LA VALL SALINA DE CARDONA

La Vall Salina de Cardona és un fenomen geològic únic al món, s’explota des del neolític, i la de potassa descoberta per l'enginyer Emili Viader a la primeria del 1900. Al seu voltant es va inaugurar, el 2003, el Parc Cultural de la Muntanya de Sal per divulgar el seu valor i projectar la Muntanya de Sal “una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient” (Aulus Gel·li, citant Cató, s.II d.c.).

La Vall Salina de Cardona és una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargassada amb una extensió de terreny de 1.800 m de llargària per 600 d’amplada i una superfície de 100 ha, amb unes característiques naturals que l’han fet mereixedora de ser inclosa dins el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya. Els afloraments de sal es localitzen dins aquesta depressió, i per això fou coneguda antigament com el Salí, i actualment ho és com a Vall Salina.

L’explotació minera

El sistema d’explotació a cel obert es va mantenir invariable al llarg dels temps fins a la introducció de la pólvora, al segle XVIII, i l’obertura del Pou del Duc, la primera mina de sal subterrània, oberta entre 1902 i 1905. Darrera la nova explotació hi havia la persona de l’enginyer Emili Viader, que buscava a Cardona l’explotació de sals potàssiques com la dels jaciments alemanys.

La descoberta de les sals potàssiques (1912) s’havia de traduir en la segona industrialització de Cardona, després del tèxtil. Es va duplicar la població i es van produir importants transformacions en el seu paisatge urbà i social. Al setembre de 1990 finia l’explotació de la potassa. De l’interior de la terra s’havien extret un total de 37.874.843 tones de mineral, i l’explotació ja havia assolit els 1.308,7 metres de profunditat, essent la mina més profunda del país.

El vell recinte de Mina Nieves ha estat habilitat com a equipament cultural amb la voluntat de plasmar la mil·lenària interrelació establerta entre les persones i la sal. En el marc de les instal·lacions del recinte miner podreu trobar informació sobre la geologia de la vall, la mineralogia de la sal, la seva flora i dels usos que s’ha fet d'aquest recurs.

El Parc Cultural de la Muntanya de Sal ofereix al visitant:

Un passeig per les antigues instal·lacions mineres: Sota la imponent imatge del castellet de l’antic pou d’extracció del mineral Maria Teresa (46 metres), s’estén l’àrea museogràfica que explica la història de l’explotació industrial de la Vall. També es pot veure la maquinària d’extracció mineral del pou, tal com era quan estava en ple funcionament.

Un recorregut guiat a 86m de profunditat: A l’interior de les galeries de la Muntanya de Sal, obertes des de 1997, es manifesten amb tot el seu esplendor i espectacularitat els diferents plegaments i vetes del jaciment i la diversitat de minerals. Un lloc únic al món!

Aquesta informació esta extreta de la pagina :  http://www.cardonaturisme.cat

CARDONA

Encara que Cardona existia ja molt abans, com en testimonien les restes iberes que s'ha trobat, sempre vinculades a la riquesa de la Vall Salina, Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d’abril de l'any 986, dia en què el Comte Borrell II atorgà la Segona Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l'etapa medieval, a partir del 798 fins el segle XVI, la vila va ser un dels indrets claus en el desenvolupament històric i social de Catalunya. Molts factors com la situació del turó del castell, la muntanya salina i la via estratègica on confluïen nombrosos camins van atorgar a la vila aquesta cabdal importància a la història de Catalunya.

Així mateix, amb l'arribada de la família vescomtal d'Osona (els posteriorment futurs vescomtes de Cardona) al castell a fi del segle X, la població va prendre importància política. Aquesta família fou enormement important durant les següents generacions fins que al segle XV va ser la més decisiva després de la família reial. Els seus dominis abastaven tot Catalunya, amb 30 viles, 25 castells, 272 llocs i 4 ports de marítims.^] Tenien doncs jurisdicció sobre un territori equivalent al 6% de Catalunya. Van ser els impulsors de la vida del castell i el cens demogràfic va créixer espectacularment.

Els nobles van arribar de mica en mica a la vila, així com els mercaders, drapers i artesans. Aquesta era d'esplendor va durar fins el segle XVI, quan la familia Cardona van marxar per instal·lar-se a Barcelona. El castell de Cardona  fou el darrer reducte de la resistència contra l'ocupació de Catalunya per part de les tropes de Felip V de Castella al 1714.

El castell es va transformar en una caserna militar i la vila va restar una simple zona artesana i agropecuària, que acompanyava l'explotació salinera.

Durant la Guerra del Francès, Cardona va patir la Batalla de Sant Quintí, en la que els cardonins van aconseguir defensar el castell i la vil·la de Cardona contra l'atac francès.

Durant els segles XIX i XX van re-emprendre l'activitat social i econòmica de la vila, amb l'arribada d'indústries, especialment tèxtils, i l'explotació de les mines de potassa des de l'any 1929 fins el 1991.

 

CASTELL DE CARDONA

El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic que està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener.

 Està considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya

Les seves joies són la torre de la Minyona  (del s XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre, i l'església romànica de Sant Vicenç.

Va ser construït a l'any 886 per Guifré el Pilós. Inclou l'anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresòls, on l'any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l'abat de Sant Vicenç. Durant el s XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d’Aragó tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i Valencia, i vincles dinàstics amb els casals reials de  Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.

Després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.

Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona, que depèn del Museu d’Història de Catalunya.

Canoniga de Sant Vicenç

Sant Vicenç era en origen la capella del castell de Cardona, propietat de la casa vescomtal d'Osona, la qual prengué el nom d'aquest castell. Les primeres notícies documentals daten del 980. Els comtes protegiren l'església amb les donacions que hi feren d'esglésies dels seus castells, fins i tot es creà un priorat, amb la intenció de convertir-se en un sotsbisbat, depenent del bisbat d’Urgell.

L'inici de la vida comunitària és partir del s. X. L'any 1019, el vescomte Bermon, aconsellat per l'Abat Oliba, va reconstruir la canònica (l'església), ja que havia estat descuidada i espoliada, hi feu donacions fins la seva mort. També inicià la construcció de l'actual edifici romànic, que fou consagrada l'any 1040 per Eriball, bisbe d’Urgell i príncep i senyor de l'església de la fortalesa de Cardona.

La secularització de les canòniques regulars l'any 1592 per part del Papa fou el primer colp greu que patí la comunitat. Més tard tot el castell es convertiria en caserna l'any 1794. La comunitat es traslladà a la parroquial de Sant Miquel, fins el 1851 any en què desapareixeria i l'església passaria a ser una dependència més de la caserna. Amb el temps deixaria de ser una caserna, quedant abandonada.

El conjunt va ser declarat monument historicoartístic el 1931. L'any 1952 s'inicià una acurada restauració de l'església, i el monestir i el castell van passar a ser  Parador de Turisme el 1976.

 Arquitectura

L'església disposa dels elements característics del romànic català. L'espai interior està dividit en tres naus: una nau central amb una mida força considerable i dues naus laterals més estretes. A una de les zones més orientals de l'església, les naus es veuen creuades per un transsepte, el qual, encara que és una mica més ample que les naus, és força curt i no sobresurt gaire de la planta. Aquest transsepte dóna a l'església la típica forma de creu llatina. Per acabar, les tres naus desemboquen, en la zona més oriental de l'obra, en tres absis semicirculars de diferent mida que varia segons la mida de les naus.

 En l'espai exterior hi destaca, principalment, la línia recta, exceptuant els absis i les finestres.  

 Cal afegir, però, que l'església no va ser pensada a escala humana, la qual cosa ens deixa un edifici de més de dinou metres d'alçada preparat per a impressionar a qualsevol que s'hi apropi.

Cripta 

Tot el cos del presbiteri i de l'absis central queda elevat, ja que en el seu espai inferior es troba una cripta, la planta d'aquesta consta de tres naus dividides per dues fileres de columnes monolítiques amb capitells  piramidals sense ornamentació. Sobre seu es troben uns blocs de pedra que serveixen de base per a l'arrencada de les voltes per aresta que cobreixen la cripta.

Aquesta basílica constitueix un dels màxims representants de tota l'arquitectura romànica catalana.