Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'Aduana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'Aduana. Mostrar tots els missatges

Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.


A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.


Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

El riu gelat, II

Sort que aquell dia de gener tant gelat rondava per Tortosa, Bonaventura Masdeu i va fer les fotos al gel del riu.


Era el gener del 1891, si en l’altra fotografia es podia veure tot el sector nord de la ciutat, amb aquesta el que podem veure és la façana fluvial de llavors. Una façana on destaca el Palau Episcopal, la del Hostal (integrat a palau al SXVIII), la casa de l’Aduana o General separades pel pont de Barques. A continuació tota una sèrie d’habitatges abocats al riu que no han perdurat fins al nostres dies.

Una configuració de la ciutat que restava petrificada gairebé des d’època mitjana, una fotografia molt interessant d’observar, sobretot pels detalls: persones arrambades a la barana del pont per veure el gel baixar, la popa d’un llaüt amarrat amb l’agullot i l’arjau amb el gel lliscant riu a baix. 
La foto no és de gaire bona resolució però si parem atenció hi podem veure el nom de la barca (a la dreta de la imatge) a la seva galta; senzillament aquella era la Nº2, de les vuit que configuraven el pont. 

Completem l'entrada amb un text que ens aporta Hilari Muñoz, que pertany als arxius de la catedral i ens explica perfectament com aquest fenomen es va anar reproduint-se al llarg del temps, segurament a causa del mateix pont de Barques que parava la corrent i facilitava el fet de crear gel crespat al riu. El text de 1694 és d'una bellesa notòria i diu: ... Dilluns a 11 de janer 1694, aparegué lo riu de lo pont de barques en amunt fins a la horta de Pimpí, cosa de tir de mosquet poch més o menos, tot gelat ab una vista hermosa que feya lo gel en dit tret, perquè no estava llis com un safareig o bassa, sinó crespat y blanch com la neu, de manera que pareixia haver nevat sobre lo gel, que fou admiració a tots quant lo veren. Y de gruxa lo gel allí al pont de 16 y 17 palms. Y lo mateix dia, tement que dit gel no arruhinàs lo pont, fou llevat y arrimat a la part de la pexera, y al apartarlo del gel, causà molt ruido per los cruixits que donava y se afonà la segona barca del cap de dellà. Y durà cosa de tres dies lo anarsen riu avall lo gel.. Sort de que el fet anés repetint-se durant tres segles fins tenir la tecnologia de la fotografia a les nostres mans i poder retratar els fets. 
Meravelles.

El pont de la Cinta, llepant lo riu

Va ser el primer pont fix per a trànsit rodat i vianants de l’Ebre català, en substitució del pont semifix de Barques.

Després de l’incendi i de la ràpida combustió de la fusta de l’obsoleta infraestructura anterior, només van tardar en construir el nou pont tres anys, per aquesta rapidesa i secretisme en la seva planificació, va ser conegut com “lo pont dels muts”.


És el 1895 quan queda inaugurat i construït per la Maquinista Marítima i Terrestre, un pont de concessió privada que s’avança al de finançament públic que ja es plantejava inclòs abans de l’incendi del de Barques: “En el año 1847 ha concedido el Govierno el permiso para la construcción de un puente de hierro sobre arcos...”. En ser de naturalesa privada la passarel·la, cobrava peatge i molts de la burgesia tortosina hi tenien dret d’explotació, fet que va fer encara més complicat portar endavant el pont públic. Mentre l’única alternativa al peatge era el pontó situat a la zona del Mercat.

Tot i la benedicció i suport de l’església. El pont de la Cinta, també va ser dinamitat l’abril de 1938 (aquí alguns estudiosos del tema hi diuen el 18, altres 19). El cas és que va ser el segon pont en ser volat de Tortosa, després del Pont de l’Estat i abans que el del Ferrocarril.


D’aquell pont sols queda la pilastra central, fent de peanya a un monument franquista dedicat als “caiguts” a la guerra, però això és altra història tot i ser el mateix espai.

Postal del Pont de la Cinta i façana fluvial editada per Fototípia Thomas i fotografia del pont al riu extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

A la segona foto, a més de la destrucció del pont, hi podem veure el barri de Sant Jaume, amb la seva cúpula del Convent del Miracle. Llavors el convent venia de ser la presó municipal, i en acabar la guerra els bàrbars de Regiones Devastadas van decidir enderrocar-lo per a construir-hi les escoles de Remolins. 

Miss Scotti a la ciutat de l’Ebre


Un conte molt real i un relat molt fantàstic. Una jove bella i estrangera equilibrista, un mariner valent i una ciutat que bullia a finals del segle XIX, són els tres protagonistes d’aquest meravellós relat.


El fet va tenir lloc una tarda del 27 de novembre del 1880. La funàmbula Miss Scotti, experta en creuar rius de tota Europa i Amèrica, va travessar el riu Ebre des de la Casa de la Diputació del General  fins al cap de pont de la ciutat de Tortosa.  Un exercici d’equilibri que durant tot el segle XIX es va posar de moda a les ciutats amb riu importants d’Europa.

 Al diari tortosí La Verdad del  28/10/1880 es relata el fet,  ens descriu que les dues ribes estaven ben plenes de gent per veure l’espectacle i el riu de gom a gom de barquetes ; “La maroma se apoyaba en el edificio que fué Aduana y en el rebellin de la cabeza exterior del  Puente”, un espectacle propi de grans ciutats com París o Londres i que mostra com la ciutat de l’Ebre, tot i haver perdut recentment la capitalitat de la província era una de les urbs més poblades i dinàmiques de Catalunya, receptora  i dins del circuït de tots aquets números tant espectaculars de circ.


La funció va començar a les 15:30 de la tarda, presentant-se Miss Scotti al tercer pis de l’anomenat edifici i va començar la travessia del riu realitzant diferents exercicis d’acrobàcia. Com sempre als números acrobàtics hi ha el més difícil encara, un cop fet el primer tram d’anada fins al cap de pont (de Barques), a la tornada Miss Scotti es va tapar el ulls: “no le faltaban mas que unos veinte pasos para llegar al balcón del que salia la Cuerda, se la vió vacilar, apoyarse sobre la maroma y caer luego desde una altura de catorce metros contra las piedras y rocas que forman los estribos de la Aduana”.  Aquesta errada va fer de l’exercici un fet remarcable i recordable a la ciutat i a la resta de l’Estat, un exemple d’aquesta repercussió la trobem al diari La Provincia d’Alacant on diu “dos valientes marineros se han tirado en seguida y la han sacado medio muerta”.

Però la història no té un mal final, de tota la gent que havia al riu per veure l’acte, Ramon Melich (el personatge valent i galant del conte): “se tiró vestido al agua y sacó a flote a Miss Scotti que en aquel momento no daba ninguna señal de vida. Colocada en una embarcación fué llevada a una posada de las Ferrerías donde ella se hospedaba”. Un cop atesa per metges i fins i tot rebuda “la unción por no estar en disposición de recibir otros sacramentos” , la funàmbula va reaccionar i traslladada a l’hospital on la van tractar per congestió pulmonar i una fractura de clavícula.

La notícia ens desvetlla més de l’altre protagonista, Ramon Melich, l’Alcalde de llavors el va proposar al Governador de la província per  “el arrojo y valor con  que se lanzó al agua..., corriendo peligro de muerte, para salvar a la desgraciada Scotti” atorgar-li una Creu de Beneficència. Mentre a ple més de desembre el Diari Català destaca a les notícies locals d’arreu del país: “la cèlebre funàmbula que, com ja saben los nostres lectors, se troba sofrint en l’Hospital de Tortosa las conseqüèncias de la caiguda en l’Ebro, adelanta ràpidament en sa curació, y es d’esperar que en un plasso breu podrém anunciar son complert restabliment”.

A la figura de Miss Scotti se la pot seguir a través de la premsa i és una mostra de com la seva fama va anar en augment posteriorment a la seva actuació a la ciutat de l’Ebre. Uns mesos després, en febrer del 1881 a l’Eco de la província, un diari valencià, surt el següent breu:


“Funciones gimnásticas: Pronto debe llegar a esta capital, la compañia gimnástica de atletas, hispano-franco-portuguesa, que dirige Mr Zzazichierwierz, procedente de París, entre cuyos artistas se encuentra Miss Scotti, celebre por sus sorprendentes y maravillosos ejercicios".

Des de la ciutat de l’Ebre encara se la recordava i altre cop al diari de La Verdad se fa ressò del succeït a València: “Trabajo en la plaza de toros de aquella capital el último Domingo. Miss Scotti pasó dos veces la maroma y cuando se disponia hacerlo con los ojos vendados, el publico se opuso a ello tenazmente". Tal vegada els espectadors coneixien els fets ebrencs o potser a la plaça va ser recordat la desgràcia ocorreguda recentment a Tortosa i d’ací la reacció tan sorprenent dels valencians.

Malauradament no hem trobat il·lustracions de Mis Scotti, ni imatges de la seva proesa a Tortosa però si de funàmbules coetànies a ella i molt probablement els seus referents, retratades com ella feia travessant rius com el Sena o Tamisí. Extretes de la pàgina: www.blondinmemorialtrust.com la relació és la següent:

  1.        Pòster datat a l’any  1852 d'exercicis d'equilibri.
  2.        Gravat d’un funàmbul travessant el Sena en condicions atmosfèriques adverses.
  3.        Il·lustració de Madame  Genevieve, durant la travessia d’un riu.

Postal partida


Postal turística de Tortosa que mostra dues imatges. Una vista de la façana fluvial, on encara es veu en primer pla el Cap de pont, que dòna accés al Pont de la Cinta i que condueix cap a la zona del carrer Canvis, carrer Ciutat i Croera. Dominant la ciutat els quarters al Sitgar. En xicotet una imatge bucòlica de l'Ermita de Mig Camí.

Editada per Fototípia Thomas, inicis SXX.

Segur que tomba


Restes del pont de la Cinta, entre els anys 1938-1966.
Fotografia extreta del web soctortosa


Des d'aquí ens unim a la iniciativa de la retirada del monument feixista del riu Ebre. Proposada pel Casal Panxampla




Som de l'opinió de recuperar l'ús que sempre va tenir, un espai públic i de trànsit urbà, un punt d'enllaç entre les dues ribes, símbol d'unió i no de divisió.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...