Ruta orbital

Brindisi. Fotografia: Empar Sáez

RUTA ORBITAL

Plana el silenci sobre el llit.

El carrer passa a fora:

als balcons i a les places

i en la nit que ara ve.

M'acosto a la finestra de puntetes

per no espantar els malsons

que tresquen per l'armari.

“Aquí hi van viure camps d'userda,

i serps de vidre i algun gall”,

em diu la veu del vent.

Me'n torno al llit

i amb els braços en creu

sento que l'univers

m'acull en el seu ventre:

hi floto com la pols de les cortines

i m'adormo escoltant

el silenci que em gronxa

en l'úter buit del món.

Rosa Font Massot, Temps el·líptic

Cafè Central & Eumo Editorial, 2022

Transitar el silenci

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Transitar el silenci

Baixo del cotxe. Em poso les ulleres de sol per transitar el silenci i endinsar-me en la nit dels meus vidres fumats.

          I

El cel va girant sota els meus peus:

de la terra endolada,

m'arriba el cant somort dels roures;

un núvol esllanguit que punxa l'aire

abraça, tremolós, les arrels i el fullam;

una garsa travessa la boca dels meus ulls

i va teixint meandres sobre els líquens.

Contemplo el lloc precís on neix l'il·limitat

mentre em tenalla els peus el cor de l'heura.

És curt, aquest camí. La terra és infinita.

          II

De la terra endolada, l'alça el lladruc d'un gos,

el cant somort del vent, el cruixit de les fulles.

M'arriba des de lluny el remoreig de l'aigua,

el tritlleig que ressona al vidre dels meus ulls.

El cel va girant sota els meus peus:

se m'enganxa als turmells, l'ala oscada d'un núvol

i l'ombra d'una garsa em cenyeix els talons.

És curt el meu camí. La terra és infinita.

Rosa Font, Em dic la veu

Llibres del Segle, 2017

Plantaré el cos

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz

Plantaré el cos

 Plantaré el cos en una cala oscura.MONTSERRAT ABELLÓ

Plantaré el cos en una cala obscura,

sense onades ni vent que em seguin els flancs:

s'aturarà l'instant, retindré la paraula

al clos de les mans

mentre la nit s'adorm al ginestar

i cau sobre les pedres.

Retindré la paraula al meu mirall desert

per dir aquest no saber que esglaia

i desteixir-ne l'ombra.

Retindré la paraula entre els meus dits

perquè digui la llum que encén la vida.

Rosa Font, Em dic la veu

Llibres del Segle, 2017

Un lloc a l'ombra

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

Un lloc a l’ombra

Sense pell, en un lloc a l’ombra, visc.

Desnuada de mi,

amb els dits cabdellats

a la madeixa de la mort

mentre escolto les hores sense veu,

amb la finestra oberta al vent glaçat

enmig d’un naufragi de núvols.

Em sé terra de nit i pols crepuscular,

acer d’estrella i ombra,

el so desafinat dels meteors.

Saliva de cuc, boca de llimac, em sé,

un bri cansat de fum, la cicatriu del foc.

Als fils gelats del vent, estenc el meu vestit:

la pell que sobreviu llagada

en aquest lloc a l’ombra.

M. Rosa Font, Un lloc a l’ombra