27 de febrer de
2024. Viatge a Cambrils en motiu del Club de lectura que la Biblioteca Josep
Salceda i Castells, conduït per Rosana Andreu, dedica al meu llibre El nostre
pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016).
Em sé la
carretera de memòria, la transito sovint, però sobretot els últims mesos,
acompanyant mon fill a la lliga de futbol de la categoria cadet, que juguem
contra equips de la zona propera a Tarragona. Però avui viatjo sol, i com que
aquests dies estic una mica nostàlgic, potser perquè estic remenant vells
papers, em poso Verges 50. M’adono que fa exactament quaranta anys que el vaig
escoltar per primera vegada, a inicis de 1984, també en un viatge en cotxe,
quan els viatges en cotxe que no feies amb la teva família esdevenien mítics.
De Lluís Llach tot just em començava a agradar alguna cançó, els meus gustos
musicals estaven evolucionant ràpidament, i la banda sonora d’aquell viatge
potser fou definitiu per a convertir-lo en el meu cantant preferit, segurament
per a la resta de la vida, que un a aquestes edats ja canvia poc. Feia molt
temps que no l’escoltava sencer, a tot volum, al cotxe, ell, jo i la carretera,
i entenc l’impacte que em va causar, i se’m posa la pell de gallina als
mateixos moments, i la lletra se’m fa present als llavis per art de màgia. El
disc acaba quan albiro la sortida de l’autovia.
Arribo amb prou
temps per donar unes quantes voltes pels carrers laterals de la Biblioteca, a
la recerca d’un aparcament que trobo a
escassos metres. Avui el destí m’és favorable, però no el vent. Portava uns
quants llibres per a alliberar per la ciutat, però el vent no ho fa
recomanable; en deixo algun arrecerat a l’entrada d’un hotel, d’una floristeria.
Entro a una clínica mèdica i li pregunto a la noia de recepció si li puc
regalar un exemplar de Postres de músic, perquè estigui a la sala d’espera.
Somriu, sorpresa, i m’avisa: “Segur que el robaran”. És igual; pensava
deixar-lo al carrer.
Sense més
preàmbuls, que comença a córrer la fresca per la riera de Cambrils, entro a la
Biblioteca. De seguida em surt a rebre la Rosana, amb el seu somriure marca de
la casa. Està una mica angoixada, perquè tenen molta feina, i estan curts de
personal, i fins a l’últim moment patia per no poder assistir a la reunió del
Club. Però avui ho tinc tot de cara, tot i que en aquells instants encara no
n’era conscient. Pugem al segon pis. Rosana avisa els usuaris que potser farem
una mica de soroll durant la reunió, en un racó de la sala, darrere una
prestatgeria. Abans les bibliotecàries amenaçaven els usuaris que no fessin
soroll, ara avisen que en faran elles. Porta un roller up del Campus Extens de
la URV, que patrocina l’activitat, i em pregunta si tinc traça per a muntar-lo.
Li contesto que tinc moltes qualitats, però aquesta no. Però entre tots dos, i
un autor basc que estava per allí, que aviat publicarà el seu primer poemari en
català –ho sento, no recordo el nom- ens en sortim. Tres persones de lletres
hem pogut contra un roller up, que no cau ni res, i ens el mirem orgullosos, i
amb certa temor.
Amb tot això, va
arribant els membres del Club de lectura, la part més important de l’activitat.
Com sempre, un 90% dones. Són força gent, i participatius, i de seguida tenen
preguntes, curiositats, que miro de respondre, intentant explicar les
motivacions que van portar un contista com jo a escriure la seva primera
novel·la, i les dificultats, i els dolors, i els dubtes... i la satisfacció
final, malgrat tot. En general em manifesten que els ha agradat molt, però
sobretot agraeixo alguna crítica molt concreta, que accepto i comparteixo. Els
mostro l’esquema que em va guiar, imatges que m’inspiraren per a descriure els
personatges, i poder-hi conviure amb més facilitat, el dibuix que em vaig fer
de l’illa, que juga un paper important i opressiu.
Fins que Rosana,
que té una cura pel temps que comparteixo, ens diu que ja és hora d’acabar.
Alguns aprofiten els instants finals per a aproximar-se, per a traslladar-me
que els ha agradat, però de més a prop, i prenen nota d’algun dels meus reculls
de contes que, com no pot ser d’una altra manera, m’han acompanyat.
Surto al carrer
i ja és plena nit, i fa fred, però tinc el cotxe a prop. De tornada em poso
Campanades a morts, que conté la primera cançó que em va enamorar de Lluís
Llach –endevineu quina?- i em sento molt viu i ple. El nostre pitjor enemic és
només avui el títol d’un llibre.
Es comenta a la revista Cambrils