Peder Severin Kroyer,1888, Hip,hip,hurra!
Aquella munió de gent s’afanyava a brindar un cop més i
ja en portaven uns quants, de brindis. Un per el pare, un per la mare, un altre
per el germà gran, els tius , el gendre...
Vaig retenir la imatge d’aquell moment. Estava de cap de
taula i, a part de la meva neboda, era la més jove del grup.
La meva germana amb el cap cot no s’esforçava gens quan
alçava la copa. De fet només tenia ulls per a la seva filla. Un àngel de noieta,rossa
i de pell blanca que no s’assemblava gens al “gendre” que havia arribat a la
família vingut de terra endins.El seu pare , vaja, l’home de la meva germana i
cunyat meu.
La nostra família era pèlroja i de pell blanca i ell era
un morenàs d’ulls i cabells negres.
Des de sempre el vaig trobar escapolís amb mi i amb la
mare però obert i generós de paraules amb el pare. Això d’anar de cacera i al
bar a fer brindis es veu que els agermanava.
No recordo ben bé què celebràvem aquest últim diumenge
però era habitual sortir amb la família i alguns amics a dinar al camp.
Teníem un servei que ens ho preparava tot i nosaltres,
filles de gent adinerada, no teníem altra feina que empolaïnar-nos i escollir
el millor vestit. La mare presumia de filles davant d’ aquells homenots i el
pare aprofitava per buscar-nos marit i sempre, gairebé sempre, era el primer
d’alçar la copa.
Brindàvem per tothom que hi era present i al final també
per la família que ens havia deixat.
Els meus tius s’assemblaven
al pare. Alts, prims, elegants i barbuts. Algun mig calb però en general, peluts, riallers i
treballadors ( tot sigui dit ).
Hauria preferit agafar el caballet i les aquarel.les i
fruir pintant aquella meravella de boscos que ens rodejava però en aquestes
trobades no s’hi valia donar excuses. La mare no ens ho permetia i jo les
trobava soporíferes. Només menjar i beure, sense cap conversa sèria, parlant de
caceres furtives, de negocis imaginaris i pròspers i de viatges per anar a
comprar vestiar i espècies.
N’estava segura. La meva vida no era allà.Tampoc estava
segura de fer les maletes i marxar.
Algú va adonar-se que estava absent i el brindis va ser
per a mi.
“ Per la nostra pintora de capçalera”, es va sentir. “
Per aquest diamant brut per polir, va afegir el pare.
“ Per la fadrina de la família” , va dir el meu cunyat
mirant-me de fit a fit amb una mirada que em va travessar l’ànima. I va ser
llavors quan vaig decidir que faria les maletes per no
ser la deshora de la família.
Hi va haver en aquella mirada tota la condensació de
paraules que mai havia escoltat i hi havia en la meva fugida totes les respostes
a tants per quès.
Pintaria, pintaria i pintaria...
I així va ser com un dia , lluny d’allà, vaig pintar
aquest quadre recordant l’escena que fa aproximadament un any vam protagonitzar
i que avui està penjat damunt la xemeneia del saló de la casa de la meva
germana i del meu cunyat mentre bressolo un nadó morenàs i amb uns ulls rodons
i negres...