"EL FLAN DE SAN JOSE"

FLAN DE SAN JOSE - DIRECTAMENTE DESDE BURGOS

Utensilios:
Una flanera, si es posible, lisa (no ondulada); preferible con tapa y con dos aletas laterales que facilitan su manipulación. Un tamaño aconsejable es la de 1 litro, tiene una capacidad para ocho raciones y es la base para las cantidades de ingredientes que se indican posteriormente.
Una olla o recipiente que permita poder poner la flanera al baño maría sin que el fondo de la flanera se apoye en el fondo de la olla, (debe existir un poco de agua entre ambos fondos que facilite una cocción suave). Es mejor que tenga las asas metálicas que soporten el horno.
Una batidora , minipimer o similar que bata bien los componentes.

Ingredientes:
6 huevos
Medio litro de leche entera del tiempo o fría.
11 cucharadas soperas de azúcar blanco (5 para caramelizar la flanera y 6 para el flan)
6 granos de café
Canela en rama

Preparación:

Primero: caramelizar el interior de la flanera. Para ello verter en el interior las cinco cucharadas de azúcar y ponerla al fuego lento. Cuando el azúcar empiece a fundir y con la ayuda de algún protector para las manos apartarla del fuego e ir balanceando y girando la flanera para que poco a poco el azúcar líquido vaya recubriendo el interior. Volverla de nuevo al fuego y según vaya derritiéndose repetir el movimiento hasta que todo el interior esté caramelizado. Una vez conseguido, es necesario poner la superficie exterior de la flanera debajo de un chorrito de agua fría, sin que entre en el interior, para que el azúcar líquido se enfríe y no se descuelgue hacia el fondo. El caramelizado es muy importante para que el flan tenga una buena presencia

Segundo: En un recipiente cascar los huevos, añadir la leche y las seis cucharadas de azúcar, batirlos bien y verter la mezcla en la flanera. A continuación distribuir en la superficie del líquido los granos de café y las ramitas de canela (cuatro o cinco cortecitas).

Tercero: Poner la olla con agua al fuego. Comprobar con la flanera que ésta no sobresalga, ni entre en el interior. Una vez comprobado que el volumen de agua es correcto, llevarla a ebullición. Introducir la flanera tapada en el agua hirviendo, y a partir del momento que empiece de nuevo a hervir mantenerla unos veinte minutos sin que pierda el hervor. Mientras tanto empezar a precalentar el horno. Pasado este tiempo destapar y comprobar el estado de cocción. Estará apunto cuando al menear la flanera esté toda la masa cuajada excepto un círculo de 4 o 5 centímetros en el centro de la superficie. De no ser así dejarla cocer un poco mas. Acto seguido, colocar la olla con el agua y la flanera destapada en el horno en posición de gratinar, dejándolo hasta que la superficie del flan esté tostada sin llegar a quemarse (comprobarlo a menudo). Si la olla que se ha utilizado no permite ponerla la horno (asas no metálicas), colocar solamente la flanera



Cuarto. Una vez enfriada, guardar la flanera tapada en la nevera. Sacarla un par de horas antes de consumirlo. No desmoldear el flan hasta el día siguiente de haberlo hecho. Para ello, una vez retirados de la superficie los granos de café y la canela, mediante un cuchillo de hoja larga y estrecha despegar el lateral del flan de la superficie interior de la flanera. A continuación mediante un golpe seco y fuerte volcarlo en un plato hondo. Los restos de caramelo que quedan pegados a las paredes de la flanera se disuelven fácilmente dejándola unas horas en agua.

Curiosidades relacionadas con el flan en la “Casa de la Seu”.
Existían tres postres tradicionales relacionados con tres fiestas o fechas señaladas. Uno era la “Mona” en la fiesta de Pascua; otro el flan, por San José (el 19 de marzo) y por último, las torrija de Santa Teresa (el 15 de octubre).
Debido a los medios tradicionales de cocina que existían en la casa (“puela” y “cucota”) que dificultaban una cocción homogénea y uniforme; la receta descrita se complementaba añadiendo antes de batir los ingredientes, unos grumos de almidón desleídos en media taza de agua (el mismo que se empleaba al planchar los cuellos y puños de las camisas). El motivo era dar mas consistencia al flan. También, al no poderlo poner en el horno, se suplía colocando encima de la flanera, cuando estaba cociéndose al baño maría, la tapa de una lata de conservas con brasa candentes encima.
Para comprobar que la cocción era correcta se clavaba verticalmente en el centro del flan una aguja de media fina y larga. Al sacarla, se deslizaba entre las yemas de los dedos, y si éstas quedaban secas, era que estaba a punto.

Abril 2011

AUCA FAMILIAR DE NADAL

Aquesta auca de Nadal...................... Pastorets i mula i bou,
us l’escric en to cordial.............. .........amb ovelles veurem prou

amb el desig que tingueu....................en un pessebre petit
BONES FESTES on sigueu: ...............que a la sala hem enllestit.

a la Seu, a Barcelona...........................Pregarem perquè el nou any
o a Burgos, que és terra bona, ............sigui pròsper, sense dany.

a Andorra o a Portugal........................i que arribin els Reis rics
o a Gasteiz, que és capital; ................. per alegria dels xics:

sigui en indrets de muntanya..............Anne, Peio i Adrià,
de costa o de terra plana,.....................Valentine i Fabíà,

tant si a prop us quedeu......................Tonio, Natasha, Eloi,
com si a l’estranger viatgeu.................Nil i l’esperat noi,

Però a la Seu casa tenim......................fill del Quim i l’Helena,
perquè molts ens hi reunim................que entre tots fan la desena.

Trobarem blancor de neu....................Tant de bo hi hagi ocasions
als cims alts i potser arreu...................de familiars celebracions:

Dins de casa no entren freds,..............d’anys, bateigs i comunions
que són bones les parets.....................o altres commemoracions,

i mantenen l’escalfor...........................que va bé moltes vegades
que fa la calefacció...............................aplegar-nos en trobades,

A casa com més serem,........................on grans, joves i infants
millor Nadal passarem,........................passem joiosos instants.

amb la conversa dels grans...................Aquesta auca la compon
i rialles dels infants.............................. qui us estima i es diu Ton.

Recordarem el Nadó............................ Ha ajuntat uns rodolins
que a Betlem ens neix bufó.................. sense fer dibuixos fins.

i a Josep i Maria, ..................................I quan arriba a la fi
que amb ell són a l’establia................. BONES FESTES torna a dir.

L'Espluga de la Bruixa

[El dia 26 de desembre de 1997, la família Perera-Bel, acompanyats de l’Anna de Burgos, vam anar a Cal Pauet de la Vansa per visitar el dolmen que hi ha al costat de la casa. A la classe de la Júlia estudiaven els homes prehistòrics i vam voler recollir informació i fer fotos del dolmen perquè les pogués ensenyar a la mestra i als seus companys de classe. Amb les fotos vam fer un petit àlbum, per al qual el Joan va escriure el text que ara copiem en aquest blog, amb algunes petites actualitzacions. Les fotos són també les d’aquell dia: hi podeu veure com passen els anys per a tots...]

La iaia Queralt va néixer en una masia situada a uns cinc quilòmetres del poble de la Vansa, a la comarca de l’Alt Urgell. És una masia gran, aïllada, construïda a redós d’una penya que la protegeix de les inclemències del temps. El conjunt d’edificis –habitatge, eixida, galliner, corrals, estables, cisterna d’aigua i paller– estan construïts al voltant d’un pati que hi ha a la part inferior de la roca, mentre que al paller s’hi accedeix també per la part superior, on hi ha l’era. Adossada a l’edifici principal, hi ha una capella i al costat un petit cementiri on hi ha enterrats els pares i una germana de la iaia Queralt.

La casa, coneguda amb el nom de Cal Pauet, està deshabitada des de fa uns quaranta anys. No disposava d’aigua corrent ni d’electricitat, i les terres, que són de secà, no donaven per a viure una família. És per això que el germà i els nebots de la iaia Queralt que hi vivien (la família de l’oncle Pep i la tieta Rosa) se’n van haver d’anar i es van establir a Lleida. Però encara que no hi visquin, s’estimen molt la seva casa pairal i la cuiden perquè es conservi en bon estat i no s’ensorri.

Una de les coses més curioses de Cal Pauet de la Vansa és que té, al costat mateix de l’era, a la part superior de la roca, una construcció megalítica, un petit dolmen, que demostra que en aquell mateix indret ja hi visqueren els homes prehistòrics. Els habitants de la casa l’han anomenat sempre l’Espluga de la Bruixa.

A les fotos podreu veure exactament com és. El monument està situat a l’interior d’un pedregar en forma circular, i actualment és buit. Com sabeu, aquestes construccions generalment servien com a tomba i les persones hi eren enterrades acompanyades d’estris i eines que havien tingut en vida (destrals, fletxes, àmfores i pots de ceràmica, etc.). El dolmen de Cal Pauet de la Vansa va ser excavat als anys vint del segle passat –la iaia Queralt, que aleshores era una nena, encara se’n recordava– i hi van trobar algunes restes (ossos i estris diversos) que es conserven al museu diocesà de Solsona. En aquest enllaç podreu veure una foto d’aquella època, en la qual surt un home que potser era de la família.

El nom, Espluga de la Bruixa, no us ha d’estranyar: espluga vol dir cova, i el dolmen és com una cova; d’altra banda, no és que hi visquin les bruixes, però és molt freqüent que les construccions megalítiques del nostre país, pel seu caràcter remot i una mica fantàstic, tinguin noms com aquest: l’espluga de la bruixa, la cova del diable, la cabana del moro...

A l’Alt Urgell se’n conserven diversos, de dòlmens. El de Cal Pauet, tot i que no és dels més grans ni espectaculars, és una mostra característica i molt ben conservada dels de petites dimensions mig soterrats i en forma de capsa (d’aquí els ve el nom més precís de cista): per aquesta raó, surt esmentat a la Gran Enciclopèdia Catalana, amb el nom de “casa de la bruixa”, a l’article megàlit. A més, per a tots els descendents de Cal Pauet és el més important del món: aneu a saber si els qui el van construir no eren els nostres avantpassats directes, és a dir, els pares dels pares dels pares dels pares dels pares dels pares dels pares... de la iaia Queralt!

Amb memòria agraïda, 2

Aquest cap de setmana, l’Enric, la Júlia, l’Aurora, el Joan i la Iluminada hem estat a la Seu. Ens hem vist amb la Queralt, la Neus, l’Anna, el Carlos, l’Enric i la Rosa, i hem comprovat que tots estan bé. Avui ha plogut tot el dia. L’Enric gran ha vingut a la Seu després d’anar a votar per primera vegada a les eleccions andorranes, que en el moment en què escric aquest text sembla que ha guanyat el Partit Socialdemòcrata.

Hem anat al cementiri, i li hem portat una rosa a la iaia Queralt, ara que fa dos anys de la seva mort. Per completar el record agraït que el Ton va posar al blog fa uns dies, hi incloem un parell de fotos de la iaia Queralt (són d’un any abans de morir –maig del 2006-, les últimes que nosaltres tenim d’ella en vida).

Amb memòria agraïda, 1

Aquest mes el blog indica diverses dates
que commemoren naixements
i que són objecte de records i felicitacions.

Tots tenim també present la data del 24 d’abril,
segon aniversari de la mort de la nostra mama i iaia Queralt.

Li dediquem el nostre afecte,
el nostre reconeixement per tot el que hem rebut d’ella
i la nostra pregària. (Ton)

Diumenge de Rams a la Seu

Vaig arribar dissabte, dia 4 a la tarda. I vaig tornar a Barcelona el diumenge amb l’últim cotxe de línia. Va ser una estada curta, però ben aprofitada. Fins i tot vaig fer una excursió a peu fins a Vilanova. A casa no hi havia ningú, però es mantenia endreçada i amb bona temperatura. Les fotos que adjunto són de tres coses que vaig poder veure en aquells poques hores:
- Una exposició de fotos i records d’altres temps relacionats amb la “professó del divendres sant”. Vaig tenir la sorpresa que en una fotografia molt gran hi sortia jo, però no era de la professó, sinó d’una comèdia (no recordo el títol) que havíem fet al col·legi, fa més de cinquanta anys.
- Una encesa de llums solidària que es va fer a la Plaça dels Oms, a benefici d’un poble de Guatemala, on hi participaven molts nens i nenes de diverses escoles.
- La benedicció dels Rams, a migdia del diumenge.
Ton.

Records i sabors de Sant Josep

A Catalunya el dia de Sant Josep ens passa bastant desapercebut. A altres llocs és festiu i es pot celebrar millor, sobretot aquest any que coincideix amb l’inici d’un pont de quatre arcs. La propaganda ens fa saber que és el dia del pare i que hem de pensar en regals.
Abans, durant la quaresma, que era un temps seriós, el dia de Sant Josep representava una excepció dolça. Sense treball, sense escola, amb xocolata desfeta, amb missa, amb un bon dinar... I parlant del dinar, allò que més esperàvem i ara recordem és el flam, que tradicionalment preparava el nostre pare/padrí/avi/besavi Enric, seguint una recepta molt bona, que jo no sé i que algú faria bé de posar al blog.
A la casa de la Seu per Sant Josep es feia el flam. En altres llocs es veu que era tradicional la crema; he llegit que abans de dir-se crema catalana o crema cremada, es deia crema de Sant Josep.
Els noms de Josep, Pep i Pepeta es van reduint. No és moda posar-los als nens i nenes d’avui. De Joans i ases en queden més; de Joseps no tants. Des d’aquesta pàgina, expresso al meu germà Josep una cordial felicitació, amb els millors desigs; una felicitació que compartim tots els participants del blog. I una altra felicitació agraïda a tots els qui, en la nostra extensa família, teniu la condició de pares. Que passeu el dia de Sant Josep en un ambient familiar d’alegria i esperança.
Acompanyo aquest escrit amb dues imatges: una del flam de Sant Josep i una altra evocadora de la primavera, la florida estació que ja ens arriba. Bona diada de Sant Josep! Feliç començament de primavera!

Ton.

Amb records del nostre pessebre...

La mula i el bou
i el groc de la palla,
la nit que davalla
i el fred de l’hivern
que torna de nou. La mula i el bou.

La llum d’un estel
damunt l’establia
i uns àngels del cel
a prop de Jesús i Maria. La llum d'un estel.

LA CASTANYADA

Els panellets són les postres típiques de la diada de Tots Sants a Catalunya, juntament amb les castanyes, els moniatos o el vi dolç. Els panellets són uns pastissos petits, i de diverses formes, fets a base de massapà i altres ingredients que els donen un sabors i aromes característics. La base més característica dels panellets és una barreja d'ametlles crues moltes, sucre i clara d'ou batuda a punt de neu. En molts casos, i per a que sigui més econòmic, s'hi afegeixen patates bullides (o moniatos bullits). Tots els tipus es couen al forn.
Els més populars són els panellets de pinyons que estan fets de la base de panellet arrebossada de pinyons i envernissats de clara d'ou.
Cal situar l'origen dels panellets al segle XVIII, quan tenien un caràcter sacramental.

RECEPTA DELS PANELLETS DE PINYONS
INGREDIENTS:
- 1/2 kilo d'ametlles molgudes. - 200 grams de patates bullides i "xafades". - 400 grams de sucre. - 1 clara d'ou i la pell de llimona ratllada. - 1/2 kilo de pinyons i 1/4 d'ametlles molgudes.
PREPARACIÓ:
Barrejar tots els ingredients menys la clara d'ou i deixar-la reposar 4 hores. Després fer boles amb la massa i vernissar-les amb la clara d'ou. Posar les boles al forn, ben calent, vuit minuts per sota.

Records de la Seu

Hola a tots i totes, Bona nit
Em fa molta il·lussió llegir tot el que expliqueu en el blog.
Us recitaré un poema que crec que deiem tots i totes quan erem petits:

Soc petita i no molt alta
i com de escriure no en se
ni amb pluma ni amb paper us diré
FELIÇ NADAL!!

L'altre dia vam anar a una fira a Vallgorgina i vaig veure escrit una paraula que deiem a la Seu, ara l'escriure aqui, si vosaltres en recordeu més les podrieu escriure.
Paraules:
- corripies-curripies?
- garrota
- posella
- bolilles-mandonguilles
- fogaina
- cossigolles
- estovar la roba
- tupí
- tupina
- estimada(fer un petó)



Molts records a tots i totes i fins aviat. Martina