La Diada de Sant Jordi acostumem a
regalar llibres nous. Normal. És el dia del llibre (i la rosa).
Sempre es parlar de les novetats, de llibres nous. Avui vull
recordar aquells llibres usats, vells, dels quals la gent se'n desfà.
El final, quan ja no es volen, hauria de ser el regal o la venda
però, moltes vegades la gent no vol fer l'esforç o, simplement,
ningú els vol. Ni a les biblioteques! cosa que mai he entès. I
així acaben a les escombraries. Algunes persones els hi donen una
darrera oportunitat deixant-los al carrer, al costat dels diferents
recipients per als residus per si algú els vol aprofitar. Com
m'agraden el llibres, i soc un defensor de la reutilització (després
de la reducció i abans del reciclatge), no em puc estar de donar-lis
un cop d'ull i imaginar-me una història al darrere. En tinc uns
quants, entre ells algun repetit doncs ja l'havia comprat al Mercat
de Sant Antoni (llibre usat i valorat). Les tres últimes
adquisicions, han estat:
“La Batalla de Stalingrado” (2006,
RBA), una traducció al castellà de “Enemy at the gates. The
Battle for Stalingrad”, (1973) d'en William Craig. És un llibre
de baixa qualitat, fet per a una d'aquestes col·leccions que ens
presenten després de les vacances o amb l'any nou. Tot i
l'aparença, el contingut és de la màxima qualitat: un clàssic de
la història militar allunyat d'algunes visions a les que ens han
acostumat. Molt recomanable per a qui interessi aquest gènere però
potser una decepció per qui es va veure atret per la portada i pensa
en films de Hollywood.
“Episodis de la Història de
Catalunya” (1975, Ed. 62), És un recull de texts publicats a
altres llibres, de diferents historiadors, dirigida per en Jaume
Sobrequés i Callicó. Són en total tretze capítols agrupats en
quatre èpoques des de l'antiga fins a la Setmana Tràgica. Donada
la data em fa la sensació de que és d'aquells llibres fets per a
recuperar el coneixement de la nostra història, abandonada per
l'educació d'algunes generacions. Jo que vaig estudiar secundària
durant els vuitanta, no vaig tenir mai una classe d'història
catalana. Només Espanya, Europa i el món en tenien. Nosaltres no.
Tot el que ara sé ho he aprés de més gran, sense mestres ni
professors. Llàstima no haver tingut llibres com aquest abans.
“Parleu Més Bé el Català” (1981,
7à edició, Ed. Claret), de n'Antoni Ferret. Un llibre complementari
del “Parleu Bé el Català” (que no tinc), (...) adreçat a
ajudar-nos a superar un dels efectes cabdals de l'estat de postració
i de descurança en què la nostra llengua ha jagut durant tant de
temps (...), amb sinònims, mots típics no gaire usats, modismes,
frases fetes i dites populars. Em recorda l'època de la Norma:
Aquell redescobriment d'una llengua que havia deixat d'usar de ben
petit en viure en una barriada on la gent la ignorava. La prova a l'escola per la qual vaig adonar-me'n que jo mai havia sortit de la
ignorància. La vergonya que vaig sentir d'haver oblidat la meva
llengua materna, de parlar-la malament. Com a conseqüència vaig
acumular targetes d'autobús on sortien expressions correctes de la
llengua: seure, entrepà, haver de, ... amb un format semblant.
A vegades penso que aquests llibres
pertanyien a una persona gran que ens ha deixat o ha hagut de marxar
de casa i hem nego a pensar que els considerés una nosa. De moment
estan sans i estalvi, amb simbiosi: jo els conservo i ells
m'ensenyen.