Rasclar

A banda del seu sentit recte (aplicat als cultius), en el llenguatge encriptat dels jugadors de cartes clandestins, el verb rasclar s’havia fet servir, a Sta. Coloma de Farners (Selva), per proposar una trobada de joc: “Anem a rasclar?”.

Aquest ús, a tall de contrassenya, no sembla immotivat, atès que ens recorda el moviment que els jugadors fan en arreplegar les cartes, o els guanys, que és força semblant –crec– al moviment que es fa amb el rascle al camp.

Fem constar, a més, que en punts del català central aquest mateix verb pot assenyalar l’acció de festejar (Rupit, St. Julià de Vilatorta, Tavèrnoles).

Els comunistes d'Amer

Doncs no. No em refereixo a un grup de persones que comparteixen una ideologia que preconitza l’abolició de les classes socials i la consegüent redistribució dels béns. Res d’això!

Ens referim més aviat al reduït grup de persones que a la vila d’Amer, dins la comarca de la Selva, eren les encarregades de traslladar els sucs de les comunes.

Allà mateix ens expliquen que aquesta desagradable operació es duia a terme en horari de matinada per no haver de destorbar (amb les lògiques ferums que aquest tragí comportava) les activitats diürnes dels amerencs no comunistes.

“Ja han passat els comunistes”, es deia.

Dedicat a Pere Casacuberta i a Josep Puigdemont, informadors d'Amer.

Això és d'una altra antúvia

O d’una altra època. És a dir: que no és del dia d’avui, que ha esdevingut antiquat, obsolet. Retret irònic i de complicitat amical: “Tu ets d’una altra antúvia!”. Es diu, això, volent indicar que l’interlocutor ja no participa dels neguits dels temps actuals i que el seu capteniment, o el seu parer, ja no hi és adient.

Expressió que apleguem a Sta. Coloma de Farners, capital de la Selva, amb motiu de les enquestes que hi vam fer durant la primavera de l’any 2009. Aquesta aportació, aquesta informació metalingüística, la devem al senyor Josep Planiol, de can Planiol (del veïnat de St. Pere Cercada), que ens l’ofereix tot advertint-nos que aquesta accepció és exclusiva, ens diu, d’un sol entorn familiar del terme de Farners.

Es tracta, no cal dir-ho, d’un ús no consignat pels diferents diccionaris catalans, tot i que hi ha, tanmateix, un fil d’informació que, si mai us vaga, podreu descabdellar consultant el DECLC de Joan Coromines i, més en concret, llegint l’entrada corresponent al mot antuvi; en aquest article trobareu, entre altres notícies d’interès, referències relatives al castellà, atès que en aquesta llengua els derivats de ANTE OBVIARE hi són perfectament possibles i més antics que en català. Per més que pugui sobtar, i sobretot parant atenció a la diferent cronologia i al fet que el castellà ha conegut un verb antuviarse ‘sortir a l’encontre’, en l’article en qüestió es conclou, i es proposa, que el nostre antuvi (vigent en la loc. de primer antuvi), és manllevat del castellà en temps més aviat recents.

A Josep Planiol.

Cel migranyat

Cel amb lleganys, o enlleganyat. O enteranyinat. Migranyat a Amer: “El cel està migranyat”.

Segons la informació obtinguda en les enquestes que vam fer a Amer (Selva) l’any 2008 l’adjectiu migranyat també es pot aplicar, en aquella zona, a quelcom brut o embrutit: “drap migranyat”, “taula migranyada”.

Aquest adjectiu no figura al diccionari normatiu, tot i que sí hi trobareu, sota l’entrada emmigranyar-se, dues accepcions un xic allunyades del nostre adjectiu però no exemptes de connexió semàntica:

1. ‘agafar migranya’
2. ‘capficar-se excessivament’

Aclarim, doncs, que l’adjectiu de què tractem s’ha de relacionar, sens dubte, amb el substantiu migranya (del llatí HEMICRANIA, manllevat del grec) i que en aquesta mateixa zona del català central, i en altres indrets dels que hem escorcollat durant el segle XXI, aquest substantiu pot fer referència a un 'malestar general de la persona' (Tavèrnoles) o bé a un 'estat de tristesa melangiosa' (Vilanova de Sau); significats, tots dos, ben representats al DCVB, però no, en canvi, al diccionari normatiu, el qual només recull, per a aquest substantiu, el sentit més fidel a l’ètim: ‘mal de cap nerviós que dóna sovint mareig i agafa generalment la meitat del cap’.

Com hem suggerit abans, la relació semàntica (o la motivació) no és pas difícil de veure en aquest cas, puix que la idea d’enterboliment es veu ben apta per ser traslladada als meteors.

Com a nota curiosa, hi podríem afegir que el volum I de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català) inclou, per al lloc de Valljunquera (en terres occidentals de la Franja), el mot migranya com a forma relacionada amb el concepte ‘estràbic’ (“ets un migranya”), que correspon a la qüestió núm. 141 d’aquesta magna obra.

Els culdolla

Així són coneguts i saludats els veïns d’un poble selvatà que des de fa una colla d’anys és escenari d’un interminable serial de la televisió pública catalana en què la protagonista, una simpàtica i honradíssima metgessa, ha sabut superar innombrables penúries i un bon seguit de tribulacions sentimentals.

Serials a banda, la designació de culdolla (amb o tancada al terme veí d’Arbúcies) se justifica, des dels pobles del rodal, pel fet que la indústria artesana dels objectes de terrissa ha estat per a aquest grup humà una activitat econòmica principalíssima que ha contribuït a afaiçonar el seu caràcter i a donar-los un gran nivell de reconeixença arreu del país.

Saludem-los, doncs, amb gran efusió i sempre amb bonhomia.