Per fi he lliurat el comentari de «Segona visió de març» de Pere Gimferrer (Els Miralls, 1970). La poesia de Pere Gimferrer no és fàcil. Gimferrer experimenta. Introdueix noves formes d’expressió. Juga amb el llenguatge. El manipula. L’esprem. L’esprem tant que, de fet, no s’està de traslladar les seves reflexions metaliteràries al mateix poema en un dels seus salts tan torbadors.
Tanmateix, aquesta dèria de parlar de la literatura des de la literatura no és pas tan estranya. En l’àmbit de la poesia, Eliot, per exemple, hi fou un gran afeccionat. En novel·la, em vénen al cap dues de les meves últimes lectures – L’últim home que parlava català i Els jugadors de whist. Totes dues excel·lents i totes dues recomanables. I totes dues amb escriptors i escriptores entre els seus personatges principals. S’espera que les obres literàries ens parlin fonamentalment de la vida. No es pot negar que el fet d’escriure – d’enfrontar-se a una fulla en blanc – és també part de la vida, si més no de la dels autors. Però de vegades em pregunto si tanta reflexió – en el cas de Gimferrer, molt intel·lectual i molt metafísica – pot tenir un interès diguem-ne que universal o si , per contra, només té una certa gràcia pel lector que també vol o desitja o li agrada o ha provat o vol provar d’escriure. I aquí entraríem a discutir a qui se suposa que ha d'anar adreçada la poesia i la literatura. I si, per exemple, hi ha diferents nivells de lectura o diferents nivells de públic lector.
o
o
Com els homes que s’acompleixen en l’acció, o en el
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.
o
o
Pere Gimferrer
Segona visió de març (fragment)
Els Miralls (1970)