El carrer de Sants és ple. Olors, sons, cotxes, colzes. A cada pas que faig topo amb un colze. Un colze ossut, rodó, tendre, vell, un colze que em frega l’abric, que em penetra. De dalt, solemne, la fosca ens cau a sobre. És en part aquesta caiguda anunciada la que em fa avançar sense deixar de pensar en la imatge obscena d’una fila de formigues, en les moltes preguntes que encara ningú m’ha contestat, en tu. Passo per davant de la fleca, faig una llambregada al vell replà de rajoles verdes, deixo enrere la caseta de la ONCE, esbufego fort i finalment arribo al xamfrà blanc tacat de sofre. És en aquest punt precís que sé que d’aquí catorze gambades de les meves seré a casa, que els colzes, malgrat tot, no em poden perforar. L’aire de la nit és fresc i lleuger com una ploma. Penso, ara sí, només en tu.
És una tarda qualsevol després de la feina. A fora, el cel és blau i net com un mirall. Potser per això al vagó tothom té la cara lluminosa. Les dues adolescents d’estètica punk que parlen, el negre que escolta música o el senyor del maletí de pell que llegeix l’Sport. Jo sec i no faig res. Me’ls miro. Penso. Penso moltes coses. Per exemple, que m’agrada mirar la gent al metro. O que mirant la gent em surten tants poemes.
És precisament aleshores que la veig venir. Una noia baixa, poca cosa, anònima, amb els cabells mal tallats a mitja mida. Si s’estigués asseguda llegint un llibre o recolzada en una columna sense dir res, no m’hi hauria fixat mai. Però està dreta. Camina a poc a poc, de tant en tant s’atura, busca la mirada de la gent i els ofereix un full. Ho fa mecànicament, com si aquest conjunt de moviments formessin part d’una antiga cadena de muntatge.
_ Voleu un poema? En tinc sobre tantes coses...
_ L’amor, la guerra, el carrer, la pròpia poesia... La poesia és a tot arreu, encara que ens costi d’adonar-nos-en.
Ens ho repeteix una segona vegada, tot seguit, a mi i al senyor del maletí del pell. _voleu-un-poema-en-tinc-sobre-tantes-coses-l’amor-la-guerra-el-carrer-el-temps-la-pròpia-poesia-la-poesia-és Ens mirem. No pot ser que una noia amb aquest veu tan prima es passegi pel metro venent poemes. Al metro es venen encenedors i kleenexs, es toca l’acordió, es demana caritat... Faig una llambregada al feix de quartilles blanques, totes de mides diferents. Al mig, com una flor o com un esqueix, hi ha un poema. _ No gràcies _ talla en sec el senyor del maletí.
_ Jo m’escuro la gola i li pregunto quant valen.
_ La voluntat.
Li ofereixo un euro.
_ Un poema sobre el carrer, si us plau.
Mentre s’allunya passadís enllà, em fa l’efecte que el senyor del meu costat aixeca una cella, que les adolescents deixen de parlar i que el negre de les rastes es treu amb força els auriculars de les orelles. Però no és res més que una impressió. Tot segueix igual. El metro és ple i la gent té la cara lluminosa. Ningú mira de la manera que jo miro, com si pensés poemes, així que replego lentament els dos genolls i començo a llegir.
Vorera
Me n’he adonat
tan bon punt he sortit al carrer
Aquest matí
grinyolen els clàxons
i botzinen els frens
I a ningú sembla que li importi
Em quedo parada, com si el cos i l’ànima se m’haguessin congelat. Tots dos ben junts, en una sola pasta. Però de seguida el cor em fa un bon salt i aixeco el cap. Aquest poema és meu! El vaig pensar ahir, quan sortia del metro. I el vaig escriure a casa. Sento com una gota de suor, gruixuda i freda, em baixa pel pit fins a la panxa. Sento que les cames em tremolen. Sento una mena de por desconeguda. El metro s’atura i la noia dels poemes es disposa a baixar.
_ Eeeehhh! D’on has tret aquest poema? – crido.
Dues dones grans carregades de bosses em miren amb cara d’espant. Ella es gira amb calma i contesta:
_ M’ha vingut.
I encara hi afegeix alguna cosa més, molt breu, però no la sento. Les portes es tanquen. El metro és ple i tothom té la cara lluminosa. Deu ser perquè a fora el cel és blau i net com un mirall. Torno a mirar la quartilla i a llegir el títol i els sis versos. És un poema curt, senzill. Se’m va acudir ahir. Una tarda qualsevol després de la feina. Penso i miro. Les dones de les bosses. El negre de l’iPod. Les noies d’estètica punk. Unes altres noies també d’estètica punk a l’altra banda del vagó... Però és inútil. Sóc l’única que té una quartilla a la falda.
Sí, ens vam conèixer a l’autobús. Però no va ser fins després d’un temps – quan ja vivíem junts i jo l’havia presentat a la família – que ens convencérem que l’autobús era potser un dels pocs llocs possibles per conèixer-nos. Que per què? Doncs, senzillament, perquè al carrer, per exemple, si ell m’hagués preguntat pel camp de l’Europa, jo li hagués assenyalat amb el braç una determinada direcció. I aquí, ja t’ho pots imaginar, s’hagués acabat tot. A l’autobús, en canvi, hi havia el seient del meu costat, que estava lliure. I també hi havia la mitja hora que faltava per baixar, una mitja hora llarga que vam omplir amb paraules sobre el temps, sobre Gràcia, sobre l’Àfrica, sobre música i sobre res.
Me’n recordo com si fos ara, d’aquell primer dia a l’autobus. Hi havia un nen amb una motxilla i un avi que s’aguantava amb un bastó. L’aire era fresc i fi, un aire nou, de primavera. I la gent, amb prou feines ens mirava. Sí, noia, la gent – encara que no en sigui conscient – té un sisè sentit. La intuïció, l’experiència... digue-li com vulguis. Aquell dia, per exemple, sabien del cert que ens acabàvem de conèixer. I això, als seus ulls, ens disculpava; no ens mereixíem cap retret. Érem un passatger i una passatgera d’autobús sense cap més lligam que el de la situació veïna dels seients. El nen llegia un llibre i l’avi mirava els carrers com si mirés una pel·lícula. Quan vam arribar a Lesseps, a dalt d’una teulada una gavina grossa va aixecar de cop el vol.
El que et deia... Les mirades, aquelles mirades dures com de pedra, van arribar molt més tard. Abans n’hi va haver d’altres. Mirades de sorpresa. De curiositat. D’interrogació. Mirades, fins i tot, d’indiferència. Però el dia que la meva parada es va convertir, ja definitivament, també en la seva, quan a la marquesina ens agafàvem ja sense vergonya de la mà, totes les mirades es van tornar, de cop i volta, de pedra. Érem ell i jo, i ens havíem conegut en aquella mateixa línia d’autobús. Una noia blanca amb un maletí de pell i un noi negre amb una gorra. D’això ja en fa quinze anys. Ara ho entens, oi? Només podien ser de pedra, les mirades. Que les coses han canviat molt? No sé què dir-te... No, ja fa temps que no agafo el setanta-quatre. Ara vaig en metro i, sí, de parelles com les nostres n’hi ha més d’una. Jo me les miro sempre, però no pas d’aquella manera. L’altra gent ... no ho sé. Et diria que fa temps que vaig deixar de voler saber-ho, però no seria tota la veritat.
Un dia em vaig aturar a mirar la gent que m’envoltava. Estava a la ciutat, en un carrer concorregut del centre. A diferència d’uns anys enrere – quants devien ser? – les pells eren ara de totes les tonalitats; els pantalons de les noies s’acabaven just on comença la ratlla del cul; no hi havia cap avi amb boina ni cap àvia que vestís de dol; se sentien més pleases que no pas por favors, i més por favors que no pas si us plaus; i tres de cada quatre joves que passaven pel meu costat tenien un forat amb una agulla de cap clavada en una banda o altra del cos. Vaig alçar el cap per estudiar el cel. Era blau i brut. Com el que recordava. Aleshores, en el precís instant en què l’estela d’un avió esquinçava el meu silenci, vaig sentir com em tustaven l'esquena. Un noi d’uns vint anys em demanava com ho havia de fer per anar a un monument emblemàtic. Em va tractar de senyora. Li vaig assenyalar la cantonada d’un carreró travesser, just allà on hi havia hagut la cabina des d'on trucava els pares per dir que arribaria tard. De sobte, vaig deixar de mirar la gent per mirar-me a mi. Les mans, els cabells, la panxa, les venetes de les cames, la brusa que em tapava la trinxa dels pantalons... Amb aquesta imatge, i la de feia anys – quants devien ser? – vaig anar fent via cap a casa.