Sense títol

A vegades el cos o la ment o tot plegat et diuen prou. T’escarxofes al sofà. Passes les hores mirant una pantalla. Surts. Menges. Menges molt. Galetes de xocolata, si pot ser. Parles més amb la parella i la família i els amics. Et passes les hores parlant. Et dius que això, de fet, és normal, que tens molta feina i que sempre vas amunt i avall. Que per força has de tenir estrès. Que llevar-se d’hora i anar a dormir tard no ho aguanta ningú. Que un dia i dos sí, però que si se n’ajunten gaires ja no ets tu. Que, parlant de dies, la vida – tothom ho diu – representa que no en té més de quatre. I conclous que tot és tan relatiu i tan efímer. Que tot té moltes cares i molts vèrtexs. Que, al capdavall, tot ve que s’acaba... Proves d’anar a dormir més d’hora però t’enganxes a una sèrie que abans trobaves xorra. No mires el bloc. No et connectes a la UOC. No vols veure res que et recordi a una vida passada en que penjar un post o acabar una prova d’avaluació continuada et produïa plaer i angoixa. Te’n rius, de tu mateixa... I continues menjant galetes de xocolata per comprovar que et provoquen mal de ventre. Aleshores, un dia que aparentment és com els altres sents una fiblada al fons que identifiques de recança. Et repeteixes que això d’escriure no és res més que un vici. Que ningú et llegeix. Que què ho fa que tot hi deixar-ho tot periòdicament ho vulguis tornar a endegar una vegada i una altra. Que ja has estudiat prou. Que, comptat i debatut, no has fet res més que estudiar. Que a casa teva els llibres fa temps que no hi caben. Que potser sí que tens un problema ... Però tornes a llegir. Com qui no vol la cosa et connectes al bloc i a la UOC i al blocsdelletres. Descobreixes un autor de qui no havies sentit a parlar mai. Se t’acuden idees de posts sense buscar-les. Tecleges. Al capdavall, et dius, sempre hi ha algú que et llegeix i que et comenta. I si no, potser tampoc hi fa res. Llegeixes. Escrius. Bloqueges. Somies. Menges galetes. Vius... I els dies i les hores, això sí, continuen passant igual de lentes o iguals de ràpides.

o

o

o

Foto: Flickr (Piterson)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Metaliteratures

Per fi he lliurat el comentari de «Segona visió de març» de Pere Gimferrer (Els Miralls, 1970). La poesia de Pere Gimferrer no és fàcil. Gimferrer experimenta. Introdueix noves formes d’expressió. Juga amb el llenguatge. El manipula. L’esprem. L’esprem tant que, de fet, no s’està de traslladar les seves reflexions metaliteràries al mateix poema en un dels seus salts tan torbadors.

Tanmateix, aquesta dèria de parlar de la literatura des de la literatura no és pas tan estranya. En l’àmbit de la poesia, Eliot, per exemple, hi fou un gran afeccionat. En novel·la, em vénen al cap dues de les meves últimes lectures – L’últim home que parlava català i Els jugadors de whist. Totes dues excel·lents i totes dues recomanables. I totes dues amb escriptors i escriptores entre els seus personatges principals. S’espera que les obres literàries ens parlin fonamentalment de la vida. No es pot negar que el fet d’escriure – d’enfrontar-se a una fulla en blanc – és també part de la vida, si més no de la dels autors. Però de vegades em pregunto si tanta reflexió – en el cas de Gimferrer, molt intel·lectual i molt metafísica – pot tenir un interès diguem-ne que universal o si , per contra, només té una certa gràcia pel lector que també vol o desitja o li agrada o ha provat o vol provar d’escriure. I aquí entraríem a discutir a qui se suposa que ha d'anar adreçada la poesia i la literatura. I si, per exemple, hi ha diferents nivells de lectura o diferents nivells de públic lector.

o

o

Com els homes que s’acompleixen en l’acció, o en el
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.

o

o

Pere Gimferrer

Segona visió de març (fragment)

Els Miralls (1970)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Intertextualitats

Tramvia

Un senyor calb ha pujat al tramvia.

El cobrador remuga una cançó.

Uns minyonets aprenen la lliçó.

Drets, sotragats, llegint amb energia.

El cobrador remuga una cançó

en bon francès amb accent del Migdia.

Drets, sotragats, llegint amb energia,

els escolars espatllen Ciceró.

En bon francès amb accent del Migdia

une demoiselle demana Mataró.

Els escolars espatllen Ciceró

pensant en gols de nova fantasia.

Une demoiselle demana Mataró.

El dependent d’una camiseria

pensant en gols de nova fantasia

es veu ja ric, nimbat de campió.

El dependent d’una carnisseria

ha desplegat un nítid mocador.

Es veu ja ric, nimbat de campió,

caravermell, un noi de pagesia.

Ha desplegat un nítid mocador

un senyor vell amb aires d’elegia.

Caravermell, un noi de pagesia

amb gest discret s’eixuga la suor.

Un senyor vell, amb aires d’elegia,

mira el carrer, el doll del brollador.

Amb gest discret s’eixuga la suor

un empleat d’alguna companyia.

Mira el carrer, el doll del brollador

un jove basc que acompanya una tia.

Un empleat d’alguna companyia

veu un amic del club Natació.

Un jove basc que acompanya una tia

ha descobert un genoll de niló.

Veu un amic del club Natació

un aspirant a la teneduria.

Ha descobert un genoll de niló

la dama lleu que seu amb melangia.

Un aspirant a la teneduria

se sent torbat pel seu genoll rodó.

La dama lleu que seu amb melangia

no pensa en res; és buit el cap bufó.

Se sent torbat pel seu genoll rodó

el senyor calb. Ara ja baixaria.

No pensar en res, és buit el cap bufó.

Entre la gent que en un racó el premia,

el senyor calb (ara ja baixaria)

s’obre camí amb un soldat braó.

Entre la gent que un racó el premia,

amb molts batzacs i demanant perdó,

s’obre camí amb un sobtat braó.

El senyor calb ja baixa del tramvia.

Jordi Sarsanedas

La Rambla de les Flors, 1955

Margarida Aritzeta fa un comentari d’aquest poema de Jordi Sarsanedas que constitueix tot un trajecte intertextual. Així, el context de recepció se situa, d’una banda, en el marc del macrotext que configura el recull de l’obra de l’autor fins el 1989 (Fins a un cert punt) i, de l’altra banda, en el poema com a intertext o punt de confluència de textos anteriors de Salvat-Papasseit, Carner i Baudelaire.

Més enllà de les múltiples lectures i de l’anàlisi de l’estructura mètricosemàntica o de la figuració del poema, m’atrapa la fotografia – o, potser, la filmació – d’una realitat que, segons com es miri, es va esvair fa temps o té i tindrà plena vigència mentre existeixin ciutats com Barcelona o París. Em refereixo a la Barcelona dels tramvies, a la multiculturalitat que no anava més enllà del Midi francès, a la dona com a subjecte passiu, a les mitges de nilon com a símbol de modernitat o al Ciceró que s’ensenyava a les escoles. I em refereixo, també, a la mirada urbana; que és col·lectiva i individual; que conflueix a través d’angles diversos en un espai compartit; que recull l’anonimat i la proximitat física incòmoda; que està carregada de presses, de silenci i de desig; i on els somnis, que continuen rodant com una pilota de futbol, encara poden estar closos i a l'aguait en el pensament d'un noi caravermell de pagesia.

Dietari de Poesia Catalana Actual: Els nostres clàssics

Llegeixo un article de Vicent Salvador sobre la recepció d’Ausiàs March en la tradició catalana – i més particularment, valenciana – contemporània. M’adono que només conec aquest gran poeta líric del segle XV – diuen algunes veus que potser el més gran d’Europa – a través de les cançons de Raimon i d’alguna citació de Vicent Andrés Estellés. Ara mateix, per exemple, em vénen al cap “Veles e vents”, que podeu escolar aquí, i “La carn vol carn” la frase que amb tanta força i amb tant d’encert fa de preàmbul a “Els amants”.

A banda de la meva encara pobra cultura poètica, sospito que les causes d’aquest buit també són degudes als fenòmens – socials, històrics, potser fins i tot de crítica literària – que van bandejar i exaltar l’obra de March de manera intermitent fins ben entrat el segle XX. La nostra, no cal dir-ho, és una cultura que ha conegut el menyspreu i la baixa autoestima, i com diu Vicent Salvador al seu article “els viaranys pels quals s’ha establert el diàleg històric – constitutiu d’una tradició – amb el nostre clàssic han estat molt més intrincats, més abruptes, més sotraguejats que els corresponents en el cas de Shakespeare, Molière o Cervantes”.

Els llibres de text d'ara, els de les escoles, què en deuen dir d'Ausiàs March?

Dietari de Poesia Catalana Actual: L'autor

El segon debat, que en principi se centrava sobre els continguts que hauria de tenir un comentari de text, ha derivat cap a un dels temes més recurrents i més complexes de la teoria literària del segle XX: l’autor i la seva presumpta mort. Cal que coneguem la biografia de Josep Carner i els trets del noucentisme per poder llegir i comprendre El cor quiet? O, per contra, una lectura que descontextualitzi i despulli el poema fins a prescindir de qui l'ha fet, de l’època, del corrent literari – potser, fins i tot, dels referents clàssics – és possible?

A L’hora del lector d’avui, Jaume Pòrtulas, premi Nacional de Literatura per la seva Introducció a la Ilíada: entre la història i la llegenda, ha reflexionat sobre aquesta qüestió en relació amb el mite d’Homer. Segons Pòrtulas, llegim una obra pensant en el seu autor, en l'època i la geografia en què va viure, en com creiem que és o va ser, en què volia expressar a l’obra, en quines experiències o en quins fets imaginats es va basar per escriure-la... Com a lectora, no puc estar-hi més acord. Començo un llibre per la contraportada i prescindeixo inicialment del pròleg, si és que en té; però a mesura que avanço en la seva lectura, si el llibre m’agrada de debò, no puc resistir la temptació d’imaginar-me com i perquè l’autor va escriure el que va escriure, esbrino el que puc de la seva biografia, de tant en tant faig escapades al pròleg i, finalment, acabo formant-me una imatge particular, tal volta idealitzada, de l’autor i de la seva relació amb el text. Se m’acut que dintre d’aquesta imatge hi ha, entre molts altres aspectes, el gènere. I aquí torna a aparèixer, latent, el fil del primer debat.

Dietari de Poesia Catalana Actual: Poesia Visual

El primer exercici és un comentari de text d’un poema. Tinc tres opcions ("Segona visió de març", de Pere Gimferrer; "Juny", de Narcís Comadira; i "Elegia al Che", de Joan Brossa). Des d’un primer moment, he descartat Brossa. Podria adduir mil i una raons, però la més bàsica és que no sabria com posar-m’hi. Admiro Joan Brossa: alguns dels seus poemes són, senzillament genials. Però la poesia visual sempre m’ha desconcertat. Em provoca, em remou, em desvetlla... sense estar segura de si ho faig en la direcció correcta (això, potser, ben mirat, és una de les gràcies de la poesia: no hi ha direcció correcta ni incorrecta) o de si ho faig només perquè de tant buscar significats i emocions finalment n'acaben sortint (i això, ja no em fa tanta gràcia, sinó que que em produeix un cert desencant). Res, que hauré de decidir-me entre Gimferrer i Comadira. Abans, però, donaré un cop d’ull aquí i aquí i em tornaré a mirar el poema que ens proposa la consultora i que encapçala aquest apunt. Amb els anys he après que de vegades cal temps per valorar algunes coses en la seva justa mesura. Hummm.... Què hi ha més enllà de la C, la H i la E que han caigut de l’abecedari? La desaparició del Che provoca un buit, sí, d'acord, però.... ja està? I, posats a plantar preguntes incòmodes a la xarxa al bell mig de la nit, això és poesia? De fet, què és la poesia? I, què entenem exactament per poesia visual? Em fa l'efecte que acabaré aquesta assignatura com la començo, sense saber-ho. Això sí: m'encanta.
o

o

o

Poema: Elegia al Che (Joan Brossa, 1978)

Dietari de Poesia Catalana Actual: dona i poesia

El debat sobre l’article de Maria Mercè Marçal "Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la medusa” (Sota el signe del drac, Proses 1985-1997, Proa, 2004) està suscitant complicitats i controvèrsies. Més enllà del difícil accés al llarg dels segles de les dones a la cultura en general, hi ha hagut una marginació intencionada de les poetesses enfront als cànons literaris? De la mateixa manera que apliquem criteris geogràfics, socials o polítics, no hauríem d’aplicar també criteris de gènere a l’hora de valorar la rellevància d’una obra? Existeix realment una perspectiva femenina de fer literatura? Són preguntes que suren a l'aire, desafiadores, i que no tenen una resposta única. Rellegeixo les meves intervencions i penso que potser no he reeixit a dir el que volia dir. El llenguatge escrit, de vegades, és extremament ambigu. Però la Maria Mercè Marçal l’utilitza d’una manera sublim. Es nota que és un tema sobre el que ha reflexionat i reflexionat. Al final de tot, un poema carregat de simbolisme i de referències clàssiques:

Del cap diàfan del pare
et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
– esdevinguda monstre –
la nuesa cegada.

"Atenea" – ens diu la mateixa Maria Mercè Marçal – "neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat del seu poder (“La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit – normalment, és l’home qui neix de la dona i no al contrari –, Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei i de la Seva cultura – el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i ha utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura".

Copio el poema per penjar-lo al bloc i penso que tampoc hi ha cap genealogia femenina de la ciència, ni de l’economia, ni del dret, ni del lideratge... Som de debò tan diferents els homes i les dones? Dirigim, fem recerca, administrem... escrivim diferent? Siguin quines siguin les respostes a aquesta gran pregunta que sura a l’aire, la genealogia femenina que construïm en el futur per força haurà de fer un tomb a aquesta genealogia que coneixem, tan trista i tan antiga, la genealogia de la que ens parla Cristina Peri Rossi a Otra vez Eros:

u

Genealogía

Dulces antepasadas mías
ahogadas en el mar
o suicidas en jardines imaginarios
encerradas en castillos de muros lilas
y arrogantes
espléndidas en su desafío
a la biología elemental
que hace de una mujer una paridora
antes de ser en realidad una mujer
soberbias en su soledad
y en el pequeño escándalo de sus vidas

Tienen lugar en el herbolario
junto a ejemplares raros
de diversa nervadura.

o

o

Otra vez Eros (1994)

Dietari de Poesia Catalana Actual: estudiar el present

Després d’un parèntesi més o menys llarg (segons com es miri) he decidit reprendre els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Oberta de Catalunya. A l’assignatura de Poesia Catalana Actual, la consultora ens demana que mantinguem un dietari que plasmi les nostres inquietuds ipensaments al llarg del curs. Una excel·lent idea. Els dietaris i, en general, l’escriptura autobiogràfica, sovint serveixen per ordenar i aclarir allò que a priori sembla fonedís o inintel·ligible.

Començo per llegir un article de Francesc Calafat publicat a la revista Caplletra (22, Primavera 1997, 27-48) que duu per títol “Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana”. Es tracta d’un recorregut dens però amb vocació sintètica per la poesia catalana dels anys setanta, vuitanta i noaranta del segle que acabem de deixar. De seguida m’adono que estudiar una època propera en el temps té les seves dificultats. L’excés d’informació i la subjectivitat de ser contemporani de la majoria dels autors i autores pot generar i, de fet, genera, una certa sensació d’incertesa, de provisionalitat. Al final de l’article, que m’hauré de rellegir més d’una vegada, arribo a la conclusió que tant les línies poètiques com les particularitats de cada autor tenen els límits ben difosos. Si hagués de resumir-ho tot en una frase, en triariaria una de l’inici “aquest període és com una xarxa on tots els fils s’integren en un present fèrtil en contrastos"