El triomf del color

Varis artistes
Sala Garriga -Nogués

El Museu d'Orsay és, sens dubte, una de les visites obligades quan es va a París. Fins i tot si s'hi va amb una certa freqüència convé, de tant en tant, tornar-hi a entrar; si es té aquesta oportunitat es pot ser selectiu i anar a gaudir d'aquelles obres que més s'adiguin amb el moment que estem vivint, deixant enrere la visita bulímica que es sol fer quan s'hi va per primer cop. Triar amb criteri és garantia de poder gaudir amb plenitud del que una gran col·lecció ofereix. Ara, a la Sala Garriga-Nogués de la Fundació Mapfre se'ns proposa una exposició que, si bé és extensa, ens porta una tria de l'extens catàleg del museu parisenc, vertebrada per la idea de l'evolució del paper expressiu que va anar adquirint el color a finals del segle XIX i inicis del XX.

Exposició magnífica, cal dir d'entrada, que ha estat magníficament comisariada. La selecció de les obres exposades s'ha supeditat a la idea del que es volia comunicar, i d'això en resulta una d'aquelles exposicions de les quals es surt amb la sensació d'haver après coses. Una exposició amb una forta càrrega pedagògica per tal com està organitzada i pels exemples triats. No hi manquen els grans noms de la història de l'art (Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet), però lluny de centrar-se en destacar-les per damunt de les altres, juguen un paper d'igualtat amb altres noms menys coneguts en aquest procés d'assoliment del color com a força expressiva per ell mateix. 
Si se'm permet la gosadia de destacar alguna de les obres exposades, jo em fixaria especialment en les obres de Léo Gausson (La Maison), Seurat (Port-en-bassin, avant-port, marée haute), Henri-Edmond Cross (L'après-midi a Pardigon), Van Gogh (Portrait de l'artiste), Gauguin (Les Meules jaunes i Marine avec vache), Émile Bernard (La Moisson), Paul Sérusier (Le Talisman, l'Aven au Bois d'Amour), Paul Ranson (La sorcière au chat noir), Édouard Vuillard (Le Sommeil i La Promenade dans le port), René Seyssaud (Les oliviers), Monet (Saule pleureur) i André Derain (Pont de Charing Cross).
L'entrada és de franc, però cal fer la gestió de les entrades per anticipat si es vol assegurar l'entrada: cal tenir en compte que l'espai no és ni ampli ni pensat com a museu, i hi ha un nombre restringit de visitants. Podeu fer-ho en aquesta adreça.

(Foto: El País)

Pissarro

Camille Pissarro
Caixaforum

Potser sí, que quan es fa un llistat de pintors impressionistes el nom de Pissarro no és el primer que apareix, però seria injust pensar que el seu rescat de la memòria ve només donat per una audaç operació propagandística dels organitzadors de l'exposició. L'obra de Pissarro es mereix captar l'atenció per sí sola, i l'exposició de Caixaforum és una magnífica oportunitat per a fer-ho.

El poble d'Evagny

Una exposició que, al meu entendre, té un dels principals valors en el fet de poder presentar una mostra de l'obra del pintor prou àmplia com per veure-la com un procés, el que el va dur a cercar noves formes expressives que el fessin anar més enllà del correctíssim academicisme dels seus primers anys. Podem veure, a través dels treballs realitzats a la seva estada a Anglaterra, juntament amb Monet, l'impacte del coneixement de l'obra de Turner -cada vegada crec més que és imprescindible per entendre l'art del segle XX- i com poc a poc els contorns perden nitidesa i el conjunt guanya en lluminositat i capacitat expressiva per anar més enllà de la pura descripció. Certament, hi ha un punt a partir del qual comprovem que Pissarro no va gosar donar el salt definitiu, no es va arriscar més del que ja ho havia fet formant part del moviment impressionista i trobem a faltar aquell toc de genialitat que va permetre al seu amic Monet catapultar-se un pas més enllà. 

Però Pissarro va experimentar, i no només en la seva etapa puntillista, sinó també descomposant el color, com en algun cel pintat a Evagny, o en la pintura dedicada a la Rue des Voisins. Potser on més es pot veure la seva recerca és en els paisatges més urbans, sobretot els paisatges portuaris de les ribes dels rius, passats pel filtre de la boira, en imatges que són més suggerents que no detallistes. Fins la temàtica, que en el cas de les obres realitzades en l'àmbit rural pot semblar ensucrada, feta de vaques i pastoretes, adquireix en aquestes pintures urbanes un to més atrevit, fins diria més d'acord amb la ideologia anarquista del pintor. 

L'escala de l'evasió

Joan Miró
Fundació Joan Miró

L'exposició "L'escala de l'evasió" no és exactament una retrospectiva de l'obra de Joan Miró, sinó un recorregut per la seva obra, ordenat cronològicament, i estructurat al voltant de dues idees: el compromís de l'artista amb la seva terra i el compromís de l'artista amb el moment històric que li toca viure. Aquest itinerari permet anar veient l'evolució en el procés de creació del llenguatge plàstic de Miró. 
S'inicia en el moment en què Miró tempteja en els nous llenguatges que desenvolupen les avanguardes artístiques, localitzades fonamentalment a París. Pintures amb influències fauvistes, cubistes i sobretot surrealistes, amb una forta presència figurativa. D'aquesta època destaca La masia, una pintura en la que Miró ja concreta un alfabet propi i on ja apareix l'escala que dóna títol a l'exposició i que serveix alhora de nexe entre terra i cel i també de camí de fugida, d'evasió. Una masia fortament arrelada a la terra, com també ho és el Cap de pagès català.

El procés cap a l'abstracció surrealista queda interromput per la guerra civil i la guerra mundial, moment que ocupa el segon àmbit. Davant l'horror que es viu, Miró necessita retornar a un cert figurativisme que li permeti expressar-se. Compromès amb el seu temps, Miró pren partit per la causa republicana. La Natura morta amb sabatot i el Cap d'home reflecteixen perfectament aquest moment.

En el tercer àmbit, trobem un Miró que va desprenent cada vegada més el seu llenguatge de tot allò que li sembla accessori: els colors esdevenen colors purs, les línies es simplifiquen. Allà on abans hi havia un ocell, ara hi ha una línia que és el rastre del seu vol; allà on hi havia una forma, ara hi ha un esquitx que és el rastre de l'acte de pintar. Pintures, com la sèrie de els Blaus, que tenen com a única finalitat la contemplació, fins arribar a la darrera sèrie en que fins i tot arribar a cremar, destruïr la pròpia tela sobre la que pinta.
Una bona excusa, l'exposició, per retrobar-se amb un artista que obliga l'espectador a pensar no només sobre l'obra d'art en sí sinó sobre l'existència mateixa.

Impressionistes. Mestres francesos de la col.lecció Clark

Caixafòrum

Sterling Clark va ser un col.leccionista d'art nordamericà que, recolzat per la fortuna familiar- el seu avi fou president de Singer Corp., de màquines de cosir- va reunir nombroses obres, fonamentalment del Quattrocento italià i, sobretot, dels impressionistes. El 1955 va obrir el museu que acull les seves col.leccions a Williamstown, Massachussets. Una extensa mostra de l'apartat dedicat als impressionistes es mostra ara a Caixafòrum.
L'estiu del 74 vaig arribar a París, amb cara de passerell i un bitllet d'Interail a la butxaca. El primer que vàrem fer -èrem quatre, els passerells- abans i tot d'anar a cercar un lloc per a dormir -per què, si es podia dormir en un parc?- va ser anar al Jeu de Pomme, que era on, en aquella època, hi havia, entre d'altres, les pintures dels impressionistes. Hi teníem una devoció reverencial. Als espais que ens eren propis hi penjàvem, així que podíem comprar-los, cartells o postals que reproduïen aquelles pintures, a les que hi havíem d'afegir Van Gogh i Picasso, sobretot el Gernika. Després, amb els anys, es va tancar el Jeu de Pomme i es va obrir el Museu del Quai d'Orsay, però en aquest jo ja no hi he estat, mireu si en fa, d'anys, que no he estat a París! I les obres de Monet, o Degas, Renoir o Manet varen quedar ja fixades permanentment a la retina pictòrica, però la seva visualització sempre més ha estat a través de fotografies, o reproduccions. Per això és un plaer immens poder tornar a acostar el nas a una pintura de Monet fins gairebé tocar-la, o d'apreciar el relleu de les pinzellades que feia Pissarro, o desxifrar els secrets del color de carn dels retrats de Renoir. I això és el que es pot fer ara a Caixafòrum. Oportunitats de veure les obres d'aquests pintors en tenim a cada moment a través de llibres, enciclopèdies o d'internet. Oportunitats de viure-les, poques vegades.
El gruix de l'exposició pertany a l'obra dels pintors impressionistes, amb un petit pròleg que mostra els precedents amb obres de pintors realistes com Corot, Millet, Rousseau, i un epíleg on s'apunta ja la direcció del posterior fauvisme, amb Bonnard i Gauguin. Enmig, i com a contrapunt, una petita mostra de la pintura acadèmica, la pintura dels salons oficials mentre esclatava el moviment impressionista. Pel que fa a aquests, l'exposició s'estructura en àmbits temàtics, del paisatge al retrat, passant per la natura morta, el cos humà i les escenes de la vida quotidiana.

Tenir al davant l'obra original permet apreciar-ne els detalls. Cal veure les pinzellades nervioses de Sisley (El Loing i els molins de Moret. Sota l'efecte de la neu), el treball precís del puntillisme de Pissarro (Saint Charles. Eragny), el tractament de l'aigua de Renoir (Venècia, el Palau Ducal). Cal veure, de Renoir, la Posta de Sol, que per la indefinició dels contorns evoca Turner, talment una impressió. A Els penya-segats d'Étretat, la llum de Monet, meravellosa, com la que va pintar a la Catedral de Rouen. Com s'ho fa?, penses. I, quan t'hi acostes, no veus més que grumolls de pintura.
De Renoir, també, dues natures mortes a destacar: les Cebes i les Peònies, pel treball de textura i volum.
Si la temàtica paisatgística inclou, en els pintors impressionistes, elements del naixent món industrial, amb fum, vaixells i xemeneies, cal també veure com canvia la temàtica referida a la vida quotidiana. M'ha sorprès l'obra Travessant el carrer, de Giovanni Boldini, una escena que pot fer pensar en les fotografies que anys més tard farien Robert Doisneau o Henry Cartier-Bresson del París de cada dia. 
Vist d'aprop encara meravella més com tracta la pell Renoir (La llotja del teatre. Al concert). 

De Degas sorprèn l'audàcia compositiva: A Abans de la cursa pinta cinc cavalls i, amb aquesta excusa, els pinta des de diferents punts de vista, com si volgués donar-los moviment, en una prèvia del que faria Marcel Duchamp anys més tard. A Ballarines a la classe de dansa, el mateix format de la pintura ja sorprèn, per inusual; a més talla, si li cal, algunes de les figures i fa que la major part de l'espai correspongui al terra. 

A Retrat d'un home, pinta el retratat de costat, gairebé d'esquena, interrompent un moment íntim d'aquest, com si el contrariés. 
Val la pena seure -hi ha un banc!- al davant dels dos autorretrats de Renoir, de 1875 i de 1899, i comparar-los, abans de gaudir de l'esclat de color final que proposa Gauguin (Noia cristiana), que ja apunta als camins de l'abstracció posteriors.