Solitud

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

SOLITUD

Mitjanit, i no hi sou, germanes meves.

Es belluga trist el xiprer.

Obriré aquestes cambres embruixades,

que l'aire i la nit les ompli.

Si m'agafa el son, dins del somni

vindrà alguna de vosaltres a despertar-me.

On heu anat, germanes meves, que he restat

sol i foraster a casa nostra?

A l'arpa, que s'enyora dels dits,

l'aranya de la meva aflicció enteranyina.

És creuar els braços i entristir-me,

el gos em mira de cara i calla.

Quina culpa en tinc, si blanquegen en la tenebra,

com tombes, els vostres llits buits?

Mai la dolça cançó del retorn,

mai no la diran els graons?

Com desborda, germanes, en una llàgrima

l'amor dels meus grans ulls!

Kostas Kariotakis, El dolor de l'home i de les coses

Traducció de Joan R. Lladós

Pont del Petroli Edicions, 2024

Vosaltres sou els meus germans silents

Terrassa. Fotografia: Ferran d'Armengol

VOSALTRES SOU ELS MEUS GERMANS SILENTS

Vosaltres sou els meus germans silents,

morts.

Mai no us oblidaré.

En velles cartes trobo traces de l'escriptura

que s'encimbella a l'extrem de la pàgina,

com un cargol al mur d'un psiquiàtric.

Adreces i telèfons que acampen a la meva

agenda encara, esperen, fan capcinades.

Vaig veure centenars de turistes, cansats,

glaçats, ahir a París. Són semblants a vosaltres,

no troben el seu lloc i volten nerviosos.

I creia que això era molt fàcil: viure!

Amb un grapat de terra, un vaixell, un niu, la presó,

un xic d'aire, gotes de sang i nostàlgia en tenim prou.

Vosaltres sou els meus mestres,

morts.

No us oblideu de mi. 

Adam Zagajewski, Terra de foc

Traducció de Xavier Farré

Quaderns Crema, 2004

El dolor no s'inventa

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

El dolor no s'inventa

La gran dolor, que la llengua no pot dir 

De ma sinceritat no cal dubtar-ne

no he de ser, i m'hi esforço,

comandant de la lloança o la lamenta.

Jo voldria dir i dir-te moltes coses,

però en tinc prou de no adotzenar-me

i de no mossegar-me massa la pensa.

No sóc ateu ni demòcrata,

tampoc tot el contrari, tant se val,

perquè no sóc un ésser important,

no dono la vida, ni l'he presa.

No sóc neci ni tampoc formidable,

però no em fan por les dones amb talent,

ni crec que tots els capellans creguin en Déu

ni que si no votem no podem queixar-nos.

De fet, no escric més

perquè se m'ha esgotat la llengua,

però el dolor no s'inventa, ni és fàcil

callar per no fer mal a la gent ingènua.

També sé que no he dit res de nou,

perquè de tot això ja en parlàvem

amb la meva mare morta, de nit, a la terrassa.

Jo no en sé de reflexions finals,

però sí que em sento al costat dels morts,

dels poetes medievals,

del mar d'amunt i el mar d'avall,

de la remor dels dies quan plou i estàs sol,

dels amics, dels amats i les amades

protegits per la llei de la natura,

sense espill ni melic, amb decència,

homes i dones que van preveure la vida i la mort,

però no el límit del temps, ni de la literatura.

Jordi Virallonga, Amor de fet

Pagès Editors, 2016

*Epígraf d'Ausiàs March

Nadala

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

NADALA

PINTURA IMAGINÀRIA

A LA MANERA DE FRANCIS BACON

Merry Christmas

per als desarrelats de la vida

que miren, eixuts,

els aparadors de la venjança

i que, amb gest tràgic,

maleeixen

la hipocresia dels cors

i l'abús de la desesperança.

Merry Christmas

per als condemnats a passar gana

que veuen en l'extermini

la font del seu futur més amable

i que, amb plany feridor,

preguen per allunyar de la mort

la tropa de fills

i l'alegria de viure.

Josep-Ramon Bach, Caïm

Poesia 3i4, 2015

Núvol

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

Núvol 

Has mirat amunt 

mentre un fil s’enduia 

els teus membres i el cos, 

i els ulls de vidre queien 

per la finestra de pedra 

arrossegant les coses viscudes, 

deixant les mans lasses 

i el cap núvol 

i el viure escampant-se 

en el bruit del temps. 

Empar

Murs

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

Murs

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,

m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero.

No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.

Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;

sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

Konstandinos P. Kavafis, Poemes

Traducció: Alexis E. Solà

Mirada lliure

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

      Mirada lliure

Esbotzo a martellades els maons

amb què han tapiat la finestra.

Inútil esforç –em diuen–, fa segles

que a fora hi ha eclipsi de sol.

Inútil advertiment –em dic–,

jo hi veuré la rotllana de foc

per on salta l’amor, indomable.

Cèlia Sànchez-Mústich, On no sabem

Edicions Tres i Quatre, 2010

L'arbre

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

Quan ja em trobava millor, quan em vaig poder incorporar damunt el llit, el meu esperit, encara feble, continuava sent incapaç de reflexions molt llargues; gràcies al meu cos m’arribaren les primeres alegries. Vaig reveure la bellesa, quasi sagrada, del pa, l’humil raig de sol on jo escalfava la meua cara, i l’atordiment que em causà la vida. Arribà un dia en què em vaig poder recolzar a la finestra oberta. Vivia en un carrer gris d’un raval de Viena, però hi ha moments en què només ens cal un arbre sobrepassant una muralla per a recordar que existeixen boscos. Aquell dia, per tot el meu cos sorprès de reviure, vaig tenir la segona revelació de la bellesa del món. Vós sabeu quina fou la primera. Com en la primera vaig plorar, no tant de felicitat, sinó de reconeixement; vaig plorar per la idea que la vida fos tan simple, i seria tan fàcil si nosaltres mateixos fóssem prou simples per a acceptar-ho.

Marguerite Yourcenar, alexis o el tractat del combat inútil 

(Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela)

Arestes

Es trenca de cop l’espai

homogeni del temps

-neix una estrella-

un crit en l’abisme, arestes

de vidre embolcallen el buit,
somnis de garfis,

ferida de llum oberta.

Terrassa

Fotografia i poema: Empar

Jazz

30è Festival de Jazz Terrassa – Plaça Vella

Cordes metàl•liques a la barana,

veus de fusta sotjant la finestra,

s’afinen totes les ànimes;

totes eren ocultes.

Fotografia i versos: Empar

Inesborrable

Terrassa

Et deixo unes paraules 

quasi inesborrables

a peu de pàgina

Fotografia i versos: Empar