Entrevista cadena Ser.

Entrevista dels guanyadors de Enderrock

https://play.cadenaser.com/audio/1605963178011/

entrevista a La cuca viu

El dia 22 de març de 2019 la radio gtàcia va fer aquesta entrevista.

https://enacast.com/radiogracia/#!/programs/entrevistesdiverses/radiogracia_podcast_199

podeu escoltar-lo a spotify

Entrevista RNE Podries - Joana raspall

Nova entrevista.
minut 14 aproximadament, Joana Raspall i Podries

http://www.rtve.es/m/alacarta/audios/las-mananas-de-rne-con-pepa-fernandez/mananas-rne-pepa-fernandez-juan-valderrama/5442187/

Podries

Ja esta a la venta i es pot escoltar per Spotify
Mujeres de carne i verso.

Juan Valderrama Caballero

· 

#𝐦𝐮𝐣𝐞𝐫𝐞𝐬𝐝𝐞𝐜𝐚𝐫𝐧𝐞𝐲𝐯𝐞𝐫𝐬𝐨 en el Telediario de RTVE.
El estreno del espectáculo será el 19 de Enero en el @circoprice dentro de Inverfest #inverfest2020 .

................... https://open.spotify.com/track/0E0IrfRQryYkWHTJCxNVN2

Inèdits-Joana Raspall

Dia 30 de maig 2019. Entrevista feta l'any del centenari de la Joana.

Inèdits-Joana Raspall: Material inèdit de TVC del personatge: Joana Raspall.

pròximament a tv33

No ens diuen la data de la retrasmisió, hem d'estar alerta.

DISSABTE, 10 DE NOVEMBRE, A LES 23.44

El 33 estrena el programa "Inèdits" amb una entrevista a Miquel Martí i Pol

Pròxims programes

Avui dia, aquests materials no són només un arxiu de vídeo, sinó que són documents històrics que formen part de l'arxiu identitari de la nostra cultura, en el sentit més ampli. "Inèdits" els posa ara a disposició de l'espectador i també dels estudiosos. Entre els primers capítols que s'estan produint trobem escriptors i poetes com Salvador Espriu, Joan Oliver, Joana Raspall, Josep Palau i Fabra, Leonard Cohen o José Hierro.

Entrevista a Radiovi Solcs

La tercera entrevista per l'obra de Joana Raspall que Pius Morera fa en aquest programa poetic.

Escolteu-la

12-12-2018

Ahir, dimecres dia 12 de desembre de 2018, férem el dos cents vuitanta-dosè programa, el tretzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Una de les nostres convidades, Imma Cauhé Raspall, ha dut a terme una tasca ingent de divulgació de l’obra de la seva mare. Rastrejant la Xarxa, trobem molts rastres que certifiquen el que diem. Ens plagué moltíssim la seva gentilesa extrema i gràcies a ella vam tenir la joia d’entrevistar Joana Raspall i Juanola el 27 de febrer del 2013. Van ser dotze minuts inoblidables, irrepetibles, perdurables. Nasqué al barri de la Barceloneta de Barcelona, l’1 de juliol de 1913 i morí a Sant Feliu de Llobregat, on visqué tota la vida, cent anys després, el 4 de desembre de 2013. Fou moltes coses: poeta, lexicòloga, bibliotecària, mestra, activista i escriptora. Va viure per cultivar la llengua.
Deixeble de Carles Riba, entre d’altres. Després de l’ensulsiada de la Guerra Civil, es casà amb el metge Antoni Cauhé i Huguet, amb qui va tenir un fill i tres filles, una d’elles l’Imma. Autora de tres importants diccionaris, el de sinònims, el de locucions i frases fetes i el d’antònims i parònims, destaca sobretot en el terreny de la creació literària. Ha conreat diversos gèneres: teatre, novel·la i poesia i s’ha especialitzat en literatura juvenil i infantil. Creiem que és sobretot poeta, d’una gran sensibilitat, com ho demostra en els seus haikus i tankes, composicions d’enorme densitat poètica. Hauríem de reconèixer que és una autora relativament prolífica. Joana Raspall va promoure la creació del Premi Martí Dot de poesia per a joves. N’era, abans del decés, Presidenta d’Honor. La poeta que va merèixer guanyar-lo el 2012, Míriam Cano, va comentar: “Militant fins a l’últim instant”. Obtingué diversos Premis, com el de teatre Cavall Fort, per l’obra El Pou, i fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. També presentàrem Batec de paraules. Poesia lírica completa, llibre publicat per El Cep i la Nansa Edicions. Fou el segon homenatge que vam retre a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. Conté tant els poemaris per a joves com per a adults: Ales i camins (1991), Llum i gira-sols (1994), Arpegis (2004), Instants (2009) i Jardí vivent (2011), però també «un gruix de poemes nous», com es pot llegir al pròleg que va escriure Carme Arenas, que ens forneixen, segueix dient la prologuista, «de molts elements que ens permeten fer una lectura més profunda del corpus poètic de Raspall (…).». Fou la mateixa poeta que els distribuí en quatre apartats: Poemes de Nadal, Les arrels, Vivències i Punt i final. Hem de remarcar que els haikus van ser una part important de l’obra. Des que va començar a compondre’n, ho va fer sempre fidel a l’estructura japonesa, aconseguint donar l’aparença de senzill al que és complicat.
L’obra de Conxi Rosique (Barcelona, 1961), l’altra convidada, esdevé entre línies de tinta negra sobre fons blanc. És mestra especialista en Educació Visual i Plàstica, màster en Arts Plàstiques per la UB, coautora de diversos llibres de caràcter didàctic, coordinadora del Seminari Permanent d’Educació Visual i Plàstica de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona fins al 2015 i membre del Cercle de Belles Arts de Sant Feliu de Llobregat. Va ser Premi Nacional en Teoria i Investigació Educativa el 2006. Els grafismes en blanc i negre amarats d’abstracció obeeixen a principis plàstics d’eurítmia i d’equilibri lluny d’un cànon clàssic, fent palesa una cadència agosarada d’audàcia i d’espontaneïtat. Els haikus de Joana Raspall li van inspirar dues exposicions (2012). En elles, l’obra traspua una sensació que apareix i a l’instant s’esvaeix, quasi com tot el que és especial a la vida.

Entrevista a Joana Raspall l'any 2006

Feia temps vaig demanar a Jordi Marfrany si podía trovar-me la còpia del programa de Esplugues televisió on va entrevistar a la Joana Raspall.

Jaume Marfany Segalés

Data de publicació: 4 de set. 2018

Subscriu-m'hi 1

Conversa amb Joana Raspall dins del programa CAL parlar de llengua. Emès el maig de 2006 per ETV Llobregat

http://jmarfany.blogspot.com/2018/09/conversa-amb-joana-raspall-escriptora.html?spref=tw

dimarts, 4 de setembre de 2018

Conversa amb Joana Raspall, escriptora, poeta i bibliotecària (Sempre en el record)

 

Removent el bagul dels records televisius, he trobat aquest programa del maig de 2006.  A banda de comprovar que els anys passen (ai, las!), he pogut reviure la conversa que vaig tenir l'honor i el plaer de mantenir amb l'escriptora, poeta i bibliotecària Joana Raspall. 

Llavors, la Sra. Raspall devia tenir 93 anys i, com podreu veure, continuava tenint una personalitat i una ment extraordinària. Tinc un record meravellós d'aquella conversa, així que l'he penjada al YouTube i m'agradaria compartir-la amb tots vosaltres.

Parlem de llibres

dia 19-04-2017

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/penedes-gamma-extra/f/30974-20170419b/

a radio Vilafranca del Penedes de 10 a 10:30 hem parlat del llegat de la Joana Raspall fet llibre.

fa 4 anys

Ja fa 4 anys, el dia 15 de febrer de 2013, Joana Raspall va trobar-se per primer com amb Montserrat Abelló.

Va ser interessant estar en aquella trobada on dues dones poetes de 100 i 95 anys es coneixien i parlaven de les seves experiències com escriptores i com persones.

Aquell dia, per casualitat, també va arribar Agustí Vilar, poeta que admira de manera especial a les dues dones.

Tot això fa que aquest document sigui únic i emotiu.

 

-Tu ja no surts? li deia Abelló. Jo encara vaig a tot arreu!

Les dues poc destrés ens deixaven, cinc anys de diferència a aquestes edats són molts anys. Joana moria deu mesos després i Abelló un any i mig més tard, després de fer una segona trobada.

Quaderns

Aclareixo: 
Diu en l’article:
"Pico al timbre de Cal dentista, la professió del seu difunt marit."
Això no és veritat, el seu marit era metge de capçalera, el que ara es diu de família, era cap de sanitat i forense, però no dentista, dentista és el fill que actualment exerceix, al mateix edifici però no pas al mateix portal, pel que no truca a la consulta, sinó a la casa familiar, on si hi ha un rètol: Dr. Cauhé.
També diu: “i amb la qual ha quedat batejada aquesta llar fins avui” Si és cert que molts coneixen la casa per “Cal Cauhé” però la majoria la coneix per “Can Raspall” degut a que la casa la va construir el pare de la Joana Raspall i era la seu del negoci, per això hi ha les medalles esgrafiades a la façana. Es pot llegir la història de la casa al blog, una pestanya d’aquest us hi portarà: http://casaraspall.blogspot.com.es/
  ..........................


Quaderns de les idees, les arts i les lletres

Jardins de paraules – Entrevista a Joana Raspall

• Cèlia Nolla

El 29 de novembre del 2013 es va celebrar a Sant Feliu de Llobregat l’acte de cloenda del centenari de Joana Raspall, un any ple d’activitats sobre la poeta i la seva poesia. Justament, al cap de cinc dies, el 4 de desembre del 2013, Joana Raspall ens va deixar. Semblava que hagués esperat a tancar el cicle, tant de la seva vida com de la seva obra, que van íntimament lligades i que ara el lector pot comprovar en aquesta entrevista que publiquem per dir-li adéu a l’escriptora.


Joana Raspall ha tingut una llarga vida i extensa carrera no només com a poeta, sinó com a lexicògrafa i activista cultural. Ha estat sempre involucrada en els afers culturals del seu poble, Sant Feliu de Llobregat, i gràcies als seus versos aparentment senzills s’ha guanyat el cor de molts infants i ha despertat en ells la tendresa per la poesia. Tot i això, no s’ha de menystenir que també ha escrit teatre, contes i novel·les no només per al públic infantil, sinó també per a l’adult, com Diamants i culs de got (2007), El cau de les heures (2008) i El jardí vivent (2010), entre d’altres.
Mentre em dirigeixo cap a casa la Joana, em creuo amb els nens que surten de l’escola. Són les cinc de la tarda, finals de setembre. Pico al timbre de Cal dentista, la professió del seu difunt marit i amb la qual ha quedat batejada aquesta llar fins avui. Al cap d’uns segons, m’obren la porta i m’acompanyen a una sala d’estar replena de llibres, amb una taula al centre amb munts de cartes, plecs de fulls, i encara més llibres. La Joana apareix amb el caminador, ben riallera. De mans fràgils però sàvies, d’ulls clars i observadors. La saludo i l’ajudo a seure. Me la miro, i m’encomana una personalitat entranyable, amb tota una història per explicar, com si fos sortida de les seves pròpies poesies.
S’excusa pel desordre de la taula i diu que avui té un dia una mica pesat i que amb els seus anys, la memòria de tant en tant li falla. Pausadament, va bevent un got d’aigua mentre es disposa a contestar les meves preguntes. Abans, però, em diu: «Al final em coneix tothom, però en el fons no em coneix ningú, perquè ningú em pregunta res».

La major part de la seva obra és de poesia infantil. Per què creu que és tan important inculcar la poesia als més petits?
El que em va portar a escriure per als infants va ser el següent: els meus fills sortien de la universitat i els vaig preguntar què sabien de poesia. Em van dir que res, que només feien allò que surt en els programes, quatre poesies. Em van recitar allò de Con diez cañones por banda,/ viento en popa a toda vela… que jo l’estudiava quan tenia set anys! Els vaig preguntar si feien res de poesia catalana i em van dir que no. Com n’havien de fer, si no n’hi havia! Perquè tot el que hi havia d’en Verdaguer, d’en Carner, són coses molt bones, però poesia dedicada als nens, no n’hi havia. Només s’havien fet uns quants exemples perquè fossin bons, perquè no es peguessin, perquè fossin obedients… tot escolar. Però poesia per cultivar el seu gust per la poesia, no hi havia res. Vaig pensar que els nens tenen els mateixos sentiments que nosaltres. No els saben expressar, però els han de saber encaminar, i a vegades els encaminen cap a bandes que no interessen gens, perquè s’enlluernen amb allò dels més grans. Molts arriben a ser adults sense haver captat la poesia. Jo els deia als meus amics poetes: «feu poesia per a nens, perquè aquesta poesia que vosaltres escriviu és molt bona, però qui espereu que us la llegeixi, si els nens no hi estan acostumats?». Això no podia ser. Així doncs, vaig parar la feina i totes les altres coses que tenia arrencades, i durant nou anys vaig escriure només per a nens. Vaig fer fins a onze llibres. Ara dic prou, plego, perquè ja em quedo tranquil·la.
I com es van rebre aquests llibres?
A les escoles, vam tenir la sorpresa que als professors els van anar molt bé. Perquè a més, els poemes eren curtets, amb una pàgina captaven tota la idea, els hi havien d’explicar poca cosa, i trobaven el canvi aquest tan bonic, d’allò material a allò espiritual. Jo vaig estar molt contenta que ho rebessin tan bé. I han treballat molt, la veritat, m’han fet moltes coses de tots aquests anys fins ara. M’han anat enviant dibuixos sobre les meves poesies o han provat de fer poesies ells, molt boniques totes. Estic molt contenta, me n’he sortit. Perquè ara ja hi ha nens que entenen la poesia.
Ha seguit alguna tècnica especial per crear aquests poemes?
Jo no els he fet coses exemplars, escolars, he seguit un altre camí. Per exemple, els vaig fer uns versets molt senzills que diuen: La lluna és de plata/ el sol és d’or fi,/ jo tinc una casa/ just a mig camí. La lluna és de plata —és mentida, tot i que els fa pensar en una cosa que no és veritat, però és bonica i s’hi assembla— i el sol és d’or fi —una altra imatge. Jo tinc una casa just a mig camí —torna a ser mentida—, però s’imaginen un lloc amb una casa de plata i una altra d’or fi, on tinc una casa just a mig camí. I continua: Sense tu saber-ho,/ cada dia hi véns/ per la porta blava/ dels meus pensaments. El nen s’acostuma a pensar que això és imaginació, però que jo també hi puc entrar, allà! Perquè si pensen com jo, doncs pels meus sentiments poden entrar, cada dia, per aquesta porta blava d’una casa que no existeix. Això és trobar l’estimació de la bellesa. I per aquest camí vaig enfilar. Que no es prenguin la poesia com un canvi de naturalesa, no. La veritat és veritat i la mentida és mentida. Però hi ha una altra manera d’interpretar la veritat a través de la sensibilitat i no a través de les regles normals de la vida. Això és el que jo els volia explicar, i ho han entès.
Com veu els nens d’avui en dia?
Pobrets! No tenen res a mida seva, res. Els introdueixen de pressa en el món dels adults i els hi treuen tot el que ells necessiten, com el temps d’estar amb els pares, perquè treballen fins molt tard. Trobo que són molt espavilats. Ho aprenen tot de seguida! Jo no puc entrar a Internet, els meus néts sí. No vull estudiar res més, ja he fet la meva carrera. He anat pujant els meus graons i ara que em deixin tranquil·la, perquè d’aquí cap allà hi ha una altra escala que no em toca a mi, ja toca a la generació que ve darrere. Però ells són molt llestos. Ara aprenen coses que nosaltres no sabíem, però d’altra banda, se’ls hi han pres ocasions per emmotllar el cervell, perquè si les coses se les troben fetes no saben com ni per què, no serveix de res. Penso que els hi prenen ocasions i s’avorreixen, perquè no treballen ells. En canvi, si ho haguessin de pensar i per dins tenir un treball continu, doncs no s’avorririen, i serien més capaços de ser inventors. Ara no poden inventar, s’ho troben mig inventat, ja. Fan un salt i tiren endavant. La gent no madura, els nens salten d’una cosa a l’altra, i llavors quedarà una humanitat que seguirà uns quants cervells privilegiats, i els altres seran els criats. Jo no sóc qui per dir això, però ho veig així, l’home perd facultats. No perd poder, no, que en va guanyant, però perd capacitat, ell, com a persona. Hi ha molt poca gent que sàpiga parlar d’una cosa si abans no n’ha parlat amb un altre, i no és això.
És que hi ha poc temps dedicat a la reflexió, poc costum de reflexió sobre les coses…
Però això és un mal que ens el porta la civilització, anem per aquest camí. Pitjor anirà encara, pitjor anirà…
En els seus llibres vostè parla sovint sobre plantes i flors mediterrànies que sembla conèixer bé. Quin significat tenen per a vostè les flors? Quan les fa servir en els seus poemes? Perquè a vegades apareixen per descriure sentiments o sensacions…
Les flors són una imatge molt viva de la nostra vida a la terra. Una persona que no fos persona, viuria a la terra i veuria que la flor es panseix i s’ha acabat. Nosaltres sabem que no s’ha acabat, perquè la flor ens diu que l’arbre és viu. Jo sempre he tingut una gran estima per les flors conegudes i senzilles, de tal manera que ara he publicat aquest recull, extret de moltes llibretes de poesia, i he anat triant poemes que fessin una escaleta de la meva vida. El titulo Jardí vivent. Per a mi, a la vida hi ha més bellesa que lletjor; perquè les flors, sempre, són més altes que la roca. No són tan fortes, però la bellesa és més en les flors que en les altres coses de la vida. És el més bonic que tenim, com les fulles, com la naturalesa viva vegetal. Dins el llibre situo la meva vida en quatre parts de jardí. La primera part la titulo Les violetes: unes flors boniques, petites, que no és que les busquem, és que pel bosc les trobem i diem: «ai, quina cosa més bonica!». És la nostra trobada amb la bellesa. A la segona etapa, quan ja he rebut les impressions del que és la bellesa, ve el segon jardí: Les margarides. Són el sí i el no. Allò positiu i allò negatiu, el que agrada, el que no agrada, aquí és on es fa la tria, t’adones d’allò que trauries del món, del que hi posaries. Amb tot això ja he crescut i he conegut el món tal com funciona. Aleshores arriben les Roses… i punxes. Perquè no hi ha rosa sense punxa. Hi dic moltes coses que m’han fet feliç i moltes altres quan ha vingut el dolor, quan he perdut les persones estimades, quan he trobat les punxes. Explico el meu drama, el de cada punxada, el de quedar sola… el tercer és aquest. A la quarta etapa, ja m’he fet vella. He perdut el marit, he tingut els desenganys de la vida, he topat amb totes les punxes. Llavors arriben els Pensaments. És una flor suau que ni té punxes ni té res, que és toveta, que se’t desfà als dits, que quasi ni la pots posar amb aigua perquè no té cua. Són aquests els meus pensaments d’ara. I són molt seriosos. O sigui, que faig com un recull de totes aquestes llibretes, on he anat recollint els poemes que han expressat, més o menys, la situació que s’adeia a una violeta, a una margarida, a una rosa amb punxes. O ja, finalment, en un acabament.