trabajo, reflexión, humor y confianza en sí mismo son los ingredientes que se necesitan para vivir una vida eficiente. Yo no creo en las fórmulas fantasiosas o en las excursiones históricas para adentrarse en tu pasado personal y descubrir que el "paso de los pañales al retrete" fue hecho en forma torpe y brusca y que otras personas son las responsables de tu infelicidad.

(...)

Sobre la justicia:

(...)Si el mundo estuviera tan organizado que todo tuviera que ser justo, no habría criatura viviente que pudiera sobrevivir ni un solo día. A los pájaros se les prohibiría comer gusanos, y habría que atender a los intereses personales de todos los seres humanos.(...)

____________________________________________________________________

Un llibre excepcional en el camp de l'ajuda, tot i que data de la década dels anys setanta, per mi va ser una sorpresa (personalment) el veure la seva datació, ja que tot i tenir més de trenta anys (i ja se sap que en el camp de la psicologia tot canvia ràpidament), pugui tenir tal validesa a dia d'avui encara.

Del llibre, principalment n'he tret unes quantes reflexions, que al meu perer són molt importants, tot i que clar, el llibre aborda molts aspectes de la psique humana, i del que l'autor Wayne Dyer n'anomena zones errònies.

Per mi, i personalment, la conclusió que m'ha ajuda't Wayne Dyer a fer, és bàsicament que la meva felicitat, la meva satisfacció personal, i el meu pensament (com a més important), estàn en les meves mans única i exclusivament.

Aquesta afirmació, aporta un alt grau de llibertat, ja que ens ve a dir, què tots som amos i senyors del nostre pensament, i que aquest ni està predisposat, ni controlat, ni molt menys lligat de manera inevitable al nostre passat (llunyà o recent).

A vegades, sincerment, he pensant profundament allò de "però no hi puc fer res, sóc així, aquest és el meu pensament, no en tinc un altre". I aquest llibre, m'ha fet adonar, que si bé que és cert, que la base biològica existeix, i que els ciments biogràfics també, cada dia puc anar construïnt el meu pensament i el meu ser, i que ni molt menys estic lligat i per sempre a un pensament esclau.

Tots som el que pensem. Sense dubtes. I en certa mesura podem elegir què pensem, i què volem ser, en conseqüencia.

Com dic, el llibre però tracte de molts aspectes de la personalitat i el que ell anomena zones errònies, i clar, no he fixat pas tota la meva atenció en tots els capitols, així que per exemple, en el capitol de l'ira i els atacs d'ira, en prou feines i he prestat atenció (doncs mai experimento atacs d'ira gairabé).

He copiat el fragment que inicia el capitol que parla de la justicia perquè el trobo molt rellevant, sense dubtes per la meva persona.

Sempre busco la justicia, el que és just, comportar-me de manera justa cap a mi i cap els altres. Cerco i cerco la justicia, i veig que aquesta és fugisera, o que gairabé és un mite antic. Dyner ens deixa ben clar que la justicia no existeix, i que el món, en el fons i des dels seus inicis, és injust i continuarà sent injust.

Si he parlat de molts pros, m'agradaria parlar de contres:

Trobo però que és gairabé una biblia del fanatisme cognitiu-conductual. I l'autor a vegades peca d'agoserat o fanàtic de les seves idees. Si bé trobo cert que a vegades no ens treu d'enlloc anar a buscar i mirar el nostre passat, trobo gairabé disperatat pensar que podem canviar tot el nostre pensament, totes les nostres infelicitats, per més que ho desitgem, sense fer una mirada profunda i crítica (no en sentit negatiu) del nostre ser més profund. Les coses no són així de fàcils, crec jo.

Per altre cantó, trobo un excés de culpabilització de les idees, creences, i maneres de fer que ens ofereixen els pares, amics, i societat. No podem trencar radicalement amb tot, ni tot el que ens han ensenyat és dolent. Trobo que a vegades fa un excès en la culpabilització doncs, i en el radicalisme. No tot el que ensenya la societat, ni les escoles, ni els pares, es dolent i maliciós per al ser humà.

Igualment i ja que n'he parlat, trobo que a vegades ens porta a una postura massa fàcil. Així doncs, en el tema de la justicia, crec que ens podriem acomodar pensant "el món és injust, així que ja està", i crec que els idealismes utópics, encara que són nocius com a dogma de fè, no s'ha de deixar de banda mai. Per tant, considero que l'humanitat i els homes han de continuar lluitant per un món més just, tots nosaltres hem de continuar lluitant per comportar-nos de la manera més justa possible, en tots els aspectes.

Si tot fora tant fàcil, que han estat fent tants fins ara tants filòsofs, psicòlegs, i pensador, buscant i cercant coses tant fràgils com l'ètica correcta, la moral correcta, i els motius del comportament i el ser del ésser humà.

Tot i així, reconec que potser és el millor llibre dels catalogats d'autoajuda que he llegit. I com dic, n'he pres nota i he interioritzat d'ell, moltes coses.

Musterbation

	A term coined by Albert Ellis to describe the tendency to think that certain things "must" occur or "must" be done. Other forms: musterbate, musterbated, musterbating Janice was musterbating about getting an A in every course. The only acceptable musterbation is to believe that one must not musterbate. _________

"Musterbation" és un joc de paraules en anglès, entre "must" (deure, tenir que) y "masturbation" (masturbació). El joc queda bastant clar.

Albert Ellis va fer aquest joc de paraules per definir la tendència a incorporar els "must" (tenir que) a la nostra vida. Fas "musterbation" cada cop que actues com sents que tens que fer encara que prefereixes una altra forma de comportament.

Fragment de Neurosis and Human Grouwth, de Karen Horney, pàgina 81:

"Los debes y deberías siempre producen una sensación que aumenta a medida que la persona trata de actualizar sus "debes" dentro de su comportamiento... Más aún, debido a la externalización del proceso, los "debes" siempre contribuyen a perturbaciones en las relaciones humanas de una u otra manera."


Es una terribla guerra, la guerra neurótica del "faig això i actuo així", o "sento tal y expreso tal", i la del "tindria que fer això i actuar així" o "sentir tal cosa y expresar tal cosa". Potser, al meu entendre és la pitjor batalla neurótica que és pot donar dins de la ment d'un neurótic (encara que crec que tothom té una mica de "musterbation").

Recordo de molt jovenet, uns catorze anys, que vaig veure un video il·lustratiu, en que un noi es masturbava per primer cop, i es veien primer tot de coets artificials i colors, i de sobte un nit amanaçador assenyalant al noi i l'habitació i al mateix temps l'habitació s'enfosquia tenebrosament.

Recordo la meva primera "masturbation", però no recordo la meva primera "musterbation". Va ser més o menys com la del noi del video.

Com dic, és horrible, fer, sentir, actuar, i que el teu cap a tot temps et vagi recordant com tindries que sentir, fer i actuar.

Es una escició entre la teva persona i la teva voluntat de ser persona. Com eliminar-ho? Ni idea, sincerament. Suposo però que per un cantó fent una mica dels "tinc que", aquells que hem creat únicament per la nostra pròpia percepció de com hauriem de ser, i sabent eliminar totalment aquells que ens han sigut imposats pel nostre medi, els nostres pares, la nostra societat. A l'hora que acceptar-nos un pèl més i baixar el nostre nivell d'exigència (amb nosaltre mateixos); quin mal hi ha en aixecar-se un dia a les dotze, o tenir la cuina feta un drap, o anar vestits antiestèticament, si a nosaltres ens ve de gust?

Però a diferència del autor que he llegit, no crec que haguem d'eliminar tots els "tinc que", perquè ens crein malestar o inconvenients, sinó que n'hi han que formen part del nostre ideal de persona, que tots hem de construïr i perseguir. Ara bé, cal veure quin ideal és racional, ben construït, i quin no, quin és exterior, i quin és interior, quin ens fa mal i em d'abandonar, i quin hem de perseguri, de batallar.

Una combinació doncs, per alleugerir la "musterbation" que alguns fem, i que a mi personalment em crea malestar. De la "masturbation" ja en parlaré un altre dia...

El gato viejo y el gato pequeño que mira de pescarse la cola

Un gato grande vio cómo un gatito pequeño trataba de pescarse la cola y le preguntó: "¿Porqué tratas de pescarte la cola en esa forma?". El gatito dijo "He aprendido que lo mejor para un gato es la felicidad, y que la felicidad es mi cola. Y por eso la persigo y trato de pescármela; y cuando lo pesque habré logrado la felicidad". El gato viejo le dijo: "Hijo mío, yo también he prestado atención a los problemas del universo, yo también he pensado que mi cola era la felicidad. Pero, me he dado cuenta que cuando la persigo se me escapa y cuando voy haciendo lo que tengo que hacer ella viene detrás mío por dondequiera que yo vaya".

Fragment extret de "Tus zonas erróneas", de Wayne W. Dyer.

__________

Això, aquest fragment, em fa pensar en què potser la millor manera per aconseguir la felicitat és deixar de buscarla desesperadament, en simplement anar fent, anar disfrutant de la vida, sense mirar de "pescar-nos a cada instant la cua"; simplement deixar que la vida ens vagi portant per on ens ha de portar sense oferir una gran resistència. Potser la felicitat és i recau en simplement fer allò que ens agrada i fer aquelles coses que creiem que hem de fer per garantir la nostre subsistència (les menys possibles), però que la vida no pot ser un sense fí de preocupacions, d'obligacions, i de maneres de buscar la nostre felicitat a tota costa.

La felicitat és diversa, i potser la meva felicitat no és com la dels altrres. Potser la meva felicitat recau en el que tinc ara, una vida senzilla, de treballar mig dia, i l'altre mig llegir, o passejar, o anar a donar el volt. Potser sóc feliç, i jo ni ho sé.

"Mi lucha contra la agorafobia" de Silvia Linares Vilarasau

La seva web: http://www.silvialinares.com/

Fragments del llibre:

(...) Imaginad un insecto que, sin darse cuenta, arriesga su vida hasta el punto de quedar atrapado en la tela que ha fabricado una araña. Empieza a moverse desesperadamente, cree que podrá escapar por sus propias fuerzas, pero la araña, muy astutamente, va enredando tela alrededor del insecto hasta formar una especie de laberinto sin escapatoria; solamente la mano de algún humano sensible puede liberarlo de aquella prisión en que se halla, aunque cualquier mano no sirve, debe ser alguien que sepa desenredar aquel entramado para poder ponerlo en libertad sano y salbo. (...)

(...) Agorafobia: Derrotada por el miedo, mi mente está en un estado continuo de alerta. Tengo miedo al miedo y siento la necesidad continua de huir o luchar, pero no sé de qué ni de quien. (...) Pierdo el sentido de la realidad y no puedo hacer una vida normal (...)

(...) El subconsciente es como un personaje invisible que vive en tu interior y se alimenta de todas tus emociones. (...)

_______________________________

Primer de tot m'agradaria felicitar a la Silvia pel llibre, perquè el considero un acte de valentia increible, i perquè ara, després de llegir-lo, conec molts i molts aspectes personals d'aquesta amiga que encara no he conegut personalment (però si que en tinc l'amistat escrita en forma de dedicatoria). Per tant, el considero un gran acte, el escriure un llibre, autobiogràfic, i posar-lo a la venta. Normalment als sers humans els hi encanta, relatar en llibres autobiogràfics la seva vida plena de proeses, d'abundàncies, o de fets increíbles, però no ha tots els agrada (no m'excloc d'ells tot i parlar així) parlar de les seves parts fosques, de les seves malalties, dels seus mals moments.

La Silvia és valenta, i parla del mal mental, un mal que molta gent no considera com a tal, tot i que si llegissim estadístiques quedariem esfaraïts (jo les he llegit), tot i que algú encara quan diu allò de la salut és el més important, no té en compte la salut mental; aixó m'ho han dit, i han estat bons amics els que m'ho han dit. Per tant, doblement valenta la Silvia, primer per parlar d'ella sense embuts, i segon, per parlar de la malaltia mental "més amagada".

Dic més amagada, perquè sembla ser que la gent, les televisions, la premsa, encara a dia d'avui continua associant a malaltia mental al "boig del poble", al psicótic, o aquell que ha perdut totalment de vista la realitat, o encara de manera més escabrosa acostuma a dirigir la mirada cap al que fa mal, cap al psicòpata, cap al pederesta, etc.

Però acostuma a oblidar, a silenciar, als milions de persones al món que pateixen de mals silenciosos, que no poden sortir de casa, que no poden sentir ni una gota d'alegria, o que s'han perdut en els seus pensaments; als milions i milions de neurótics.

Per tant, ja és un bon llibre, ni que sigui per abordar aquest tema; perquè la gent cregui que existeix qui un bon dia, ni pot quedar-se sól a casa, ni pot baixar a la botiga a comprar una barra de pa, i que no s'ho inventa, clar.

El llibre parla de la vivència personal de la Silvia amb la malaltia de l'agorafòbia, com s'inicia, com la pateix, i com la venç; en aquest punt, m'agradaria felicitar-la altre cop, per haver-la vençut, i pel més important, haver-la lluitat: l'important no és vencer, sinó lluitar, i si és lluita i venç, doncs encara millor.

El llibre és catalòga com d'autoajuda, i sembla clar i llògic, que no és pas una novel·la, però jo diria que és un llibre que ajudarà agorafòbics i a no agorafòbics, perquè permet no sentir-se sól en el món dels problemes mentals. Perquè molts (jo inclós) patim molts síntomes propis de l'agorafòbia, i sabem l'esforç terrible que suposa anar a comprar, agafar un bus, un tren, un sopar, una trobada amb amics, un viatge, i perquè aquell que ho passa malament en aquest àmbit, sol pensar que és l'únic al món.

Pot ajudar per l'integritat que mostra la Silvia en tot moment, per les ganes de viure i viure bé, i perquè ajuda a fer una idea de com s'entra dins un mal silenciós i com se'n surt.

Però també es recomanable per als aliens dels problemes mentals, perquè es puguin fer una idea de la patologia mental, de la patologia mental que sembla més impossible que pugui existir a vegades, i que és aquella que impedeix de fer el que tothom fa sense problemes.

No trobarem solucions infalibles dins seus, però si reflexions a tenir en compte, i consells per a veure, que a la vida, la ment, necessita constantment d'informació per tapar una mica la que ja te a dins, i que les noves imatges tapen les anteriors.

Personalment, m'ha ajudat a entendre moltes coses de mi, tot i que m'ha plantejat molts i molts altres dubtes; però sense embuts puc dir: Sé de que parles Silvia quan parles en el llibre de la por a la por, de no poder veure ni la familia, ni soportar un aniversari d'un avi, ni anar a treballar, ni veure un centre comercial com un gran repte i no com un lloc on comprar".

Però com dic m'ha generat molts altres dubtes, no respecte la Silvia, sinó respecte a mi.

Un bon llibre Silvia, et felicito, i t'animo a continuar escribint. Espero que algún dia fem un café plegats.