Any Manuel Pérez Bonfill

 

Avui s'han iniciat els actes de l'Any Manuel Pérez Bonfill, que culminaran el 2026 amb el centenari del seu naixement.

Com no podia ser d'una altra manera, l'acte té lloc a la sala d'actes de l'Institut Dertosa, el seu institut de l'ànima, a l'espai on va fer créixer la màgia del teatre, o el verí injectat a més d'un actor i actiu que triomfen en teatres i pantalles de cinema i televisió. 

Primer parla Carles Castellà en nom de l'Institut, i després l'alcalde de la ciutat, Jordi Jordan. També intervé com a sacsejador cultural dels diLLUMs d'arts al Forn Ricardo Gascón, que subratlla que Manolo ja va ser al seu temps un influencer, per la seva capacitat de seduir, d'obrir mentalitats i finestres. L'incombustible Emigdi Subirats, recita un poema de Manolo, com també Sílvia Panisello, tots dos acompanyats de la guitarra de Noel Luna. Noel tenia previst fer un petit recital, però s'ha despertat avui amb mal de gola, i li parlar sense tossir, però és intrèpid, i entusiasta, i se'n surt cantant tres cançons, i interpretant-ne una a la guitarra, i només puc pensar que la feblesa a la veu que mostra avui me'l fa més entranyable, si és possible. Adoro aquest noi, me'l sento meu, i recomano que llegiu l'apunt al seu facebook sobre aquesta actuació.

I deixo per al final la deliciosa intervenció d'Octavi Iglesias, professor i amic de Manolo. M'emociona l'emoció que transmet, el ritme pausat, les paraules precises, la lliçó de vida, fins i tot, que comporta. No me'n puc estar de prendre alguna anotació. Esmenta paraules claus en la vida de Manolo, com llibertat i independència, que buscava per a tothom la llibertat de pensar, que sempre va estar a l'alçada de les circumstàncies, on havia d'estar, intel·lectual compromès amb un món millor que patia per aconseguir, que res que passés al món no li era aliè, que era un gran ensenyant perquè unia a la seva acció docent els coneixements i la passió per a transmetre'ls, que no era ortodox, que el seu discurs no estava programat, que era una concatenació de moltes lectures, que la literatura què és, sinó lectura, que li agradava ser estimat pel seus alumnes, que feia classes de català i de teatre de forma gratuïta i fora de l'horari lectiu, que era un home proper als sabers inútils.

I jo, penso, que no el vaig tenir de professor, que el vaig conèixer ja de vell, tot això ho vaig captar, conduit per una mirada inoblidable plena de vida, ironia, intel·ligència i humor.

Manuel Pérez Bonfill, un dels grans de la docència, del teatre, de la literatura, de la llibertat, i de la vida.

Després, dins del mateix acte, visitaríem l'exposició d'obres d'Agustí Forner, amic també de Manolo, però Agustí mereix un altre apunt.

Podeu veure imatges de l'acte en aquest enllaç 

A mi, de foto, em ve de gust compartir la següent, amb Manolo, plens d'emoció, un 2 d'octubre de 2017. 

Jocs a la plaça

 

Des de que la plaça de l’Ajuntament de Tortosa es va transformar fa un parell d’anys en zona de vianants, sovint es converteix en zona de jocs de la canalla, mentre els pares seuen en alguna de les terrasses dels bars.

Avui veig com una xiqueta (li diré xiqueta A) s’amaga darrere d’una de les jardineres rodones de ferro que han instal·lat. Dedueixo que juga a amagar, i de seguida en veig una altra (li diré xiqueta B) que l’està buscant. Deuen ser germanes, o amigues de classe, perquè porten el mateix xandall. La xiqueta B camina a poc a poc, algunes passes d’esquena, mentre gira sobre si mateixa per tenir una visió de 360º de la plaça. A mesura que la xiqueta B s’aproxima a la jardinera, la A, espavilada i calculadora, es desplaça pel seu perímetre, sempre acotxada, fins que decideix que és el moment oportú i surt disparada corrents, aprofitant el factor sorpresa.

No sé com continua el joc, si la xiqueta B torna a parar, o si la xiqueta A, benévola i, crec, una mica més gran, deixa que els papers s’intercanviïn.

Tampoc sé si d’aquí 50 anys recordaran aquests jocs, o si enyoraran la plaça de quan eren petites, que ja s’haurà tornat a urbanitzar. Els seus records potser discreparan, i la B parlarà d’una jardinera de ferro, i la A dirà que era de ciment. Lamento no poder fer de testimoni, llavors, d’aquestes petites emocions.

paisatge amb figures

 Durant les meves passejades per la vora de l’Ebre sempre és un plaer gaudir del paisatge canviant de colors, de llum, de formes, d’emocions. En faig moltes fotografies, que penso que són sempre quasi iguals, només quasi iguals. Però si a la imatge hi apareix alguna figura humana, la temptació ja és excessiva i irresistible. M’atrau la gent, o les parelles, sovint assegudes, o aturades, potser en silenci, admirant el devenir de l’aigua i dels minuts.

Mostra de Poesia Tortosa 1980

 

Una de les gràcies dels diLLUMs és que ens ha permès contactar amb persones diverses, i que neixi afecte i estima. Una mostra són els reglas que sovint m’arriben. Per exemple, durant la trobada del mes de juny, Joan Ortí, de l’associació Maestrat Viu, em va obsequiar amb el llibre Mostra poesia de Tortosa 1980. Es tracta d’un exemplar que ell tenia a casa, i que va considerar que es trobaria millor a les meves mans. El gesto m’omple d’emoció, i més encara quan comprovo molts dels noms del participants en aquella mostra: Gerard Vergés, Manuel Pérez Bofill, Jesús Massip, Cinta Massip, Anna Bel, Rosa Sánchez, Albert Roig, Joan Ramon Roig, Daniel-Julià Ribé, Jesús M. Rodés, Jaume Rocamora, Ricard Martínez, Josep Bayerri, Xavier Canalda, Jesús Francesc Massip, Josep Juan Moreso, Josep Matamoros.

Aquells primers vuitanta jo encara no havia aterrat a Tortosa, no coneixia ningú dels participants. Després he tingut relació amb molts, admiració i, sobretot, afecte. El llibre, editat quan jo era jove, ha patit els estrall del pas del temps, i les pàgines estan grogues, i es nota des de lluny la seva edat. Però tots dos estem prou en forma, encara.

Mirades femenines

Com diem sovint, els dels diLLUMS d'arts al forn #femcoses. La més immediata és l'organització de l'exposició Mirades femenines.

Després de l'èxit de l'exposició que encara està viva i itinerant, Mirades entre veïns, que diLLUMS vam organitzar amb el Campus Extens de la URV, des dels serveis territorials de Cultura i d'Igualtat i Feminisme de les Terres de l'Ebre ens van proposar fer alguna cosa al voltant del Dia de la Dona. Rafael Ricote i Ricardo Gascón de seguida es van posar a la feina, amb la idea d'organitzar una exposició amb diverses fotògrafes. Recordo quan em varen explicar la proposta en una de les nostres oficines/tauladebar habituals. Els mancava algun detall, un fil conductor que trenés i donés força al projecte, i la idea em va venir de seguida al cap: fotos inspirades en textos de Zoraida Burgos. A Rafa i Ricardo els enjogassà la proposta, i tots dos, amb la seva generositat i savoir faire han fet una gran feina. Després ha estat un luxe comprovar l'entusiasme generat entre les 14 fotògrafes, l'emoció que anava saltant del missatge de l'una als emoticons d'una altra, al grup que tenim de whatsapp, i, sobretot, la poesia i sensibilitat que podreu gaudir de les seves fotografies. En seguirem parlant. Ara us deixo amb el text introductori que aviat podreu llegir a la web de l'exposició, però no us la perdeu en viu.

 Què és mirades femenines?

L’olor que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les estacions.

Concretar les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.

Hem proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge, unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.

la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria  José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell,  Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech

Rafael Ricote és el comissari de l'exposició.

La llarga olor d'una taronja

 

Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.

M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.

Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.

Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.

Passejo tranquil el primer matí de l'any, vora el riu

Literatura a l'autobús

 

El col·lectiu cultural diLLUMs d’arts al Forn col·labora amb el Servei de Mobilitat de l’Ajuntament de Tortosa, apropant la literatura a les persones usuàries de les línies d’autobusos municipals.

És el primer any que ideem aquesta iniciativa. D’aquesta manera, el dia d’avui, tres dels membres dels diLLUMs, Montse Pallarès, Domingo Ramos i jo mateix hem pujat a l’autobús de la L3 de Tortosa, que passant pel centre va dels barris de Remolins a Sant LLàtzer, hem explicat la iniciativa a les persones usuàries de la línia, ens hem assegut al seu costat, i els hem llegit textos breus.

La idea ha estat molt bé acollida, i ens han escoltat atentament, gràcies en part a les dimensions de l’autobús d’aquesta línia, i a l’ambient proper que s’hi viu, amb la seva conductora habitual, que coneix els costums d’una clientela assídua i, de vegades, en fa u amica de psicòloga.

A més, s'ha produït un moment màgic. Quan he començat a explicar en què consistia la iniciativa, i que jo llegiria fragments del meu dietari, on parlo de coses senzilles que veig al meu voltant, la conductora ha exclamat que sap qui soc, que jo he escrit sobre ella. I és cert, al llibre L'espectacle de la vida hi ha un apunt on parlo d'una conductora que baixa de l'autobús a la plaça de Remolins i parla amb una dona. I precisament aquest és un dels fragments que portava preparats per a llegir. Ha estat especial llegir-lo mentre ella condueix. El podeu llegir en aquest enllaç.

 M’agrada molt fer aquest tipus d’activitats, fora dels espais habituals com Biblioteques o llibreries, i he fet recitals de contes a fàbriques de xocolate, bars, floristeries o botigues.

I sentir-se encara amb forces; presentació al WIN Complex Esportiu

 Avui, 28 de juliol, presentació a Tortosa del meu llibre I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), obra guanyadora del VII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Ja ho he explicat diverses vegades. Es tracta d'un recull de relats amb el fil conductor de l'esport. Són els meus contes breus, amb el tipus de personatge habitual, perdedor, indecís..., però totes les històries sorgeixen a partir d'algun esport que m'ha servit de fil per a estirar la trama.

Per a mi ha estat un plaer escriure'l, m'he divertit molt perquè m'ha permès jugar, i crec que en aquest recull s'hi troben alguns dels meus contes més rodons.

De seguida vaig voler aprofitar l'ocasió que em proporcionava el llibre per a buscar espais diferents per a presentar-lo, i d'aquesta manera s'ha forjat l'acte d'ahir al WIN Complex Esportiu, concretament, a la sala d'spinning, amb tothom assegut en una de les bicicletes estàtiques.

He hagut d'explicar l'acte diverses vegades, perquè sonava estrany, i aquesta era la intenció, portar el llibre a espais diferents, no ideats per a aquesta mena d'actes. Suposo que tothom que hi va assistir (per cert, la gent que m'acostuma a seguir sempre, i que són un dels meus tresors més valuosos), recordarà aquesta presentació, i la diferenciarà de la resta.

Inia l'acte l'alcaldessa, Meritxell Roigé, i després Roger Pedret, gerent del WIN i que m'ha donat totes les facilitats davant aquesta esbojarrada idea. I per a la presentació concreta, m'acompanya una parella especial. Mentre pensava a qui li podia encarregar aquesta tasca, buscava una persona que combinés esport i literatura, i de seguida em va venir al cap aquesta benvolguda parella que reuneix ambdós móns: Xell Aixarch, a qui conec de fa molts anys, treballadora a la Biblioteca Marcel·lí Domingo i ara a Cultura, i Vicky Maigí, periodista esportiva. 

I la decisió ha estat un encert. M'han preguntat sobre aquesta aparent estranya combinació, han llegit fragments, i crec que ens hem divertit i emocionat. Es pot demanar més.

Les fotos, que podeu veure en aquest àlbum, la majoria de l'omnipresent Rafael Ricote i la seva càmera, parlen per si soles.

Aprofito per a adreçar-me a les entitats esportives de la zona a qui he proposat fer activitats similars, i a tota la resta, perquè s'animin a acceptar la idea, que juguin amb mi i amb el llibre, que, en gran part, d'això és tracta l'esport, no?, de jugar.

Dos móns, abans de la XXV Festa del Renaixement

 

Aquesta tarda comença la XXV Festa del Renaixement. Com sempre, durant el matí, per tal d’assajar i preparar els actes de la inauguració, els artistes que es despenjaran per la façana de l’Ajuntament envaeixen el nostre espai de la tercera planta, amb les seves cordes, atuells, etc. Convivim durant unes hores, trenquen la nostra normalitat, i ens preparen mentalment per a començar la Festa.

En aparença semblem dos móns molt diferents en contacte, des del vestuari fins a l’estil de vida i de treball. Si ens deixem portar pels prejudicis i pels tòpics, als treballadors de l’administració pública se’ns adjudica el color gris, la rutina, la meticulositat, l’avorriment, mentre que als artistes i funàmbuls se’ls pinta de colors vius i alegres, se’ls imagina plens de creativitat i amb una vida excitant i plena d’emocions.

Potser aquests tòpics tenen algun percentatge de veritat en el fons, però puc assegurar que aquest percentatge s’allunya molt del 100%. Farà 25 anys que treballo a l’ajuntament, i han estat pocs els dies en què m’he avorrit. Part de la feina es repeteix periòdicament, sovint de forma diària, però ha estat en continua modificació. La nostra línia de treball no és en absolut plana, sinó que sovint imita el traçat esbojarrat d’una muntanya russa, amb entrebancs i problemes freqüents que has de sortejar, amb èxit algunes vegades, amb fracàs d’altres. I procuro endolcir tots els dies amb dosis de bon humor i creativitat. Creativitat que, d’altra banda, he desenvolupat a les meves hores lliures, gràcies a la seguretat i tranquil•litat de gaudir d’una feina estable.

Per un altre costat, és ben possible que la vida d’un artista professional tingui força moments de rutina, de repetitiu assaig, d’amargors que acabin per fer perdre l’emoció.

Potser, en general, la passió amb què es viu la vida no depèn de l’ofici, sinó de l’actitud.
Els funàmbuls han acabat d’assajar, de moment. Deixen les cordes i ancoratges preparats, amb la finestra oberta de bat a bat, per on s’escola l’aire condicionat i entra el silenci de migdia de la plaça, a poques d’hores d’omplir-se de gom a gom. Al vespre, miraré des de baix l’espectacle de la inauguració, em fixaré amb els artistes que es despengen de les finestres de la tercera planta, els reconeixeré amagats entre les seves disfresses, i sabré que l’endemà, quan torni a la feina al matí, em trobaré el seu rastre, alguna ampolla d’aigua buida, alguna cadira fora de lloc que recol·locaré per continuar amb la meva feina, mentre ells segueixen amb la seva, amb la màxima passió totes dues, desitjo.

Sant Jordi, de nou

Avui, després de l'esmorzar de Sant Jordi, acudeixo a La 2 de Viladrich disposat a gaudir de la jornada.

Com cada any, soc el primer autor en arribar. M'agrada encetar la taula que ens tenen reservada, i anan donant la benvinguda els autors/es que van venint. Avui, alguns d'estimats de fa molts anys, com Francesca Aliern i Carme Cruelles, altres que conec avui com Quim Giró, empordanès que ha fet un magnífic llibre de fotografia de les Terres de l'Ebre, i la tortosina, quasi veïna meva, Montse Chavarria, que ha publicat un llibre de fotografia del seu avi Edualdo Pedrola.

Signo uns quants exemplars del dos llibres que tinc com a novetat, L'espectacle de la vida, de Ganzell Editors i Editorial Petròpolis, i el recull de contes I sentir-se encara amb forces, d'Onada Edicions.

Després d'un breu repòs per dinar, d'esquivar un fort xàfec, a la tarda hi torno. Novament passo per Viladrich i a la plaça de la Cinta, a la taula de signatures de la Biblioteca.

Un parell de petites anècdotes, a banda de les tradicionals preguntes sobre el preu de les roses. Una xiqueta juga fullejant un dels meus llibres, fins que son pare li crida l'atenció; acabaran comprant-lo i em demanen que els el dediqui: li hauria de passar una comissió a la xiqueta? Més tard, una dona diu: Mira, este és lo llibre del pare de Marc.

Un goig acabar al vespre, recordant com d'esgotador és un Sant Jordi normal.

La notícia a Canal 21 Ebre.

Aguaita

L'Ebre

Ferré, 25 anys de color

 El color d'aferra al traç,
o el traç, al color.
Passió que esquitxa els ulls.

.

Inspirat en l'exposició de pintures de Fernando Ferré, que es poden visitar vins el 17 d'abril al Museu de l'Ebre.

arribar a Gerard Vergés

 

Escolto com un home, segurament de fora de Tortosa, que demana informació a una dona per a anar a la plaça Gerard Vergés. Escoltar aquest nom ha estat com un ressort per a mi. La plaça és relativament nova, i per la reacció de la dona dedueixo que no sap on és. M’ofereixo de seguida a donar-li indicacions per a arribar a Gerard Vergés. Des de que jo hi vaig arribar, no me n’he mogut.

Arran de cel

Quan la teva ferida m'assenyala,

quan s'alcen records que he heretat

per a cridar-me en silenci,

i també alguna carícia del temps.

 Inspirat en l'exposició de fotografia de Josep Maria Balagué, que es pot visitar al Museu de l'Ebre de Tortosa fins el 29 d'agost.

A l'entrada de l'exposició hi ha aquest text explicatiu:

Que el temps s'endú la força de la vida és una veritat indiscutible, però, s'endú també la bellesa?

El paisatge ebrenc ofereix una llarga constel·lació d'edificacions abandonades, que han esdevingut motiu de contemplació per l'ull de la càmera. Aquesta exposició mostra a l'espectador una sèrie de llocs on el temps ha deixat la seva empremta destructiva, però també ha transformat en una imatge bella.

La intempèrie i el clima han anat desfent les cases, enfonsant-les, fins a integrar-les a la pols i a la terra. El temps ha desgastat els materials, deixant imprès el pas abstracte de la vida: els metalls s'oxiden, les pedres agafen una pàtina de molsa i líquens, les fustes ennegrides per les humitats s'inflen i exposades al sol intens, s'esquerden, esmicolant-se a poc a poc fins que la mateixa naturalesa les devora.

La càmera, plantada davant dels edificis s'interroga pels vestigis antics: estances abans plenes de vida, d'objectes domèstics i estris, ara, amb el pas del temps resten buides, inertes.

Per què les construccions no s'han pogut salvar?

Potser degut a l'infortuni dels propietaris o per la manca de mitjans dels descendents per conservar-las, o per l'èxode rural cap a la ciutat. Sigui la que sigui la circumstància, el lloc ha envellit solitari fins a tornar-se inhòspit i l'antiga calidesa de la llar és ara un escenari fantasmagòric.

Però també bell.

Potser l'espectador trobarà l'evocació de l'últim alè de dignitat d'aquelles llars que van cremar fa temps per donar escalfor a una família, sostre a la nit, tancat al ramat, esplendor a l'horta, i que, ara, abandonades a la seva sort, han volgut recuperar el seu orgull servint de motiu a aquesta mostra fotogràfica.

Tant de bo sigui també ocasió per una reflexió sobre una identitat familiar i social que s'ha anat perdent entre les ruïnes. 

Guia per un dia.

 

De vegades –o sovint- la gent de la cultura ens lamentem de la poca repercussió que obtenen les nostres activitats, que es venen pocs llibres o discs, que assisteix poca gent a alguns actes que tenen poc o nul ressò mediàtic.

Però tots aquests laments queden oblidats i superats amb escreix quan passen coses com la que avui explico.

Fa uns dies l’amic, músic, escriptor i mestre, Ernest Redó, m’envia la invitació a un acte acompanyada d’un àudio on diu, entre altres coses: “és un projecte molt, molt guapo, ens faria goig i il·lusió comptar amb la teva presència, perquè sé que t’estimes l’escola”.

L’activitat es diu “Guia per un dia”, un projecte que ha permès l’alumnat de l’Escola Remolins, segons exposa al tríptic que ens donen “aprendre i gaudir de la història treballant dins del nostre municipi. Mitjançant el teatre es converteixen en personatges de tres èpoques diferents (prehistòria, edat antiga i edat medieval) que guiaran els espectadors per la fascinant línia del temps de la nostra estimada ciutat”.

I jo sóc un dels privilegiats espectadors.

En arribar a l’edifici de l’antic Escorxador, veig a Ernest parlant amb Ricardo Gascón, i de lluny, tot i les mascaretes, endevino els seus somriures.

Ernest, neguitós, ens deixa, perquè ha de preparar els últims detalls.

I comença la guia teatralitzada, en què les xiquetes i xiquets de Remolins, després de donar-los les instruccions que cal seguir de prevenció contra la covid, i posar-nos un gomet de color roig o de color blau, ens passegen per diverses escenes de la nostra història, que també és la seva. S’han après molt bé cada paper, i només de tant en tant, Ernest, acostumant a moure’s entre escenaris, els fa alguna indicació sobre el to de veu i la velocitat en què reciten, amb moviments precisos de braços i mans. No és fàcil, ni tan sols per a un adult, parlar de forma clara i entenedora, amb públic davant, en un espai com el Museu. Ho fan molt bé. Certament potser alguna paraula es perd, però tranquil, Ernest, tranquil, s’entén tot perfectament; s’entén el missatge, s’entén el treball, s’entén la lliçó magnífica que ens donen aquestes xiquetes i xiquets d’orígens ben diversos, tortosines i tortosins tots, hereus d’aquesta història esquitxada massa sovint de lluites i intolerància.

“Tant de bo els homes i dones del futur facin de Tortosa una ciutat on es pugui viure i conviure”, acaben dient.

I jo estic agraït i orgullós de tenir amics com l’Ernest Redó.

Història, educació, cultura, implicació, emoció, amistat...

Felicitats, amic, i a Gemma Aragonès i la resta de mestres implicats, i a Eva Castellanos, tècnica del Museu, i a l’Escola Remolins.

Actes Sant Jordi. Homenatges a Gerard Vergés i a Josep Igual

 Aquesta setmana participo en un parell d'actes a Tortosa amb homenatges inclosos a dos grans de la literatura, en general, i de les lletres ebrenques en concret: Gerard Vergés i Josep Igual.

El 23 d'abril a les 19 hores, a la plaça de l'Absis, dins de l'acte d'Òmnium Cultural "Paraula viva", i abans del concert de Pili Cugat i Carlos Lupprian, Sílvia Panisello, Ernest Redó i jo mateix, llegirem textos breus de Josep Igual, gran escriptor, enorme dietarista, i enyorat amic, que ens va deixar el passat mes de març.

.

L'endemà, 24 d'abril, a les 12 del matí, a l'espai del seu nom al parc municipal de Tortosa, tindrà lloc el ja tradicional recital dedicat a Gerard Vergés, organitzat per diLLUMs d'arts al forn, amb l'Ajuntament de Tortosa i Òmnium Cultural Terres de l'Ebre. Cada any el dediquem a una temàtica inclosa a la seva obra, i enguany, aprofitant la capitalitat cultural de la ciutat, l'acte es dirà "La Tortosa de Gerard Vergés". Des dels diLLUMs ens agrada apostar per dos fronts: homenatjar els grans i donar visibilitat els joves. Per això, qui s'encarregarà de recitar els textos serà alumnat dels instituts de la ciutat: Dertosa, Cristòfol Despuig i Sagrada Família. També comptarem amb la guitarra d'Albino Tena.

En finalitzar, micro obert per qui vulgui llegir Vergés.

IMPORTANT: per a assistir a tots dos actes, cal inscripció prèvia a terresdelebre@omnium.cat 

El personatge més fotografiat de Tortosa

 

Com sempre que surto a passejar per la Via Verda, em trobo amb el personatge més fotografiat de Tortosa: el gat del Pont Roig. Es troba sempre més o menys al mateix lloc, amb un marge d’errada de pocs metres quadrats, a l’estreta franja on s’acaba (o comença) l’antic pont del ferrocarril i les escales que baixen cap al barri de Ferreries. Qui va en bicicleta o en patinet l’esquiva, les xiquetes i xiquets el volen tocar, tothom se’l mira mentre es manté amb aparent indiferència, potser amb arrogància, impertèrrit davant dels centenars de persones que passem al seu davant cada dia. Potser espera algú en concret que li porta restes de menjar a canvi de res, perquè els gats no regalen la seva amistat tan fàcilment. No refusa mantenir la seva postura mentre li fan fotografies amb la vella ciutat de fons, o a contrallum del reflex del sol sobre l’aigua, mentre l’etiqueten a instagram

Paradisos propers. Aquí, aquí!!!!!

 A la vorera, una mare i una xiqueta petita, de mirada pura i brillant (com diuen els del Búnquer de tots els personatges de què parlen al programa de ràdio). La filla es deixa anar de la mà de sa mare, amb un somriure de felicitat difícil de superar i, mentre assenyala amb el dit, crida: Aquí, aquí! 

Es troben davant de la botiga de joguines Gascó. Per la meva experiència, els paradisos són d’aquest món, i són diversos i propers.

Històries de ciutat petita

 

Línia d’autobusos en una ciutat petita com Tortosa. Parada al barri de Remolins. Una dona gran travessa la plaça amb una carro d’anar a comprar que, en certa forma, l’ajuda a mantenir l’equilibri. Camina sense excessiva pressa; sap que l’autobús no marxarà sense ella. La conductora obre les portes, baixa, i sense deixar de remenar un cafè, o un tallat, que duu a les mans, li diu amb un to de veu força elevat, perquè la dona deu sordejar: “Avui he vist son cosí al mercat”.

Històries de ciutat petita, de gent propera.

Festa del llibre de juliol, a Tortosa

Activitats al voltant d'aqyesta festa del llibre de juliol per compensar una mica la manca de Sant Jordi d'enguany.
El dia 23 de juliol a les 10 del matí estaré a Flors Mònica, al carrer LLotja, i a les 11 a La 2 de Viladrich.
Em reconeixereu molt fàcilment: portaré una mascareta.