Tocar els rals

Tocar els rals  'molestar, empipar'  

Parèmia copsada en els enregistraments de conversa duts a terme a Osor, a la comarca de les Guilleries, durant la primavera de l'any 2008.  

L'origen cal potser cercar-lo en la col·lecta que es feia amb motiu de la diada del Roser; tocar els rals era la manera d'indicar el resultat de la capta, que hom comunicava als veïns a base de campanades: com més rals més batallades. En podeu trobar més informació aquí. 

Informador: Antoni Bruguera 

Paufir

paufir  v.  tr.   [pəwfí]  'marcir, mustigar'  

Verb que, en ús pronominal, se sol aplicar a fruites o a vegetals i, més en general, a tota cosa que ha perdut la frescor dels primers dies (s'ha paufit [Osor]) i també a les persones que han envellit de manera notable (aquest s'ha paufit molt [Anglès]).  

El DCVB situa aquests usos a la Garrotxa i a les Guilleres. Nosaltres, pel nostre compte, ho hem confirmat, l'any 2008, als termes guillerencs d'Anglès, la Cellera de Ter, Osor, Sta. Coloma de Farners (on es considera verb de poc ús) i Susqueda.   

Aquest verb no normatiu el recull també el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana, al qual us recomano d'acudir ben sovint, car és accessible des de la xarxa.  

Aquest apunt es dedica a la mantenidora del blog Coses de la vida. I a Tomeu Amengual, que continua en vaga de fam per la llengua.  

Quin samaniat!

El mot samaniat, entès en el sentit de 'aldarull, gran cridòria; embolic' ha estat observat en les recerques que he anat fent en diversos punts del català central; a voltes, però, sota variants no consignades pels nostres diccionaris: samaniato (Espinelves), xamaniat (Folgueroles).

Aquest substantiu figura, a més, al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), que solament el localitza en l'obra de Miquel Llor, en el volum Tots els contes, publicat per Selecta l'any 1952.
 
Jo, pel meu compte, puc assenyalar que aquest mateix mot l'he trobat en l'obra del santhilarienc Anton Busquets i Punset (gran autor de la nostra Renaixença), al recull de contes Del meu viure rural, en l'edició de Ça-Calm Exprés, del 1998:

El que em costà fer-los obrir! Tota mena d'explicacions no hi valien: fins que amb l'enrenou i samaniat, també s'aixecà una noieta que va conèixe'm sortosament.

(Del conte No es conta, no, p. 105)  

I així mateix el trobem, amb el sentit de 'aplec de bruixes', en el llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats, que fou publicat per Farell l'any 2002.

Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

(dins del text Les bruixes de la bauma de la Quintana, p. 82)

Serrat de les Bruixes, St. Feliu Sasserra

 

 

Llevat de les imatges de portades de llibres, les altres són manllevades de la pàgina social de Bruixes Sasserra. 

L'aviram d'Osor



De les entrevistes que vam fer al terme municipal d'Osor durant la primavera de l'any 2008 se'n pot destacar, entre moltes altres coses, una particularitat semàntica que a mi, en aquell moment, em va sorprendre en gran manera però que, tanmateix, no he après a valorar com calia fins que no he llegit al Diccionari Etimològic de Joan Coromines les argumentacions que fan al cas.

Em refereixo ara al significat que hom dóna, en aquell indret de les Guilleries, al substantiu aviram (de gènere femení, pron. viram per afèresi vocàlica), que no és altre, allà, que el de 'conjunt de tot el bestiar casolà', i no pas el de 'conjunt d'animals de ploma', que és, aquest sí, com tots vosaltres sabeu, el sentit que, sense discussió, té aquest mot al Principat i a les Balears i el que li reconeix el mateix diccionari normatiu.

No cal dir que el nostre informador, en adonar-se de la nostra estupefacció davant del sentit, d'abast tan general, que ell donava a aquest substantiu col·lectiu, hagué de certificar-m'ho amb gran fermesa i convicció, i un servidor, amb més dubtes al cap que no pas clarícies, n'eixí tot conjecturant -vegeu si en sóc, d'ignorant- que els garrins, les eugues i els llapins de les Guilleries no haguessin ja llevat ploma voladora damunt el seu vestuari i carnadura habituals.

Però no. Es veu que no. Havent fet, doncs, pel meu compte la consulta corresponent al DECLC (volum I, pàgs. 519-520), hem pogut comprovar que en l'argumentació etimològica relativa a aquest mot, el professor Coromines es decanta per l'opció de considerar que aquest prové d'una hipotètica forma llatinovulgar derivada del llatí AVIS basant-se, sobretot, en raons fonètiques i semàntiques (i negant, precisament, l'existència de l'accepció que nosaltres hem trobat a Osor); i ho fa, a més, oposant-ho explícitament a la hipòtesi, formulada per altres autors (Moll, Montoliu i Rohlfs), segons la qual el substantiu aviram no seria sinó una derivació del verb HABERE entès en el sentit de 'bestiar'. 

Com que aquesta no és una qüestió sobre la qual jo pugui dir gran cosa més, em limito a insistir en el que ja ha estat dit abans i a oferir-vos, una altra vegada, allò que tan generosament em van dir a cal Sastrellarg d'Osor: que el mot aviram té, en aquest lloc, el sentit de 'bestiar', tant si aquest bestiar porta ploma com si no en porta.     

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

Les broques del rellotge

Entre les accepcions consignades pel DCVB sota l’entrada corresponent al mot broca (del llatí BROCCA, feminització de BROCCUS) s’inclou la relativa a la busca del rellotge, amb localització exclusiva a l’Empordà.

La professora Carme Vilà, que situa aquesta accepció a la vila de Torelló, també va incloure aquest mot en la seva monografia intitulada El parlar de la plana de Vic, publicada per Caixa Manresa l’any 1989. I d’allà precisament el vaig manllevar jo per als qüestionaris que he anat portant a diferents contrades de les diòcesis de Vic i de Girona.

Aquest ús (el de broca per a ‘busca del rellotge’) em consta que era força viu a Collsacabra devers els primers anys del segle XXI, i ho és –o ho era, car la tendència és tanmateix regressiva– en punts del Lluçanès (Alpens, Prats de Lluçanès, St. Agustí de Lluçanès, St. Martí de Sobremunt), en algun del Berguedà (mas Puigcercós de Borredà, en àrea de l'antic municipi de Salselles) i encara en alguns de les Guilleries (Amer, Osor, St. Hilari Sacalm).

Embarcar

‘Fer sortir el carro de les carrilades, perquè hi fa de mal anar, i fer-ne de noves’.

Verb que en aquesta accepció (i en ús intransitiu) el DCVB situa exclusivament a Castelló de la Plana, però que és ben viu, segons les nostres enquestes del segle XXI, a la comarca natural de les Guilleries. Ho hem comprovat als municipis d’Osor, la Cellera de Ter i Susqueda.

Val a dir que la primera ocasió en què ens va eixir aquest verb a tomb, no preteníem sinó mirar de determinar, en el llenguatge d’aquesta regió, el sentit precís que hom dóna als substantius fotja, rodera, xaragall i altres de similars, als quals em referiré en una altra ocasió.

De rerescules

Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...



Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.

Vocalisme tònic a les Guilleries

Resum (sector de la Selva)

Situades entre les comarques de la Selva i Osona, les Guilleries són, efectivament, terres de grans contrastos. Dins l’apartat de fonètica, els del vocalisme tònic són precisament els més vistosos que s’han pogut copsar en la nostra recerca per aquelles contrades.

En relació amb aquest aspecte, s’ha de destacar el curiós i “perfecte” cas del terme d’Osor (situat ben bé al cor de la comarca, però encara de la diòcesi de Vic), on les ee, diguem-ho així, es pronuncien com a la Plana de Vic (és a dir: e oberta en el sufix –ència; e tancada en els mots església, llenya i rei, i també e tancada en el pronom ell i en l’infinitiu esser), i on les oo, en canvi, tendeixen a pronunciar-se com a Girona i com en altres àrees septentrionals: se’n destaca, en aquest indret, el manteniment de O tancada llatinovulgar en els mots del tipus cosa, flor, hora, olla, i el tancament, a la inversa, de la O oberta del llatí vulgar en mots com ara bo o font, així com en substantius del tipus esponja o monja.

Vocalisme escindit, doncs, el d’Osor, que assenyala, en aquest aspecte tan notable, un punt d’inflexió -més aviat brusc- en el llarg corredor guillerenc entre les ciutats de Vic i de Girona.

Bé que amb alguns matisos no del tot negligibles, el vocalisme dels termes selvatans d’Arbúcies i St. Hilari Sacalm manté la fesomia característica de la generalitat del català central i, per tant, es presenta més acostat al de la ciutat de Vic que no pas al de Girona: els mots del tipus cosa i hora hi obren regularment la o tancada del llatí vulgar (però flor i olla la mantenen tancada), mentre els tipus representats pels mots bo i monja hi tenen o oberta com en la majoria del català central.


Més cap a llevant, en canvi, i ja dins del terme municipal de Sta. Coloma de Farners (el qual ha estat majorment representat per les entrevistes que he fet a informadors del sector guillerenc del municipi: St. Pere Cercada, St. Miquel de Cladells i Castanyet), aquest vocalisme tònic, dèiem, es presenta de manera híbrida i amb interessants irregularitats i polimorfismes, sobretot en el cas de les oo; les ee, per la seva banda, són més estables i es manifesten localment més ben fixades.  

Finalment, en l’angle conformat pels municipis d’Amer, Anglès i la Cellera de Ter el vocalisme tònic ens ofereix ja un aspecte decididament septentrional i ben caracteritzat, segons la nostra percepció, per la reducció sobretot del diferencial fonemàtic entre o oberta i o tancada (no tant, potser, en el cas de les ee). En aquests indrets les oo segueixen la mateixa pauta septentrional que ja hem apuntat en referir-nos al cas singularíssim d’Osor, i les ee, per la seva banda, tenen igualment una clara tirada septentrional: trobem, doncs, e tancada en els mots que contenen el sufix –ència, i en canvi e oberta en els mots església i llenya, i també e oberta en el pronom ell i en l’infinitiu esser.

En una altra ocasió, si em vaga, assenyalaré amb més detall les particularitats d’alguns indrets de Guilleries (osonencs i selvatans) implicats en aquest i en altres aspectes rellevants que donen relleu a la interessant transició entre el català de Vic i el de Girona, els quals, com ja us podeu ben imaginar, no s’esgoten en aquesta ullada ràpida que acabem de fer.

Concloc, però, que allò que segons el meu parer dóna més sentit a la geovariació del vocalisme tònic en aquestes zones septentrionals del català central no és tant el timbre concret amb què cada vocal se’ns presenta, segons història i contextos particulars, com la reducció del diferencial fonemàtic, especialment en el cas de les oo.

Dedicat a Anna Mora, de qui he manllevat la bella fotografia amb què hem il·lustrat aquest comentari.   

No facis mals averanys!

Això, efectivament, es deia a Tavertet (Collsacabra), i així ens ho féu saber el senyor Jordi Sangles, informador nostre, quan l’entrevistàrem cap a les primeries del segle XXI. Adreçada sobretot als infants, aquesta fórmula servia per amonestar-los quan, havent-les posades a taula, no feien bon profit de les menges que se’ls oferien; o bé, simplement, es deixava caure aquesta frase per advertir-los que si us plau no les malmetessin, car això podia tenir negres conseqüències.

El sentit d’aquesta frase feta recorda força el sentit que etimològicament corresponia al verb eixavuirar (del llatí EXAUGURIARE), encara molt usat en diferents contrades del català central i en aquesta mateixa de Collsacabra. Tal com ha assenyalat el professor Joan Veny en diverses obres i articles, l’acte d’esternudar era vist, en moltes cultures, com un esdeveniment que podia tenir valor augural i, per tant, podia assenyalar quina mena de tomb podia fer la nostra vida.

Pel que fa referència a l’expressió que encapçala aquest breu apunt, podem indicar, a més, que per la primavera del 2008 vam posar-la a la consideració del senyor Antoni Bruguera, a la vila d’Osor, ben bé al cor de les Guilleries, i allí fou que aquesta persona ens la reconegué immediatament com a peça pròpia de l’elenc fraseològic osorenc.

La moralina, sens dubte, és fàcil en aquesta avinentesa. I no ens l’estalviarem pas. Tinguem, doncs, bona cura de la vianda que ens ofereixen, siguem agraïts amb el que ens donen i, per descomptat, siguem dignes de la vida senzilla.

Una blava

O una mentida. O una dita exagerada. En aquest sentit que aquí li donem –el de ‘mentida’– el substantiu blava és, segons em consta a mi, propi de la zona del Bisaura, al nord d’Osona, i també ho és d’alguns punts de les Guilleries (Espinelves, Folgueroles, Osor, Tavèrnoles, Viladrau). El DCVB, per la seva banda, el situa a la plana de Vic, però ens hi afegeix la referència de Menorca, on s’escau que aquest mot pot ser usat com a adjectiu: «Trob que aquesta és blava!».

El professor Joan Coromines (DECLC), en abordar-ne la qüestió pel vessant semàntic, justifica la tria del color blau per a aquest ús pel fet que aquest color, essent prou vistós, és, alhora, més suau i plaent que l’estrident vermell i més distintiu que no pas el blanc i el negre.

Procureu, però, de no dir-ne gaires, de blaves. I recordeu, a més, que es tracta d’un mot d’origent germànic (azul en castellà i portuguès, i azzurro en italià, són d’origen oriental o aràbic, segons Coromines).

Passejar el ferro

Perífrasi amb què s’al·ludeix al fet que un hom ha anat de cacera i que malauradament n’ha tornat sense haver obtingut cap guany cinegètic. Això es diu, segons em consta a mi, a Espinelves, Osor, Susqueda, Viladrau i Vilanova de Sau, i correspon al llenguatge de to informal i sarcàstic.

Però se’n senten d’altres, d’aquest estil: agafar un peix (Espinelves), caçar-ne set i el sarró vuit (Viladrau), fer catxa (Folgueroles, St. Julià de Vilatorta), tornar amb els morros eixuts (Viladrau).

La informació que donem fou obtinguda en les enquestes que vam fer al sector Guilleries-Montseny entre els anys 2007 i 2009.