| Gant. Fotografia: Empar Sáez |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez |
| Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez
X
NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA
No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me'l trobo cuit a la família
que m'ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L'oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema,
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t'oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d'aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d'Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!
Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll)
La Garúa Libros - Tanit, 2020
|
| Clermont-Ferrand. Fotografia: Empar Sáez
DORMENT II
Quan et pregunto on dorms,
no et pregunto pel llit que configura
el teu segment discret i horitzontal.
No et pregunto tampoc
sota quin sostre
t'aventures als límits de la son.
No vull saber del jaç ni del llençol,
ni d'una nit on l'acampada és fèrtil.
Dorment, quan et demano on dorms,
només pregunto
en quin dels mons
ets l'únic.
Eduard Sanahuja, Compàs d'espera
Edicions Bromera, 2006
|
| San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez |
| Àrreu. Fotografia: Empar Sáez
Sala d'espera
M'han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l'uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d'abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d'espera,
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.
Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)
|