Molta gent utilitza el passeig de Ribera de Tortosa per fer exercici, i passen en bicicleta, corrent o simplement a peu, en grups o acompanyats només d’auriculars o de pensaments. Una dona d’uns cinquanta anys –més de mig segle amb tota seguretat- camina cap a mi amb xandall gens cridaner i una visible coixesa que dedueixo irreversible. Una parella jove que ve al seu darrere es posa a la seva alçada. Es coneixen suficient per a intercanviar unes poques paraules, uns tímids somriures; però no prou per romandre al seu costat gaires passes. De seguida s’allunyen i es perden vorera enllà; trajectòries amb ritme i energia diferent, amb asimètric destí.
Dues dones surten per la porta del mercat. Una es lamenta, i es diu a ella mateixa: "Ai, el pa, xona boba!"
Una parella jove
per la vorera de Tortosa. Es creuen amb alguna persona coneguda que anava en
sentit contrari. Ella se n’adona una mica tard, quan ja s’allunya:
-Hola, hola!-
crida la noia mentre es gira.
-Saluda, saluda –
deixa anar el seu acompanyant, amb to irònic.
-Ho he dit de bon
rotllo- afegeix ella.
-I jo també-
conclou ell amb to ja sarcàstic.
Les parelles no
tenen perquè tenir la mateixa actitud, ni reaccionar de la mateixa forma davant
l’aparició de coneguts amb els quals, intueixo, hi ha certa mala maror. Potser
aquestes diferències fan de contrapunt dins de cert equilibri, o que amaguin el
germen d’esquerdes insalvables.
Converses agafades al vol
Passo pel costat d’un home i una dona que estan parlant a la vorera, i escolto que ella diu: “estem condemnats, perquè hem de posar-nos d’acord”. Que posar-se d’acord sigui una condemna, crec que no és un bon auguri per a pràcticament res. Disputes familiars? Conflictes laborals? Negociacions polítiques?
Principis de novembre. Dia de vent a Tortosa, avui especialment fort, i després de sis mesos d’estiu, les temperatures han baixat sobtadament i la sensació de fred s’accentua. Al carrer, una dona gran en cadira de rodes. Son fill, que empeny la cadira es treu la jaqueta -es queda amb màniga curta-, i li posa al davant per a tapar-li el vent. Ella, amb les molles d’autoritat que li resten a causa de la feblesa física i l’evident dependència, protesta enèrgicament: “te constiparàs tu, te constiparàs tu!”
Ai, les mares, amb l’instint invencible de tenir cura. Quan tenir cura és una camí d’anada i tornada.
Dos dones de mitjana edat cap a amunt s’han trobat a la vorera i conversen. Quan passo pel costat, escolto que una explica el que imagino que ha dit (això ho interpreto jo) a la seva família:
-Sabeu què? Jo me’n vaig tres dies a un hotelet, ni que sigui a Hospitalet.
CONVERSES AGAFADES AL VOL
Mentre m'espero al forn de pa, una dona gran pregunta a la dependenta:
Carrer de Tortosa, però podria ser de qualsevol ciutat. Un home gran, crec que jubilat, camina a poc a poc per la vorera i s’atura un moment a mirar a l’altre costat de carrer uns operaris que pinten la senyalització horitzontal d’una avinguda recent asfaltada. Després d’observar uns segons, fa uns ostensibles moviments de negació amb el cap. Suposo que troba que algun aspecte del treball dels operaris no és del seu grat, o simplement no es fa com es feia “antes”.
Diumenge de febrer. Des de l’altre costat de carrer, veig passejar per la vora del riu un pare i el seu fill. El xiquet, d’uns quatre o cinc anys, va amb patinet i l’estrena aquest dia, o deu ser un regal de Reis, perquè es nota que no té gaire destresa encara, i aquell precari equilibri que tenen els nens petits, acompanyat de la gosadia de la inexperiència. Son pare el segueix de prop, de molt a prop, amb l’esquena lleugerament inclinada i els braços a punt d’evitar una possible caiguda del xiquet. Alguns herois, a manca de super poders, han d’estar sempre a l’aguait. És una imatge molt familiar i, de fet, cent metres més endavant, trobaré una parella similar. El que em crida l’atenció d’ells és la roba que porten, perquè tots dos van vestits iguals, amb una dessuadora a ratlles blanques i negres i caputxa. Això és habitual en germans, per a evitar que es barallin, però mai m’hi havia fixat en pares i fills. Me’ls imagino el dia que les van comprar, com els va fer gràcia trobar-les a joc, com feien broma potser intercanviant-les, rient del gran que li aniria a l’un, i l’impossible que seria posar-se-la l’altre. Potser, algun dia, al xiquet li anirà bé la de son pare, que ja no el seguirà de tan a prop, i el fill somriurà satisfet del molt que ha crescut, i el pare sentirà aquella barreja estranya de petit pànic i orgull.
(Si us agrada aquest apunt del dietari, n'hi ha 844 de similars al llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petòpolis, i que podeu aconseguir dedicat si ho demaneu en fer la comanda a La 2 de Viladrich )
Aturada a la vorera, com si necessités concentrar-se en allò que va a dir, i visiblement molesta, una dona parla per tefèfon més fort del que potser voldria: "Enviar un àudio no és intentar contactar!"
Avinguda Generalitat de Tortosa. Escolto que algú crida: “Té un plàtano. Vols un plàtano?” A l’altre costat de carrer, veig un home aturat a la vorera, amb unes bosses de supermercat a les mans, que mira en direcció a un noi adolescent que s’allunya en sentit contrari, sense mirar enrere, i potse també sense escoltar, o sense voler escoltar. Alimentar-se correctament no deu formar part de les seves tres o quatre prioritats.Atendre els paternals consells, tampoc.
En una botiga espero pacient que la dependenta
acabi una trucada. Se la veu contradida i busca complicitat amb la mirada.
Deixa anar alguna paraula incòmoda o pujada de to. Quan penja, em diu: Perdoni,
però és que
Cotxe esportiu negre, finestretes abaixades, música a tot drap. Al davant, una petita enganxina de Batman, i al darrere, una gorra amb el mateix logo. L’amo en deu ser un fan. De fet, el cotxe té una semblança amb la d’aquest heroi. S’atura abans de la cruïlla, darrere un altre cotxe, mentre travesso el pas de vianants. Quan passo pel costat veig que el conductor és jove i musculat. Al braç hi du una imatge de la mort tatuada. Ara mateix no sé si va amb les forces del bé o del mal, ni si ell n’està gaire segur. Vora el costat fosc, això sembla clar.
Converses agafades al vol. Dues dones parlen aturades a la vorera. L’una, que es creu amb la necessitat d’aconsellar l’altra, li recomana: “Tu, a veure què et demana el cos”.
Potser és així de senzill, escoltar el cos, i els consells a peu de carrer.
CONVERSES AGAFADES AL VOL
Una mare parla per telèfon amb la seva filla:
-Les fórmules estan a la butxaca de l'esmorzar. Ho saps fer. No et posis nerviosa. T'estimo molt.
Són quatre afirmacions ràpides, diria que adreçades per ordre d'urgència i no per importància.
Dos homes aturats a la via verda. Sento que un comenta: "Als àtics, sempre hi ha històries".
Però no parlen d'històries apassionades, dramàtiques o vitals; simplement, problemes de gotelleres.
Dos dones grans, presumptament veïnes, coincideixen al portal d’un edifici: l’una entra, l’altra es troba en ple procés de baixar els últims esglaons, a poc a poc.
-Que et trobes bé? –s’interessa la primera.
-Avui sí! –exclama la segona-. És el primer dia que no m’ha agarrat res –afegeix.
Potser la clau de la felicitat és ser poc ambiciós, i simplement (que no és poca cosa) tenir prou força per baixar al carrer.
CONVERSES AGAFADES AL VOL
Mentre estic a una sala d’espera,
una dona que hi treballa atén una trucada personal, visiblement irritada. Surt
de l’auricular el plor d’una xiqueta presumptament penedida que s’escolta des
de lluny (té posat el mans lliures?); n’ha degut fer alguna de grossa que
sembla afegir-se a una llista que s’endevina llarga.
-Et fotré una hòstia virtual! Et
penses que estic aquí prenent el sol?