Els Aiguamolls de l'Empordà formen el segon conjunt de zones humides més importants del país, després del Delta de l'Ebre. Antigament la major part del litoral de l'Alt Empordà, entre els municipis de Roses i L'Escala, era zona d'aiguamolls.
Avui en visitarem una part que, sense ser la més coneguda, té un gran interès. Des de Sant Pere Pescador fins a la gola del Fluvià tant per la riba esquerra com per la dreta.
A la sortida nord de Sant Pere Pescador, direcció cap al mar, agafarem un camí terrer on està indicada la reserva Mig de dos Rius. A l'entrada hi ha un espai de lleure i aparcament.
Des d'aquí ja observem una de les zones de vegetació característiques, els prats de dalla.
El camí va seguint la riba esquerra del Fluvià. Al començament per una zona de pollancres i plàtans abandonada. Es manté amb les mínimes actuacions per a poder observar la regeneració de la natura a partir dels arbres caiguts. L'espès sotabosc ofereix alhora un ecosistema molt interessant per a la fauna.
Tenim la sort de coincidir amb un naturalista que ha localitzat i està observant un talpó.
En apropar-nos al Fluvià trobem un punt d'observació davant per davant de l'illa de Caramany, espai de reserva natural integral.
Més endavant el bosc de ribera està format per una major varietat d'arbres, oms, salzes, verns, freixes, àlbers...
Continuem per una zona inundable, caminant sobre passeres de fusta, envoltats de balca i canyís.
En el que són terrenys agrícoles, observem una de les activitats més característiques de la zona, les plantacions de pomeres.
Arribem a un espai, entre el riu Fluvià i la rec Sirvent que hauria d'haver estat una urbanització de luxe amb canals navegables, anomenada Fluvià Marina. Gràcies a l'acció decidida del Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, es va aconseguir aturar el projecte i que, l'any 1983, el Parlament declarés la zona com a Parc Natural.
Creuem el rec Sirvent per un pont per a vianants i arribem a la gola, la desembocadura del Fluvià al mar.
Una zona freqüentada pels pescadors de canya ja que tant s'hi pot capturar peix d'aigua dolça com salada.
Tornem cap a Sant Pere Pescador. Al centre de la vila hi ha la Casa Caramany, construïda a la part nord-est de l’antic recinte fortificat. Es creu que en aquest mateix indret hi havia hagut el Castell de Sant Pere.
L’actual edifici s’ha anat bastint entre els segles XVI i XIX. Dalt de la porta principal hi ha l’escut dels Caramany amb la data de 1883.
La torre de planta rectangular està construïda amb rajols, és de finals del segle XVIII i principis del XIX.
Donant al carrer que ens porta cap a l’església veiem una finestra del segle XVI amb un arc conopial.
L’església de Sant Pere és construí durant el segle XVII on antigament hi havia hagut una d'estil romànic.
La façana de ponent, on hi ha la porta d’entrada, és l'única construïda amb carreus ben tallats, la resta de l’edifici és de pedruscall i argamassa.
La porta està decorada amb columnes adossades, amb capitells que volen imitar l’estil corinti. Damunt la porta hi ha una gran rosassa.
El campanar és de planta quadrada a la base que més amunt es transforma en octogonal. Té quatre arcades de mig punt fetes amb rajols.
A la plaça major hi ha una curiosa font que data del segle XIX.
Creuem el pont sobre el Fluvià per tornar cap a la platja, ara per la seva riba dreta. Després del pont, a la segona rotonda, girem pel camí que surt cap a l'esquerra. Hem d'anar a trobar el riu.
Des d'aquest marge la visió de l'illa de Caramany és encara millor, més propera.
En bancs de sorra al mig del riu és fàcil observar colònies de cormorans i gavines.
El camí que ens mena cap a la platja està envoltat de tamarius.
La platja, al sud del Fluvià, es caracteritza per les formacions de dunes. Aquest indret també està sota la protecció del Parc Natural.
Finalment, seguint la carretera que ens duria a Sant Martí d'Empúries, ens arribem al Cortal Gran, masia del segle XVII fortificada, amb espitlleres, lladroneres i una garita.
Es troba ubicat a la vora de l'antic llit del Fluvià que fou desviat entre els segles XVII i XVIII per a afavorir la dessecació de diversos estanys.