Els de l'altre riu

Els de l'altre riu

Locució nominal usada a la plana de Vic per referir-se als nadius de la comarca del Berguedà. Parèmia inspirada, em diuen, per la diferent referència fluvial que aquestes dues comarques tenen: el Ter per a la plana de Vic, el Llobregat per al Berguedà.  

Informador: Antoni Prat, vigatà de soca-rel.

La fotografia és de les fonts del Llobregat i l'he manllevada del grup El Berguedà en fotos, que podeu trobar dins la xarxa social Facebook.   

Quina xareca!

Quina xareca! 

Expressió observada devers l'any 2000 en una concorreguda dependència del meu àmbit laboral a la ciutat de Vic.  

Em fou dita per una persona que acabava d'eixir d'una reunió realment infructuosa -i amb moltes veus encontrades- en què, segons el raonable parer d'aquesta persona, els participants no enllestien prou bé els assumptes a debatre, ni es decidia allò que de veres calia decidir, o no es feia, potser, amb la promptitud o la determinació que ella hauria volgut. 

Xareca 'xerrameca, conversa nècia' és, doncs, paraula d'ascendència aràbiga (DECLC, IX, 464-465), derivada de l'adjectiu xarec 'magre, sec' (que no és sinó una generalització d'un substantiu preexistent: xareca 'figa-flor sec' [mot mallorquí i occidental; xarefa a València]). 

Segons el DECLC, l'adjectiu xarec és emprat a Mallorca (font xareca, camí xarec) i per autors illencs ben reconeguts. 

Insisteixo, doncs, a assenyalar que el substantiu xareca és, segons el professor Coromines, un derivat d'aquest adjectiu. I que xareca, per la seva banda, ha estat localitzat a Vic (segons documentació aportada per Coromines al DECLC) i a Menorca (segons el DCVB).    

L' homenatge literari al mot d'avui ens el porta Carme Rosanas, mantenidora del blog Col·lecció de moments, del qual he manllevat, també, el dibuix de Jordi Labanda que il·lustra aquest apunt.     

Converses  buides

paraules  apreses

solituds compartides.

Vides alienes.

No em trobo ni et  trobo.

Esto ya pasa de mancha de aceite



Pot sorprendre que el meu apunt d’avui l’hagi encapçalat amb un titular en llengua castellana. Ho faig, tanmateix, per donar compte d’uns fets que tenen a veure amb el contacte de llengües i els efectes, ben palesos, que aquest fenomen pot tenir.

Aquesta és, doncs, l'hora de referir-me als calcs lingüístics, i especialment als que he observat en el llenguatge castellà d'una companya del meu àmbit laboral, esquitxat, com podeu veure a continuació, de catalanismes fraseològics: 

• Si hace o no hace  ‘si fa o no fa’
• Si más no  ‘si més no’
• Tanto sí como no  ‘tant sí com no’
• Tener leyes  ‘tenir lleis’
• Todo justo  ‘tot just’ 
• De norte  'de nord'
• No se sale  'no se'n surt'

Es tracta, en rigor, de mostres de calc en el sentit clàssic, i estricte, en què el manlleu es produeix sense reducció d’unitats lèxiques. Les frases i locucions catalanes hi són traduïdes, o traslladades, al castellà mot per mot.  

Observi’s, però, que en l'última frase (no se sale) la pèrdua del pronom en resulta inevitable, pel fet que la llengua receptora no té aquest element de naturalesa gramatical i, per tant, l'autora del calc n'ha de prescindir.

I aquesta darrera circumstància és la que, comptat i debatut, m’agradaria d'acabar subratllant, car il·lustra de quina manera pot afectar el contacte de llengües a l'estructura d'una de les llengües implicades: afavorint (com en aquest cas que suara dèiem) l'eliminació d'elements tan genuïns, tan idiosincràtics, com ho és el pronom en.    





Dedicatòria: al pronom en, fill dissortat del llatí INDE.

Vigatans

Vigatans, cap de marrans.

Dita amb referent geogràfic implícit, que podria ser interpretada -i així ho proposo jo- com a lloança pura de l'esforç i de la tenacitat.

La mateixa tenacitat que caracteritza molts homes i dones del nostre país. La tenacitat que ens fa avançar a grans gambades, o la que ens ajuda, si més no, a tirar endavant quan tot just podríem entrar en defallença.

Dedicat a Víctor Pàmies, filòleg tenaç, gran paremiòleg, congriador de blogs.

Tecanets de Vic

Tal com jo ho tinc entès, els tecanets són (a Vic) la menjada, apressada o no tan apressada, i no necessàriament frugal, que es fa sobretot dins l’horari laboral.

No em consta que això es digui gaire (potser molt poc, o poquíssim) però sí que puc assegurar que ho conec del meu entorn immediat.

“Anem a fer uns tecanets!”.

A la lluna d'en Perera

Expressió d’origen desconegut per a mi. Serveix per assenyalar que un hom no està prou al cas del que es fa o es diu al seu entorn immediat. "Ets a la lluna d'en Perera!".

Ho tinc sentit de la Plana de Vic: a Vic i a l’àrea de Torelló.

Ho dono per caritat al dimoni!

Aquesta és de Vic. I, ben mirat, ve a ser una mena de conjur. Ras i curt: m’expliquen que quan un hom perdia un objecte i es veia que la recerca ja era endebades, la cosa millor que es podia fer era, en aquest cas, no maldar-hi gaire més i, perdut per perdut, fer una ampul·losa declaració unilateral d’independència: la d’oferir l’objecte en qüestió al diable perquè aquest aquest, per la seva banda, el pogués acollir com a caritat ben rebuda.

Atès, però, el seu caràcter incommovible, i avesat a tanta vilesa (rebre caritat no és propi d’ell), el dimoni rebutjava fermament l'objecte en qüestió i era aleshores que aquest objecte esgarriat reapareixia de manera immediata a la vista de la persona que havia emès el pronunciament. "Com que el dimoni no vol caritat, ho torna".

Dedicat a Fina Sayol, de Vic.