La ILP "Televisió sense fronteres" a tràmit...

Els impulsors de la ILP "Televisió sense fronteres" al Congrés dels Diputats

            El passat dimarts, 13 de setembre, el Congrès dels Diputats va aprovar l'entrada a tràmit da la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) "Televisió sense fronteres", avalada per 651.650 signatures de tot arreu de l'Estat espanyol, i sobretot del País Valencià, ja que la iniciativa es va posar en marxa arran de la desconnexió de TV3 al nostre territori, tancant els repetidors d'ACPV amb la tàctica d'ofegar-los amb multes econòmiques desproporcionades per part del govern valencià del PP, que feien perillar el futur del col·lectiu.

Campanya de recollida de signatures (es recolliren en total 651.650)

            Fins ací la notícia, que ha estat valorada com a molt positiva, per part dels impulsors de la ILP amb ACPV al capdavant, doncs obre una llum en aquestes tenebres, inexplicables pels temps que corren, en que ens ha abocat el govern de la Generalitat Valenciana, sobretot als que al llarg de 25 anys hem seguit amb assiduïtat les emissions de la Televisió de Catalunya.

 Vídeo del debat del passat dimarts al Congrés dels Diputats

           La única pega que veig és que la Llei que desenvolupe aquesta iniciativa, es debatrà a la propera legislatura, que eixirà de les Eleccions Generals del 20-N. Si les enquestes no s'enganyen, sortirà una majoria absoluta del PP, i la veritat és que no sé quina mena de Llei poden proposar, perquè fins ara no ho he dit, però el PP es va abstenir a la votació del passat dimarts.

            Esperem que impere el sentit comú...

Canal 9 ("nueve") guanyant audiència...

El que ens passa al País Valencià amb la televisió és per treure els canons...

El passat dimecres hi havia partit de semifinals de "Champions" entre el Barça i l'Inter de Milà (partit de tornada). Quan vaig arribar a casa em vaig trobar amb un correu electrònic d'ACPV que deia:

"TELEVISIÓ VALENCIANA AL·LEGA SER LA TITULAR EN EXCLUSIVA DELS DRETS D’EMISSIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE PER AL TERRITORI VALENCIÀ, DRETS QUE HA ADQUIRIT A TRAVÉS DE LA FORTA.

EN VIRTUT D’AQUESTS DRETS TELEVISIÓ VALENCIANA IMPEDEIX L’EMISSIÓ AL PAÍS VALENCIÀ DE LA RETRANSMISSIÓ DEL PARTIT DE FUTBOL BARCELONA – INTER DE MILÀ AVUI A LES 20’30 H.

PER TANT AQUESTA NIT NO PODREM VEURE EL PARTIT PER TV3 AL PAÍS VALENCIÀ"

Efectivament, així va estar i vaig veure el partit per Canal 9 ("nueve"), que era l'únic que feia la retransmissió ací al País Valencià, malgrat que no era la meua intenció veure'l per aquest canal (de fet, fa molt de temps que no veig cap programa per Canal 9 -"nueve"-). Avui m'ha passat el mateix, i quan he arribat a casa després de passar el dia al xalet del meu amic Rafa, m'he trobat amb que el Vila-real-Barça, partit transcendental pel desenvolupament final de la Lliga, tampoc el podia veure per TV3... Avui no l'he vist a Canal 9 ("nueve"), perquè tenia també l'opció de la Sexta...

I ara faig una pregunta:

És l'única manera que han trobat els responsables de l'ens públic (Canal 9 -"nueve"- que paguem entre tots els contribuents) d'augmentar l'audiència?

No podrien (p.e.) millorar la qualitat dels programes?

Ho dic perquè és ben trist, que tinguem tan sols dues cadenes de televisió en la nostra llengua, i que ens censuren poder veure una d'elles per tal de que l'altra no tinga competència. Una cadena que duu emetent més de vint anys gràcies a l'esforç de molts valencians. Crec que això no és forma d'actuar, més bé sembla de la màfia, i des d'ací vull dir que per mi, és una poca vergonya arribar a fer aquestes barrabassades per a poder augmentar l'audiència.

En record del mestre

Portada del Llibre de meravelles, L'ESTEL (València 1971)

El passat dissabte 27 de març es va complir el 17é aniversari de la mort del gran poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés. En alguns anys he assistit al sopar homenatge que l'associació Ca Bassot organitza a la seua seu, i fins i tot he llegit algun poema en honor del poeta.

Enguany no tinc notícies de si es celebrarà l'homenatge, però com jo no vull romandre sense fer alguna cosa en record seu, ací teniu el pròleg que vaig fer pel "Llibre de meravelles", en un concurs organitzat pel web JoEscric.com :

_____________________________________________________________

LLIBRE DE MERAVELLES

POEMES

Vicent Andrés Estellés

L'ESTEL (València, 1971)

pròleg

Benvolguts futurs lectors i lectores, aquest és un llibre de Poesia, però no un llibre de Poesia qualsevol. Tan sols us diré per començar que aquest llibre, com indica el seu títol, ha estat capaç de realitzar veritables prodigis, com ara, fer interessar-se per la Poesia a persones que mai no s’haguessen encuriosit, ni de bon tros, i menys encara apassionar-se, com així ha estat, després d’haver-lo llegit. Aquesta qualitat és innata en tota l’obra de l’Estellés, però en aquest llibre està, si es pot dir així, a la seua màxima potència.

Tot açò que acabe de dir-vos, ho puc assegurar de ben grat, doncs, així em va passar a mi mateix, al llindar de la dècada dels anys setanta...

Sempre he pensat que, el fet d’haver-me estat regalat el llibre en un concurs radiofònic, era un designi del déus. De vegades, sóc una mica propens a creure en aquestes coses, ho reconec, però, aleshores jo era un estudiant que estava interessat en la Nova Cançó. Els meus ídols eren el Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, i tots aquells cantautors que tant feren pel redreçament nacional i la recuperació del prestigi de la nostra llengua. Recorde sobretot, que tenia una especial debilitat per l’Ovidi Montllor. L’alcoià era, almenys així em semblava, diferent als altres. Molt més difícil d’encasellar, més original, més seu...

Doncs bé!, al llibre hi havia algunes de les cançons que havia escoltat cantar l’Ovidi. Hi era “El vi”:

“No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.”

També estava “Els amants”, magnífic poema eròtic que havia escoltat recitar l’Ovidi, amb l’acompanyament del Toti Soler a la guitarra:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”

A més a més, al primer capítol del llibre “Teoria i pràctica de la Flor Natural”, estava repetida una frase, que semblava tota una declaració de principis del poeta de Burjassot:

“Un entre tants”. Així es declarava el poeta més gran que ha donat el País Valencià d’Ausiàs ençà... Tot un modest i humil anonimat, que ell imaginava en aquella dècada dels cinquanta, quan va escriure “Els manuscrits de Burjassot”, cicle al que pertany aquest poemari. L’Ovidi havia posat aquest mateix títol al seu primer disc, “Un entre tants”, i això va començar a sorprendre’m.

Per mi va ésser tot un descobriment, però no us penseu que tot es va deure a la meua dèria per la cançó. Potser en un principi em va fer interessar-me, però una vegada immers en la lectura dels poemes, va canviar radicalment la meua opinió sobre la Poesia. L’Estellés parlava de les coses quotidianes. De tot allò que ens havien amagat a l’escola, de tot el que havien callat els nostres pares, arran de la por de tants i tants anys.

Aquells anys grisos de la postguerra, els darrers morts de la repressió franquista, la grogor de les llums dels trens, la misèria de tantes mancances, la ràbia de no poder opinar, el pecat de les coses més belles, com ara el sexe (fonamental, el mateix que la mort, a la poesia estellesiana)... Totes aquestes coses estan presents en aquest petit llibre de poemes, però també l’esperança d’uns temps millors, que sembla mai no vindran, almenys a curt termini, però, no ens desesperem...

Hi ha altres coses al llibre, que també són molt importants, com les nombroses cites dels clàssics. Sobretot d’Ausiàs March, de qui en certa ocasió li va dir al nostre poeta, el seu amic Joan Fuster, que si tingués que pagar-li drets d’autor li hagués costat un ull de la cara. Tanmateix, també hi ha referències a tots els grans autors del nostre Segle d’Or (Ramon Llull, Pere March, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Joan Timoneda, etc.), una tasca aquesta, la de donar a conèixer els clàssics, molt important en aquells anys, en que tot estava per fer.

Així mateix, també crida l’atenció la gran quantitat de toponímics que hi formen part dels poemes. Sobretot de la ciutat de València i dels seus voltants, per qui l’Estellés sentia una especial atracció.

Ja per finalitzar, voldria destacar la inclusió al darrer capítol del llibre “Propietats de la pena”, del que potser siga el poema més conegut de l’autor:

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs...”

Un poema, que han fet seu, generacions i generacions de joves lluitadors per la nostra terra i per la nostra cultura, i que encara avui posa la pell de gallina...

I ja, en clau més personal, vull dir-vos que aquest llibre, no sols va fer el prodigi de convertir-me en un amant de la Poesia. Fins i tot, em va empènyer a escriure-la...

Per això, tan sols vull dir-vos que: Llegiu! Llegiu! Llegiu!... Mai no em cansaré de dir-vos-ho... Podreu trobar-vos amb versos tan sublims com aquests:

“Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.”

Uns versos que em van inspirar la concepció del meu primer poemari...

Gaudiu d’aquest magnífic llibre!

Espere i desitge que us agrade.

***

Godella (País Valencià), 9/VI/2007

©Francesc Arnau i Chinchilla

_____________________________________________________________

El meu llibre de poemes "L'espill de l'orb" s'obri amb una cita de Vicent Andrés Estellés:

“ mentrestant l’orb de naixement, amarg,

recorreria tot el poble, sense

saber ben bé què el duia o el guiava,

enduts pels déus pels carrerons que mai

no havia vist i se sabia... “

“ El gran foc dels garbons “ - V. A. ESTELLÉS -

Ja són 17 anys...

***

El programa "Identitats" de TV3, dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs, entrevistava en aquesta ocasió, l'1 de març del 1987, Vicent Andrés Estellés.

Les veus de la memòria

Foto de la portada del llibre de Jaume Cabré "Les veus del Pamano"

Aprofitant la manca de lectures interessants dels darrers dies, avui vull comentar un llibre que vaig llegir el mes passat. Es tracta de "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré que, recomanat per alguns companys de RC, vaig decidir autoregalar-me pel dia de Reis i que (no m'havia passat mai) vaig haver de canviar a la llibreria on l'havia comprat, perquè li faltaven 30 pàgines, a més de que hi havia un salt des del capítol segon al 33è. Si no hagués estat per la manca de les 30 pàgines me l'hagués quedat, perquè era una veritable rara avis editorial.
La novel·la no em va decebre en absolut, ans al contrari, és una de les millors que recorde de les que he llegit en català, i potser la més important de les que tracten el tema de la postguerra. Per ella desfilen un grapat de personatges d'un poblet imaginari a prop de la frontera amb França, terreny ancestral de contrabandistes on al finalitzar la guerra civil, suren totes les topeties i els odis entre els que han militat als dos bàndols. La classe dels nous governants, que són gairebé els de sempre, comencen una venjança que va molt més enllà del que potser seria imaginable, i en tot aquest ambient es veu involucrat el nou mestre, que ha obtingut la plaça perquè ningú no l'ha sol·licitada. Ell no ha participat a la guerra, i els ex-combatents tenen preferència...
De rerafons històric, trobem els maquis, on s'han enrolat alguns dels antics contrabandistes que militaven a l'Exèrcit republicà. Un tema que no ha estat gens trillat per la literatura ni pel cinema. Tan sols podem trobar algunes referències en treballs de recerca històrica, que són una mica feixucs de llegir pels legs en la matèria.
Jaume Cabré, de qui havia llegit fa prou de temps “Fra Junoy o l’agonia dels sons”, utilitza tota una bateria de recursos literaris que fan palès el seu domini de l’art d’escriure (ofici també al seu cas, doncs es guanya la vida com a escriptor i guionista). Destacaria els continus feed-back, fins i tot dintre del mateix paràgraf, que fa que el lector no es relaxe mai en la seua atenció. També es digne de destacar per la seua originalitat, la reproducció gràfica de les làpides del cementeri per a donar-li relleu als personatges de la història. La novel·la esdevé un tribut a la memòria històrica, al redreçament (si això és possible) de tots aquells éssers humiliats i vençuts, que foren les víctimes innocents de tantes injustícies, però també és un cant a la terra, a aquells magnífics paisatges del Pirineu, a les seues muntanyes, a les seues valls i als seus rius que, com el Pamano, ens canten amb moltes veus. Com aquest poema que vaig fer fa algun temps arran d'un Melorepte de RC:

LES VEUS DEL SILENCI

El silenci parla amb veu baixa,
xiuxiueja els mots dels absents,
i a mitjanit, a la cambra,
els proclama als quatre vents.

Aleshores, quan despertes,
els enyores de moment,
fins que tornen a esvair-se
esborrats pel pas del temps.

El silenci també crida
quan ens parla entre la boira,
però això és una altra cosa
de la que ja us parlaré...

El silenci, com els homes,

ens parla amb moltes veus.

***

L'adaptació televisiva també és molt recomanable per la seua ambientació, les magnífiques localitzacions i la més que admirable interpretació (a destacar Francesc Orella al paper de l'alcalde feixista):

Capítol 1

Capítol 2

Tanmateix, jo llegiria abans el llibre, si és que no heu vist la sèrie, sobretot perquè hi ha molta més informació que no pas a l’adaptació televisiva. Supose que serà per manca de pressupost, perquè la veritat és que la novel·la donaria per a dos capítols més si la història d’alguns personatges no es tractés passant de puntetes, que és com es fa a la sèrie de TV3. Per cert, el meu poema tenia una segona part:

CRITS EN LA BOIRA

A la memòria de Miquel Grau

Escolte els crits del silenci en la boira
com els renills dels cavalls en la nit
gravats amb foc a la nostra memòria,
són crits potents, rituals, clandestins.

Volíem ser els motors de la Història,
a poc a poc anar obrint nous camins
i trepitjar els llindars de la glòria
amb pas valent, generós, decidit.

Són tants companys que han quedat pel camí !
A l’aixopluc de la llar en la nit
escolte els crits del silenci en la boira.

Heu convertit el silenci en renills,
sempre estareu en la nostra memòria.

Després dels anys encara cante trist !

***

Desconec si l’escriptor barcelonès tornarà sobre els personatges de “Les veus del Pamano”, però el final de la novel·la podria fer entreveure aquesta possibilitat.

____________________________________________________