FELIÇ 2014!

Feliç 2.014!

urte berri on  

   FELIZ ANINOVO

FELIZ AÑO NUEVO...

   

Francesc Arnau i Chinchilla

         "La petjaDA DE LA PAPALLONA NO ES VEU 

         La petjada de la papallona no s’esborra

         Perquè està marcada a les flors

         Com les petjades del vent a la sorra".

        (iNSPIRAT EN UN POEMA DE mAHMUD DARWIX)

***

Salut i vida!!!

***

-31 de desembre del 2013-

Contra la Reforma Laboral!

Cartell de la convocatòria al País Valencià

            Demà ens veiem a la "mani" i quan tinga temps ja us donaré les meues raons... Però la veritat és que "indignat" em sembla un terme lleuger, perquè jo estic ja ratllant en rabiós... Ja sabeu, la vessant estellesiana de la ràbia:

FUNDACIONS DE LA RÀBIA

Lentament edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

***

            I ara, després de llegir els versos del poeta de Burjassot, veritablement em pregunte...

Tornarem a viure el passat?

Aconseguiran que els treballadors tornem a ser esclaus?

Els mercats van a dirigir el nostre futur?

I, com deia aquell, qui pregunta ja respon:

No! Jo dic no! diguem no! Nosaltres no som d'eixe món...

 

            I ara em direu: I tu, Francesc, que sembles un xicon tan seriós, per què vas a la "mani"?

Doncs, mira tu...  Perquè vull!

           Però, per a què us vaig a enganyar... El que no puc resistir és que, encara ens vulguen fer combregar amb rodes de molí... Sí, perquè les seues reformes econòmiques ja les coneixem des de fa alguns anys: 

***  

El meu país és el país del Lluís...

La manifestació començava a les Torres de Quart (totes les fotos són meues)

            Fa una estona que acabe d’arribar de la manifestació convocada per ACPV contra el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. He eixit de casa a les 17,30 hores i he agafat el “Metro”. He baixat a l’estació d’Àngel Guimerà i m’he dirigit cap a les Torres de Quart. Allí estava tota la gent ocupant els carrers, amb les banderes i les pancartes d’Esquerra, dels Sindicats, del Bloc, dels Col·lectius, etc.. Després de gairebé quaranta minuts de “plantó”, ja em temia que passés el mateix que a la manifestació contra la guerra del 2003, quan no poguérem ni moure’ns  de la bocana del “Metro”. Crec que tot aquest aldarull ha estat una mica provocat per la manca d’organització, i parle de personal que organitze una mica, com passa a les manifestacions dels sindicats. El que passa és que aquesta convocatòria, que sobretot s’ha fet a la xarxa, és una mica com un experiment, i cal aprendre per a les properes, que de ben segur vindran...

Sempre s'agraeix trobar gent del poble... ( el metge Enric Llopis)

             Després he anat remuntant la “mani” i he fet fotografies d’algunes pancartes. Molta gent cantant, dolçainers tocant les cançons de sempre, també molta gent vinguda del Nord del Gran Riu (s’agraeix), i moltíssims  joves taral·lejant les consignes que ja tots coneixem: Volem TV3! Camps a la presó! Sí hi ha INDEPENDÈNCIA!!! Etc....

Pancarta dels companys de CA BASSOT

            Així doncs, he arribat a les Torres de Serrans, i aleshores m’he adonat de que allí era on tindria lloc el final de la manifestació. He hagut d’escalar tanques de ferro i bardisses de pedra, fins posar-me al Pont dels Serrans, enfront de l’escenari, on he escoltat el manifest d’Acció  Cultural del País Valencià que ha llegit una actriu. Després han presentat el Lluís... No s’escoltava res, ni tampoc quan el Llach ha dit unes paraules. Ja estava una mica cabrejat, però quan ha sonat el piano i la veu del cantant se m’ha passat tot:

            Ha cantat només tres cançons, com crec que havia anunciat a les xarxes socials (jo encara no hi sóc). Ha començat amb la que m’ha fet vessar les primeres llàgrimes:

ABRIL DEL 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca 
digueu-li que la vull 
però no puc anar a estimar-la. 
Que encara hi ha combat. 
Companys, si coneixeu el cant de la sirena 
allà enmig del mar 
jo l'aniria a veure. 
Però encara hi ha combat. 
I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Companys, si busqueu les primaveres lliures 
amb vosaltres vull anar 
que per poder-les viure 
jo me n'he fet soldat. 
I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Quan guanyem el combat. 

              Després, mentre que la majoria dels manifestants encara estaven a més d’un quilòmetre de les Torres de Serrans ha interpretat la cançó “No abarateixis els somnis”, i ens ha demostrat que s’ha retirat perquè li ha eixit dels ous, doncs, en aquesta cançó fa tota una demostració de com s’interpreta a ritme de jazz...

            Ja per finalitzar, ens ha interpretat “Silenci”, una cançó que tothom coneixem, i que té una lletra que sembla feta a propòsit per a l’ocasió, malgrat els trenta anys des de la seua publicació:

SILENCI

Si m'heu de fer callar 
que sigui ara, 
ara que puc dir no, 
i res no teniu per a comprar-me. 

Que no vull esperar. 
Que sigui ara! 
Ara que puc sentir 
el pes de tanta basarda. 

Que no em sap cap greu 
dur la boca tancada, 
sou vosaltres qui heu fet 
del silenci paraules. 

Que no vull esperar, 
que el temps rovelli l'arma, 
que no vull que la por 
tingui més temps per a guanyar-me. 

Si m'heu de fer callar 
que sigui ara, 
ara que tinc les mans 
per a canviar de guitarra.

            La veritat és que aquesta darrera cançó sembla feta per a l’ocasió, i després de l’acomiadament del Lluís, abraçant  l’Eliseu Climent, la gent que m’envoltava ha mamprès a demanar “l’estaca”, però em sembla que la proposta no li ha arribat... De veritat crec que no ho ha escoltat, encara que més que cantar-la, el que de veritat ens caldria és una bona estaca per fer-la servir... Però no! Nosaltres som pacífics i no creguem en la violència...

            Després de l’acomiadament de l’acte, he anat a l’estació del Pont de Fusta, he agafat el tramvia fins a l’Empalme, i des d’allí el “Metro” fins el poble. Comentant l’esdeveniment amb un home de Montcada que també venia del mateix lloc (no conec el seu nom, però era de la meua quinta i duia una bici), hem arribat a la conclusió de que de ben segur no hi trobaríem “cap país en tot lo món” on feren una manifestació tan multitudinària com la que hem fet, reivindicant veure un canal de televisió...

            Al Segle XXI, on fins i tot el que tenim són massa canals i, com diria el Forges: "Paí í ísss!!!"



L'escenari (totes les fotos són meues)

Si voleu veure un resum  del que ha estat la "mani"       .............       CLIQUEU ACÍ!!!

Doncs:

 
El meu país és el país del Lluís!!!

Homenatge a Màrius Torres

Foto: Màrius Torres al Sanatori de Puig d'Olena

El meu primer contacte amb la poesia del poeta lleidatà va ésser mitjançant la cançó de Lluís Llach que estava inclosa al disc "I si canto trist". Per això vull retre-li el meu modest homenatge en el dia del seu Centenari amb aquest video-clip sobre "Cançó a Mahalta" que he trobat al YouTube:

Foto: Sanatori de Puig d'Olena

Presentació de "L'espill de l'orb"

Fotografies: © Francesc Andreu García "pakiu"

Anit va tenir lloc la tan esperada presentació del meu llibre de poemes "L'espill de l'orb". Gràcies als déus, que amenaçaren tot el dia en obrir totes les aixetes del cel, l'acte es va traslladar al magnífic Teatre Capitolio de Godella, un marc incomparable per fer aquest tipus d'esdeveniments. L'assistència fou molt bona i de la part artística vaig quedar molt satisfet. Des d'ací, vull fer arribar el meu agraïment als magnífics rapsodes que interpretaren els meus poemes, acompanyats pels excel·lents músics del poble, Salvador Caballer Tarín a la guitarra i Josep Antoni Ferrando "el Sevillano" a la bandúrria.

Després de la presentació del llibre a càrrec del Regidor de Cultura Miguel Gago, que no poguérem escoltar entre les bambolines, Zacarias Herguido va obrir el recital amb "Anunci", un poema que és tot un cant al plaer més gran del món, acompanyat per música de pel·lícula, molt adient al lloc on ens trobàvem. Després, la meua germana Rosa Mari va declamar amb domini del llenguatge el poema "Geometria", la meua particular visió d'un quadre de Kandinski, mentre els dos magnífics músics s'atrevien a fer un blues tradicional... amb la bandúrria! A continuació tota la sala va restar captivada per la impressionant bellesa d'Elisa Pont, que va recitar amb una gran seguretat, malgrat la seua joventut, "Mediterrània", mentre sonava l'havanera "El peix enamorat". Aleshores va arribar l'hora de Mª Jesús Aguado, del poble de Picassent, que va fer emmudir al públic amb la seua esplèndida interpretació de "Llindar", un poema dedicat a tots els exiliats per les guerres, per la fam i per la manca de llibertat. Acte seguit, Andrea, la darrera incorporació del grup, va recitar magistralment un dels poemes que més m'estime, "Sorolls estranys", el meu particular homenatge a la comarca de l'Horta, que és alhora un crit per la seua conservació, en contra de l'especulació sense mesura que ens ha dut a l'actual crisi. I res millor, que aquest crit: Per l'Horta! fora pronunciat amb l'accent de la Safor i la gràcia i l'encant d'un cos tan jove com el d'Andrea...

Amb aquests precedents, i tremolant com un flam, (encara que els assaigs de la vesprada van fer abreujar els nervis) em vaig dirigir al centre de l'escenari on vaig llegir el poema "Urc de fill", dedicat a la memòria de ma mare, mentre sonava a la guitarra "la Moixeranga" imitant el "Coral romput" de l'Estellés al disc de l'Ovidi, un dels meus referents poètics. La llarga i una mica precipitada ovació del públic, va fer que no s'apreciés prou bé l'efecte de la música de Lluís Llach del tercer moviment del seu "Viatge a Ítaca", com a colofó del darrer vers del poema en homenatge al meu germà Pep: "Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels", però una vegada s'apaivagaren els aplaudiments, encara hi hagué ocasió d'escoltar les darreres estrofes de la sublim composició del músic empordanès.

Una vegada finalitzada la meua tria dels poemes del llibre, vaig fer un parlament per presentar a Vicent Alonso, poeta protagonista de la III Nit dels Palmitos Blancs, i autor del pròleg del meu llibre. Tan sols vull dir ací, que ell és un escriptor al que admire i, agafant unes paraules seues, també diré que estic ben orgullós de que tinguem en comú records, paisatges i emocions (potser això vol dir ser del mateix poble), però encara molt més que orgull, diria que és per mi tot un honor el que també compartim un bon grapat d’esperances.

Després, el Vicent Alonso amb totes les taules que donen l’experiència i la saviesa, va fer un recorregut poètic per Godella, un homenatge al nostre poble amb texts de gran qualitat literària, dedicats a la seua infantesa, als records que com ell diu, s’enviscaren en alguna petita branca de la seua memòria, com ara “el Toll del Borreguet”, on anàvem de menuts i els més agosarats es banyaven en pilotes, aquell "llorer" (poema inèdit) del que el seu cervell va arxivar fins i tot la seua flaire, la “mascletà” del dia de Sant Bertomeu al carrer Major amb la sentor de la pólvora, la seua casa al forn de “Melchoret”, on els xiquets entràvem els garbons de pinassa a canvi d’una ensaimada i una barreta de xocolata, i que ben aviat serà enderrocada, on hi havia aquell "rellotge" que el poeta recorda en un magnífic poema, amb un acompanyament musical digne d'ésser enregistrat, el Cine Capitolio amb la música de les pel·lícules de Fellini, la processó del Crist de la Pau, amb la magnífica imatge de Pinazo custodiada pels fusells dels civils, i ja per rematar, l’homenatge a sa mare, a l'emotiu poema “Les mans” on recorda quan ella l’està vestint per a fer la 1ª comunió, amb les sabates de xarol, els mitjons de fil i el xiulet de mariner, i com li agrada que li acarone els cabells (llavors més abundants) amb la pinta, que li passege els dits pel seu cos, mentre l’ensabona a la ferrada, i que li encisa que li diga morral quan ell li diu que és blanca la festa del foc, i que és foc el gesmil i que ell voldria ser foc i núvol i cel...

Una vegada finalitzada la vetllada, saludàrem tots plegats des de l’escenari com una banda de rock, i després vaig poder saludar alguns dels amics que s’aproparen, i també dedicar algun llibre a tot el que m’ho va demanar. Amb l’adrenalina a frec de pell, se n’anàrem uns quants amics, i també la meua germana Mª Àngels i la meua cosina del mateix nom, a casa del meu amic Ximo Pont on brindàrem amb cava, perquè aquestes ocasions són les que calen celebrar.

I això va ser tot, ara tan sols espere i desitge que ben aviat, de nou puga començar amb la creació poètica, una mica deixada de costat els darrers temps per tota la feina que comporta l’edició d’un llibre.

Esperem que les Muses no m'hagen abandonat per sempre més!!!

La meua adhesió

SOMNIEM (encara...)

...encara el Llach !

En record del mestre

Portada del Llibre de meravelles, L'ESTEL (València 1971)

El passat dissabte 27 de març es va complir el 17é aniversari de la mort del gran poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés. En alguns anys he assistit al sopar homenatge que l'associació Ca Bassot organitza a la seua seu, i fins i tot he llegit algun poema en honor del poeta.

Enguany no tinc notícies de si es celebrarà l'homenatge, però com jo no vull romandre sense fer alguna cosa en record seu, ací teniu el pròleg que vaig fer pel "Llibre de meravelles", en un concurs organitzat pel web JoEscric.com :

_____________________________________________________________

LLIBRE DE MERAVELLES

POEMES

Vicent Andrés Estellés

L'ESTEL (València, 1971)

pròleg

Benvolguts futurs lectors i lectores, aquest és un llibre de Poesia, però no un llibre de Poesia qualsevol. Tan sols us diré per començar que aquest llibre, com indica el seu títol, ha estat capaç de realitzar veritables prodigis, com ara, fer interessar-se per la Poesia a persones que mai no s’haguessen encuriosit, ni de bon tros, i menys encara apassionar-se, com així ha estat, després d’haver-lo llegit. Aquesta qualitat és innata en tota l’obra de l’Estellés, però en aquest llibre està, si es pot dir així, a la seua màxima potència.

Tot açò que acabe de dir-vos, ho puc assegurar de ben grat, doncs, així em va passar a mi mateix, al llindar de la dècada dels anys setanta...

Sempre he pensat que, el fet d’haver-me estat regalat el llibre en un concurs radiofònic, era un designi del déus. De vegades, sóc una mica propens a creure en aquestes coses, ho reconec, però, aleshores jo era un estudiant que estava interessat en la Nova Cançó. Els meus ídols eren el Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, i tots aquells cantautors que tant feren pel redreçament nacional i la recuperació del prestigi de la nostra llengua. Recorde sobretot, que tenia una especial debilitat per l’Ovidi Montllor. L’alcoià era, almenys així em semblava, diferent als altres. Molt més difícil d’encasellar, més original, més seu...

Doncs bé!, al llibre hi havia algunes de les cançons que havia escoltat cantar l’Ovidi. Hi era “El vi”:

“No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.”

També estava “Els amants”, magnífic poema eròtic que havia escoltat recitar l’Ovidi, amb l’acompanyament del Toti Soler a la guitarra:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”

A més a més, al primer capítol del llibre “Teoria i pràctica de la Flor Natural”, estava repetida una frase, que semblava tota una declaració de principis del poeta de Burjassot:

“Un entre tants”. Així es declarava el poeta més gran que ha donat el País Valencià d’Ausiàs ençà... Tot un modest i humil anonimat, que ell imaginava en aquella dècada dels cinquanta, quan va escriure “Els manuscrits de Burjassot”, cicle al que pertany aquest poemari. L’Ovidi havia posat aquest mateix títol al seu primer disc, “Un entre tants”, i això va començar a sorprendre’m.

Per mi va ésser tot un descobriment, però no us penseu que tot es va deure a la meua dèria per la cançó. Potser en un principi em va fer interessar-me, però una vegada immers en la lectura dels poemes, va canviar radicalment la meua opinió sobre la Poesia. L’Estellés parlava de les coses quotidianes. De tot allò que ens havien amagat a l’escola, de tot el que havien callat els nostres pares, arran de la por de tants i tants anys.

Aquells anys grisos de la postguerra, els darrers morts de la repressió franquista, la grogor de les llums dels trens, la misèria de tantes mancances, la ràbia de no poder opinar, el pecat de les coses més belles, com ara el sexe (fonamental, el mateix que la mort, a la poesia estellesiana)... Totes aquestes coses estan presents en aquest petit llibre de poemes, però també l’esperança d’uns temps millors, que sembla mai no vindran, almenys a curt termini, però, no ens desesperem...

Hi ha altres coses al llibre, que també són molt importants, com les nombroses cites dels clàssics. Sobretot d’Ausiàs March, de qui en certa ocasió li va dir al nostre poeta, el seu amic Joan Fuster, que si tingués que pagar-li drets d’autor li hagués costat un ull de la cara. Tanmateix, també hi ha referències a tots els grans autors del nostre Segle d’Or (Ramon Llull, Pere March, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Joan Timoneda, etc.), una tasca aquesta, la de donar a conèixer els clàssics, molt important en aquells anys, en que tot estava per fer.

Així mateix, també crida l’atenció la gran quantitat de toponímics que hi formen part dels poemes. Sobretot de la ciutat de València i dels seus voltants, per qui l’Estellés sentia una especial atracció.

Ja per finalitzar, voldria destacar la inclusió al darrer capítol del llibre “Propietats de la pena”, del que potser siga el poema més conegut de l’autor:

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs...”

Un poema, que han fet seu, generacions i generacions de joves lluitadors per la nostra terra i per la nostra cultura, i que encara avui posa la pell de gallina...

I ja, en clau més personal, vull dir-vos que aquest llibre, no sols va fer el prodigi de convertir-me en un amant de la Poesia. Fins i tot, em va empènyer a escriure-la...

Per això, tan sols vull dir-vos que: Llegiu! Llegiu! Llegiu!... Mai no em cansaré de dir-vos-ho... Podreu trobar-vos amb versos tan sublims com aquests:

“Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.”

Uns versos que em van inspirar la concepció del meu primer poemari...

Gaudiu d’aquest magnífic llibre!

Espere i desitge que us agrade.

***

Godella (País Valencià), 9/VI/2007

©Francesc Arnau i Chinchilla

_____________________________________________________________

El meu llibre de poemes "L'espill de l'orb" s'obri amb una cita de Vicent Andrés Estellés:

“ mentrestant l’orb de naixement, amarg,

recorreria tot el poble, sense

saber ben bé què el duia o el guiava,

enduts pels déus pels carrerons que mai

no havia vist i se sabia... “

“ El gran foc dels garbons “ - V. A. ESTELLÉS -

Ja són 17 anys...

***

El programa "Identitats" de TV3, dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs, entrevistava en aquesta ocasió, l'1 de març del 1987, Vicent Andrés Estellés.