HENTELIGENS - Discografia (1995-1997)

La veritat és que és un goig poder atendre les peticions que fa la gent, sobretot quan és música que fa temps que cerquen. M''havien demanat material de Henteligens... doncs bé, aqui els teniu: dos magnífics discs, "Inside me" (1995) i "The power of manipulation" (1997). Sense ser uns grans innovadors, la seva música va enriquir notablement el panorama del Rock mallorquí, amb una proposta que mesclava d'una forma molt interessant l'Indie-Rock típicament 90's (Dinosaur Jr., Sebadoh), el Noise (Sonic Youth), el Power-Pop (Lemonheads), el Grunge (Nirvana) i el Shoegaze (Ride, Slowdive). 

Henteligens es van formar a mig camí entre Muro i Can Picafort, amb Jaume Bea (guitarra, veu) al capdavant. A "Inside me" l'acompanyaven, Javi Costitx (baix) i Toni Coco (baix); pel que respecta a les bateries, van ser gravades per ni més ni manco que tres músics diferents... Tobby Taylor, Toni Atenas i Miquel Pico. Al segon disc "The power of Manipulation", el line-up del grup el formava Jaume Bea (guitarra, veu), Jaume Gost (baix), Miquel Romàntic (bateria) i Miquel Pinty (guitarra, ex-Dirty Boots, Zinedines).

Han envellit aquests dos discs? No ho sabria dir; igual soc jo, que també em torno vell, però el cas és que avui els he escoltat després de molt de temps sense fer-ho i m'han semblat increiblement bons...

DESCÀRREGA

Henteligens - "Inside me" (1995)

Henteligens - "The power of Manipulation" (1997)

THE FRANKENBOOTIES - "Gobledegook" (1994)

"Gobbledegook": un altre d'aquests discs que hauríem d'afegir a la llista d'imprescindibles de la nostra música. The Frankenbooties, que deixaven enrere el seu passat com a Dirty Boots, començaven una nova etapa amb un disc ambiciós que, malgrat no ser excessivament innovador dins del Rock Alternatiu que es feia aleshores, sí que resultava una bufada d'aire fresc dins del Rock mallorquí. Exceptuant els temes que formen part de l'EP "Frankenbootie", "Gobledegook" fou enregistrat el desembre de 1993 als estudis Ona Digital, amb alguna col·laboració de luxe com la del guitarrista Xisco Albéniz de La Búsqueda.

El discurs dels Frankenbooties es basava principalment en agafar el llegat dels Beatles - els de la darrera etapa, vull dir - i mesclar-ho amb la major naturalitat del món amb el Rock independent que es feia a aquells moments als Estats Units: Sonic Youth, Sebadoh, Nirvana, Smashing Pumpkins... Una formula com aquesta, ben estudiada, combinada amb bones cançons ("Kill John Wayne", "Dind't Want to Tell You", "I'm Losing You", "Sensual Desire"... o la mítica "My little Hurricane") només pot donar com a resultat un disc antològic com "Gobledegook".

Ja es sap que, sobre gusts, no hi ha res escrit. Fa uns dies que vaig rescatar aquest disc de les meves prestatgeries i em vaig sorprendre de com ha envellit de bé, fins i tot la seva versió del "Strawberry Fields Forever". Sona tan fresc i arrogant ara, el 2012, com ho feia l'any '94.

DESCÀRREGA

The Frankenbooties - "Gobledegook" (1994)

DAYDREAM - "Daydream" (2006) - Demo

Feia temps que no ficava cap demo al blog... i què millor que rescatar aquesta mateixa, de l'any 2006. Marga Roca, actual guitarrista de Hadooken, m'ha enviat l'única maqueta d'una banda a la qual hi tocà ja fa uns anyets: Daydream. La veritat és que coneixia l'existència d'aquest quartet per un únic tema ("Impossible dream") que, anteriorment, havia inclós a una compilació cassolana titulada "Demos Attack Vol. 1" (descàrrega aquí) i que ara ha resultat ser el tema més fluix d'una demo, com a mínim, sorprenent.

Daydream van ser una banda efímera: es formaren a principis del 2006 i pràcticament a mitjans d'aquell mateix any ja eren història. Així i tot, Toni Barceló (veu, baix, teclat), Marga Roca (veu, guitarra), Nico Naury (guitarra) i Sebastià Barceló (bateria) van tenir temps de fer alguns concerts - com el de la primera edició del Donna's Fest - o enregistrar aquestes quatre cançons. Essencialment, Daydream van ser un grup de Rock Alternatiu que es nodria també d'altres estils relacionats, com el Power-Pop, el Grunge o el Noise-Rock dels 90's. Deia que "Impossible Dream" és el tema més fluix tal vegada per ser el més estandard, el més normalet. A mi m'han agradat molt més els altres; per exemple, "I loved to be there", un tema llarg i melancòlic, deixa de sonar rollo Sexy Sadie quan, a partir del minut 4, agafa un rumb més hipnòtic, atmosfèric i psicodèl·lic. O "Tied Dog", una composició bàsica i primitiva però plena d'actitud, on Daydream, mostrant la seva vessant més crua, tontetjen amb el Noise-Rock. Fins i tot em sembla destacable "S.F.G.", que malgrat comença d'una forma molt normaleta acaba amb un joc de guitarres tan sumament interessant que et deixa amb ganes de més.

Qui sap què haguessin pogut fer amb més temps per davant - el necessari per fer madurar el seu so - i una producció més adequada. En tot cas, Daydream deixaren un digníssim document sonor com a testimoni de la seva breu - però intensa - existència.

DESCÀRREGA

Daydream - "Daydream" (2006) - Demo

EEK - "Maybe I'm Wrong" (2011)

"Folk? Pop? Indie? Rock? Sin etiquetas: sólo canciones de carretera". Eek

Poden dir-ho més alt, però no més clar. La música de Eek es despulla de convencionalismes i d'etiquetes per aferrar-se amb força no a allò que escoltes, sinó allò que sents. Per tant, quin sentit té posar-nos a discutir si són un grup de Folk-Rock, Indie-Rock o el que sigui? Música de carretera, i prou... però no una carretera qualsevol. Lluny de les corbes que ens duen a la Valldemossa que els ha vist néixer, "Maybe I'm Wrong" ens transporta cap aquestes llargues autovies que atravessen el nord del continent americà; música que dona so a un viatge; música amiga.

Fa un grapat de mesos varem rescatar el "Life before prius" (2007), l'únic disc de Melancholy Mechanics (clickau aquí), una banda dissolta, però que a l'any 2008 reneix convertida en el que és avui: Eek. El seu motor és el guitarrista, vocalista i compositor Alberto Santolaria que, acompanyat per Joan Tomàs (guitarra; també a Melancholy Mechanics), Guillermo Bauzà (baix; a Marlovers) i Roberto Pons (bateria, a Gato Martín), ens presenta "Maybe I'm Wrong" (2011), un dels llençaments més destacats d'aquests darrers mesos dins l'escena mallorquina. No només és que el disc hagi agradat - que ho ha fet - sinó que representa una interesantíssima evolució respecte al passat mecànic. El rastre del Pop-Rock dels inicis s'ha diluït en favor d'una fòrmula electroacústica (més acústica que electrica, realment) càl·lida però alhora fresca que es nodreix de la millor música nord-americana feta aquestes dues darreres dècades. Els referents, són clars: el Mark Lanegan del "Whiskey for the Holy Ghost" i "Scraps At Mignight"; la vessant acústica i intimista de Alice In Chains; els immortals Neil Young i Tom Petty; el Eddie Vedder que posa música a "Into the wild". La experiència és un punt a favor; per això, Eek són d'aquests que podrien mesclar a una mateixa cançó als Beatles i als Jayhawks sense morir a l'intent.

"Maybe I'm Wrong" és un d'aquests treballs senzills i elegants que deixen bon sabor de boca; d'aquests discs que entren amb facilitat i suma rapidesa però que, a diferència de la música fast-food que imposa l'indústria del mainstream, es queda allà i, sobretot, perdura. Abans de que l'escolteu, dos detalls importants. El primer és que "Maybe I'm Wrong" fou enregistrat als estudis dels germans Tejedor, els de Casa Rusa. De fet, als crèdits del disc hi figura Carlos com guitarra, baixista i bateria, i Damián com guitarra. I, segon: el disc ha aparegut en dues edicions - i portades - diferents. La primera - la normal - és la típica caixa de plàstic; la segona - la edició limitada - és una original caixa de fusta.

Acabaré dient que de bona tinta sé que Eek ja tenen preparat un bon grapat de nou material. Nou disc pel 2012? Esperem que sigui així; de moment, atents a aquesta primera i prometedora passa titulada "Maybe I'm Wrong".

DESCÀRREGA

Eek - "Maybe I'm Wrong" (2011)

FULGURA - Demos 2007-2008

Fulgura era un d'aquests deutes pendents d'Illa Sonora; gràcies a l'aportació del seu bateria, Víctor Martorell (actualment a Hello Monster i els recentment reunits Los Comemierda), avui podem aprofundir un poc més en la seva història i, com no, en la seva música. Fulgura neix l'any 2001, arrel de l'unió de dos ex-membres de A Little Cup Of Tea On The Top Of The Fridge (el guitarra Jaime Vieiras i el bateria, Víctor) amb dos antics components de Masada (Jose, vocalista, i Juanma, guitarra), la primeríssima banda mallorquina a la que vaig sentir parlar de Kyuss, Fu Manchu i un estil del que aleshores (1997? 1998?) se'n parlava poquíssim com era l'Stoner. "La idea era hacer una música mucho más directa y simple que la de A Little Cup... pero sin llegar a la tralla de Masada, basándonos en el rock alternativo de principios de los 90 y en sus derivados posteriores", explica Víctor.

Entre anades i tornades, concerts i canvis de formació, Fulgura van enregistrar un total de cinc maquetes auto-produïdes, de les quals aquí tenim les dues darreres que, per dir-ho d'alguna forma, són les millors: "Creo sincera y objetivamente - bueno, todo lo objetivamente que puede opinar un miembro del grupo- que son las más interesantes por los temas, el sonido y por ir más "al grano" que las anteriores". No sé com poden sonar les demos anteriors, però... Collons! "4" i "5" són dues demos fantàstiques i una gran mostra del potencial de la banda. No passa desapercebuda ni la seva tècnica, ni el boníssim gust compositiu, ni tampoc el rastre d'antics herois del Grunge (Pearl Jam, Soundgarden, Alice In Chains), clàssics del Stoner (Kyuss, Fu Manchu) o pinzellades de Tool o Incubus. 100 % recomenables a tots els amants de les guitarres cruixents i/o els ritmes contundents del Rock Alternatiu dels 90's.

DESCÀRREGA

Fulgura - "4" (2007)

Fulgura - "5" (2008)

PUJÀ FASUÀ - Discografia

...Vaja any que duim, no? No sé què dimonis pot haver passat perquè aquest 2011 estigui carregat de tan BONS llençaments de grups illencs. Segur que, en acabar l'any, farem un bon recompte d'àlbums, i també, ben segur, ens enrecordarem de Pujà Fasuà, un quartet manacorí que després d'un parell d'anys d'activitat debuta enguany amb un fantàstic disc homònim. La seva música ha sonat bastant tant a "Fang i Distorsió" i "Illa Sonora", així que igual ja heu tingut l'oportunitat d'escoltar-los.

Darrera aquest disc s'amaguen quatre músics joves però d'un talent inqüestionable: Carles (guitarra, veu), Natàlia (guitarra), Jorra (baix; durant un breu període de temps membre de The Ugly Bitches) i Guillem (bateria). Es tracta d'un grup que, essencialment, practica un tipus de Rock alternatiu clarament influenciat pel Grunge de la primera meitat dels anys 90, amb els Smashing Pumpkins o Nirvana com a clars referents... però clar, és que també et poden reivindicar a David Bowie o Standstill, així que parlem d'una música variada, intensa, convincent i, molt important, natural.

El disc "Pujà Fasuà" (2011) arriba de mans d'en Jorra. Donau-li una oportunitat a aquest treball perquè feia anys que no sentia un disc tan complet dins de l'escena del Indie-Rock illenc. I com a 'extra' per tota aquella gent que els descobreixi, he adjuntat la seva demo del 2009, enregistrada als estudis de Can Recó i a on hi podem trobar autèntiques perles que no apareixen al disc, destacant una versió més primitiva de "Anestesia" un dels seus himnes i una de les cançons més emocionats que he pogut sentir en la nostra llengua aquests darrers anys.

DESCÀRREGA

Pujà Fasuà - "Demo" (2009)

Pujà Fasuà - "Pujà Fasuà" (2011)

THE DIRTY RICE - 'Demo' (2011)

Segona demo d'una banda que ja podriem qualificar de veterana, no és així? The Dirty Rice duen en marxa des del 2007, època en la que iniciaren la seva activitat musical baix el nom de The Gang Band; d'ençà, el quartet marratxiner ha fet una bona llista de concerts, compartint tables amb formacions tan variades com Lark About, Shenobi o Te Corrs.

La formació sempre ha estat subjecta a entrades i sortides, però sembla que des de fa més d'un any han trobat una ansiada estabilitat; així doncs, formen el grup el carismàtic Dani (veu, guitarra), acompanyat per la hiperactiva Shai a la bateria (anteriorment a Superkong i Libèl·lules a Sibèria; ara, vocalista a Drästica), un autèntic crack de les quatre cordes com en Bernat (abans baixista d'uns hardcoretas recentment desapareguts; Ratfingers) i, finalment, un guitarrista solista adorador d'en Jimmy Page i en Mark Knoffler com és n'Alex. 

The Dirty Rice sempre ha estat una banda de díficil catalogació i, amb aquesta nova demo la cosa es complica la cosa més. Han incorporat al Punk/Grunge dels seus inicis influències d'altres estils com el Heavy Metal, el Garage o el Rock clàssic, donant com a resultat una demo variada i molt entretinguda. La producció, a càrrec del estudi mòbil Crappy Recordings, és crua, autèntica, d'aires maqueters old-school. No deixa de ser una demo, d'acord, però marca una evolució clara en el so d'una banda treballadora i honesta com la que més.

DESCÀRREGA

The Dirty Rice - 'Demo' (2011)

SUPERKONG - Discografia

De nou, vull agrair a una banda el haver contactat amb Illa Sonora per difondre la seva proposta musical; en aquesta ocasió us presentem a Superkong, uns autèntics ionkis del directe - com ells mateixos diuen - que tenen com a punt de referència el Rock melòdic i guitarrer. Una gent de puta mare, ja ho crec!

Superkong és un grup amb una trajectòria relativament llarga, però van renéixer l'octubre del 2008; a les esquenes quedava la maqueta "Cap Explicació" (2008) i per davant una formació disposta a deixar-se la pell damunt l'escenari: Muzzol (veu, guitarra), el perfeccionista, el rei del Fuzz inquiet; Beto (baix), l'home tranquil i carismàtic; na Shai (bateria), el nervi, la passió, la força. Aquesta formació es patejà en molt poc temps gran part dels escenaris de la nostra illa, amb el temps suficient com per enregistrar un EP més intens i madur com és "Té Fam" (2010), on també hi participà en Guiem (Te Corrs, Ratfingers) com a baixista.

Pel meu gust, la gran basa que han sabut jugar Superkong és fer Rock en català però tenint una personalitat molt clara i definida, que els allunya de ser una rèplica més de Lax 'n Busto o Sopa de Cabra. Al contrari, aquest trio ha sabut mesclar amb molt bon gust la senzillesa i energia de Nirvana amb les melodíes aferradisses de Weezer o els Pixies, la intensitat de Dinosaur Jr i les textures experimentals de Sonic Youth. Això els converteix en un grup que té molt a dir i aportar a la nostra escena, i especialment a la música que es fa en català. 

Per desgràcia, a finals de l'estiu, la formació es trencà i d'ençà l'activitat de Superkong s'ha vist frenada. Clar que, això no significa que hagin penjat els instruments, perquè de fet, ara mateix, cerquen bateria. Si tu la toques, ets de Mallorca, t'agrada el seu rollo i estas preparat per deixar-te la pell damunt un escenari, contacta'ls: és el grup que necessites. 

DESCÀRREGA  
Web Superkong

 Superkong - "Cap explicació" (2008) - EP

Superkong - "Té Fam" (2010) - EP