Supertramp, potser el meu grup preferit

 Ahir ens arriba la notícia de la mort de Rick Davies, un dels líders de Supertramp.

El meu record em diu que vaig començar a escoltar el grup al 80. Devia fer primer o segon de BUP, i un company d’habitació de la residència Sant Jordi de Tarragona es va comprar la cinta del concert a París. Aquelles habitacions del Sant Jordi, que ens feia conviure amb gent de gustos diversos, foren un catàleg de finestres per a observar mons musicals –i de tota classe- diferents; alguns s’han quedat amb mi. Posava la cinta contínuament, i recordo que em començava a agrada Dreamer, que era la primera d’una cara.

Els primers anys dels 80 foren de canvi per a mi, i el ventall dels meus gustos musicals es va obrir a estils diferents, mentre d’altres començaven a desar-se al calaix del record; un calaix que ara obro de tant en tant, amb certa nostàlgia i ànim de reconciliació.

Grups com Dire Straits o The Police ja formaven part de la meva dieta musical, però durant molts i molts anys, si algú m’ha preguntat pel meu grup preferit, he contestat que Supertramp.

Acudeixo a ells periòdicament, sense abusar-ne, només quan tinc necessitat de delectar el meu paladar, semblan a quan em ve de gust una mica de clàssica.

Em vaig anar comprant tots els discos, i ara sobretot els escolto a la llista de reproducció que tinc a youtube. És pràcticament impossible escollir una cançó preferida, perquè entenc Supertramp com una gran obra, però tinc especial estima pel primer disc que vaig comprar, Crime of the century.

Asseguda a la barana, Sota la pell hi ha carn encara

 Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Asseguda a la barana que dona al riu

I més cançons en aquesta llista de reproducció.

Et pentines absent a la pressa (Sota la pell hi ha carn encara)

 Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Et pentines absent a la pressa

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

Com un cop de vent (poema de 1986, cançó generada amb IA el 2025)

  Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

També n'he generat una a partir del primer poema (escrit el 1986)  del llibre A la barana dels teus dits, el primer poemari que vaig publicar el 2009

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

Que no es trenqui l'aigua que dorm

Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Que no es trenqui l'aigua que dorm.

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

Es disfressa de tempesta el matí, cançó generada per IA

  Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.

Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.

Ahir us vaig penjar aquesta cançó, basada en el primer poema del llibre, i avui us en passo una altra, sobre el poema que comença amb el vers Es disfressa de tempesta el matí. Almenys mostra errades a la pronunciació d'alguns fonemes, però diria que aquesta imperfecció sembli que sigui més humana

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

M'assec al pedrís dels dies, de poema a cançó

 Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.

Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.

Aquí la teniu, amb imatges fetes també per IA. I, és clar, ja n'he fet altres pel meu compte en aquesta llista de reproducció. 

Avui és Blue monday, diuen

la consti

En la planta 14

 

Any 1980. A casa hem comprat una mini cadena i podem escoltar per fi tots aquells LPs que ens havien donat anys enrere a l'oficina de La Caixa de Tarragona de Cornudella (sí, abans les oficines bancàries obsequiaven amb música i llibres la seva clientela, i t'anomenaven pel nom, i et tractaven amb amabilitat tant si ingressaves una pesseta com si en treies dos, o si només volies actualitzar la llibreta; sí, abans hi havia oficines bancàries als pobles). La majoria dels LPs que ens havien regalat eren de "Grandes

éxitos", i formaven una barreja heterogènia que t'acostava a grups i estils que desconeixies. Una de les cançons d'aquells LPs que més em va impressionar, que més vaig escoltar fins a saber-me-la de memòria, va ser "En la planta 14" de Víctor Manuel. Aquell noi de 15 anys es va veure colpit i emocionat per la lletra, per la forma d'interpretar-la, i la cançó va contribuir d'una manera o altra a forjar la meva inquietud social, aquesta necessitat de posar-me al costat dels més dèbils. O potser fou a l'inrevés, i aquest sentiment que jo ja tenia dins, hereu de generacions de gent humil i treballadora, va fer que em seduís la cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i avui, no sé per quin motiu, m'ha passat pel cap. I en posar-la m'ha vingut la lletra com una vella amiga amb qui fa temps que no parles, però que hi parles com si res, i m'he tornat a emocionar, i m'alegro de tenir dins encara aquell noi de 15 anys, i d'escollir el miner que plora a terra, abans que el patró, què hi farem.

BIENVENIDOS, 40 ANYS

 

BIENVENIDOS, FA QUARANTA ANYS

Estiu de 1982, ara fa 40 anys. Sense cap mena de dubte, el major èxit musical d’aquell moment, almenys així ho vaig viure, va ser el disc i els concerts de Miguel Ríos, Rock and Ríos.

Miguel Ríos és del 1944 i, per tant, llavors tenia 38 anys, vint més que jo. El vèiem com un vell rocker que renaixia  a la seva avançada edat –encara canta, el tio, crec. Tota la vida l’havíem vist per la televisió en blanc i negre, i suposo que aquesta sensació és normal. He de dir que, tot i que els meus gustos s’estaven eixamplant a marxes forçades, Miquel Ríos no era el tipus de música que més m’agradava llavors, però em vaig deixar portar per la seva força encomanadissa, per les cançons d’una generació que “aun creía en bellos sueños”, i que somiava plena d’esperança l’arribada de l’any 2000 (quin desencís majúscul sento dos dècades després d’aquesta mítica data), i també hi devia ajudar que algú el posava un cop i un altre al pub de Cornudella aquell estiu, i que alguna orquestra, com ara Cimarron, començava a posar cançons d’aquest tipus a les festes majors de la vora, fent que aquells nois i noies que érem balléssim i cantéssim desaforadament fins a un emotiu i explosiu final amb l'himne a l'alegria, desitjant que tots els homens siguem germans.

Aquell estiu del 82 mirava de reüll un setembre que s’aproximava inexorablement, la prova que hauria de fer per a entrar a estudiar Magisteri. Era una gran passa endavant. Ja havia estat estudiant 4 anys a Tarragona, BUP i COU, a l’Institut Martí i Franquès, i a la residència Sant Jordi, on vaig arribar el 1978 amb els meus tendríssims 13 anys. Havien estat 4 anys d’enyorament del poble, per a aquell noiet tímid i introvertit, de comptar les hores que faltaven per a agafar l’autobús de tornada. Aquell estiu del 82 no sabia que a 1r de Magisteri se m’obririen nous camins, noves idees i ideals que fan que sigui com soc, i que més d’un cap de setmana preferís quedar-me a Tarragona.

Però encara estem a aquell estiu del 82, i sona Bienvenidos, hijos del rock and roll i, no ho oblidem, també Banzai!

Aquells discos que escoltava als 70

 

Al llarg de la meva vida, la forma d’escoltar música ha evolucionat molt. No sé si la meva generació ha estat testimoni d’un canvi tan gran com la dels nostres pares; en ambdós casos, déu-n’hi do.

Quan sona alguna cançó de principis dels setanta, començo a taral·lejar la lletra que apareix per art de màgia d’algun racó de la memòria. Llavors em pregunto com devia aprendre aquestes cançons, si a casa tan sols teníem una televisió i una ràdio. Suposo que les devien repetir constantment, i aquell xiquet d’uns deu anys les aprenia de forma espontània (informo als més jóvens que fa dècades feien programes musicals, de gèneres diversos, en prime time, que miràvem i escoltàvem tota la família, vulguis o no). Recordo escoltar cantants que no m’agradaven gens llavors, que trobava antics, com Sinatra, o Louis Armstrong, per exemple, i que ara escolto amb devoció. M’agradava sobretot La Pandilla, a mi, i l’amiga veïna de dalt, que venia els estius, en tenia discos.

I mons pares, cap a l’any 74 o 75, més o menys, ens van comprar el “comediscos”, un aparell que es menjava singles i que podies portar penjat a l’espatlla. Recordo vagament el moment, només la sensació d’estar dins la botiga, enmig d’una extensió gegantina de possibilitats. Mons pares, i segur que mon germà, amb anys més gran i amb gustos musicals més definits, van comprar uns quants singles: Camilo Sesto, Micki, Tony Ronald, Danny Daniel..., també uns contes infantils, Los payasos de la tele, un de La Pandilla (visca!), i un parell de Serrat que, crec, va escollir ma mare. Per a mi era insuportablement avorrit i lent, Serrat. No tardaria molt en convertir-se en un dels meus preferits, i mantenir aquests dos singles com un tresor que vaig tardar temps a valorar.

Us deixo amb algunes de les cançons d’aquells singles entranyables.

Després, l’any 80, ens comprarien una minicadena, i jo ja tenia 15 anys, però això serà una altra història musical.

refugi de res

“Guia per perdre’t, refugi de res,

torna’t a encendre, apaga’m la set,

dona sentit a l’espera impacient

encara que sigui un moment. “

L’amor? La passió? O la inspiració?

COM ÉS QUE M’AGRADAVA DEMIS ROUSSOS?

Quan jo encara no tenia ni deu anys, a principis dels setanta, no sé per què, però m’agradava Demis Roussos. Me n’agradaven molts més, les cançons que sonaven llavors i que compartim segur amb la gent de la meva edat, però avui, en escoltar-lo de casualitat, m’he sentit transportat a aquella edat. No diré que podria cantar totes les seves cançons de memòria, però les que traduí al castellà, déu n’hi do.
No sé què hi devia veure un xiquet poca cosa en un homenot gros, barbut, de cabell llarg, i que cantava amb els braços oberts vestit de forma extravagant i amb colors cridaners (colors que intuïa a la nostra tele en blanc i negre). Potser era precisament això, la grandària que transmetia amb el cos, amb els gestos, amb la veu, amb la mirada. Potser em feia pensar en llocs exòtics, i allunyats d’un petit poble del Priorat. O potser simplement em queia simpàtic, i un xiquet amb això en té prou i li’n sobra. Als xiquets difícilment se’ls enganya.

Flor Caminaire, de Lia Sampai

Lia Sampai, acompanyada del guitarrista Adrià Pagès, ens porta La fada ignorant, el seu primer treball (2019). Cançons que ens arriben de la mà d’una guitarra i un calaix de vivències que es tornen veu. Senzillesa i intimitat són els ingredients bàsics de Sampai, desitjosa de tornar a les arrels i a l’autenticitat. La seva és una cançó purament mediterrània i neix a la vora del riu Ebre.

Aquesta cançó s'inspira en el relat Flor Caminaire, dins el llibre Viatges i flors de Mercè Rodoreda.

La vaig escoltar durant el III Concurs de cantautors de Ferreries (Tortosa), i en vaig quedar seduït.

Father And Son

Aquell accent de França, ma liberté

Problemes físics em porten a fer rehabilitació. Durant uns dies coincideixo amb un noi que està de pràctiques, molt amable i atent. Tot i els esforços per parlar castellà i entendre el català, es nota per l’accent que és de França; de Marsella, per ser més concret.

Quan feia primària, aquells anys a Cornudella, estudiàvem francès com a llengua extranjera, no teníem elecció, i així vaig seguir, per inèrcia, durant el Batxillerat. Són coses d’aquesta generació que hem viscut i vivim a cavall de dos segles. Escoltar parlar en francès em retorna a aquella època i, tot i que fa molts anys que no l’he practicat, de seguida em venen a la memòria les paraules, la pronunciació d’aquella mestra, alguna cançó de Moustaqui que dus gravada a l’inconscient. M’agrada escoltar parlar francès, el seu amor a la llibertat, el seu respecte a la cultura, i una llengua que enlloc del nostre noranta diu quatre vingt dix,  mereix tot el meu respecte i admiració.

El dia celebra que obris els ulls, Música de Fernando Mestres i lletra de Jesús M. Tibau

Em plau compartir una nova cançó de Fernando Mestres, que ha musicat els poemes del meu llibre A la barana dels teus dits. És de Cornudella de Montsant, el meu poble, la música ha estat una de les passions de la seva vida, de forma discreta i reservada quasi només al seu cercle més íntim, tot i que és coneguda aquesta vessant al poble, ja que ha posat música a diverses obres de teatre i pel·lícules fetes a Cornudella. Creieu-me, té tot un tresor a casa seva, amb centenars de composicions d'autors com Miquel Martí i Pol o autors del poble com Joan Baptista Espasa.

La clau al pany. Música de Fernando Mestres i lletra de Jesús M. Tibau

Em plau compartir una nova cançó de Fernando Mestres, que ha musicat els poemes del meu llibre A la barana dels teus dits. És de Cornudella de Montsant, el meu poble, la música ha estat una de les passions de la seva vida, de forma discreta i reservada quasi només al seu cercle més íntim, tot i que és coneguda aquesta vessant al poble, ja que ha posat música a diverses obres de teatre i pel·lícules fetes a Cornudella. Creieu-me, té tot un tresor a casa seva, amb centenars de composicions d'autors com Miquel Martí i Pol o autors del poble com Joan Baptista Espasa.

Ara, de Josep Maria Bonet